Arxiu de la categoria ‘Restaurants’

Vuit motius per anar al 8 de Reus

dimarts , 25/11/2014
2_8restaurant.jpg

La sala Ă©s tan gran com confortable

Era a una nit d’octubre la mar d’estiuenca -sĂ­, aquest octubre no ha estat gaire tardorenc- i ens vam asseure al bell mig de la plaça de les Peixateries, de Reus. Gerson Ribal, a qui havia conegut com a xef de l’hotel La Grava, del Morell, m’havia convidat a conèixer la seva nova etapa en aquest bar sense mĂ©s pretensiĂł -i això Ă©s molta pretensiĂł- de servir bon producte de mar. La Grava -coses del vida i dels temps de la crisi- va haver de tancar desprĂ©s d’un segle d’activitat, i el propietari del local Peixateries 8, Joan Pere Ferran, li va oferir a en Gerson els fogons del seu bar. El sopar va ser agaradabilĂ­ssim i en vaig sortir amb la intenciĂł de publicar-ne un post. Però, vaja, Peixateries 8 nomĂ©s Ă©s obert durant el bon temps i, tot i les altes temperatures, ja s’entreveia que aviat tancaria fins la primavera que ve.

8_8restaurant.jpg

Trinxat de carbassa amb vieria i pernil ibèric

Però no: desprĂ©s d’aquest èxit, en Joan Pere va decidir obrir un nou restaurant a la mida d’en Gerson i del client de Reus. I al cap d’unes setmanes va estrenar el 8 Restaurant uns metres mĂ©s enllĂ  de la plaça de les Peixateries, just a sobre del Lizarrán -sĂ­, el basc de la famosa franquĂ­cia, però que a la ciutat d’Andreu Buenafuente gaudeix d’una personalitat especial. Bravo! Ara sĂ­, estimats lectors, ara puc dedicar un post a recomanar la visita al 8 i descobrir la sort que tenim que en Gerson segueixi davant dels fogons.

Per si ho dubtàveu, us detallem vuit motius que justifiquen que visiteu Reus per dinar al 8:

3_8restaurant.jpg

En Gerson, un xef amb vocaciĂł.

1- En Gerson. És un gran cuiner: ho va demostrar durant la seva etapa a La Grava, que va ser un dels millors restaurants del Camp de Tarragona. Coneix com pocs el bon producte de la zona -ha estat vinculat al moviment Slow Food i al segell Km 0- i això es nota a la cuina. En el 8 Restaurant serveix plats molt essencials, però molt representatius de la zona, com la coca de molls amb escalivada i romesco o el peix de llotja al gust del client. Encara que no defuig la fusió que tant havia treballat al Morell: cal tastar la broqueta de xai amb salsa oriental, per exemple.

2-En Joan Pere. Ens agraden els restauradors amb atreviment. Aquest Ă©s el cas d’en Joan Pere: va obrir un de les primeres franquĂ­cies Lizarrán, li ha donat carĂ cter propi i sempre el tĂ© ple. Al Peixateries 8 ha descobert una fĂłrmula tan elemental com magistral: servir bon peix, ben cuinat i a preus populars. El taulell de marisc del Peixateries 8, a l’estiu, Ă©s d’antologia. Consolidada una clientela que durant el bon temps s’ha fet fan de la cuina d’en Gerson, ara es perllonga la temporada al nou 8, amb una cuina de tardor-hivern que promet molt. A en Joan Pere l’ajuda en la direcciĂł del restaurant Franklin Pieters.

3-Els arrossos. En menys d’un mes, en Gerson ja s’ha adonat que els arrossos del 8 triomfen. N’hi ha de ben diversos, i alguns de no gaire habituals: arròs de llamĂ ntol i gambes, arròs fosc de l’EmpordĂ  amb sepiones i costella de porc, arròs amb bacallĂ  i mondongo, arròs d’anguila, tomĂ quets i safrĂ 

4- El celler. Tenen l’encert d’escollir poques referències, però amb criteri: Ă©s el que tĂ© ser veĂ­ de les zones vinĂ­coles mĂ©s importants de Catalunya. El sommelier Carles Montagut ens proposa montsants -Octubre Blanc, SaĂł de Gratallops, Finca l’ArgatĂ …- però tambĂ© caves, riberes i, fins i tot, champagnes.

5- L’edifici que allotja el restaurant. El centre de Reus -que es reivindica com a ciutat natal d’Antoni GaudĂ­- tĂ© una ruta modernista bastant impressionant, a la qual pertany la Casa HomdedĂ©u: el 8 Restaurant n’ocupa el primer pis. El local conserva nombrosos elements originals, fins i tot mobiliari, de 1893, quan es va construir l’edifici, tot amb un aire neogòtic que val la pena descobrir.

6_8restaurant.jpg

El peix volador de David Callao sobrevola la sala.

6-Les obres de David Callao. Aquest artista de Cambrils ja havia col·laborat amb en Gerson, i el xef el va atreure al nou projecte del 8. L’espectacular claraboia o el peix volador que sobrevola les taules sĂłn obra seva i donen carĂ cter al local.

7-La terrassa. Perquè encara que arribi l’hivern, Reus no Ă©s tan fred. I la terrassa del 8 Ă©s ideal per als que fumen -no, que quedi clar que no afavorim el tabaquisme, eh! – I per als que volen prendre la copa relaxadament. O el vermut, que Reus Ă©s terra de bons vermuts.

8-No tot Ă©s Barcelona. Aquesta tardor, a Barcelona, s’obren nous restaurants dia sĂ­, dia tambĂ©. Però mĂ©s enllĂ  hi ha moltes novetats dignes de conèixer. El 8 restaurant n’Ă©s una!

 

8 Restaurant
Raval de Sant Pere, 19. 43201 Reus
Tel. 977 34 07 52.

Tanca diumenge i dilluns.
Preu mitjà: 30 € (no tenen menús).

