Arxiu de la categoria ‘Restaurants’

‘Bonheur’ a GrĂ cia

dijous, 12/08/2010

El juny passat vaig participar com a professor al curs de Food Event Design (Ă©s a dir, de disseny d’esdeveniments gastronòmics) que l’Instituto Europeo di Design va organitzar a Barcelona. El grup de vuit alumnes que hi assistia era dinĂ mic i amb talent, aquestes coses es noten quan fas de mestre. N’he fet ja en algunes ocasions, i quan et trobes amb un auditori que et transmet feed-backs interessants, em diverteix molt. Va ser el cas. Els alumnes del curs tenien trajectòries diferents (venien del mĂłn del mĂ rqueting, de l’empresa, de la fotografia gastronòmica…). Una noia colombiana, la Lucy, era l’Ăşnica que tenia restaurant, i em va convidar a visitar-lo. I com que em va quedar un bon record del curs, no podia declinar aquella invitaciĂł.

AixĂ­, ahir a la nit, amb un amic hi vam anar a sopar. El restaurant es diu SMS DelĂ­cies. És al nĂşmero 33 del carrer d’AstĂşries de Barcelona i tĂ© aquest aire de bistrot de disseny que tenen tants restaurants graciencs. La Lucy Ă©s agradable, vaja, agradabilĂ­ssima, i el restaurant Ă©s com ella. El va obrir fa tres anys. L’espai entre clients Ă©s just, sĂ­, però l’inconvenient es converteix en una virtut, perquè el local transpira allò que els francesos en diuen bonheur (una altra caracterĂ­stica pròpia dels bons bistrots), i això ajuda als comensals a saludar-se, a conversar i a desitjar-se bona nit quan acaben l’Ă pat. Des d’aquella cantonada de carrers estrets, amb la xerrera arrencada, bevent la copa que ens va servir la Lucy… Tenia tot un aire de pel·lĂ­cula d’Eric Rohmer que em resultava la mar de confortable. Perquè a mi les pel·lĂ­cules d’Eric Rohmer la veritat Ă©s que m’agraden entre molt i moltĂ­ssim. Punt a favor del restaurant! De fet, la Lucy —que va arribar a Barcelona l’any de les meravelles, el 1992, se’n va enamorar i s’hi va instal·lar— havia passat abans per ParĂ­s, i alguna cosa (bona) se’n va endur d’allĂ .

El restaurant Ă©s petit, però l’activitat Ă©s intensa. Ahir hi havia dos cuiners (els fogons sĂłn a la vista), tot i que normalment n’hi ha tres. Faltava el cap de cuina, però el menjar que ens van servir no se’n ressentia. Cuina mediterrĂ nia de fusiĂł amb moltes influències asiĂ tiques, aquesta modernitat culinĂ ria de fa alguns anys que gairebĂ© s’estĂ  convertint en la gastronomia que identifica GrĂ cia avui, perquè molts petits restaurants de la zona s’hi dediquen. Ara, si la cuina estĂ  bĂ©, doncs endavant! I la del SMS em va semblar molt correcta, a mĂ©s, a preus ideals per sopar sortint del cine Verdi: per menys de 20 € a la nit fas un molt bon Ă pat.

Bonehur, Eric Rohmer, cuina moderna, bon preu. De moment anem bé.

Un consell: deixeu-vos aconsellar pel cambrer, que aconsella bĂ©. Ell ens va recomanar els fideus yakishoba i el filet de bou amb salsa d’Oporto, que va ser el millor de la nit. TambĂ© em va agradar el plat de tres minihamburgueses de carns i condiments diferents, que es ve a sumar a aquesta passiĂł per les bones hamburgueses que aquest any hi ha a Barcelona. Vam compartir una mousse de tres xocolates força contundent, però què hi voleu fer, som xocolaters de mena i ens va encantar. Per obrir l’Ă pat, la Lucy ens va convidar a unes gambes embolicades amb bacon i amb un punt de gingebre (bastant potents) i a una vichysoisse de poma que va refrescar el final de l’aperitiu.

“A veure si veniu a les festes de GrĂ cia i passeu a saludar-nos”, ens va dir la Lucy, per acomiadar-nos. “Fem els millors mojitos!”, assegura. Bon rotllo d’estiu, ja ho veieu.

I quan arribi la tardor i ens asseguem darrere dels vidres del SMS DelĂ­cies, mentre fora plou, pensarem que sĂ­, que estem en un tros de ParĂ­s, presos de la bonheur de la ciutat i esperant que en qualsevol moment, sense saber d’on, ens aparegui Eric Rohmer amb una cĂ mera per robar-nos la conversa.

