Arxiu de la categoria ‘Restaurants’

Cheddar del bo

divendres, 3/02/2012

Oh, el cheddar és una llonza de plàstic taronja damunt de l’hamburguesa. Això és el que és.

I amb aquest prejudici me’n vaig anar a l’acte de presentació dels formatges Cathedral City, convidat pels meus amics Meritxell Falgueras i Enric Canut. La seva presència era per a mi un aval, però vaig entaular-me a la sala de tast del Celler de Gelida amb totes les prevencions.

Superar aquesta predisposició és una manera esplèndida de descobrir coses interessants. I la conversa entre Mark Pitts-Tucker, cheese grader (tastador de formatges) de la marca Cathedral City, i l’Enric va ser tan il·lustrativa per als qui érem profans en la matèria, que vam convertir-nos en la fe cheddariana.

Sabem que el cheddar es fa al sud-oest d’Anglaterra i que Cheddar és un poblet d’aquesta zona. Que el cheddar s’elabora exclusivament amb llet de vaca. Però potser no teniu interioritzada la paraula cheddardització, que es refereix al procés d’elaboració singular d’aquest formtatge. Resumint-ho, consisteix en partir la quallada compactada del formatge abans de moldejar-la. Els petits blocs que en resultin, s’apilen uns damunt dels altres. Al final del procés, la quallada s’ha convertiti en unes tires gomoses que es passaran per un molinet: s’en fan grans de formatge als quals s’afageix sals. Aquests grans es col·loquen en motllos per premsar-los. D’aquí que en sorgeixi un formatge de grans peces sense ulls. A partir d’aquí es deixa madurar fins a 4, 10, 20, 36 mesos… La maduració és la principal responsable dels canvis de sabor de cada tipus de cheddar. Actualment, s’elaboren cheddars més artesanals i cheddars més industrials.

Falgueras+Pitts+Canut.jpg

Mark Pitts-Tucker, Meritxell Falgueras i Enric Canut

Mr. Pitts-Tucker va oferir-nos un tast dels quatre millors cheddars de casa seva: el Mild (el més jove, madurat durant quatre mesos), el Mature, l’Extra Mature, el Vintage 20 i l’anomenat formatge de concurs, una peça envellida durant 36 mesos. La Meritxell va buscar maridatges que no només hi encaixessin organolèpticament (per contrast o per complementarietat), sinó que responguessin també a criteris històrics i territorials vinculats al formatge. Així, a un formatge britànic li corresponien maridatges britànics. Entre els que em van agradar més, el maridatge entre el Cathedral City Extra Mature i un porto Noval Tawny, el Vintage 20 amb el xerès olorós González Byass Alfonso i, sobretot, un increïble whisky Ardbeg (intensíssim, amb notes de fumat increïbles), que es va revelar com l’única harmonia capaç d’enfrontar-se a la potència del cheddar de 36 mesos.

Recepta Mature.jpg

El tast va acabar amb un dinar que ens va oferir Jo Baixas del restaurant Follia en què cada plat contenia un cheddar Cathedral City: fals cafè (era crema de trompetes de la mort) dins d’una tassa amb un terròs de cheddar, ous amb bastonets de cheddar, pizza dolça de postres… Un menú trapella, a l’alçada d’un tast per a paladars desacomplexats!

 

No tot tanca, també n’obren!

diumenge, 15/01/2012

Entrada.jpg

Respirem, que encara hi ha gent que arrisca per fer propostes gastronòmiques interessants a Barcelona. Poc després que abaixessin la persiana restaurants com el Nuba, el Routa o l’esplèndida arrosseria La Mifanera, un cuiner d’origen finlandès m’invita al seu establiment obert fa quatre mesos, el Cercle d’Amics. “T’agrada el nom?”, em pregunta en Jani Paasikoski (que és com s’anomena el xef). “És que ha creat controvèrsia”, em precisa. I m’explica que ell i el seu soci barceloní volen que el nom deixi clar que el Cercle d’Amics no és només un restaurant per entaular-s’hi. A la nit, acabat el torn dels sopars, es transforma en cocteleria. I amb el temps, volen anar construint una comunitat de clients —els amics del Cercle, vaja— a la qual s’ofereixin tastos, cursets i altres activitats vinculades al món de la cuina. És cert que aquest concepte de restaurant amb complements —sigui perquè a mitjanit es transmuta en bar de copes, sigui perquè té botiga, sigui perquè programa cursos culinaris…— cada cop sovinteja més. Els temps de crisi aguditzen l’enginy dels emprenedors. Ens ho diuen una pila de vegades i, al final, resulta que és cert!