Eclèctics i generosos

dilluns, 27/10/2014
eclectic5.jpg

La cuina d’en Francesc Ă©s tan saborosa com estètica

Triem el primer: crema blanca de verdures amb juliana de salmĂł fumat, empanada d’escopinyes i musclos acompanyada d’una petita amanida o saltejat d’arròs al curri amb fruits secs i pit de pollastre confitada. Seguim amb el segon: bacallĂ  a la provençal amb mussolina d’all confitat, broqueta morĂş amb humus, verduretes i amanida o entrecot de bou al cafè de ParĂ­s. I les postres (fetes al restaurant): mousse de fruita de la passiĂł, braç de gitano o fruita de temporada. Benvolguts lectors, això va de debò, Ă©s un menĂş de migdia autèntic i es pot degustar a Barcelona. Molt treballat, hi estem d’acord: aquĂ­ no hi ha ni amanida verda, ni llom amb guarniciĂł. El que hi ha aquĂ­ Ă©s cuina de veritat. I ens entusiasmarem mĂ©s quan llegim el preu: 13,50 euros. Per una mica mĂ©s (25 euros) encara podem demanar la versiĂł gourmet del menĂş. Francesc, Sergio: No podeu ser mĂ©s generosos!

eclectic2.jpg

En Francesc i en Sergio, responsables de l’Eclèctic

Francesc ChicĂłn i Sergio Musso sĂłn la parella que aquest estiu va obrir l’Eclèctic a Sant Gervasi, en un local que havia ocupat l’arrosseria La Mifanera. És un projecte en què tots dos han invertit tots els seus recursos, tot el seu talent i, tambĂ©, totes les seves ganes. Havien de reinventar-se -aquest eufemisme tan dels nostres temps-, i ho van fer per la via que millor coneixien: la cuina. En Francesc era professor de l’escola d’hostaleria Joan Ramon Benaprès, de Sitges. I en Sergio, argentĂ­ d’origen, va conèixer l’art de la pastisseria des de la infantesa i mai l’ha deixat de practicar, encara que fos nomĂ©s de portes endins. I ara, ha arribat el moment idoni perquè en Francesc i en Sergio ens demostrin què saben fer. La mare d’en Francesc tambĂ© ho pensava aixĂ­ i no va dubtar a ajudar-los. Al restaurant hi ha elements handmade de la senyora i de les seves amigues, que han participat en la decoraciĂł del local dissenyada per ells mateixos. I aquesta il·lusiĂł familiar es percep i mereix tot el nostre suport.

eclectic3.jpg

Les postres sĂłn cosa d’en Sergio

I mĂ©s quan en Francesc demostra que Ă©s un bon cuiner. Us hem transcrit un menĂş de migdia i ja heu vist que no s’arronsa a l’hora de proposar una oferta suggerent i poc comuna. Atreviu-vos tambĂ© amb la carta i entendreu perquè el restaurant es diu Eclèctic. “A Eclèctic no hi ha prejudicis ni dogmes, les tècniques, les tradicions, les aportacions de diverses cultures s’entrellacen per donar lloc a la nostra proposta, que s’adapta a diverses cuines sense limitacions ni complexos”, escriuen. El wonton de botifarra de perol amb dashi de pernil ibèric, brunesa de verduretes i pernil i bolets xinesos Ă©s, potser, la millor mostra d’aquest eclecticisme. TambĂ© ho seria el granissat d’estragĂł, poma i “sidrines” de te de llimona, unes postres d’en Sergio que persegueixen la seva lĂ­nia de crear dolços lleugers i saludables. Tots dos plats formen part del menĂş degustaciĂł que ofereixen per 39 euros. AtenciĂł, aquest menĂş inclou deu entrades: un altre exemple de la seva generositat enorme.

eclectic4.jpg

Tot a punt al menjador

Des de la taula de l’Eclèctic pensem que serĂ  fantĂ stic que els exalumnes d’en Francesc siguin tan generosos com ell als fogons i no escatimin ni en talent ni en qualitat. I que seria esplèndid que tothom posĂ©s les ganes de treballar bĂ© les postres d’un restaurant, com ho fa en Sergio. A banda de la il·lusiĂł, que d’això no els en falta. Perquè, fora del Eclèctic, en Sergio Ă©s il·lusionista. Aquesta feina, que el porta per tot el mĂłn -recentment han estat a la Xina-, els permet descobrir les gastronomies mĂ©s llunyanes ‘in situ’. I al cap d’un temps, els comensals de l’Eclèctic poden degustar en aquestes taules el que aquesta parella ha après donant la volta al mĂłn. Ja sigui degustant un menĂş degustaciĂł fabulĂłs o un humil menĂş de migdia. I no Ă©s gaire freqĂĽent trobar aquestes sorpreses, oi?

 

Eclèctic Restaurant
Carrer de Sagués, 16
080021 Barcelona
Tel. 93 315 70 87
www.eclecticrestaurante.com

Obert de dilluns a diumenges de 13 a 16 h.  De dimarts a dissabte, de 21 a 24 h. Obre les vigílies de festius.
Tanca les nits de diumenge, de dilluns i festius.

Menú de migdia: 13,50 €. Menú de migdia Gurmet: 25 €. Menú de degustació: 39 € (servei de pa i begudes a part). Preu mitjà de la carta: 45 €.

 

El bo i millor del Pirineu

dilluns, 11/08/2014

Jo no en sabia res, fins que el febrer passat, amb la fredorada que feia, l’Enrique Marco (el fotògraf) i jo vam anar d’exploraciĂł a Bellver de Cerdanya per descobrir-hi algunes adreces que han anat sortint a la revista: el restaurant Ca la NĂşria, la xarcurteria de Cal Jaume (encara l’hem de publicar!) i El TupĂ­ de la Cerdanya, del nucli de Bor. A tot arreu ens van atendre la mar de bĂ©, però la visita va ser especialment fructĂ­fera a El TupĂ­, on la Cati Soler i en Joan SangenĂ­s ens van servir un esmorzar d’aquells que fan dir sĂ­ senyor mentre ens parlaven de la fira de Sant Llorenç. I això va ser una revelaciĂł.

bellver1.JPG

Als porxos de la plaça de Bellver

Fa trenta anys que se celebra aquesta fira i jo no en sabia res. No Ă©s que ho hagi de saber tot, però hiperinformats com estem de fires medievals de cartrĂł pedra i de mercats de falsos artesans alimentaris, era un pecat no conèixer encara la mostra de Bellver. TĂ© lloc cada any coincidint amb el dia de Sant Llorenç, Ă©s a dir, el 10 d’agost, que justament era ahir. Hi vaig anar i vaig comprovar que el que m’havia explicat en Joan coincidia amb la realitat.

bellver4.JPG

Serrat d’ovella de Sant Miquel de Cuixa

A la Fira de Sant Llorenç nomĂ©s hi participen artesans alimentaris que puguin acreditar que elaboren ells mateixos els seus productes, que ho fan amb ingredients propis o del territori i que viuen i treballen al Pirineu. AixĂ­ us ho vam explicar al nĂşmero d’agost del CUINA i, els lectors que hi vau anar, us vau trobar, com jo, que realment era aixĂ­. Formatgers, xarcuters, herbolaris, conservers, forners… La trentena de parades eren un catĂ leg del bo i millor dels productes pirinencs.

