Arxiu de la categoria ‘Restaurants’

La setmana dels Roca

diumenge, 5/05/2013
portada_baja.jpg

La portada del llibre que distribuirem amb La Vanguardia

Aquesta setmana ha estat la del Celler de Can Roca: si fa set dies la revista Restaurant els proclamava com el millor restaurant del mĂłn, avui, a l’Arts Santa Mònica, estrenen la seva òpera gastronòmica El Somni. DeunidĂł. A la redacciĂł del CUINA hem anat ben atabalats, amb tanta actualitat roquiana. Us avanço que hem preparat un llibre que, el cap de setmana que ve, es vendrĂ  amb La Vanguardia i amb El Punt-Avui nomĂ©s per 9,95 €. Hi recopilem algunes de les millors receptes que Jordi Roca ha publicat en els darrers mesos a la nostra revista. Cuinem a casa les postres de Jordi Roca, l’hem titulat. El nostre cuiner de postres s’ha apuntat al projecte del llibre perquè li serĂ  Ăştil per donar suport a una iniciativa amb què s’ha compromès: donarĂ  la seva part de drets d’autor als centres de distribuciĂł d’aliments que la FundaciĂł Banc dels Aliments de Girona, CĂ ritas i altres entitats gestionen a les comarques gironines. Per tot plegat, creieu-me, Ă©s un bon llibre per tenir als prestatges de la cuina!

El mateix dia que rebien la distinciĂł, el diari Ara em va demanar un article d’anĂ lisi de què suposava aquest premi. Us el reprodueixo a continuaciĂł i celebro amb tots vosaltres que un restaurant catalĂ , que justament Ă©s el Celler de Can Roca, sigui considerat el millor del mĂłn.

 

D’arreu del mĂłn a TaialĂ 

El Celler de Can Roca serĂ , per a molts, la porta d’entrada a la nostra gastronomia

DirĂ­em que la revista Restaurant ens estima. L’any 2005 es van empescar el rĂ nquing The World’s 50 Best Restaurants i hi van mantenir El Bulli al capdamunt durant cinc anys seguits. NomĂ©s amb un breu parèntesi danès de dos anys, el nĂşmero u torna a Catalunya. Als ulls anglosaxons —mĂ©s generosos, en aquest cas, que els gals— la nostra avantguarda culinĂ ria continua trencant fronteres d’excel·lència. A la classificaciĂł que ha portat El Celler de Can Roca al punt mĂ©s alt del podi, li agrada el rock’n roll: als gironins els segueixen un danès que reivindica la suculència dels vegetals del fred glacial, un italiĂ  que s’ha oblidat de la mamma i un basc que prefereix la subtilesa boscana a la contundència cĂ rnia. Els electors de la llista —que sĂłn desenes i d’arreu del mĂłn— semblen, pel que es demostra cada any, gurmets temeraris, amants d’experiències inèdites.

I, malgrat tot, amb el trofeu a la mĂ  i des de l’escenari, ahir els tres germans Roca van definir el seu restaurant amb conceptes impropis de rock stars: “Generositat, hospitalitat”, va remarcar en Joan. SĂłn els mateixos que descriuen, uns metres mĂ©s enllĂ  d’El Celler, Can Roca, la casa de menjars familiar que sostĂ© la filosofia roquiana. Però van esmentar un tercer concepte: creativitat. Aquest colofĂł fa que trobem en els plats d’aquest trio —el cuiner, el sommelier i l’autodenominat postrer— una peculiar convivència del record i la imaginaciĂł. I això no neix de la frivolitat. Per coure el memorable garrĂ­ ibèric amb salsa pebrada i terrina d’alls i codonys, van fer evolucionar la tècnica del buit. Per aconseguir els popets al fum de bitxo de la Vera van inventar una pipa mecĂ nica per controlar el fumatge. Per convertir el cava en la salsa adient per a les ostres, van crear una gelatina que en conserva el carbònic… L’aportaciĂł tècnica dels Roca ha transcendit els lĂ­mits del seu restaurant.

El nou millor restaurant del mĂłn Ă©s un restaurant, per tant, de bases sòlides, i això es reflecteix en tots els plats, a la sala i al celler. Cap tĂ­tol com el de “millor restaurant del mĂłn” pot atreure gent de tot el planeta a menjar al nostre paĂ­s. Els carrers obrers del barri de TaialĂ  podran ser, per a molts, el punt de partida per descobrir —o redescobrir— la gastronomia catalana. Els Roca seran agents actius d’aquesta oportunitat que se’ns obre. Poc avesats com estem darrerament als nĂşmeros u, no l’haurĂ­em de desaprofitar. I, per bĂ© que tot rĂ nquing tĂ© un punt d’arbitrarietat —que, quan ens va en contra, magnifiquem—, ara que nomĂ©s els optimistes voluntariosos semblen aspirar a ser els primers, el treball metòdic d’aquests germans, interferit per rauxes d’incontinència creativa, justifica sobradament la posiciĂł que van guanyar ahir.

El triomf dels Roca es va filtrar una hora i mitja abans del que tocava i tots ens vam poder avançar a celebrar-lo. Perquè, per molt que els Roca —geni i figura— no es van poder estar de dir “We don’t know if we are the best restaurant”, la revista Restaurant ens ha recordat que, en gastronomia, som referents.