En Jani va néixer a Finlàndia, però de ben petit en va marxar. Hi va tornar, justament, per formar-s’hi acadèmicament com a cuiner. “Però la meva cuina no és finlandesa. La meva influència és totalment mediterrània”, aclareix. Ho diu abans d’explicar que, entre Barcelona i Màlaga, ha passat per una bona colla de restaurants, com ara el Dos Cielos, la influència del qual és ben palpable en algun dels seus plats. Quedem, doncs, en que fa cuina mediterrània d’arrels majoritàriament catalanes. Comproveu, si no, el menú que ens va oferir:

IMG_1526.jpg

Aperitius: olives gordal, cecina, cansalada, formatge Flor d'Esgueva i anxoves

Bon inici, tot i que ja coneixeu la meva insistència a favor dels esplèndids formatges artesans catalans, segur que algun hagués encaixat perfectament en aquest aperitiu!

IMG_1528.jpg

Esqueixada de bacallà amb crema de pèsols

Vam continuar amb un dels millors plats del menú. La crema de pèsols era saborosíssima i es complementava perfectament amb l’esqueixada.

IMG_1529.jpg

Ravioli de llagostins i musclos amb crema de safrà i salicòrnia

El sabor de la crema era tan bo i tan potent que, un company de taula, va lamentar que amagava massa el gust dels llagostins i els musclos. En qualsevol cas, és un matís que després vam comentar al cuiner.

IMG_1531.jpg

Verat amb coca d'escalivada

La cocció del verat era perfecta i el resultat del peix boníssim, tot plegat justificava el plat de sobres. Per posar-hi un apunt, a mi m’agrada la coca una mica més cruixent.

IMG_1532.jpg

Xai lletó amb trinxat

El darrer plat salat va ser una altra demostració de l’habilitat d’en Jani per ajustar les coccions. I l’acompanyament amb trinxat, una referència nítida de les arrels catalanes que us comentava que aquest xef ha incorporat a la seva cuina.

sala ok.jpg

El menjador

I encara us podria parlar del caneló de vedella i porc amb foie (clàssic, però amb la carn molt trinxada que li donava un toc subtil poc habitual), de la copa de maracujà amb escuma de coco i llima i de les postres, una combinació senzilla, però ben presentada de gelat de gerds i xocolata (senzilla i, en tot cas, preferible a segons quins invents d’algunes postres massa barroques). També em van donar a tastar un còctel de Martini amb cacau, del qual —ai, això de conduir— només en vaig beure algun glop.

Si voleu conèixer la cuina del Cercle d’Amics, una bona manera és anar-hi al migdia. Hi serveixen un menú de 16 € que sempre incorpora un plat de la carta. Pel que m’ha dit algun amic, sol estar ple! Però us servirà per fer un tast del receptari d’en Jani. Si hi voleu sopar, el preu mitjà és de 45 €, vi a part. I en acabat, podreu asseure-us a la barra i demanar-hi els còctels que hi serveixen.

 

sala barra - baja.jpg

La cocteleria

Restaurant Cercle d’Amics
Rosselló, 209. Barcelona.
Tel. 93 237 89 02
www.cercledamics.com

Temps de tornar a Can Fabes

dissabte, 3/12/2011

Molts periodistes gastronòmics —i faig autocrítica— ens esgargamellem per denunciar les suposades injustícies envers la nostra cuina que la guia vermella d’una casa de pneumàtics comet en cada nova edició. Fa setmana i mitja, la festa de presentació de la Guía Michelin 2012 va tenir, més aviat, aires de funeral. Ja és pega que vinguin a presentar a Barcelona una publicació de referència que ve a dir que sí, que ho fem bé, però que no tant com ens pensem, que a veure si ens hi esforcem més. I aleshores comparem la versió hispanoportuguesa de la guia amb la d’altres països i ens enrabiem quan constatem que, amb nosaltres, es comporta amb gasiveria pròpia d’una mala madrastra. En temps tan faltats d’alegries, vols dir que no mereixem una mica més de generositat? Però els cuiners, que ho pateixen, s’ho miren amb més fair play —o, potser, resignació— i vociferen menys del que als mitjans ens convidria. La processó va per dins, però, de portes enfora, mantenen la compostura. A cap d’ells, almenys dels que tenen estrella, els passa pel cap d’engegar a rodar, amb els pneumàtics posats, els senyors Michelin.