bellver2.JPG

La Mercè, del Serrat Gros

Entre els coneguts, em va agradar trobar-hi els formatges del Serrat Gros (Ossera), d’El MolĂ­ de Ger, del Tros de Sort, de Casa Mateu (Surp), de Valette (Sant Llorenç de Morunys)… Els que estigueu al cas dels bons formatges catalans confirmareu que aquesta Ă©s una aliniaciĂł de luxe! TambĂ© va ser un gust trobar-hi les melmelades i conserves d’El TupĂ­ de la Cerdanya (sabeu que he decidit que la seva mostassa Ă©s la millor del mĂłn?), les de Ple de Bo  (Travesseres), que demostren que la NĂşria Burnat Ă©s una artistassa de la matèria, i les de L’Aranyonet (de la Pobla de Lillet), que fa poc que han sortit a la revista. El pa d’espelta del Forn d’en Pitus  (de Vilada) i les galetes de Casabella Natura (Olvan) van ser altres retrobaments feliços.

bellver8.JPG

L’Stephane tasta el seu gelat de ceps

Entre les descobertes, el formatger Ignasi Civil, que amb la seva companya Montserrat fan un serrat d’ovella majestuĂłs al costat de Sant Miquel de CuixĂ . TambĂ© la mel d’en Miquel Prat, de Saldes, un apicultor de famĂ­lia de llarga tradiciĂł en aquesta activitat. I el Lagrimus, el nou xarop d’avet de Michel Baylocq, elaborat amb pinyes del Pirineu, que ens desperta la imaginaciĂł culinĂ ria. I, caçador de bons gelats com sĂłc, va ser tota una descoberta conèixer l’Stephane, un cors instal·lat a Bellver des de fa tres anys que elabora gelats amb la llet pirinenca de base. BonĂ­ssims! El millor Ă©s que els aneu a tastar a Bellver, però si sou barcelonins —o Barcelona us queda mĂ©s avinent—, tambĂ© els ven al nĂşmero 5 de la plaça de la Vila de GrĂ cia. Pyreneum, es diuen aquests gelats.

La fira va començar poc temps desprĂ©s que en SangenĂ­s s’instal·lĂ©s a Bor. Des del primer moment, va dedicar-se a l’alimentaciĂł artesana i va buscar complicitat amb els darrers elaboradors autèntics que sobrevivien a la zona i amb els nous productors que, com ell, hi estaven arribant. Entre uns quants —i deixeu-me que citi la formatgera EulĂ lia Torras, fundadora del Serrat Gros, com una de les participants mĂ©s destacades— van crear aquesta fira a la quieta. I aixĂ­ han arribat a les tres dècades, conservant l’autenticiat que els va inspirar, sent coherents i, sobretot, estimant-se els seus productes i el seu territori. I la fira, a la qual s’hi han anat sumant les noves generacions d’artesans de qualitat, transmet aquest esperit.

bellver7.JPG

La NĂşria acabant d’emplatar l’arròs de ceps

La gran novetat de la fira d’engany, va ser un showcooking dedicat al cep que es va fer dins del recinte idĂ­l·lic del pati de les Monges. La cuinera NĂşria Bonet hi va preparar cinc tapes que contenien el cep com a ingredient. Un ravioli de vedella ecològica Eco Pirineu amb cep; un tall de coca de cal Pous amb pa de ceps de Cal Jaume i xocolata; un gotet de tres textures —crema, escuma i garrapinyat— de ceps; un arròs amb ceps i un gelat de ceps. Va ser fastuĂłs. La va acompanyar el cuiner mĂ©s expert en la cuina del bolet, Miquel Márquez, del restaurant Sala, de Berga. Pioner en portar els bolets a l’alta cuina, Márquez va fer una descripciĂł sensual del cep i va explicar els secrets per cuinar-lo correctament: “Ă©s el bolet del seny, posar-ne massa ho emmascara tot”. La cuina de la NĂşria Bonet, va ser, en aquest sentit, una mostra de cuina equilibrada.

La NĂşria Ă©s una cuinera interessantĂ­ssima, que va tornar al seu poble natal, Bellver, desprĂ©s d’estudiar a la Joviat i passar per alguns grans restaurants, com els de Nandu Jubany. El seu restaurant, Ca la NĂşria, Ă©s nomĂ©s senzill en aparença. La NĂşria s’esforça per oferir una cuina de territori allunyada de tòpics. Us en el vaig recomanar al nĂşmero 158 del CUINA (el del darrer mĂ©s d’abril), i, desprĂ©s d’haver-hi dinat ahir, ho tornaria a fer: ara que n’Ă©s temporada, demaneu-hi el magret d’Ă nec amb prĂ©ssecs.

bellver9.JPG

Com Ă©s que encara no heu anat a la terrassa d’El TupĂ­ de la Cerdanya?

El dia va acabar a cal Joan i la Cati. Els vespres d’estiu, El TupĂ­ de la Cerdanya, converteix el seu pati —ocupen les antigues escoles del Bor i el local, rehabilitat, Ă©s deliciĂłs— en una creperia, coqueria, pizzeria o digueu-ne com volgueu, la mar d’agradable. Els formatges, conserves i embotits del Pirineu hi tornen a ser protagonistes, i l’Ă pat senzill, però saborĂłs, en aquell tros de prat, va ser la millor manera d’acabar el dia.

En una Cerdanya que darrerament semblava nomĂ©s un refugi d’evasors fiscals, l’aliaça d’aquests petits productors amb els nous cuiners que, com la NĂşria, es coneixen el territori pam a pam marca un camĂ­ per a la gastronomia pirinenca que mereix el suport de tothom.

Jo m’he quedat amb ganes de tornar-hi l’any que ve, per Sant Llorenç.

Tres restaurants on tornar

dissabte, 26/07/2014

Aquestes darreres setmanes he tingut l’ocasiĂł d’entaular-me en establiments de llarga trajectòria. En algun cas els havia conegut d’abans, en algun altre els tenia pendents i els he descobert en aquesta nova etapa. Perquè els tres de que us parlarĂ© conicideix que o bĂ© han canviat de direcciĂł, o bĂ© han celebrat una efemèride que els ha tornat a posar d’actualitat. En tots tres hi he descobert algun motiu per tornar-hi, perquè, pendents com estem els periodistes gastronòmics de les novetats, a vegades donem per suposats els clĂ ssics de tota la vida.

 

1. La Venta del Tibidado

laventa.jpg

AquĂ­ al davant acaba el tramvia Blau.