 

Cuina catalana per a paladars indis

dissabte, 20/04/2013
7portes3.JPG

El sopar a Les 7 Portes

Era una convidada curiosa. Dijous em van proposar de compartir taula a Les 7 Portes amb un grup de professionals de la gastronomia vinguts de l’ĂŤndia: un xef, un parell d’importadors de vins, dues periodistes, comerciants de productes gurmet… Els ha portat de viatge gastronòmic per tot l’Estat el projecte Eating with your five senses-European Quality Foods, que financien la UniĂł Europea, el ministeri d’AlimentaciĂł espanyol i la FederaciĂł d’IndĂşstries AlimentĂ ries i Begudes. Van arribar a Catalunya el mateix dijous i s’hi van estar un parell de dies. Van visitar les Garrigues, on van descobrir els olis del Grup Pons, el centre de divulgaciĂł vinĂ­cola MonvĂ­nic, de Barcelona, i les caves Freixenet, de Sant SadurnĂ­ d’Anoia. Durant aquesta estada, tambĂ© se’ls van donar a conèixer els vins de les DO catalanes. I, entremig de tanta maratĂł de sabors, un sopar en un restaurant tradicional, Les 7 Portes: entrants de tota la vida (olivada, calamars a la romana, bunyols de bacallĂ , escalivada, formatges i embotits —un producte culturalment compromès, per a aquella convocatòria) i un dels clĂ ssics arrossos —el de peix, concretament— de l’establiment. Les postres mĂ©s sol·licitades van ser la crema. El xef del grup, Manjit S. Gill —de la cadena Ă­ndia ITC Hotels— estava encuriosit per comprovar com s’assemblava amb la creme brulĂ©e que ell havia conegut durant la seva estada professional a ItĂ lia.

7portes2.jpg

La visita a les Garrigues

L’objectiu de la visita era que els membres del grup descobrissin sabors exportables al seu paĂ­s. Poca broma: la classe mitjana Ă­ndia Ă©s un grup creixent en nombre d’habitants i en poder adquisitiu, i la dèria per tastar productes exòtics, des del seu punt de vista, no ha fet mĂ©s que començar. Dels nostres, el que ha tingut l’entrada mĂ©s bona ha estat l’oli d’oliva: “Ens ha encantat l’oli infusionat amb all, li trobem moltes possibilitats per incorporar-lo a la nostra cuina”, em va comentar Sonam Savlani, periodista de turisme i gastronomia de Vogue India, referint-se al tast d’olis de les Garrigues que havien fet a Grupo Pons.

Els vins sĂłn l’altre punt fort dels productes catalans amb opcions a ser exportats. Mitali Saran, de la revista Sommelier India, explicava: “Per a nosaltres Ă©s fonamental transmetre l’estil de vida que va associat als vins. El consum de vi augmenta a tot el paĂ­s i hi ha interès per tastar bons vins a preus competitius. En aquest sentit, des de la nostra publicaciĂł, treballem per trobar els millors maridatges amb la cuina especiada de l’ĂŤndia”.

7portes1.jpg

El xef Manjit S. Gill en ple tast d'olis

La directora executiva del projecte, Carolina Gimeno, que resideix a Nova Delhi, m’explicava com a l’ĂŤndia ja s’estĂ  adaptant amb facilitat la cuina italiana, si bĂ© la versatilitat de la pasta —recordem que bona part de la poblaciĂł del paĂ­s segueix dietes estrictament vegetarianes— els ho posa molt fĂ cil. Els comensals del sopar ens associaven bĂ sicament a les tapes i a la paella —afortunadament, la Carolina, valenciana d’origen, va aclarir-los molts conceptes—, però el xef Manjit S. Gill va posar sobre la taula el debat entre cuina tradicional i cuina mol·lecular (aquest Ă©s el concepte que tots feien servir amb naturalitat). Coneixedors de l’avantguarda culinĂ ria del nostre paĂ­s, el cuiner apostava molt clarament per la cuina amb arrels tradicionals, dins i fora del seu paĂ­s. Cosa que no es contradeia, malgrat tot, amb l’impacte que els va causar el sopar avantguardista que havien fet dues nits abans a La Terraza del Casino, de Madrid, comandat pel xef Paco Roncero. De fet, amb les dues noies periodistes vam parlar de Sergi Arola i el seu nou bar de tapes de Bombai que, pel que em van explicar, causa sensaciĂł.

El grup va tornar al seu paĂ­s l’endemĂ , desprĂ©s de conèixer la DO Cava. Arriben a l’ĂŤndia havent tastat sabors i combinacions que els resulten rares (van aplaudir el pa de coca amb tomĂ quet que ens van servir a Les 7 Portes i es van interessar per com es cremava la crema) i amb ganes d’explicar o d’exportar, segons el cas, el millor del que havien tastat.

Una ‘soirĂ©e’ amb mademoiselle Jacotte Brazier

diumenge, 3/03/2013
2013-03-02 13.48.40.jpg

La conversa amb Jacotte Brazier a l'Institut Francès de Barcelona

Les mères lyonnaises. Dones de carĂ cter: es diu que van ser les cuineres dels burgesos acabalats de LiĂł les que van posar les bases del prestigi culinari d’aquesta ciutat, considerada com la capital gastronòmica de França. Ho explicava l’Ăşltim dia d’aquest febrer a Barcelona mademoiselle Jacotte Brazier, neta de la mĂ©s cèlebre de totes les mères, la llegendaria EugĂ©nie Brazier, primera xef del mĂłn a aconseguir, l’any 1933, la tercera estrella Michelin al seu restaurant La Mère Brazier. El director de l’Institut Francès de Barcelona, Yannick RascouĂ«t, va convidar-me a presentar un diĂ leg amb ella a la sala d’actes del centre. S’hi presentava tambĂ© el llibre Les secrets de la mère Brazier, compendi de les millors receptes i menĂşs d’aquella casa històrica.