I això que molts podrien tenir motius per fer-ho. La gent de Can Fabes, per exemple. Com justifica la guia vermella haver-los tret la tercera estrella? Santi Santamaria ja no hi és, però el xef Xavier Pellicer no és pas un nouvingut a la casa… Deixeu-me dir que, el dia de la festa pansida de la Michelin, Pellicer i Regina Santamaria van representar Can Fabes amb una dignitat que no sempre es veu en la foguera de les vanitats que són aquests vernissages . El compromís i la complicitat de la família Santamaria i del xef successor d’en Santi amb el projecte va ser tan explícit que em va quedar clar que a Can Fabes li esperen nous temps esplendorosos.

IMG_1232.jpg

A Can Fabes, dignifiquen les bledes

Vaig tornar a Can Fabes dijous passat. La visita era prevista de feia setmanes, perquè en Jaume Tàpia, propietari de l’Hotel Castell de Ciutat, de la Seu d’Urgell, ens hi va convocar per presentar-hi una altra guia: la Guía Relais & Chateaux, de la cadena d’hotels de luxe que ell mateix presideix. Tal com va explicar a l’inici de l’àpat, l’elecció de Can Fabes per a la presentació no va ser casual. Si bé tradicionalment aquest acte tenia lloc al Neichel, enguany es va traslladar al restaurant de Sant Celoni perquè Santi Santamaria ja s’havia ofert a acollir-lo. Relais&Chateaux va considerar que ara era un bon moment per agrair a aquesta casa el suport a l’organització.

Can Fabes apareix a la Guia Relais & Chateaux amb la mateixa presència d’edicions anteriors. Aquesta guia és, en realitat, la ressenya dels establiments que formen part d’aquest segell d’abast mundial. Enguany, ha incorporat 45 restaurants d’arreu del món, entre els quals hi ha l’Hotel Neri de Barcelona. Dins de la guia, el català Ramon Freixa hi rep la distinció de Gran Xef, un títol que la cadena atorga a un grup de cuiners molt escollit, i Carme Ruscalleda ha estat guardonada amb el premi Woman of the year. La xef de Sant Pol va assistir a l’àpat de Can Fabes a recollir ella mateixa el premi.

La presència de Ruscalleda a Can Fabes descriu molt bé els nous temps i les noves complicitats que es teixeixen dins de la gastronomia catalana. Les idees de Santi Santamaria no van ser sempre compartides —més aviat al contrari— per la majoria de companys de professió. Alguns se’n van distanciar fent rebombori, d’altres van optar per un silenci revelador. La presència de Ruscalleda a Can Fabes és, en aquest sentit, la imatge explícita del reconeixement del paper de Can Fabes en la cuina catalana d’avui. I, també, del suport en la nova etapa que emprèn l’establiment, tingui més o menys estrelles.

En l’àpat de Relais & Chateaux, Pellicer va tenir moltes ganes d’agradar, crec que les mateixes que té cada cop que es posa a cuinar en aquells fogons. De la seva conversa es desprèn que està desbrossant un camí culinari que el fa feliç. Que té moltes connexions amb l’ideari del Santi, però que obre nous horitzons tècnics i gustatius. La presència de Santamaria a taula és evident quan manté plats com el llegendari ravioli de gamba amb ceps. El compromís amb els proveïdors del fundador de Can Fabes es manté i es fa evident en propostes com l’amanida presentada com a Escarola biodinàmica, crua i cuita, truita de Tavascan i romesco. La personalitat de Pellicer, però, es va accentuant en plats com l’Arròs socarrat amb bolets, ametlles i peix de la llotja de Blanes (per cert, els meus millors bolets de la temporada) o la Botifarra de bou ‘dry aged’ (amb tendons i bolets, figues de coll de dama i salsa bordelesa), que tanca els capítols salats del menú amb un cop d’efecte gustatiu contundent.

Però, de tots els plats del menú, deixeu-me quedar amb un que ocuparà, de ben segur, amb un dels primers llocs del meu rànquing plats del 2011: Bledes amb tomàquet sec de Taverna, gratinades, amb carpaccio de gamba i pa d’all. Un plat geomètric de sabors definits però ben encaixats, que dignifica la més humil de les verdures.