Potser molts dels qui llegiu aquest blog ja heu estat a aquest restaurant, que va viure anys de glòria en una etapa daurada en què estava vinculat a Frederic Amat (propietari de Vinçon) i altres esperits inquiets. L’encant del xalet modernista i les vistes sobre la ciutat mai no va deixar de tenir-lo, però el negoci llanguia quan, fa una any i mig, el lleidatĂ  LluĂ­s Vinyes —client de l’establiment, però que mai no havia estat vinculat professionalment a la gastronomia— es va assabentar que el local era a punt de tancar. El va comprar i va implicar en l’aventura al seu amic de paladar esmolat Josep Vilella —que, entre d’altres activitats, signa la pĂ gina Cinc a taula, a La Vanguardia. Josep Vilella l’ha assessorat i un i altre han estat d’acord en donar a la carta de La Venta un aire de cuina quotidiana. “Volem que la gent entengui el què menja, que identifiqui els sabors del plat i que es reconciliĂŻ amb la cuina catalana senzilla i deliciosa”, explica Vilella. Per això, mantenen clĂ ssics de la casa, com les garoines gratinades, o serveixen plats senzills amb bon producte, com la superba veloutĂ© de tomĂ quet, una crema refrescant ben estiuenca. Alguns plats sĂłn d’una creativitat casolana que s’agraeix per essencial —no entendreu com no se us havia acudit a vosaltres l’amanida d’espinacs amb poma i parmesà— i d’altres ens evoquen la infantesa dels dos gormands juganers que dirigeixen el restaurant —Josep Vilella hi ha llegat els senzillĂ­ssims macarrons a la manera de la tieta Margarita, lĂ ctics i saborosos. La llonganissa de Lleida la compra LluĂ­s Vinyes del xarcuter que mĂ©s li agrada de la seva ciutat. Però vaig fer festa major quan vaig saber que l’històric xef Francesc FortĂ­, del mĂ­tic El RacĂł d’en Binu —el primer dues estrelles Michelin catalĂ , que encara obre cada dia a Argentona— va gairebĂ© cada setmana a preparar ‘in situ’ el seu famĂłs suflĂ© gelat de taronja. El fa a soles, amagant el secret d’aquestes postres tan Ăşniques que us recomano de totes totes que demaneu quan torneu a La Venta.

La Venta. Pl. del Doctor Andreu, s/n. Barcelona. Tel. T 93 212 64 55.
Preu mitjà: 50 €

Per què cal tornar-hi? Per demanar-hi el sufé gelat de taronja que els prepara Francesc Fortí.

 

2. Izarra

izarra.jpg

En aquesta sala hi dinareu com uns senyors.

AquĂ­ no hi havia anat mai, però, amb motiu del 40è aniversari de l’establiment, la famĂ­lia González va voler celebrar-ho per recordar-nos que, en una ciutat amb una gastronomia tan canviant, ells segueixen instal·lats en una filosofia que els ha funcionat. I jo afegiria, a mĂ©s, que avui els fa diferents, perquè s’escapa de les modes. L’Izarra Ă©s encara un restaurant navarrès amb tots els ets i uts, mĂ©s confortable que quan, l’any 1974, Juan González Arellano el va obrir com a bar de vins, però amb la mateixa dèria de cuinar al Mediterrani els plats que ell havia conegut al seu territori d’origen. Els seus fills, Alberto i Carmen González, que avui comanden el local, han conservat molts dels plats que el seu pare (que va morir fa dos anys) els va llegar. La seva mare, Carmen, encara entra als fogons i aporta aquell coneixement culinari que no es pot aprendre a les escoles d’hostaleria. El restaurant havia estat asador, però ara la diversitat de plats de la carta Ă©s mĂ©s Ă mplia, d’acord amb el receptari navarrès, que es proveeix d’un dels millors rebosts de la penĂ­nsula: carns i verdures per sobre de tot, però tambĂ© peix d’un AtlĂ ntic que no li Ă©s msssa llunyĂ . Hi vam tastar una truita de seitĂł i alls tendres delicada ben cuita, l’ensalada russa amb llagostins que mai han pogut treure de la carta, el tomate feo de Tudela amb bonĂ­tol, les primeres alubias pochas de Puente la Reina… I la cua de bou va ser tota una oda a l’estofat! Han passat els anys, i d’aquell tros del barri de Fort Pienc que semblava una petita colònia basconavarresa de tants restaurants d’aquella zona com hi havia, avui l’Izarra Ă©s el que es mantĂ© en mĂ©s bona forma. No Ă©s perquè sĂ­.

Izarra. SĂ­cilia, 135. Barcelona. Tel. 93 245 21 03.
Preu mitjà: 50 €

Per què cal tornar-hi? Perquè mai no ens cansarem d’homenatjar-nos amb un bon Ă pat de cuina navarresa.

 

 3. Windsor

windsor.jpg

La nova terrassa ha donat un altre aire al Windsor.

El Windsor del carrer Còrsega s’ha reformulat sense deixar de ser el que era. Però el propietaria actual, Joan Junyent —que va començar al restaurant com a cambrer i va anar ascendint pas a pas fins arribar a dirigir-lo, abans de comprar-lo— de l’any passat ençà vol obrir-lo a mĂ©s pĂşblics. El Windsor Ă©s un local prou imponent i poc habitual als restaurants barcelonins. Les lĂ mapdes de llĂ grimes de cristall i el vellut ja ens agraden, però Junyent volia fer compatible aquesta sumptuositat amb un pĂşblic que anĂ©s mĂ©s enllĂ  dels homes de negocis que tants tractes han obert i tancat en aquest local durant dues dècades. L’obertura, aquest any, de la terrassa, ha apropat al Windsor un pĂşblic diferent, mĂ©s relaxat, amb mĂ©s ganes d’entaular-se pel plaer de menjar que per —benaurades— obligacions professionals. A banda de l’interiorisme —que signen Sandra Torruella, al bar i la terrassa, i Toni Espuche, a les sales—, el xef Carles Alconchel continua apostan per aquesta cuina d’arrel catalana, però amb la mirada posada a l’alta cuina: amanida de gambes de PalamĂłs pelades i a la planxa, els seus caps, alvocats frescos i notes de guacamole; morro de bacallĂ  confitat fruits secs, pa torrat, lĂ mines de patata i un suau romesco tradicional;  espatlleta de xai de llet cuita a les set hores amb mini amanida d’escarola, raves, menta i gingebre… Una llista de plats ben suculents que pot resultar menys cara del que sembla si opteu per les mitges racions!

Windsor. Còrsega, 286. Barcelona. Tel. 93 237 75 88
Preu mitjà: 80 € / Menú de mercat (migdies de dilluns a dissabte): 29,50 €

Per què cal tornar-hi? Per gaudir de la nova terrassa!

 

MĂ©s que un nĂşmero u, els Roca en sĂłn tres

dilluns, 28/04/2014
germansroca.jpg

Tres nĂşmeros u

“Hem fet els deures”, van dir ahir al matĂ­ els Roca, a Londres. Quan faltaven poques hores perquè es coneguĂ©s si repetien com a Millor Restaurant del MĂłn, què volia dir haver fet els deures? Volia dir haver concebut una òpera gastronòmica com El Somni, haver-la convertit en documental i haver-la presentat a la Berlinale. Volia dir haver recorregut l’Amèrica del Sud compartint coneixement gastronòmic. Volia dir oferir el valor d’aquest tĂ­tol a la gastronomia catalana per avalar la candidatura a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Volia dir publicar un llibre pensat per als cuiners casolans i volia dir ser supervendes per Sant Jordi. Volia dir merèixer que A. A. Gill, el crĂ­tic mĂ©s mordaç de The Sunday Times, s’aixequĂ©s de la taula preguntant-se si aquell no havia estat el millor Ă pat del mĂłn. Però, sobretot, volia dir haver mantingut —i elevat— el nivell del restaurant per filosofia pròpia, mĂ©s enllĂ  de les pressions que poguĂ©s exercicir una llista que marca tendències. Perquè les tendències sĂłn fugaces, però la filosofia dels grans establiments ha de ser permanent. Les arrels d’El Celler de Can Roca —el restaurant familiar de menĂşs, veĂ­ del gastronòmic— asseguren aquest tocar de peus a terra.