“Atansin-se, si us plau, no m’agrada parlar amb la gent tan lluny”, va dir, d’entrada, mademoiselle Brazier. “Sens dubte”, va apuntar el director de l’Institut Francès, “la senyoreta Jacotte estĂ  aplicant el seu talent en la direcciĂł de la sala del restaurant al nostre auditori”. Ella va fer-hi broma: “oh, potser jo tinc un carĂ cter una mica autoritari, però la meva Ă via… Ai, la meva Ă via!”. A partir d’aquĂ­, dirigir el diĂ leg va ser prou fĂ cil. Mademoiselle Brazier deixava anar una riuada de paraules en cada resposta, farcida sempre d’anècdotes i sentències reveladores que ajuden a entendre la història recent de la cuina francesa.

La Mère Brazier no Ă©s qualsevol restaurant. Era el restaurant on feien parada totes les personalitats polĂ­tiques i artĂ­stiques que transitaven entre ParĂ­s i la costa Blava en els temps en què les comunicacions eren mĂ©s lentes. LiĂł era (Ă©s) a mig camĂ­ i la fama d’EugĂ©nie Brazier era, aleshores, enorme. “Tots els presidents de la RepĂşblica, menys els dos Ăşltims, han menjat a casa”, va recordar la nĂ©ta de la xef. Qualsevol paladar refinat de l’època havia de tastar la pularda demi-deuil de La Mère Brazier: encara avui Ă©s un plat que comparteix podi amb les grans receptes de l’alta gastronomia mundial.

I això que EugĂ©nie Brazier no havia nascut per ser cuinera. Va arribar al mĂłn el 1895, en una casa de pagès propera a Bresse, terra famosĂ­ssima pel seu aviram. Un embarĂ s sense matrimoni la va expulsar d’aquell racĂł de mĂłn de moral resclosida, i la jove Brazier, sense saber llegir ni escriure, va haver d’anar a buscar-se la vida a LiĂł. La van contractar de dida a la casa d’uns fabricants de pasta d’anomenada, Les Millat. La seva vida va donar el tomb quan va substituir la cuinera d’aquella famĂ­lia, que havia caigut malalta. AllĂ  es va revelar un talent que no va fer mĂ©s que crĂ©ixer.

Al cap d’un temps, va deixar el servei domèstic i es va posar a treballar en el bouchon (que com s’anomena el tĂ­pic restaurant lionès, semblant al conegut bistrot) La Mère Fillioux. Mère contra mère: la mestressa del local i EugĂ©nie van discutir tant com la jove va aprendre. I el 1921, amb el suport decidit del seu company, EugĂ©nie Brazier va obrir un petit localet al nĂşmero 12 del carrer Royal. MĂ©s tard l’ampliaria, obriria un segon restaurant a Luère, rebria les tres estrelles per als dos establiments… I el 1945, acabada la guerra, se li va oferir un jove cuiner, encara no gaire expert. “Per arribar a casa de la meva Ă via va haver de fer un camĂ­ que Ă©s com pujar tres vegades el Tibidabo”, va recordar Jacotte. Aquella mostra d’interès va fer decidir la xef a contractar-lo. Aquell jovincell es deia Paul Bocuse.

Bocuse, successor natural d’EugĂ©nie Brazier en el tron de la gastronomia francesa, va assimilar per damunt de tot “el rigor” amb què treballava la seva mentora. L’EugĂ©nie, en aquells moments, estava en plena forma. Una dona vigorosa, enèrgica i exigent. Li oferien obrir restaurants a Nova York, la reclamaven xeics Ă rabs… “Però ella no s’imaginava fora de LiĂł”, va revelar-nos Jacotte. Ni dins de França mateix, on era celebritat entre celebritats.

L’any 1975 va decidir retirar-se. Segons la nĂ©ta, “estava cansada, ja ho havia fet tot, en la cuina. Era d’una generaciĂł que s’havia educat per treballar i treballar, no entenia el mĂłn modern”. Fora de La Mère Brazier, l’alta cuina francesa desplegava l’avantguarda de la Nouvelle Cuisine. EugĂ©nie nomĂ©s s’ho va poder mirar de reĂĽll: al cap de dos anys, el 1977, va morir.

DesprĂ©s d’una temporada tancat, Jacotte Brazier va vendre el restaurant l’any 2008 a Mathieu Viannay, el xef que avui el regenta. La Guia Michelin li ha atorgat dues estrelles. “En Mathieu hi ha incorporat creacions seves”, va explicar Jacotte, “sobretot al principi. Però cada cop mĂ©s hi va tornar la cuina de la meva Ă via”. La gent la demanava. Aquella pularda demi-deuil no s’oblida aixĂ­ com aixĂ­.

SerĂ  qĂĽestiĂł d’anar a LiĂł a comprovar-ho. L’amiga que acompanya mademoiselle Jacotte Brazier em va assegurar que “quan hi vagi, la seva visiĂł de la cuina canviarĂ .”