A mi, les bledes, m’han agradat sempre (fins i tot de petit, que ja és estrany!). Però mai les hauria imaginades en aquella taula. Un plat arriscat que, sens dubte, explica ben bé el camí que ha emprès Can Fabes, que intueixo ple de parades i giragonses interessants.

Definitivament, és temps de tornar a Can Fabes i descobrir, o intuir, què hi passarà. Les perspectives són bones.

Revolució? No, evolució!

dilluns, 26/09/2011
IMG_0705.jpg

Caneló de pollastre de pagès i rossinyols

Em conviden a sopar a Can Jubany de Calldetenes. En Nandu és un dels xefs catalans que més cal seguir (no en va, va ser el primer xef que vam entrevistar a CUINA, fa gairebé onze anys!), perquè és un mestre a l’hora d’incorporar la innovació a la nostra tradició culinària. Vam demanar-hi el menú de temporada —més curt que el menú de degustació— al qual el xef va tenir el detall d’afegir-nos-hi un tàrtar de gambes esplèndid que no estava previst. El plantejament de l’àpat és molt dels nostres dies: s’obre amb aperitius juganers i sorprenents —el globus de gorgonzola o el mojito al nitrogen, tan bullinians— i resreva els plats més contundents i, en certa manera, clàssics, per al tram central —el caneló de pollastre de pagès amb rossinyols, el lluç amb nyoquis de carabassa i sèrum de parmesà (un plat amb un punt de risc i un resultat esplèndid) o el garrinet amb la quenelle de fruites—. Després del prepostre cítric, la tradició actualitzada reapareix amb la torradeta de Santa Teresa amb plàtan caramel·litzat, sabaiona de rom i gelat de llet. Els petits fours se serveixen en una capsa perquè, si no us els acabeu, us pogueu endur a casa.

El sopar va anar teixint tota l’estona aquest equilibri entre la cuina d’avantguarda i la memòria del paladar. Agraïm aquests àpats confortables, lluny de l’afany d’épater que contaminava la cuina de no fa pas tant temps. A la cuina d’avui de Can Jubany hi ha més esperit d’evolució que de revolució, fet que demostra que els anys d’or de l’alta cuina catalana s’allarguen amb propostes sòlides, equilibrades i emocionants com aquesta.

IMG_0717.jpg

L'esmorzar de Mas Albereda

La postdata del sopar va tenir lloc al Mas Albereda, l’esplèndid hotel que Jubany té a Sant Julià de Vilatorta, a dos quilòmetres del restaurant. L’endemà, a fora plovia i feia un dia de tardor. A dins, ens servien un esmorzar amb el bo i millor d’Osona.

Can Jubany
Carretera de Sant Hilari, s/n
Calldetenes (Osona)
Tel. 93 889 10 23
Preu del Menú de Temporada: 50 €

Somieu truites!

diumenge, 11/09/2011
IMG_0569.jpg

No cal triar-ne cap, mengeu-vos-les totes!

Trobeu-me una truita ben feta i em fareu un home feliç. Prou és sabut que, sovint, les preparacions més casolanes són les més maltractades als restaurants. Penseu, sinó, en les croquetes que, d’un temps ençà, han captat l’atenció dels grans xefs barcelonins després d’anys i anys de servir veritables desficacis gastronòmics que no mereixien aquell nom, el de croqueta. Doncs amb les truites —tan sovint recremades, o olioses, o eixutes o, horror!, descongelades— passa més o menys el mateix. Però són menys els qui les treballen amb el respecte que mereixen. O que , almenys, em mereixen a mi, que tinc ben viva al paladar la mèmoria de les truites que la meva àvia fa cada diumenge a la nit. A l’estiu, amb les albergínies i els pebrots en ple auge, són insuperables. La de patates (per a mi, sempre amb ceba!), dura tot l’any i sempre és esperada.

IMG_0572.jpg

L'Elies, en Marc i en Joan Antoni

Al número de CUINA que enguany vam dedicar a les truites, vam parlar amb en Joan Antoni Miró, autor de més de 150 truites diferents, que ha recopilat en el llibre L’art de fer truites. Vaig ser fa poc al seu bar del barri de la Bonanova, que respon al nom inevitable de Les Truites. Un racó d’aquells on els interioristes profetes del minimalisme encara —per sort— no hi han posat la grapa. Per començar, ens va servir el seu clàssic assortit de deu truites: la de patata amb ceba, la de patata amb ceba caramel·litzada, la de barreja de bolets, la de tres botifarres, la de pernil, la de sobrassada… I la més sorprenent del dia, un trencaclosques ben encaixat d’albergínia, ceba, all, julivert, brou i menta. Funciona!