Els deures fets —i no eren pas pocs!— han servit per arribar al segon lloc i, tambĂ©, perquè el benjamĂ­ dels tres sigui nomenat Millor Pastisser del MĂłn. Que el Noma hagi recuperat la primera posiciĂł demostra la volatilitat d’una llista volgudament presa de la novetat i la sorpresa. Una llista “assassina” va dir —no pas perquè sí— Ferran AdriĂ , que tambĂ© va cedir el nĂşmero u al restaurant danès, desprĂ©s que El Bulli l’haguĂ©s ocupat en quatre ocasions consecutives. Aquestes permanències tan llargues seran, probablement, cada vegada menys freqĂĽents. Un rĂ nquing com aquest, fet per 900 avaluadors d’arreu del mĂłn, Ă©s prou impredictible. I això no treurĂ  mèrits als establiments que es descavalquin del capdamunt del podi. Aquest Ă©s el cas d’enguany.

Ara, des de la talaia del segon lloc, toca saber gestionar el canvi d’estatus. Els titulars cridaners de qui puja i de qui baixa podrien fer que els arbres no deixin veure el bosc. Conscients d’això, Joan, Josep i Jordi Roca han viscut els seus dotze mesos de glòria amb la modèstia que Ă©s marca de la casa. Sense ostentacions.

El seu ADN Ă©s aixĂ­. Tres carĂ cters discrets, amos d’uns processos creatius introspectius, mesurats en l’exhibicionisme mediĂ tic i mĂ©s interessats en complaure a la taula. Durant el darrer any han arriscat amb el projecte transgastronòmic d’El Somni i a la vegada han reivindicat mĂ©s que mai el substrat culinari de la seva famĂ­lia. Al capdamunt d’una llista tan exaltada pel nou, han preservat un restaurant que tambĂ© es deixa enamorar pel vell.

No podem celebrar la revĂ lida, però celebrem que el projecte d’El Celler de Can Roca va mĂ©s enllĂ  de les classificacions. Recupero una de les Ăşltimes conclusions que A. A. Gill —al·lèrgic als rĂ nquings, per cert— va extreure de l’Ă pat a Girona: “És la cuina que fixa la gent al seu territori, al seu paisatge i a la seva identitat a travĂ©s de la seva memòria”. I que això no es contradigui amb la innegable modernitat d’El Celler de Can Roca, mereix un nĂşmero u honoris causa multiplicat, Ă©s clar, per tres.

Entrar en un bar, sortir d’un gastronòmic

diumenge, 26/01/2014
taverna6.jpg

Toni i Manuel SimĂ´es, els germans de La Taverna del ClĂ­nic

ÂżQuantes vegades no ens ha passat que entrem en un local que mal copia l’estil Lázaro Violán omnipresent, amb un mobiliari que vol ser remodern, com la vaixella, els uniformes, allò d’allĂ  i allò de mĂ©s enllĂ , per acabar servint-nos plats mal engiponats, invents insulsos amb Ă­nfules avantguardistes i artificis gastronòmics mĂ©s caducats que els acudits del Filiprim? Doncs no, parem el carro, que això no va amb nosaltres. Preferim la sorpresa contrĂ ria. Entrar en un bar de barri i sortir d’un gastronòmic de metròpoli, per dir-ho d’ alguna manera. Això Ă©s una mica el que passa amb La Taverna del ClĂ­nic, que, no perquè sĂ­, recentment ha afegit l’epĂ­tet d’El Gastronòmic de l’Eixample.

taverna7.jpg

Toni Simôes es deixa anar amb la tòfona

La famĂ­lia dels germans Toni i Manuel SimĂ´es es dedica fa dècades a la restauraciĂł —amants com som del pulpo a feira, tenim una visita pendent al gallec del seu pare. Va ser el petit, en Toni, el primer que es va embolicar amb això de la Taverna. Havia passat catorze mesos decisius a la cuina d’El RacĂł de Can Fabes, quan aquest restaurant estava a l’apogeu. Va agafar tanta empenta, que va baixar d’aquell tren d’alta velocitat per conduir en el seu propi rodalies. Però un rodalies puntual i eficient, per entendre’ns. Al cap d’uns mesos, s’hi va afegir el seu germĂ  gran, en Manuel, que es va quedar a la sala per repartir passiĂł pels vins i bon rotllo entre els comensals. A aquests germans, com els passa als Roca, als Torres i a tants d’altres, això de la restauraciĂł els va bĂ©.

taverna3.JPG

Els primers pèsols de la temporada!

Som-hi. Ens vam asseure a La Taverna del ClĂ­nic amb gent del morro fi. MĂ©s ben vestits o menys ben vestits. MĂ©s joves o menys joves. Del barri o de ben lluny (la xarxa et dĂłna sorpreses i recullen comentaris positivĂ­ssims mĂ©s enllĂ  de l’AtlĂ ntic). I dins aquest aire de bar de tota la vida —ben posat, això sí—, en Toni comença el nostre menĂş homenatjant en Santi (Ă©s a dir, Santi Santamaria, el seu mestre), reproduint amb encert els seus famosĂ­ssims raviolis amb gambes per presentar-nos, tot seguit, una nova creaciĂł: el compacte de botifarra negra amb poma i remolatxa. DesprĂ©s va ser un no parar: tĂ rtar de llamĂ ntol amb alvocat, xampinyons i sorbet de cĂ­trics; bola de micuit de foie recoberta de tòfona negra; pèsols, escamarlans i tòfona negra; llengua de vedella amb verduretes i saltat de popets… En Toni es va anar disparant i ens va regalar una cansalada ibèrica cuita a baixa temperatura amb parmentier i caviar iraniĂ  (deunidĂł!). Punt i final amb un borratxo de rom Zacapa. Vet aquĂ­ la digestiĂł.

ÂżI de vins? Per als primers, en Manuel no es va tallar i va destapar un Chivite Vendimia TardĂ­a 2008, de moscatell de gra petit. I amb les carns, va arribar el seu vi: ImĂ´ (Âżrecordeu que en Toni i en Manuel es diuen SimĂ´es? Doncs d’aquĂ­ ve), un garnatxa negra amb cabernet sauvignon de la DOQ Priorat que se serveix exclusivament a La Taverna del ClĂ­nic. Ens va ensenyar la carta de vins a l’iPad: massa completa en varietats i en preus com per imprimir-la en paper.