5 raons per anar al Bar Ă  Vins de la Moritz

dimarts , 18/09/2012

baravins.jpg

El Bar Ă  Vins de Moritz va obrir ahir les portes amb una festassa a l’alçada dels vins i les tapes que s’hi van servir. Ara toca anar-lo a descobrir sense tanta faramalla, perquè aquest racĂł acollidor de la FĂ brica Moritz sembla destinat a assegurar-nos experiències palatals inimaginables. De motius per tornar-hi me’n sobren, però, per fer-ho fĂ cil, us en proposo cinc que, potser, a vosaltres tambĂ© us convenceran:

1. Perquè, per gaudir del vi, no cal arrufar el nas mĂ©s del compte. Desacomplexeu-vos i tasteu vins que mai no se us hauria acudit de demanar. Valoreu-los nomĂ©s pensant “m’agrada” o “no m’agrada”. Si us hi aficioneu de veres, mĂ©s endavant ja primfilareu. Però, si no Ă©s el cas, qui us pot negar el plaer d’un glop superb?
L’ambient distès i informal de la FĂ brica Moritz us relaxarĂ . En saben. Oi que per gaudir d’una cervesa ningĂş no us demana tĂ­tol de sommelier? Doncs la mateixa filosofia s’aplica al vi. A Barcelona hi ha altres experiències en aquest sentit, però deixeu-m’ho dir: ja era hora!

2. Perquè beureu vins siderals sense arruĂŻnar-vos. El ventall de preus del Bar Ă  Vins serĂ  ampli, amb la idea que siguin tots assequibles. Des dels menys cars fins als estratosfèrics, tots els podreu demanar en tastos de 2 cl, 5 cl, 10 cl, porronet (30 cl) o l’ampolla sencera. Potser una ampolla de Mouton Rothschild o de L’Ermita se us escapa del pressupost. D’acord. Però si un dia esteu esplèndids, ai, nomĂ©s allĂ  us en serviran una copa. Que serĂ  de les mĂ©s cares de la vostra vida? Potser. Que serĂ  de les mĂ©s inoblidables? Sense cap mena de dubte.

3. Perquè us hi atengui Xavi Ayala. I, desprĂ©s que us hagi atès, m’escriviu per comentar-me quants sommeliers us heu trobat que us expliquin els vins amb el bon rotllo que gasta aquest xicot de Mollerussa. Però, ep! Un respecte. Ha passat pel Celler de Can Roca, pel restaurant Moo i Ă©s president de l’AssociaciĂł Catalana de Sommeliers. I, malgrat tot, no tinc manera de tractar-lo de vostè, ni borratxo de Vega Sicilia. És el que tĂ© que et facin sentir com a casa.

4. Per menjar-hi. Sí, que els vins són esplèndids i interestel·lars. Però la cuina és de Jordi Vilà. Dempeus! Tapetes, platillos, cassoletes… Res servit en vaixelles pretencioses, perquè la teca, ben maridada amb les copes, és el que importa. Si tasteu els panellets de pollastre de Bresse que vaig menjar jo ahir, oh, santificareu Louis Moritz, el fundador de la casa (al cel sia!).

5. Per aprendre a beure, si no en sabeu, amb porrĂł. Perquè al Bar Ă  Vins no fan escarafalls a l’hora de reivindicar aquest Ăştilissim giny —i decantador imprevist— tradicional de la nostra gastronomia. Fins i tot el fan servir de logotip.

Bonus track. Perquè us diguin que sí. Singles de la vida que busqueu parella! Porteu la vostra víctima al Bar à Vins, gasteu-vos algun caleró per demanar una copa de Château Petrus i convidar-la. I després del brindis, el no no serà admès. Sí, sí, siiiiiiií!

***

Bar Ă  Vins-FĂ brica Moritz
Ronda de Sant Antoni, 41
Barcelona.
Obert de 12 del migdia a 1 de la matinada, cada dia de l’any.

Postres prohibides

dimarts , 11/09/2012

Hi ha postres que no s’haurien de demanar mai a un restaurant. Tenim tan incrustats els sabors casolans d’infantesa d’aquelles cremes catalanes denses o d’aquells flams d’ou amb gust d’ou de veritat, que quan el cambrer ens els porta a taula ja intuĂŻm, d’una hora lluny, que allò estĂ  prefabricat. A la crema i al flam n’hi haurĂ­em de sumar un tercer: la panacotta, servida sovint en versions insĂ­pides i anodines, absolutament prescindibles.

Amb tot, a mi m’agrada arriscar-me a demanar aquestes postres als restaurants en què el primer i el segon plat han tingut un nivell notable. Tots sabeu que, massa sovint, la cuina dolça Ă©s la que mĂ©s flaqueja en la restauraciĂł del nostre paĂ­s. I el cert Ă©s que els riscos que prenc, sovint acaben tan malament com era previsible. Però, per això, quan una crema, un flam o una panacotta em fan dir sĂ­ senyor, m’agrada compartir-ho.

foto-12.JPG

Panacotta d'alfĂ brega amb fruits vermells

I heus acĂ­ les postres que vaig menjar la setmana passada en el meu dinar a l’Embat. Els responsables de l’Embat —Santi RebĂ©s, Fidel Puig  i Cristina Torras— ja fa una colla d’anys que, amb alguns locals mĂ©s, es va anticipar a tota la tendència que avui s’anomena bistronomia. Un local modest i una cuina de nivell Ă©s una equaciĂł molt millor que la mĂ©s habitual de grans locals amb cuina mediocre. Hi vaig menjar una coca amb tomĂ quet, figues i anxoves bonĂ­ssima i un arròs negre —amb calamars, salsitxes i un allioli d’all escalivat— que va triomfar entre tota la concurrència d’aquell migdia. Per postres, vaig arriscar-me a demanar la panacotta amb fruits vermells.