Els ous els du del seu poble, Sant Pau d’Ordal (Alt Penedès), i, d’acord amb el seu fill Marc i el seu amic Elies (arquitecte ara traslladat als fogons), volen encaminar el local cap a la filosofia del Km 0. I, si fins fa pocs mesos, només obrien per esmorzars i dinars, ara, gràcies a la incorporació de l’Elies, també hi fan sopars. Hi ofereixen cinc menús, que van dels 35 € fins als 16 €. La cuina clàssica de mercat i els guisats en són protagonistes. Això sí, cada menú l’obre l’assortit insòlit i canviant de les millors truites de Barcelona.

De fruites? De xocolata? D’algues? Somieu truites!

Les Truites
Reus, 22. Barcelona.
Tel. 93 418 06 91.
Preu de l’assortit de truites (plat únic): 10 €.

Ànima de ‘bistrot’

dilluns, 5/09/2011

ENTRADA.JPG

Costa passar per La Cuina d’en Garriga i no entrar-hi. Fruites i verdures, formatges francesos, vins (catalans, sobretot), olis, formatges i xocolates hi són disposats en una versió polida dels colmados de tota la vida amb interferències parisenques i novaiorqueses.

Els esmorzars i berenars que hi oferien van aplegar tants adeptes que, des del juliol, les taules i els fogons han guanyat espai i ara també hi serveixen dinars. L’Helena, alma mater del local, us rebrà i el seu marit, l’Olivier, apareixerà vestit de xef i us sentireu com en un bistrot de Saint-Germain-des-Prés. Ell és francès i la seva cuina d’intencions casolanes —amb amanides, sopes, truites, ous estrellats i altres delícies de les de sempre—, incorpora algun plat del receptari familiar. O bé barreja records: llenties amb foie, porro i gingebre.

El carnisser de Can Deulofeu, de Santa Cristina d’Aro, els va descobrir que l’entredit català ve a equivaler a l’onglette francès. Ells el serveixen com a Filet del Carnisser. Al damunt, l’Olivier hi escampa escalunya picada i caramel·litzada amb el suc de la carn. Vive la France!


LCDG_FOTO2.jpg

La Cuina d'en Garriga

La Cuina d’en Garriga
Consell de Cent, 308. Barcelona.
Tel. 93 215 72 15
Preu del Filet del Carnisser: 16,60 €

Moderna, tradicional? Bona!

dijous, 1/09/2011
IMG_0454.JPG

El menjador del Tresmacarrons

Deixeu-los que s’esbatussin per defensar si la cuina tradicional és millor que la moderna o a l’inrevés. La solució plana per damunt del debat maniqueu. Torno al Tresmacarrons del Masnou i el xef Miquel Aldana persisteix en cercar el seu estil en receptes ben apreses de la cuina clàssica i de tota la vida. Això sí, fetes a la seva manera, tal com indica literalment en el seu steak tàrtar, catalanitzat amb la incorporació dels pinyons. Mostassa i tabasco pel picant: heus ací un dels millors tàrtars del moment.

En Miquel s’entreté a descobrir petits proveïdors per bastir una carta en què el producte és, també, enllaç entre l’ahir i l’avui. Les figues caramel·litzades —temporada 100 %. La sobrassada —de Cal Rovira de Sagàs, d’on, si no?—amb mel. El carré de garrinet —extasieu-vos amb la pell cruixent. I l’arròs? Amb calamarsons, popets i aquells escamarlans superbs, des que surt dels fogons embriaga tot el menjador i revela el que us dèiem: que a la bona cuina no li cal altre adjectiu que el de bona.

Atenció: aviat, avança en Miquel, servirà cuina catalana en format japonès. Moderna, tradicional? Bona!

Restaurant Tresmacarrons
Av. del Maresme, 21. El Masnou. Tel. 93 540 92 66
Preu de l’arròs: 22 €.