Quina delĂ­cia.

La cantonada AstĂşries/Badia

La cantonada AstĂşries/Badia

SMS DelĂ­cies
Carrer d’AstĂşries, 33
Barcelona (GrĂ cia)
Tel. 93 217 95 47

Que bĂ© que s’hi estĂ , a Barcelona (un sopar a l’Arola)

dilluns, 26/07/2010

Això ho vaig pensar la nit d’un dimecres. L’Ismael Alonso, que Ă©s el xef del restaurant Arola de Barcelona, em va convidar a conèixer la seva cuina. SĂ­, encara no hi havia estat, potser perquè la zona del Port OlĂ­mpic s’escapa dels meus circuits per la ciutat. Però havia coincidit amb l’Ismael, vam parlar força i em va despertar la curiositat de fer-li una visita. I al cap d’una setmana ja m’entaulava a l’Arts.

A taula

A taula

Hem publicat mil articles per explicar que hem de trencar el tabĂş —tan de casa nostra— de menjar en un restaurant d’hotel encara que no en siguem clients. I per molts articles que haguem publicat sobre el tema, el cert Ă©s que el tabĂş nomĂ©s s’ha trencat en alguns casos: nomĂ©s en restaurants que han sabut construir-se un carĂ cter molt especial. I l’Arola n’Ă©s un.

Tal com Ă©s d’esperar d’un projecte impulsat pel xef Sergi Arola, el local s’allunya de la formalitat estĂ ndard. I el lloc Ă©s molt confortable, i mĂ©s si Ă©s un vespre d’estiu a tocar d’una terrassa, amb vistes a mar obert… I el que Ă©s ben excepcional: una mĂşsica ambiental que no molesta, perquè Nacho Arola —germĂ  del xef i DJ que punxa Pink Floid et altri: res de mĂşsica d’ascensor— selecciona els temes amb criteri.

El restaurant era ple, molts clients de l’hotel, però no exclusivament. I l’altre germĂ  del Sergi, l’Eduard, hi desplegava un ofici que l’apropa mĂ©s al paper d’un amfitriĂł que no pas al d’un cap de sala a l’Ăşs. D’això en vam estar parlant una estona, de com cada cop mĂ©s els clients agraĂŻm un tracte proper i ens Ă©s indiferent el cerimonial que, en la majoria de locals —no pas en tots! Quan pertoca un servei clĂ ssic, ja ens agrada— Ă©s fora de lloc. El sommelier Joan Arboix —i el seu llenguatge planer a l’hora de parlar-nos dels vins— i la Maria Saiz —que tĂ© el cĂ rrec de directora de sala— sĂłn bons aliats de l’estil de l’Eduard.

Vaja, que l’Arola sense l’Arola —el xef hi va sovint, però l’equip de Barcelona va rodat— tĂ© personalitat pròpia.

El xef Ismael Alonso

El xef Ismael Alonso

I la cuina n’Ă©s una bona mostra. L’Ismael hi treballa des de fa cinc anys. Conserva l’esperit que ha identificat el restaurant des dels orĂ­gens —les tapes creatives i aquelles patates braves de l’Arola que desprĂ©s mitja ciutat ha copiat—, però gairebĂ© tota la carta Ă©s de la seva creaciĂł. I el que em va agradar Ă©s que l’Ismael —que ha treballat amb molts dels millors xefs espanyols: AdĂşriz, Dani Garcia, Manuel de la Osa, etc.— va per lliure: la seva cuina Ă©s seva i acumula tota l’experiència professional amb què va arribar a Barcelona. I dins del context de la ciutat, la proposta Ă©s prou diferent —i prou interessant— com per anar-la a descobrir.

Les braves de l'Arola (les originals!)

Les braves de l'Arola (les originals!)

L’Ismael aconsegueix servir uns plats que combinen certa sumptuositat culinĂ ria amb cert agosarament formal. Per exemple, el suquet fred de tomĂ quet i gamba, amb gamba a la brasa i falsa gamba: cuina popular, però elaboraciĂł complexa (entre gaspatxo, suquet, brasa i productes contundents). Em va agradar molt el llobarro amb parmentier d’alls tendres i el seu suc: tenia aires de cuina clĂ ssica, però l’execuciĂł (lleugera, equilibrada, delicada) resultava molt moderna. El plat era bo, molt bo, i, si seguiu els meus posts, trobareu algun cas en què ja comento com alguns cuiners semblen oblidar que el menjar n’ha de ser, de molt bo, i sacrifiquen aquest parĂ metre per suposades originalitats mal enteses. Això no li passa, a l’Ismael. El turnedĂł de pollastre de corral amb cremĂłs de blat de moro i suc de rostit va ser un altre bon exemple del que explico.