Finalment, una panacotta feta a la casa! Una panacotta que no desafia artificialment la gravetat, sinĂł que se serveix cremosa, amb el punt gelatinĂłs imprescindible, dins d’una copa. I el sabor subtil d’aquest flam lĂ ctic amb el dels fruits vermells, oh, aquest cop sĂ­, no compteix: s’hi avĂ© harmònicament. No us he dit, però, quin Ă©s l’ingredient que la fa sublim: l’alfĂ brega. Ai, l’alfĂ brega! Cada cop sĂłc mĂ©s devot del seu poder refrescant.

La panacotta de l’Embat mĂ©s que prohibida hauria de ser de consumiciĂł obligatòria.

 

Restaurant Embat
Mallorca, 304. Barcelona.
Tel. 93 458 08 55

Obert per vacances 3: la Rectoria de Sant Miquel de Pineda

dissabte, 18/08/2012
2012-08-16 20.07.07.jpg

La Rectoria de Sant Miquel de Pineda

La revista Descobrir m’ha encarregat un reportatge sobre cases rurals on serveixin cuina interessant. Es publicarĂ  al desembre, però aprofito aquests dies per fer prospeccions i avançar-vos alguna sorpresa interessant, com aquesta: la Rectoria de Sant Miquel de Pineda. No fa ni un any que la Goretti, de Cardedeu, i en Roy, escocès, la van obrir. Ocupa aquesta antiga rectoria esplèndidament rehabilitada, Ă©s, probablement, una dels allotjaments rurals mĂ©s bonics de Catalunya.

En Roy i la Goretti es van conèixer a Edinburgh. Ella va treballar en destil·leries i Ă©s expertĂ­ssima en whiskys, i ell era xef en grans hotels de la ciutat. Volien un canvi de vida i, desprĂ©s de recĂłrrer Catalunya amunt i avall, es van enamorar d’aquest racĂł de Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa), just al peu de la Via Verda —la de l’antic carrilet— que uneix Olot amb Girona. Gormands com sĂłn, van tenir sempre clar que la teca havia de ser un dels al·licients  de la casa. Mireu, si no, amb quin menĂş ens van sorprendre dijous a la nit:

2012-08-16 20.48.50.jpg

I aquĂ­ teniu les imatges dels plats:

2012-08-17 18.37.18.jpg

Brioix amb llonganissa d'ou i xutnei de pruna

2012-08-17 18.37.41.jpg

Coll de xai amb espinacs i mongetes de la Vall d'en Bas

2012-08-17 18.38.41.jpg

Parfait d'albercoc i estrella d'anĂ­s fet d'en Roy

Ja ho veieu: cuina amb ingredients de la terra, sense amaneraments i amb deixos de personalitat escocesa. En Roy, sapigueu-ho, és mestre de les postres. I, si us ve de gust, la Goretti us deixarà tastar whiskys poc habituals i li encantarà explicar-vos tot allò que volíeu saber del whisky i mai no us heu atrevit a preguntar.

Ah, i si en voleu saber mĂ©s, d’ells, podeu escoltar aquesta entrevista que els vam fer al Cabaret Elèctric d’iCatFM del 26 de març passat.

Rectoria de Sant Miquel de Pineda
VeĂŻnat de Sant Miquel de Pineda
Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa)
Tel. 691 353 111
larectoria@larectoriadesantmiquel.com

Obert per vacances 2: un Macallan de dotze anys

dijous, 16/08/2012

Per la MarededĂ©u d’Agost, a Cal Garrigosa s’hi serveix cada any un dinar d’aquells com DĂ©u mana per celebrar el sant de la Maria que hi viu. Toca brindar amb bons caves, tastar vins dolços i prendre algun digestiu per pair tal com cal. Aquest any va ser fĂ cil. La setmana passada, els companys de Fizz Bartenders —una empresa dedicada a la cocteleria— i de whisky Macallan em van convidar al concert que Harry Connick Jr va oferir al Festival de Peralada, i, desprĂ©s, a sopar a La Parrilla dels Jardins, el restaurant a l’aire lliure que hi ha a tocar del casino i, on molts espectadors, allarguen la vetllada acabada l’actuaciĂł. A banda de la vibrant interpretaciĂł del crooner novaiorquès, el millor de la nit va ser que, a la sortida, ens van obsequiar amb una ampolla de Macallan Fine Oak envellit dotze anys al castell escocès on tĂ© la seu aquesta marca. El vam encetar aquest 15 d’agost.

foto-10.JPG

Aquest whisky ha passat per tres barriques diferents: una de roure europeu amb aromes de xerès i dues de roure americĂ , una amb aromes de xerès i l’altra amb aromes de bourbon. I el resultat Ă©s un whisky delicat, al paladar i al nas.

Oh, quin bon digestiu al final d’un bon Ă pat.