Com veieu, els SimĂ´es —i qui no— sucumbeixen fĂ cilment als encants del millor producte (pura escola Santamaria) i la seva proposta Ă©s una desfilada de tòfona, foie, caviar, llamĂ ntol… Però combinada amb productes populars (pèsols, mongetes de Santa Pau, calamars, cansalada) que donen un carĂ cter mĂ©s proper a la carta.

taverna5.JPG

La cansalada ibèrica va ser el gran plàt de l'àpat

ÂżQue quant costa el festĂ­? La grĂ cia Ă©s que la tapeta mĂ©s elemental de la Taverna del ClĂ­nic —la truita de patata i ceba, per exemple— no passa dels 2,50 euros, mentre, que si decidim tirar de veta, podem demanar la raciĂł de bou dry aged amb mantega cafè de ParĂ­s per 36,50 euros. A mig camĂ­, mil i una possibilitats de carns, peixos i verdures per construir un menĂş de tapes d’alt nivell que, molt aviat, se serviran a un nou local a l’altura de les circumstĂ ncies. La Taverna del ClĂ­nic, popular i concorreguda, seguirĂ  oberta on Ă©s ara, però just al costat hi obriran un nou menjador per als Ă pats de categoria que, escolteu, no direu que no estĂ  bĂ© que ens en puguem regalar un de tant en tant, oi?

 

La Taverna del ClĂ­nic
Rosselló, 155. Barcelona. Tel. 93 410 42 21.

101 anys d’orxata

dimecres, 11/09/2013
tioche1.jpg

El Tío Che és una orxateria amb molta història

L’escriptora Nora Pojomovsky, autora de diversos llibres sobre racons gormands centenaris, em va convidar a visitar la famosĂ­ssima orxateria El TĂ­o Che del Poblenou. Ja fa temps que viu a Barcelona, però la Nora Ă©s argentina i, com cal esperar de la gent d’aquell paĂ­s, Ă©s loquaç, eloqĂĽent i convincent a la vegada. “Enlloc trobarĂ s tanta vida com a la cantonada del TĂ­o Che”, m’assegurava. La Nora sempre em porta a locals amb històries singulars i carregades d’humanitat. La del TĂ­o Che la va escriure en un opuscle entranyable i deliciĂłs —titulat Che, prova!— quan, l’any passat, aquesta orxateria va celebrar el centenari. Quan hi vam anar, doncs, va ser com si hi celebrĂ©ssim els 101 anys, que sempre Ă©s mĂ©s original.

IMG_7474_100.jpg

La Tere, somrient, com sempre

Al TĂ­o Che va venir a rebre’ns la mestressa, la Tere Moreno. La Tere Ă©s un remolĂ­: en poca estona va servir-nos orxates i gelats, mentre ens explicava les anècdotes del negoci, al qual ella va arribar desprĂ©s de casar-se amb l’Alfons Iborra, nĂ©t del Pere Joan i la JerĂłnima, els fundadors. Avui, la quarta generaciĂł —la Irene i la NatĂ lia, filles de l’Alfons i la Tere— ja hi treballa. ContinuĂŻtat assegurada.

La continuĂŻtat del TĂ­o Che respon a aquest compromĂ­s ancestral d’una famĂ­lia amb arrels alacantines, però tambĂ© amb el respecte per l’elaboraciĂł tradicional de l’orxata i els altres productes que serveixen. D’orxata, n’elaboren tot l’any, perquè tenen espai per conservar les xufes. La Tere explica, incrèdula, com encara algun comercial despistat mira de vendre’ls preparats artificials per fer l’orxata. Tot el que fan ells surt de l’obrador propi i de TĂ­o Che nomĂ©s n’hi ha un: vade retro les franquĂ­cies!

tio_che3.jpg

AtenciĂł al granissat d'ordi!

La llista del que em va donar per tastar la Tere seria llarguĂ­ssima. MĂ©s enllĂ  de la famosa orxata, va aconseguir sorprendre’m (agradablement) amb el granissat d’ordi, elaborat amb malta torrada, canyella i llimona. Vaja, un refresc natural que em va semblar bonĂ­ssim i una alternativa ideal per als refrescos ensucrats que ens endossen sovint. TambĂ© va triomfar la llet merengada: de fet, m’acompanyava una amiga valenciana que, amb la boca petita, va dir que li agradava molt, fins i tot mĂ©s que la que li prepara sa mare. TambĂ© vam tastar un granissat de llet amb llimona esplèndid i refrescant. I encara vam fer lloc per degustar tota una colla de gelats artesans que elaboren ells mateixos: la Nora (recordeu que Ă©s argentina) va recomanar insistentment el de dulce de leche: “estĂ  fet amb el millor dulce de leche que es ven al meu paĂ­s”, va dir, sorpresa (no l’havia tastat mai fins llavors).

Aprofiteu ara, que sĂłn els Ăşltims dies de la festa major del Poblenou, i visiteu (o torneu a visitar) el TĂ­o Che. Feu cua per demanar orxata, llet merengada, ‘flotaors‘ (una orxata amb una bola de gelat) o atreviu-vos amb el granissat d’ordi, la revelaciĂł. Estigueu-vos-hi una estona i amareu-vos de la vida que la Tere, l’Alfons i la seva famĂ­lia donen a aquest racĂł d’un barri que lluita per mantenir-se autèntic.

TĂ­o Che
Rambla del Poblenou, 44-46
Barcelona
Tel. 93 309 18 72

Una fonda de les de tota la vida

diumenge, 1/09/2013

M’ho va revelar a mitja veu el dia que vaig anar a Els Casals per entrevistar-lo amb vistes al reportatge que hem publicat a la portada d’aquest mes del CUINA. “Des del maig portem una fonda com les de tota la vida aquĂ­ a prop, a Sant Maurici“, em va avançar l’Oriol Rovira. “Senzill”, em va advertir, “macarrons, fricandĂł, carn a la brasa… Cuina de tota la vida, sense complicacions, però bona”. I fa uns dies em va venir bĂ© de deixar-m’hi caure, com qui no vol la cosa. Val a dir que els preus que m’havia donat l’Oriol m’ho van posar fĂ cil, a l’hora de decidir d’anar-hi: entre setmana, el menĂş de migdia val 12 euros i, de divendres a dissabte, 15. Tot plegat em cridava molt l’atenciĂł.

hostalsantmaurici1.jpg

En primer terme, l'hostal, al fons, l'església de Sant Maurici de la Quar.