Cafè a la terrassa, quan la xafogor del dia ja s’havia esvaĂŻt. La calidesa del tracte del personal i l’autenticitat de la cuina de l’Ismael ocultaven l’arquitectura impersonal de l’hotel.

Als sofĂ s exteriors hi havia uns quants guiris. És normal. Que bĂ© que s’hi estava. Fins i tot si no eres guiri ni estaves de vacances, com era el nostre cas. Barcelona tambĂ© val la pena per moments com el de la sobretaula a la terrassa de l’Arola. El que dic, que bĂ© que s’hi estava.

Quina terrassa!

Quina terrassa!

En Jordi VilĂ  parla

dimarts , 20/07/2010
Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Des que dirigeixo el CUINA, el nom de Jordi VilĂ  Ă©s dels que sempre ha sonat mĂ©s al meu entorn. Fa ben poc em parlaven d’un crĂ­tic gastronòmic nord-americĂ  —me’n reservo el nom— que se’n confessa devot. No Ă©s l’Ăşnic cas d’admiraciĂł estrangera per a aquest xef que m’ha arribat. D’admiraciĂł local tambĂ© n’he percebut: em consta que cuiners que aprecio —com l’Oriol Rovira, el Rafa Peña o l’Albert Ventura— li segueixen les passes amb interès. La meva experiència personal, què us he de dir, tambĂ© ha estat bona. Quan els quilòmetres zeros i aquestes coses no estaven tan de moda, en Jordi VilĂ  ja en parlava amb altres paraules. I aquest discurs que connecta l’alta cuina amb la pagesia local, sempre m’ha generat empatia. No Ă©s l’Ăşnic discurs possible dins de la gastronomia moderna, però jo li trobo molt valor en un paĂ­s amb l’agricultura en crisi permanent i on, durant anys, la tradiciĂł culinĂ ria pròpia ha interessat mĂ©s aviat poc.

Atenta a les avantguardes, però aliena a les modes de circumstĂ ncies, la cuina d’en Jordi VilĂ  s’ha bastit sòlidament sobre el receptari catalĂ  i el producte de proximitat, fins i tot quan aquests parĂ metres gairebĂ© ni es valoraven. Això li va donar una singularitat que crec que, en bona part, explica aquests casos de periodistes estrangers que s’han sentit atrets per la seva cuina. Philippe Regol parla de tercera via per referir-se a restaurants com l’Alkimia —o el Coure, l’Embat, el Gresca, l’Hisop i d’altres— que, sense executar-la nĂ­tidament, s’inspiren en la tradiciĂł culinĂ ria local i la combinen amb un camĂ­ propi que, tot i que hi connecta, es desvia de l’avantguarda mĂ©s identificada amb Ferran AdriĂ . Sense fer massa soroll, exploren altres rutes. Jordi VilĂ  penso que exemplifica bĂ© el resultat d’aquesta opciĂł mĂ©s outsider.

Avui m’ha arribat a les mans el llibre Menjar-se el mĂłn, d’Ara Llibres, tot just acabat de publicar. És una recopilaciĂł de quinze entrevistes a joves emprenedors catalans de diversos sectors. En el de la gastronomia, l’autor (el periodista Vador LladĂł) ha escollit encertadament Jordi VilĂ . El cuiner hi fa algunes declaracions que m’ajuden a entendre els perquès de tot el que explicava abans:

“A travĂ©s de restaurants d’altres cultures que vas coneixent tot viatjant, introdueixes nous sabors i productes provinents d’altres tipus de cuines, però l’essència acaba sent la cuina catalana, en el meu cas; es tracta de seguir el sentit comĂş.”

“Jo, sincerament, [l'estrella Michelin] no la vaig buscar. […] VolĂ­em evitar la crĂ­tica gastronòmica. D’una manera innocent, jo volia ser un nen feliç, però m’ha traĂŻt la il·lusiĂł i n’estic encantat, perquè he fet el que sentia.”

“Nosaltres vam començar sent el que ara anomenen ‘bistronòmics’, i, a poc a poc, ens hem convertit en alguna cosa mĂ©s que aquest concepte; però ha estat de forma natural i, per tant, ho hem paĂŻt bĂ©.”