Obert per vacances 1: Hotel Restaurant Emporium

diumenge, 12/08/2012

Que sĂ­, que estic de vacances, però que si es dĂłna el cas que em ve de gust fer alguna recomanaciĂł gastronòmica a travĂ©s d’aquest blog, la farĂ©. I aquĂ­ va la primera.

familiajorda.png

La famĂ­lia JordĂ  GirĂł

He passat un parell de dies a l’EmpordĂ . Divendres al migdia havia d’improvisar el dinar i se’m va acudir d’avançar-me a la proposta que en Salvador Garcia-ArbĂłs ens recomana al proper CUINA (el de setembre): l’Hotel Restaurant Emporium, de CastellĂł d’EmpĂşries. Per tant, no entrarĂ© en detalls a descriure-us com Ă©s aquest establiment: tingueu paciència i compreu el nĂşmero vinent! De tota manera, publico una tria dels plats que mĂ©s ens van agradar. Vam demanar el menĂş de tapes (una d’aquelles ofertes increĂŻbles, de 20 €, beguda a part), i heus acĂ­ algunes sorpreses ben agradables:

IMG_3671.jpg

Un gaspatxo de les Ăşltimes maduixes de l'any.

 

IMG_3672.jpg

Uns peus de porc delicadĂ­ssims.

 

IMG_3674.jpg

Damunt, un OUtòcton de l'Empordà. Sota, una parmentier de patata amb sobrassada i codony.

 

IMG_3676.jpg

Timbal de carn de perol i carn de xai amb base de patata.

 

IMG_3677.jpg

La crema catalana, al seu estil.

 

IMG_3679.jpg

El gelat de iogurt, bonĂ­ssim!

 

Apunteu-vos el vi que ens van recomanar (i potser poca cosa mĂ©s podreu fer, que apuntar-vos-el: la producciĂł Ă©s tan limitada que costa de trobar): un Terrer d’en Tassis-Finca Cardonera 2011. DO EmpordĂ  (no podria ser d’altra manera, en un restaurant tan atent als bons productes de proximitat) d’una varietat blanca poc comuna a les nostres vinyes, la garnatxa gris. Hi notareu una mica de fusta i un punt fumat. M’agrada!

IMG_3669.jpg

Preneu nota d'aquest vi!

I no acabo la recomanaciĂł sense aplaudir l’estil, la passiĂł i l’amabilitat que els bessons MĂ rius i Joan JordĂ  GirĂł i els seus pares, Salvador i Helena, posen a l’hora d’atendre els clients. Una manera de fer les coses que els restaurants catalans no haurien d’haver perdut mai. Comproveu-ho.

 

Hotel Restaurant Emporium
Santa Clara, 31
CastellĂł d’EmpĂşries
Tel. 972 25 05 93

Teatre i sopar

dilluns, 16/07/2012

L’estiu ha estimulat dos grans teatres de Barcelona a reformular les seves propostes gastronòmiques amb la idea que s’hi apropin no nomĂ©s els espectadors, sinĂł tambĂ© clients interessats nomĂ©s en l’oferta de restauraciĂł. Si el gran atractiu que ofereixen Ă©s que aquests sopars tenen lloc en espais singulars, el gran repte al qual s’enfronten Ă©s que la carta i el servei tambĂ© han correspondre a aquest nivell. Els responsables del Teatre Grec i del Teatre Nacional de Catalunya van convidar-me a comprovar-ho.

Teatre Grec

teatre_9.jpg

La terrassa del Grec

Aquest Ă©s el primer any que una de les empreses mĂ©s sòlides dedicades al cĂ tering a Barcelona, Casanovas CĂ tering, assumeix, amb la complicitat de Fòrum Gastronòmic, la gestiĂł del restaurant efĂ­mer del Teatre Grec. EfĂ­mer perquè aquest restaurant tĂ© data de caducitat (el 31 de juliol), però, tot i això, durant les setmanes en què funciona teniu l’ocasiĂł de sopar en un dels espais mĂ©s suggeridors de Barcelona. Obre a les 8 del vespre, que Ă©s quan s’omple dels espectadors que, desprĂ©s, aniran a l’espectacle. Si no en sou un, aneu-hi a les 10, quan la temperatura Ă©s mĂ©s agradable i el servei Ă©s mĂ©s plĂ cid. I, si coincidiu amb un espectacle musical —en el nostre cas, afortunats!, va ser el concert de la Sant Andreu Jazz Band—, grĂ cies a l’esplèndida acĂşstica del teatre gaudireu, de passada, de bona mĂşsica en directe.

teatre_12.jpg

Calamarsets amb patates confitades

L’experiència d’anys ha permès a Casanovas CĂ tering afrontar el gran inconvenient d’aquest espai: no hi ha una cuina equipada amb els recursos de les dels grans restaurants. Amb tot, hi posen ganes i enginy, i el resultat Ă©s prou bo. Els elegants jardins del Teatre Grec permeten crear espais diversos on oferir propostes diferents: des d’un chill out, des d’un bar especialitzat en entrepans, des de carretons de frankfurts de qualitat fins al que seria pròpiament el restaurant, a la part mĂ©s alta i amb vistes sobre la ciutat.

teatre_11.jpg

Pollastre amb samfaina

La carta del restaurant permet compartir algunes tapes —vam optar per un ibèric bonĂ­ssim— i ofereix plats principals mĂ©s contundents, propis de l’oferta de Casanovas. Tant el pollastre rostit amb samfaina com els calamarsets guisats amb patates van complir el seu paper. Les postres sĂłn goloses (trufes i un cubanito, en el nostre cas). Tot plegat surt per un preu d’al voltant de 45 €.