La fonda en qĂĽestiĂł Ă©s l’Hostal Sant Maurici, i Ă©s una de les tres o quatre cases del nucli de Sant Maurici de la Quar (BerguedĂ ), que deu quedar separat d’Els Casals per sis o set quilòmetres. Ja es veu que Ă©s un racĂł d’aquells on hi ha o, si mĂ©s no, hi havia els tradicionals aplecs de pagès al voltant d’una esglesiola. El local, que va ser reformat l’any passat, respira aquest aire absolutament rural. Això Ă©s perquè la reforma no va ser gens agressiva: el terra de rajoles rĂşstiques, les bigues, el mobiliari… Tot va ser netejat i repintat, però no substituĂŻt. “I els plats i les copes, de duralex autèntic”, va insistir-me l’Oriol, com per deixar clar que aquĂ­ es desprèn de les formalitats exigides als restaurants d’alta gastronomia. “AquĂ­ s’hi ve, sobretot, a menjar”, sentencia. I a taula serveix un porrĂł de vi (un Montsant que compra a granel a l’Alsina, un distribuidor manresĂ ) amb el sifĂł al costat per poder-ho barrejar. Tovalles i tovallons de paper. I tot plegat, de tan desproveĂŻt de luxes, resulta mĂ ximament confortable.

hostalsantmaurici2.jpg

El menjador

Aquell dia l’Oriol hi era de casualitat: “Hem tingut una setmana plena al 100% i he vingut a donar-hi un cop de mĂ , però on m’estic jo Ă©s a Els Casals”. A l’hostal hi ha un petit equip de gent de la comarca, amabilĂ­ssims tots, que tracta els clients amb la proximitat que s’espera d’aquests establiments. A la cuina, en Marçal s’encarrega de governar els fogons. L’Oriol li va confiar aquesta responsabilitat desprĂ©s de treballar amb ell a l’altre restaurant. I en Marçal, 21 anys carregats d’energia, s’hi va prestar.

hostalsantmaurici4.jpg

Quins tomĂ quets!

Què en va sortir, d’aquella cuina? Una amanida de tomĂ quets de Cal Rovira (l’explotaciĂł agrĂ­cola de la famĂ­lia de l’Oriol): tomĂ quets cirera, tomĂ quets teta de monja, tomĂ quets verds… Una altra amanida, la de la casa, “perquè cada casa tĂ© una amanida pròpia”, diu. La seva Ă©s la de mongetes seques, verduretes de l’hort i cansalada i sobrassada de Cal Rovira, que a hores d’ara ja sĂłn famosĂ­ssimes arreu dels grans restaurants de Catalunya. Trinxat, xai (d’un ramader del poble) a la brasa amb allioli, peus de porc a la brasa amb mostassa a l’antiga, fricandó… SĂ­, plats del receptari de sempre, però amb l’atractiu irresistible del producte amb què s’elaboren, compartit essencialment amb el que es cuina a Els Casals. Tingueu en compte que el restaurant gastronòmic d’Oriol Rovira deu ser l’Ăşnic del mĂłn que s’abasteix amb 87 —ho heu llegit bĂ©, 87— ingredients de producciĂł pròpia, tots conreats, criats i elaborats a Cal Rovira de SagĂ s.

hostalsantmaurici5.jpg

L'amanida de la casa

hostalsantmaurici6.jpg

El trinxat

hostalsantmaurici7.jpg

El fricandĂł

El flam amb nata de postres i una copeta de vi dolç haurien posat el punt i final a aquest dinar de camp, si no fos perquè, després, vam haver de passejar-nos una bona estona pels boscos del voltant abans de reemprendre el camí. Però també va valdre la pena!

Boletaires: ara que arriba la vostra temporada alta, apunteu-vos aquesta adreça. Damunt del restaurant, hi ha sis habitacions —tan rĂşstiques com el menjador— per fer-hi nit. Una havia pertangut al maquis Marcel·lĂ­ Massana. L’Hostal de Sant Maurici Ă©s un lloc amb història o, si mĂ©s no, amb records: l’Oriol Rovira rememora les berenades dels estius d’infantesa. Ara no en vol trair l’evocaciĂł i això fa que aquesta fonda tan de tota la vida sigui Ăşnica.

Hostal de Sant Maurici
Ctra. BV-4636
La Quar (BerguedĂ )
Tel. 628 62 23 95 / 93 824 20 00
info@hostalsantmaurici.com

Cuiner vocacional

dimarts , 27/08/2013
MIGUEL_YEPES.jpg

Miguel Yepes

Se sap que Joan Roca celebra que, al nostre paĂ­s, la paraula xef no hagi aconseguit desplaçar la paraula cuiner, i que la segona sigui tan digna com la primera. En els darrers temps, la gastronomia s’ha embarrancat massa vegades en l’intent d’aproximar-se a l’art, mal que fos a costa de fer patir comensals abnegats, obligats a engolir creacions suposadament inspirades però gustativament i tècnicament abjectes. Exagero, Ă©s cert, però Ă©s que nomĂ©s uns pocs sĂłn capaços d’arribar a la sublimaciĂł culinĂ ria. I al costat dels que els imiten maldestrament, hi ha el gran col·lectiu de cuiners, amb tota la dignitat que tĂ© aquest mot i aquest ofici, que es prenen la seva feina com la d’un artesĂ  humil, que no pretĂ©n altra cosa que respondre a les expectatives del client, que no Ă©s poc. El castelldefelenc Miguel Yepes Ă©s d’aquesta estirp. Fa mĂ©s de tres dècades que tira endavant La Canasta i, malgrat que —com mĂ©s o menys tothom— ha conegut temps millors, no es rendeix i alça cada dia la persiana d’un restaurant que tĂ© un llibre d’honor amb signatures que deixen impressionat.

canasta web 006 - copia.jpg

Una caricatura de Miguel Yepes il·lustra la carta

Yepes no Ă©s un resistent perquè sĂ­ —explica, sempre, com sa mare va comprar una cabra per alletar-lo tot just nat—, la seva vida ha estat la d’escalar cada graĂł personal i professional, sabent alçar-se quan ha patit caigudes, no pas totes fĂ cils. Nascut a HellĂ­n (la Manxa), va arribar amb quatre anys a Catalunya i, ja de ben jove, va introduir-se a l’hostaleria passant per alguns restaurants de les Terres de l’Ebre. Va ser cap de menjador dels trens de la companyia Internacional de Wagonlits Cook, tasca que el va apropar en directe a la cuina francesa, que tan bĂ© va conèixer. Va liderar restaurants històrics i memorables de la Barcelona preturĂ­stica: el del Reial Club NĂ utic, el Donchon, el ComodĂ­n, el Pepperone, el Sant Paulí… Però la seva història s’arrela a la platja de Castelldefels, quan amb prou feines era un racĂł de cĂ mpings i xiringuitos. Va sobreviure el final trĂ gic del seu restaurant Julepe, del que se’n va refer inaugurant La Canasta.