La cuina d’en Jordi VilĂ  Ă©s tan sòlida, personal i autèntica com aquestes paraules. Per això m’agrada.

Sense sal

dilluns, 12/07/2010

Feia un any que m’hi havia convidat, però per la meva pèssima gestiĂł del temps no vaig anar al seu restaurant fins divendres passat. Amb en LluĂ­s de Buen ens havĂ­em conegut fent de jurat al concurs de cuiners que se celebra cada any a Terrassa per la festa major. I aquest any ens hi vam tornar a veure. “Encara t’espero”, va dir. “Divendres que ve”. I divendres passat hi vaig dinar: començàvem a les tres i no ens acomiadĂ vem fins a 2/4 de nou. És una persona de conversa i aquestes coses m’atrapen.

El restaurant Fishhh!

Fa cinc anys que en LluĂ­s dirigeix el Fishhh! a l’Illa Diagonal com un projecte molt personal. De fet, Ă©s estrany trobar als nostres centres comercials propostes d’aquest nivell. El format Ă©s original, i permet que hi dinis tant per 18 € (menĂş del migdia) com per 150 (si t’hi deixes anar). En LluĂ­s em demanava en quin altre restaurant de Barcelona hi havia un ventall de preus tan ampli i no se me’n va acudir cap.

Em va oferir una truita de camarons, el singular gambtomĂ quet (pĂ  amb tomĂ quet i gamba, Ă©s clar), unes tallarines amb sĂ­pia (plat nou d’aquell dia) que van triomfar i tambĂ© una col·lecciĂł d’ostres la mar de pedagògica, perquè en LluĂ­s en coneix bĂ© els secrets i me’ls va explicar mentre me les menjava.

Em vaig quedar amb el fet que a la seva cuina la sal ni hi entra. “Això els clients ho noten, perquè com que no n’hi posem, surten d’aquĂ­ i se senten mĂ©s lleugers que si mengen segons quins menĂşs de migdia.” No tinc un criteri clar sobre la qĂĽestiĂł, mĂ©s enllĂ  de salar els plats en el punt just que no perjudiqui la salut ni serveixi per emmascarar els defectes del menjar (com sol passar, val a dir). He llegit, això sĂ­, que una ordenança municipal de Nova York vol prohibir (no sĂ© si ja estĂ  aprovada) l’Ăşs de la sal als restaurants i que sigui el propi client qui es responsabilitzi d’emprar-la per condimentar, si vol, el plat. I com que tot el que passa allĂ , acaba passant aquĂ­, vĂ©s a saber si d’aquĂ­ a uns anys —superat el debat del tabac— ens discutirem per saber què hem de fer amb la sal.

Ara, el sabor de la sal hi és present, al Fishhh! Aquelles ostres que ens remeten de cop al sabor de mar, prou que en són de salades. I boníssimes. Restaurant sense sal afegida, però amb sal natural.

Tot just arribat del dinar al Sant Pau

dimecres, 9/06/2010

Amb la Carme treballem bĂ©. Sempre he pensat que la seva secciĂł a la revista —Bo i sa— reflecteix molt bĂ© el que el CUINA vol explicar. Aquest enllaç que volem trenar entre els grans xefs del nostre paĂ­s i les cuines domèstiques. Aquesta valoraciĂł —merescuda— dels bons productes de la terra per sobre de prejudicis gratuĂŻts i d’enlluernaments poc justificats. Avui, la Carme em tornava a confessar la seva necessitat de divulgar la seva tasca fora de les parets del restaurant. I tĂ© la virtut d’entendre que la divulgaciĂł mai no ha d’estar renyida amb el rigor ni amb la professionalitat: respecta massa l’ofici de cuinera per fer-ne frivolitat.

HavĂ­em de quedar per parlar de feina i ella em va oferir de quedar-me a dinar al Sant Pau. Vaig acceptar la invitaciĂł, per descomptat. Un menĂş de primavera de la Carme no Ă©s qualsevol cosa. La cuina de la Carme Ă©s pensada i reflexionada, resultat de llargues sessions d’assaig i error fins a assolir el punt que la xef s’exigeix per presentar un plat a taula. A banda d’això, el que singularitza mĂ©s la cuina del Sant Pau Ă©s la sensibilitat i la intuĂŻciĂł desbordades de la Carme, dos parĂ metres que no es poden objectivar ni quantificar. Sensibilitat i intuĂŻciĂł es revelen tant en la presentaciĂł plĂ stica dels plats com en la nitidesa absoluta dels sabors, que tan costa d’aconseguir. Sensibilitat, intuĂŻciĂł i tambĂ© memòria d’un paladar viatger que sempre torna a casa.