Restaurant Teatre Grec
InformaciĂł i reserves:
658 954 201 (de 10 a 19 h)
grecrestaurant@casanovascatering.com

 

Teatre Nacional de Catalunya

teatre_1.jpg

La terrassa del TNC

El TNC tambĂ© estrena temporada gastronòmica. Vam sopar-hi en acabat d’una de les representacions de l’exitosa Agost, cosa que, desprĂ©s de quatre hores de funciĂł, ens va fer sopar tardĂ­ssim, però ja tenĂ­em clar que seria aixĂ­. Els horaris d’aquest restaurant van acordats amb aquestes circumstĂ ncies: obre a les 8 del vespre i admet clients fins a la 1 de la matinada. Com en el cas del Grec, mentre dura l’espectacle, el restaurant Ă©s obert a tothom. Coincidint amb l’estiu, els responsables d’aquest espai han estrenat una terrassa desconeguda i curiosa: sota les columnes neoclĂ ssiques de la façana que queda davant per davant de l’Auditori. L’empresa que ho gestiona Ă©s Singularis, responsable d’altres locals similars, com els restaurants del Palau de la MĂşsica o del Liceu.

teatre_4.jpg

Les hamburgueses vegetals

Vam sortir de la funciĂł pensant en aquell peix gat que es cruspeixen les dones de la famĂ­lia Weston damunt l’escenari, però la carta del restaurant opta per plats mĂ©s clĂ ssics i propis d’un sopar de senyors. Els entrants, fĂ cils de compartir, sĂłn prou divertits (en el nostre cas, unes patates amb mojo picĂłn i unes hamburgueses vegetals que recordaven els falafel). Com a plats principals, vam escollir un turbot acompanyat d’espĂ rrecs de marge i un steak tartar. Les postres tambĂ© opten per grans èxits de tota la vida, i vam decantar-nos per una mousse de llimona. El preu del TNC tambĂ© ronda els 45 €, i compta amb l’alicient que el cava, un Sumarroca molt correcte, va inclòs al sopar.

teatre_7.jpg

L'steak tartar

Restaurant del TNC
InformaciĂł i reserves:
933 065 729
restaurant@tnc.cat

Com si estiguĂ©ssim a l’ĂŤndia

dilluns, 25/06/2012
2012-06-20 21.14.01.jpg

La terrassa del Rangoli

Ja fa temps que l’Enric Donate em convida a visitar-lo a casa seva a Delhi —hi viu des de fa quatre anys—, però, per una cosa o per una altra, encara no ho he fet. Vaig tard, ho sĂ©. Ara, l’Enric —autor del reportatge que vam dedicar a la gastronomia Ă­ndia al nĂşmero 116 de la revista— ha estat uns dies per aquĂ­ i vaig pensar de descobrir amb ell el Rangoli, el restaurant indi de la Barceloneta, germĂ  petit del Bembì, instal·lat a Consell de Cent. No sĂ© si Ă©s la invitaciĂł que esperava de mi —”fa quatre anys que no he menjat en cap restaurant indi a Barcelona”, va revelar-me, i vaig pensar que la cosa tenia lògica—, però jo m’ho vaig mirar des del meu propi punt de vista: ignorant com sĂłc d’aquesta cuina, ell m’ajudaria a situar-m’hi. I entremig, Ă©s clar, encara tindrĂ­em temps de parlar de la Toscana, del mĂłn editorial, d’aquell i d’aquella i d’altres temes que en aquest post no vĂ©nen al cas.

foto negi.jpg

Anand Singh Negi

El Rangoli tĂ© una terrassa d’aquelles tan agradables un vespre d’estiu. Ens hi va atendre el xef, Anand Singh Negi, que havia estat l’autor de les receptes que acompanyaven aquell reportatge de l’Enric. L’Anand i el seu soci, en Sanjay, han arribat a Barcelona procedents de Londres amb la intenciĂł de crear el bon restaurant de cuina Ă­ndia que no hi havia a la nostra ciutat. DesprĂ©s del Bembì, aquesta Ă©s la segona proposta, que ja fa any i mig que funciona. “A Barcelona la gent tĂ© mĂ©s curiositat per conèixer l’autèntica cuina Ă­ndia que no pas a Londres”, ens va comentar —i no va deixar de sorprendre’m— l’Anand. Aquesta autèntica cuina dels picants que, a mi, ho admeto, em genera algunes reserves. Però la polĂ­tica del Rangoli Ă©s adaptar els sabors al gust catalĂ  oferint, això sĂ­, la possibilitat de cuinar segons els parĂ metres pròpiament indis. Per si de cas, em vaig decantar per l’opciĂł light, per bĂ© que l’Enric ja estĂ  acostumat a l’autèntica i va considerar que, tot amb tot, “una mica mĂ©s de picant hi haguĂ©s pogut ser!”. La veritat, però, Ă©s que a mi ja em va anar bĂ©.