Àpats d’estiu a l’Havana Xica

dilluns, 22/08/2011
2826.jpg

Taula parada a La Fitorra

Tot l’any enyorem els àpats a la fresca i ara, a l’estiu, cerquem racons on allargar les vetllades nocturnes i dilatar les vacances, sempre massa curtes. Al capvespre, al jardí de La Fitorra —el restaurant centenari de l’Hotel Cèsar, de Vilanova i la Geltrú— trobem l’espai que volíem. A tocar del mar, però resguardat del brogit, ens llancem als plaers de la conversa, dels sopars informals, i fem córrer els plats entre els companys de taula mentre el diàleg flueix amb la complicitat de la família Nolla, que fa cinc generacions que mena el negoci.

Sigueu de mar. Demaneu-hi musclos, a la marinera o al vapor. Demaneu-hi popets amb ceba. El calamar, que es presenta amb tres textures, per jugar-hi una mica. I els arrossos! Això és punt i a part, sobretot si l’arròs és negre i amb sípia. De la cuina en surt una petita col·lecció de cuina vilanovina actualitzada que us complaurà (i a més, a preus molt assequibles).

A Vilanova encara n’hi queden força, de les cases indianes que la van convertir en l’Havana Xica. Eren mansions pensades per a la bona vida. Avui, La Fitorra conserva, renovat, aquest esperit.

Restaurant La Fitorra
Isaac Peral, 4-8. Vilanova i la Geltrú.
Tel. 93 815 11 25
Preu del menú: 19,98 €

Quinoa de quilòmetre zero

dilluns, 25/07/2011
P1013048.JPG

El nou menjador del Quinoa

Diu l’enciclopèdia: “Quinoa. Planta del gènere Chenopodium, de la família de les amarantàcies, conreada principalment per la seva llavor comestible. Es pot conrear als Andes i a l’altiplà andí fins una alçada de 4.000 metres”. Que lluny ens queda, tot plegat! I malgrat tot, Quinoa és també el nom d’un dels restaurants catalans més compromesos amb la filosofia del Quilòmetre Zero.

Fa una dècada que Matías Fernández batalla per oferir als seus clients una cuina de nivell amb ingredients de màxima proximitat. Ara, havent renovat el local, ha afinat tant la proposta que ha eliminat la carta i serveix només tres menús absolutament ajustats als productes de temporada. Ecològics, si pot ser.

Ous eco, escuma calenta de fesols del ganxet, ceba i tòfona d’estiu. Pollastre de pota negra —també eco— amb samfaina, gambes i fruits secs garapinyats.  Peix del dia —sempre salvatge i de les llotges de Tarragona o Cambrils— cuinat segons la inspiració…

No us preocupeu per maridar-ho. La carta de vins té 115 referències, bàsicament de les DO de l’entorn de Falset, començant, esclar, per les del Priorat i el Montsant.

Restaurant Quinoa
Miquel Barceló, 29.
Falset.
Tel. 977 83 04 31
Preu dels menús: 25 € / 35 € / 45 €

Tapes per quedar com un senyor

dijous, 14/07/2011

IMG_4995 cuina.jpg

La barra, amb la barbacoa, és al centre del local

Els senyors de Terrassa i els homes de Sabadell, diuen. D’aquesta maliciosa comparació amb prou feines en deuen restar vestigis. N’he descobert un. He dinat en una casa de senyors de Terrassa, una petita mansió modernista, al davant de l’ajuntament. Els germans Artur i Juanjo Martínez —els artífexs del Capritx, la rutilant estrella Michelin que enorgulleix els egarencs— hi han obert un local de tapes: La Picoteca. En una finca de senyors, doncs, una cuina a l’abast dels homes (ep, i dones!), siguin de Sabadell o no.

La rehabilitació minuciosa de l’espai no ha impedit instal·lar-hi una graella. Oh! Brases! Com costa de trobar-ne d’autèntiques en els temps que corren. I de La Picoteca en recordaré aquells calamars flonjos, aquell pop ters i —em poso dempeus— aquella carn de vaca gallega cuita al punt, tot passat pel carbó enrogit.

Ben aviat, la carta s’eixamplarà amb propostes amb salero del nou cap de cuina, arribat de Sevilla. Mentrestant, al soterrani, enllesteixen les obres de la cocteleria, que obrirà al setembre. Serà molt elegant: de senyor, se n’ha de venir de mena. Que som a Terrassa!

La Picoteca

Raval de Montserrat, 27. Terrassa. Tel. 93 707 15 19.

Preu mitjà d’un àpat: 25 €.