M’assec i sĂ© que d’aquest dinar recordarĂ© segur la sèpia amb pèsols (que arriben a final de temporada, però que encara sĂłn fresquĂ­ssims); els lloritos (uns peixets mallorquins que jo he tastat per primera vegada) que excel·lien amb una simple combinaciĂł de pa integral amb tomĂ quet madur i tomĂ quet verd, el bescuit de xirivia amb pruna, orellana i nata especiada que acompanyava una melosĂ­ssima galta de tonyina, o les postres finals de flors sobre menjar blanc, crema d’arròs i ametlles (no us equivoqueu: de pesat no en tenia res).

Maduixes, pèsols, sĂ­pia, lloritos, albergĂ­nia, carbassĂł, ametlles… Tot un catĂ leg de l’alta cuina d’arrel catalana. Amb mires arreu, perquè la Carme s’esplaia a aplicar el que descobreix a l’Orient, i al menĂş hi apareixen un dashi de pernil, uns goji, un minigelat de te Hojicha o una gominola de yuzĂş.

Durant tot el dinar, m’he sentit com a casa: aquest Ă©s un elogi que nomĂ©s els molt bons restaurants mereixen.

‘Top ten’ de maig

dilluns, 31/05/2010

Com vaig fer a l’abril, us revelo ara les deu descobertes gastronòmiques mĂ©s interessants que he fet aquest mes:

10-Els prĂ©ssecs farcits de tonyina (recepta tĂ­pica belga). Confesso que encara no els he tastat, però, entre el post que els vaig dedicar i la secciĂł d’El Cabaret Elèctric on en vam parlar, han provocat tan rebombori que mereixen un lloc en aquesta llista.

9-Soul Kitchen, l’enèsima pel·lĂ­cula gastronòmica dels darrers anys. Acceptant que la gastronomia era un mer pretext de la història, la trama Ă©s divertida, els actors sĂłn bons i, mireu, em va provocar la mateixa empatia que molts xefs joves del nostre paĂ­s.

8-El vi Pater, un garnatxa negra 100% de Ficaria Vins (DO Montsant). Un vi amb cos, amb tots els ets i uts dels negres d’aquesta denominaciĂł.

7-La paella que em van servir a Sueca, cuinada pel xef local JesĂşs Maldonado, del restaurant Ri-ra. Ja ho sabeu, tĂ­picament valenciana, sense peix: pollastre, conill, bajoques (mongetes tendres), garrofons (unes mongetes seques molt grosses), vaquetes (Ă©s a dir, cargols)… I una varietat nova d’arròs: l’albufera.

6-L’oli d’oliva vera d’ArtĂ©s (Bages). Ja he tastat el de la darrera collita. No tĂ© denominaciĂł, ni ben bĂ© marca, nomĂ©s la confiança que em dĂłna el Joan Altimira, el pagès que en conrea l’olivar, que no Ă©s poca. Un sabor diferent al de l’arbequina habitual, grĂ cies a una varietat que cuidem massa poc (la vera).

5-El mar i muntanya de galta de vedella i escamarlĂ  que Nandu Jubany va cuinar especialment per al sopar de gala que Eurotoques (l’associaciĂł que aplega els principals xefs de l’Estat) va celebrar a Barcelona el 17 de maig. Diu que fa deu anys que no el tĂ© a la carta del restaurant, o sigui que va ser un privilegi (us ho asseguro) tastar-lo.

4-Els formatges d’El MolĂ­ de Ger que vaig tastar en el concurs Lactium de Vic. Una de les iniciatives mĂ©s interessants en el sector dels lĂ ctics artesanals de Catalunya.

3-El restaurant Suc de Viladecans. La veritat Ă©s que el vaig descobrir a principi d’any, però ara l’he recuperat grĂ cies a la crĂ­tica que en LluĂ­s Garcia Petit fa al Cuina que teniu ara al quiosc. Cuina jove i moderna de debò (no focs artificials). Aneu-hi.

2-La sĂ­pia amb xocolata que Quim i Manel MarquĂ©s, del Suquet de l’Almirall, van servir en la presentaciĂł del seu llibre Cuina marinera. En Quim va explicar que l’ha après del cuiner tarragonĂ­ David SolĂ©, d’El Barquet. OlĂ© per a tots tres.

1-Les mongetes tendres de la Teresa i l’Andreu de Cabrera de Mar. Els bons hortolans sĂłn els orfebres de l’agricultura!

