Una setmana sense actualitzar el blog… Que em disculpin els lectors! La veritat és que —i les excuses no valen, ho sé— la setmana passada va ser de tancament del pròxim número del CUINA i vam estar molt enfeinats. M’he d’organitzar més bé per mantenir el contacte amb vosaltres, m’hi comprometo!

Així doncs, divendres ja va arribar a la impremta la revista de juny. En portada, una coca de Sant Joan trencadora com a avançament del menú de revetlla que us proposem a l’interior. És la nostra manera d’ajudar-vos a resoldre el sopar de la nit més curta de l’any. Res, si teniu una mica de paciència ben aviat ho trobareu al quiosc. Estem segurs que us agradarà.

Aquesta seguretat de pensar que encertarem en la tria dels temes del CUINA l’anem afermant escoltant-vos a vosaltres. La nostra intenció, d’entrada, és agradar-vos sempre. Cada número és un risc, però intentem aplicar-hi totes les crítiques que ens feu arribar, siguin bones o dolentes. Les rebem per correu electrònic, a través dels fòrums de Cuina.cat, en les opinions que escriviu en aquest blog o, fins i tot, encara avui, per carta.

Aquest va ser el cas de la setmana de tancament. En plena voràgine, ens va arribar per correu postal un sobre que portava el remitent de la senyora Eulàlia Segarra de Puigcerdà. Dins del sobre, una postal amb panoràmiques dels pobles de la Cerdanya i un “Gràcies per la revista CUINA!” al revers. I encara una carta de dues pàgines que explicava la raó de l’agraïment: el reportatge que vam publicar el gener passat sobre els secrets gastronòmics de la seva comarca. “Hi surten tres cerdans que estimen la comarca on viuen”, ens escriu l’Eulàlia.

Si a més de lectors del blog sou lectors de la revista, deureu recordar aquell reportatge. El vam pensar, com us deia, per agradar-vos. La Cerdanya és una comarca bonica i en pocs mesos, anàvem sumant descobertes gastronòmiques que justificàvem que les anéssim a tastar in situ: les melmelades Ple de Bo de Travesseres, el restaurant El Rebost de Ger i els formatges de la Vall de Meranges ens havien desvetllat la curiositat.

Sovint, els lectors ens pregunten com descobrim aquestes adreces. I sovint, també, hem d’aclarir que aquestes eleccions no van subjectes a cap tipus d’acord econòmic o comercial amb els protagonistes de les nostres tries: el fals periodisme gastronòmic ha fet molt de mal, en aquest sentit. No és el nostre cas. La nostra elecció és lliure i respon a criteris professionals: us garantim que us proposem restaurants, productes i activitats la qualitat de les quals ve avalada per la nostra pròpia experiència.

Us explico el cas del reportatge de la Cerdanya.

Vaig conèixer la Núria Burnat de Ple de Bo l’any passat, a la Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell. Vaig tastar les seves melmelades fetes amb fruites i hortalisses del seu propi hort i vaig entendre que no eren qualsevol cosa (sobretot —però això és cosa de gustos personals— la de tres tomàquets amb taronja amarga). Em va explicar com les feia i això em va acabar de convèncer. I amb una targeta seva dins de la carpeta vaig deixar la seva parada sabent que el CUINA n’hauria de parlar.

Dels formatges de la Vall de Meranges ja fa més temps que a la redacció n’havíem sentit a parlar. És d’aquelles formatgeries que amb el temps s’han anat consolidant i, tot i així, encara no li havíem dedicat l’espai que mereixia. I això que fins i tot havíem parlat de les inquietuds agrícoles del seu propietari, l’Albert Pons, quan fa mesos us vam explicar que amb altres cerdans ha impulsat la plantació d’una vinya al costat de l’estany de Meranges per fer-hi vi de gel. Tot i això, quan vam programar el reportatge dels encants gastronòmics de la Cerdanya, sabíem que els formatges de l’Albert hi tindrien un paper.

El primer a parlar-nos del restaurant El Rebost de Ger va ser l’Enrique Marco. L’Enrique és un dels fotògrafs habituals del CUINA, i des del primer número s’encarrega de la secció Genis del foc, gràcies a la qual ha recorregut els millors restaurants de Catalunya. Això permet confiar —i molt— en el seu paladar. I va ser així com El Rebost de Ger va convertir-se en el tercer protagonista d’aquell reportatge.

Faltava trobar els autors que l’escrivissin i el fotografiessin. La periodista Pepa Mañé —que sempre se’n surt bé a l’hora de descriure els personatges que apareixen als reportatges— i el fotògraf Marcelo Isarrualde —una de les darreres incorporacions al nostre equip de col·laboradors— ens asseguraven un bon resultat. Aleshores els vam enviar a investigar les nostres descobertes sobre el terreny.

La carta de l’Eulàlia Segarra —que parla de la Pepa i en Marcelo com dos “molt bons professionals i simpàtics”, comentari que jo corroboro— ens fa pensar que en aquell cas no ens vam equivocar gens. Gràcies, Eulàlia!

I vosaltres? Vau llegir el reportatge? Ja heu anat a la Cerdanya a descobrir aquests tresors saborosos? Què us han semblat?

(I si no hi heu anat encara penseu que, tal com ens escriu l’Eulàlia, a la Cerdanya s’hi pot anar “tot l’any!”).