El Rangoli ofereix dos menĂşs prou interessants —el de degustaciĂł i el vegetarià— per 24,90 € + IVA. Jo vaig dir-li a l’Enric que confiava en el seu criteri, i ell va preferir fer tria entre els plats de la carta per escollir els que va considerar mĂ©s representatius. En aquest moment, es va embrancar amb una conversa amb l’Anand farcida de noms tan impronunciables com incomprensibles per a mi, que en aquell moment vaig optar per la via de deixar-me endur per l’aventura i no preguntar. I aixĂ­, al sopar hi va haver una mica de tot. Els chutneys per acompanyar els platillos que anaven passant, diverses varietats de roti (pa) —naan, elaborat amb farina refinada i cuit al forn; paratha, de farina integral i cuit a la paella; i lachcha paratha, fet de capes fines amb mantega afegida— i les especialitats que l’Enric i el xef van convenir que jo havia de conèixer per tenir una perspectiva mĂ­nimament global d’aquesta gastronomia (que varia tant entre el nord i el sud del paĂ­s).

2012-06-20 21.53.00.jpg

Per començar, el Bhajia Basket

Bhajia basket (assortit de verdures pakoras: diverses hortalisses fregides i cruixents servides amb salsa de mango).

Lasooni jhinga (gambes amb allada a l’estil de Goa).

2012-06-20 22.14.25.jpg

Al davant, el Dum Ka Biryani i, al fons, l'Ă nec al tamarinde

Dum ka biryani (arròs basmati cuit al vapor amb safrĂ  i espècies de l’ĂŤndia, acompanyat amb salsa de iogurt. Vam escollir el que porta pollastre, tot i que n’hi ha de diverses variants). “Aquest l’hem de demanar, Ă©s com la paella de l’ĂŤndia”, va sentenciar l’Enric. I com que estĂ vem a la Barceloneta, no vaig veure motiu per posar-hi cap objecciĂł. El biryani, com Ă©s preceptiu, ens va arribar a taula en un cassĂł segellat amb una mena de crep, que el cambrer va esquerdar per servir-nos l’arròs i el pollastre que hi havia dins.

Imli bathak (Ă nec al tamarinde: filets de pit de pollastre barbari amb salsa de tamarinde, acompanyat de pinya rostida al forn tandoori). L’Anand ens va explicar que aquesta recepta Ă©s herència de la presència dels francesos al sud de l’ĂŤndia.

2012-06-20 22.15.28.jpg

Les llenties grogues

Vam tastar tambĂ© un producte canònic del receptari del nord de l’ĂŤndia: les llenties. L’Anand ens les proposava en la versiĂł dal makhani (llenties negres cuites a foc lent sobre el tandoor), però l’Enric va preferir les grogues, dal tadka, que funcionen mĂ©s com a acompanyament i no sĂłn tan contundents. “En els grans Ă pats, com en els casaments, se serveix dal makhani, un estofat molt apreciat pels indis, molt semblant a les nostres llenties, però sense xoriç, Ă©s clar. El dal tadka Ă©s per a una cuina mĂ©s humil, però es menja a tota l’ĂŤndia i Ă©s menys pesat”, va explicar-me l’Enric. I, amb encert, va pensar que era millor per a un vespre de principi d’estiu. Això sĂ­, va ser dels plats mĂ©s picants de la nit.

2012-06-20 22.40.33.jpg

Final d'Ă pat

Les postres destaquen per ser dolcĂ­ssimes. Vam escollir alguns greatest hits indis: gulab jamun (una bola calenta de semolina i almĂ­var), kulfi (el tĂ­pic gelat indi, que al Rangoli especien amb molt cardamom) i el misti doi, que em va agradar especialment. És un iogurt elaborat al bany maria i cuit al vapor amb una flor de safrĂ  per condiment. SaborosĂ­ssim. El serveixen en una cassoleta de terrissa. “A l’ĂŤndia”, em va explicar l’Enric, “Ă©s habitual de llançar-la al carrer quan l’has buidat. El pas dels animals i la gent pel carrer ja l’esmicola. El problema, ara, Ă©s que, sobretot a les ciutats, la cassoleta molts cops Ă©s de plĂ stic. I això genera problemes de brutĂ­cia.” Ep, tingueu-ho clar: el Rangoli Ă©s a Barcelona i la cassoleta de terrissa es retorna i, tal com ha de ser, es reutilitza.

Ens vam atrevir a acompanyar-ho tot amb un vi indi, que l’Enric em va confessar que als grans hotels del paĂ­s Ă©s absolutament cool: el Sula. Un chenin blanc afrutadĂ­ssim, mĂ©s indicat per obrir l’Ă pat que no per acompanyar tot el menĂş. Però va ser una petita llicència que ens vam prendre. Al capdavall, durant els Ă pats, els indis no beuen, i molt menys vi.

Durant el sopar, una famĂ­lia Ă­ndia va ocupar una de les taules de la terrassa (això, en restaurants com aquest sempre dĂłna confiança). Però sembla que Ă©s els diumenges al migdia, quan serveixen la dosa (una mena de crep vegetariana, tĂ­pica del sudest del paĂ­s), quan les taules del Rangoli s’omplen mĂ©s d’indis autòctons que hi cerquen una cuina que els remet al seu paĂ­s. Un bon indicador de l’autenticitat d’aquesta proposta que, per als que no hi hem estat encara, ens fa sentir, mal que sigui nomĂ©s una mica, com si estiguĂ©ssim a l’ĂŤndia.

(Ah, i quan hi aneu, pregunteu què Ă©s l’asa fetida i demaneu que us la deixin flairar… Si no la coneixeu, serĂ  tot un descobriment!)

Rangoli
Passeig Joan de BorbĂł, 76
Barcelona
Tel. 93 221 19 81
info@rangoli-barcelona.com
www.rangoli-barcelona.com