Carta des de la Cerdanya

dilluns, 17/05/2010

Una setmana sense actualitzar el blog… Que em disculpin els lectors! La veritat Ă©s que —i les excuses no valen, ho sé— la setmana passada va ser de tancament del pròxim nĂşmero del CUINA i vam estar molt enfeinats. M’he d’organitzar mĂ©s bĂ© per mantenir el contacte amb vosaltres, m’hi comprometo!

AixĂ­ doncs, divendres ja va arribar a la impremta la revista de juny. En portada, una coca de Sant Joan trencadora com a avançament del menĂş de revetlla que us proposem a l’interior. És la nostra manera d’ajudar-vos a resoldre el sopar de la nit mĂ©s curta de l’any. Res, si teniu una mica de paciència ben aviat ho trobareu al quiosc. Estem segurs que us agradarĂ .

Aquesta seguretat de pensar que encertarem en la tria dels temes del CUINA l’anem afermant escoltant-vos a vosaltres. La nostra intenciĂł, d’entrada, Ă©s agradar-vos sempre. Cada nĂşmero Ă©s un risc, però intentem aplicar-hi totes les crĂ­tiques que ens feu arribar, siguin bones o dolentes. Les rebem per correu electrònic, a travĂ©s dels fòrums de Cuina.cat, en les opinions que escriviu en aquest blog o, fins i tot, encara avui, per carta.

Aquest va ser el cas de la setmana de tancament. En plena vorĂ gine, ens va arribar per correu postal un sobre que portava el remitent de la senyora EulĂ lia Segarra de PuigcerdĂ . Dins del sobre, una postal amb panorĂ miques dels pobles de la Cerdanya i un “GrĂ cies per la revista CUINA!” al revers. I encara una carta de dues pĂ gines que explicava la raĂł de l’agraĂŻment: el reportatge que vam publicar el gener passat sobre els secrets gastronòmics de la seva comarca. “Hi surten tres cerdans que estimen la comarca on viuen”, ens escriu l’EulĂ lia.

Si a més de lectors del blog sou lectors de la revista, deureu recordar aquell reportatge. El vam pensar, com us deia, per agradar-vos. La Cerdanya és una comarca bonica i en pocs mesos, anàvem sumant descobertes gastronòmiques que justificàvem que les anéssim a tastar in situ: les melmelades Ple de Bo de Travesseres, el restaurant El Rebost de Ger i els formatges de la Vall de Meranges ens havien desvetllat la curiositat.

Sovint, els lectors ens pregunten com descobrim aquestes adreces. I sovint, tambĂ©, hem d’aclarir que aquestes eleccions no van subjectes a cap tipus d’acord econòmic o comercial amb els protagonistes de les nostres tries: el fals periodisme gastronòmic ha fet molt de mal, en aquest sentit. No Ă©s el nostre cas. La nostra elecciĂł Ă©s lliure i respon a criteris professionals: us garantim que us proposem restaurants, productes i activitats la qualitat de les quals ve avalada per la nostra pròpia experiència.

Us explico el cas del reportatge de la Cerdanya.

Vaig conèixer la NĂşria Burnat de Ple de Bo l’any passat, a la Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell. Vaig tastar les seves melmelades fetes amb fruites i hortalisses del seu propi hort i vaig entendre que no eren qualsevol cosa (sobretot —però això Ă©s cosa de gustos personals— la de tres tomĂ quets amb taronja amarga). Em va explicar com les feia i això em va acabar de convèncer. I amb una targeta seva dins de la carpeta vaig deixar la seva parada sabent que el CUINA n’hauria de parlar.

Dels formatges de la Vall de Meranges ja fa mĂ©s temps que a la redacciĂł n’havĂ­em sentit a parlar. És d’aquelles formatgeries que amb el temps s’han anat consolidant i, tot i aixĂ­, encara no li havĂ­em dedicat l’espai que mereixia. I això que fins i tot havĂ­em parlat de les inquietuds agrĂ­coles del seu propietari, l’Albert Pons, quan fa mesos us vam explicar que amb altres cerdans ha impulsat la plantaciĂł d’una vinya al costat de l’estany de Meranges per fer-hi vi de gel. Tot i això, quan vam programar el reportatge dels encants gastronòmics de la Cerdanya, sabĂ­em que els formatges de l’Albert hi tindrien un paper.