Els salons de La Canasta són a la memòria de les festes més importants de les famílies castelldefelenques, dels empresaris que hi han tancat negocis exitosos, dels artistes en ruta a qui han portat a fer parada i fonda, de jugadors del Barça de morro fi…

canasta web 150 - copia.jpg

El millor de la carta Ă©s el peix

Entre tots han construĂŻt una carta de centenars de plats. “No en puc retirar cap, sempre sĂ© que vindrĂ  un client que me’ls demanarĂ ”, explica en Miguel, fent demostraciĂł de la seva enorme capacitat de servei. Amb tot, com en els millors restaurants, sempre Ă©s millor deixar-se aconsellar pel cap. En Miguel us encararĂ  cap al peix, el producte que li ha donat renom durant tants i tants anys. A la taula se succeeixen boulots (els increĂŻbles cargols de mar de la costa Vermella), ortiguillas a l’estil de Cadis, popets… Miguel Yepes coneix bĂ© el producte mariner de la costa mediterrĂ nia, i les singularitats de les cuines territorials. Homenatja Catalunya amb el seu plat mĂ©s reconegut, el que fa dècades que cuina i que no pot (ni vol) eliminar de la carta: el rap al romesco, punt i final d’un menĂş salat que dĂłna pas a un classiquĂ­ssim carro de postres goloses. Retrobar aquest element als restaurants ens dĂłna el confort dels grans records dels temps passats.

Avui, a La Canasta, s’hi pot gaudir de festins interminables amb la butxaca mĂ©s plena o mĂ©s buida. L’oferta Ă©s tan gran i variada que, a banda de la carta infinita, els menĂşs van des dels 27 euros  (amb el menĂş Business Junior, pensat per apropar la cuina clĂ ssica als joves) fins als 80 (una proposta apta per a gurmets viatjats), amb el peix sempre com a protagonista.

MĂ©s enllĂ  d’etiquetes, Miguel Yepes, al cap de tants anys, segueix abanderant amb dignitat la distinciĂł de cuiner, d’aquells cuiners autodidactes que avui comparteixen el seu ‘savoir faire’ amb els clients i amb els companys de professiĂł.

Restaurant La Canasta
Passeig MarĂ­tim, 197. Castelldefels.
Tel. 93 665 68 57
www.restaurantelacanasta.com

A la platja desconeguda

dissabte, 17/08/2013
duna2.jpg

No Ă©s Hawaii, Ă©s la platja del Prat!

No sĂłc especialment de calçar xancletes i estirar-me a la sorra, però això no significa que no m’agradi descobrir en quins xiringuitos m’entaulo millor, i menys desprĂ©s que uns quants grans xefs s’hi hagin començat a dedicar. No Ă©s el cas del que us parlarĂ© ara, desprĂ©s d’una tranquil·lĂ­ssima nit al Duna de la platja del Prat de Llobregat (estic convençut que la majoria de vosaltres no la coneixei). La veritat Ă©s que darrere de les naus industrials de la Zona Franca, enganxada als aiguamolls del delta del Llobregat —que arriba sa i net a la desembocadura-—, separada per boscos i matolls de les pistes de l’aeroport, la platja del Prat tĂ© un aspecte gairebĂ© verge, per poc que en sigui. Fa alguns anys va ser degudament restaurada i, avui, a menys de 10 quilòmetres de la gran ciutat, oneja la bandera blava sense que s’arribi mai a col·lapsar d’invasors carregats de neveres i pilotes-projectils de platja.

Al llarg de la platja s’hi reparteixen quatre xiringuitos, i algun —com el Calamar— ja tĂ© certa fama. Però la novetat d’aquesta temporada Ă©s el Duna, el projecte amb què les germanes Carles —Sarah i Ruth— van guanyar la llicència per instal·lar-s’hi. Ni l’una, ni l’altra tenien fins ara mĂ©s vinculaciĂł amb el mĂłn de la restauraciĂł que l’aficiĂł a la bona taula —Sarah Ă©s monitora d’animaciĂł sociocultural i Ruth, intèrpret de llengua de signes—, però no van dubtar en embolicar-se per provar fortuna amb aquest negoci. Les bases de la seva idea? Menjar bĂ©, plats populars i preus assequibles.

Quan l’entorn ajuda, pot ser fĂ cil deixar-se entabanar. O pot ser intel·ligent el que t’ofereixen: al costat del mar, el que menys ve de gust Ă©s la complicaciĂł gratuĂŻta. Ens van servir unes braves: bona salsa, que Ă©s l’important, i patates de veritat. Vam demanar una escalivada, perquè Ă©s el que toca les nits d’estiu, i mĂ©s en una zona tan propera a l’horta com aquesta platja. Ens va encantar la generosĂ­ssima raciĂł de cloĂŻsses fresques, que els serveix una peixateria del mercat municipal del Prat. Tenen tres hamburgueses a la carta, vam demanar la clĂ ssica (carn de bou, enciam, tomĂ quet, ceba i formatge edam) i va passar l’examen. El millor plat de tots va ser, això sĂ­, el de favetes, encenalls de pernil i ou ferrat amb calamars mini, mini, mini, que ens van encantar. Un lemon pie va servir de postres (en aquest tram de la carta hi ha menys  per escollir, les altres alternatives eren fruita o gelats Kalise). Això sĂ­, com que el pie ens va semblar fantĂ stic, apuntin la bakery local on l’elaboren: Le TigrĂ© Cakes (passatge Rector MartĂ­ i Pinyol, 3. El Prat de Llobregat). Ah, i va arribar el compte: 17 euros per persona (amb cervesa, pa, cafès i IVA). No estĂ  gens malament, oi?

duna3.jpg

L'amanida de xatĂł i la broqueta d'hortalisses amb pollastre

A suggeriment de la casa, ens queda per provar l’amanida de xatĂł o les broquetes de verdures i pollastre al curri. O els plats del dia que serveixen per dinar (al facebook del Duna hem descobert arrossos, noodles i altres opcions que ens desperten les papil·les gustatives). I, per descomptat, van quedar pendents les paelles (de marisc, de carn o mixta), que cal encarregar prèviament. “PensĂ vem que aquĂ­ faltava una oferta una mica mĂ©s gastronòmica, i per això aquesta Ă©s la nostra via”, ens explica Ruth. Moltes nits, complementen el menjar amb concerts i sessions amb DJ. Ruth recomana les actuacions que programen els dijous o al vespre de diumenge: “aquells dies actuen grups mĂ©s tranquils, la mĂşsica Ă©s mĂ©s relaxada, i Ă©s perfecte”.

Mentre sopem, al fons s’enlairen i aterren els avions de l’aeroport, però fins i tot aquesta imatge aquĂ­ tĂ© poesia.

Duna Xiringuito
Passeig de la Platja s/n
El Prat de Llobregat (Barcelona)
Tel. 633 030 027.
Obre cada dia, per a esmorzars, dinars, berenars i sopars.
Tanca a partir de l’1 de octubre.