El primer a parlar-nos del restaurant El Rebost de Ger va ser l’Enrique Marco. L’Enrique Ă©s un dels fotògrafs habituals del CUINA, i des del primer nĂşmero s’encarrega de la secciĂł Genis del foc, grĂ cies a la qual ha recorregut els millors restaurants de Catalunya. Això permet confiar —i molt— en el seu paladar. I va ser aixĂ­ com El Rebost de Ger va convertir-se en el tercer protagonista d’aquell reportatge.

Faltava trobar els autors que l’escrivissin i el fotografiessin. La periodista Pepa Mañé —que sempre se’n surt bĂ© a l’hora de descriure els personatges que apareixen als reportatges— i el fotògraf Marcelo Isarrualde —una de les darreres incorporacions al nostre equip de col·laboradors— ens asseguraven un bon resultat. Aleshores els vam enviar a investigar les nostres descobertes sobre el terreny.

La carta de l’EulĂ lia Segarra —que parla de la Pepa i en Marcelo com dos “molt bons professionals i simpĂ tics”, comentari que jo corroboro— ens fa pensar que en aquell cas no ens vam equivocar gens. GrĂ cies, EulĂ lia!

I vosaltres? Vau llegir el reportatge? Ja heu anat a la Cerdanya a descobrir aquests tresors saborosos? Què us han semblat?

(I si no hi heu anat encara penseu que, tal com ens escriu l’EulĂ lia, a la Cerdanya s’hi pot anar “tot l’any!”).

Guanya la cuina d’El Bulli

dimarts , 27/04/2010

Els nĂşmeros ens agraden, i posseir l’1 fa molta patxoca. Ens havĂ­em acostumat a anomenar El Bulli com el millor restaurant del mĂłn avalats per la llista The World’s 50 Best Restaurants, que l’havia entronitzat en aquesta posiciĂł. Aquest any —quan AdriĂ  ja ha anunciat que dissenyarĂ  per a El Bulli un format totalment allunyat del restaurant convencional—, passat en segona posiciĂł.

Però si ens fixem en el nou nĂşmero 1 —el Noma de Copenhague—, en el nĂşmero 3 —The Fat Duck, anglès—, els nĂşmeros 4 i 5 —El Celler de Can Roca (esplèndid!) i el basc Mugaritz— i en el nĂşmero 6 —l’Osteria Francescana, de l’italiĂ  Massimo Bottura— descobrim que en tots els restaurants de les primeres posicions la influència d’AdriĂ  hi Ă©s mĂ©s que evident.

Amb el nou Bulli AdriĂ  ja havia avançat que estarĂ  fora de classificaciĂł dels criteris habituals de les guies. Encara que el nĂşmero 1 faci patxoca, pensa que la seva guerra ara Ă©s una altra. La seva influència en els grans restaurants d’avui, això sĂ­, es mantĂ© intacta i, fins i tot, creix.

‘Top ten’ d’abril

dilluns, 26/04/2010

He fet un repàs del que podrien ser les millors 10 descobertes (o redescobertes, en algun cas) gastronomòmiques que he fet aquest mes. Què us semblen? Quines han estat les vostres?

10-La  mona de caputxina de la Pastisseria Grau d’Esparreguera. Me la va regalar la meva padrina, l’Ă via Florentina, per Pasqua. La caputxina Ă©s, en realitat, el flamet (digueu-ne tocinillo de cielo, si no en coneixĂ­eu la traducciĂł al catalĂ ). És dolça, dolcĂ­ssima (quedeu advertits!) i la veritat Ă©s que jo nomĂ©s n’he trobat a Esparreguera, tot i que segur que en algun altre poble en fan. Digueu-me en quin!

9-Els macarrons amb bolets de l’Ada Parellada. És una recepta la mar de fĂ cil, d’aquelles que et resolen un compromĂ­s i hi quedes bĂ©. La podeu trobar al cuina nĂşmero 105 (el del mes d’abril, amb els formatges italians en portada).

8-Al Contadino Sotto le Stelle. Un restaurant italiĂ  al barri de Sant Gervasi, de Barcelona. El periodista Marco Bozzer m’hi va convidar en un tast de sis vins italians (bĂ sicament ecològics) que em van embadalir. Però la seva cuina autènticament italiana (oblideu-vos d’espaguetis gomosos) Ă©s el que em farĂ  repetir la visita.

7-Les patates braves del Follia de Pot. Inèdites, tota una invenció del xef Jo Baixas a partir de la clàssica patata rösti. La serveixen al Follia de Pot, el gastrobar ubicat sota el restaurant Follia de Sant Joan Despí.

6-La paella DO Barceloneta del Suquet de l’Almirall. El xef Quim Marquès ha investigat com es fa una autèntica paella i la serveix al seu restaurant de la Barceloneta. Ep! I cada plat nou plat que en serveix va numerat. El 9 d’abril havia superat ja el 1.800.

5-La Flor de Sal de Sal de Ibiza. Una sal natural que ve directament de les PitiĂĽses. Del millor d’aquesta illa, segur.

4-El formatge asturiĂ  de Los Beyos. El van presentar a AlimentĂ ria, la redacciĂł del CUINA sencera el vam tastar i, immediatament, ens van venir ganes d’anar a visitar les gorgues de Los Beyos i descobrir-hi en directe com l’elaboren.

3-El vi La Fou de Batea. L’aposta de la famĂ­lia Roqueta a la DO Terra Alta m’ha convençut. Pur terroir.

2-Els pèsols del Senyoret. El Senyoret és un pagès del Prat de Llobregat. Dijous passat vaig tastar els primers pèsols de la seva collita i em vaig sentir un privilegiat de veres.

1-La crema d’arrels amb caviar. Va ser el primer plat que els germans Torres (bĂ©, de fet nomĂ©s el Javier, perquè el Sergio estava atrapat a Frankfurt per culpa d’un volcĂ  islandès) van servir en el lliurament dels Premis Nacionals de Gastronomia. Un inici de sopar immillorable. És a dir, que us recomanem que aneu al Dos Cielos, si encara no hi heu anat.

En Jordi Cruz és feliç

dissabte, 24/04/2010
El xef Jordi Cruz

El xef Jordi Cruz

Feliç d’haver fitxat pel restaurant Ă€bac, un dels baluards de la restauraciĂł de Barcelona.

Avui he parlat amb ell d’aquesta notĂ­cia que s’ha conegut coincidint amb Sant Jordi (he aprofitat l’ocasiĂł per felicitar-lo doblement, Ă©s clar). De Jordi Cruz m’agrada a) que Ă©s coherent (des que va començar a l’Estany Clar amb 14 anys fins al seu projecte vigent de L’Angle, a Sant Benet de Bages, ha avançat en la seva idea pròpia d’avantguarda mĂ©s enllĂ  de modes i tendències); b) que se sap comunicar molt bĂ© (tĂ© les coses clares, les explica sense pèls a la llengua i es guanya la complicitat dels interlocutors); i c) que Ă©s un grandĂ­ssim xef (vaig dinar a L’Angle el juny passat i va ser tota una experiència). O sigui que el fet que s’instal·li a Barcelona Ă©s una bona notĂ­cia per a la ciutat.

El Jordi m’ha explicat que l’entrada a l’Ă€bac no suposarĂ  en cap cas que es desvinculi de L’Angle: “allĂ  ja hi tinc un equip consolidat, que funciona, i al capdavant hi ha la Karen, la meva parella”. A partir del maig haurĂ  de passar moltes hores a Barcelona, però tĂ© clarĂ­ssimes les virtuts d’aquesta operaciĂł. “La cartera de proveĂŻdors de l’Ă€bac Ă©s impressionant, i L’Angle se’n beneficiarĂ . I L’Angle, on el dia a dia no Ă©s tan intens, podrĂ  funcionar com un taller de cuina amb creacions que desprĂ©s podrem aplicar a l’Ă€bac”. A un i altre establiment, en Jordi hi desenvoluparĂ  la mateixa cuina, “cosa que no vol dir la mateixa carta, eh!”, puntualitza.

No en conec l’estadĂ­stica, però en Jordi (que va ser el xef mĂ©s jove amb estrella Michelin l’any 2004) probablement ara serĂ  el mĂ©s jove que regenta un local de dues estrelles. “BĂ©, aquestes dues estrelles l’Ă€bac ja les tenia, no les he guanyat jo. A partir del novembre ja veurem si les mantenim o no, però lluitarem per conservar-les. A Michelin els agrada la cuina de L’Angle, esperem que a l’Ă€bac tambĂ© els agradi!”.

L’acord Ă©s tan recent que, en l’entrevista a Jordi Cruz que publiquem al nĂşmero de maig del CUINA (que va arribar al quiosc abans d’ahir, dijous 22 d’abril), el xef encara no en parla. Sigui com sigui, llegiu-la. Els qui no el conegueu, entendreu perquè la seva cuina Ă©s tan interessant i perquè li seguĂ­em tan de prop la pista. En Jordi no ha deixat de crĂ©ixer: l’Ă€bac Ă©s un pas mĂ©s. I molt important.