La terrassa del Rangoli

Ja fa temps que l’Enric Donate em convida a visitar-lo a casa seva a Delhi —hi viu des de fa quatre anys—, però, per una cosa o per una altra, encara no ho he fet. Vaig tard, ho sé. Ara, l’Enric —autor del reportatge que vam dedicar a la gastronomia índia al número 116 de la revista— ha estat uns dies per aquí i vaig pensar de descobrir amb ell el Rangoli, el restaurant indi de la Barceloneta, germà petit del Bembì, instal·lat a Consell de Cent. No sé si és la invitació que esperava de mi —”fa quatre anys que no he menjat en cap restaurant indi a Barcelona”, va revelar-me, i vaig pensar que la cosa tenia lògica—, però jo m’ho vaig mirar des del meu propi punt de vista: ignorant com sóc d’aquesta cuina, ell m’ajudaria a situar-m’hi. I entremig, és clar, encara tindríem temps de parlar de la Toscana, del món editorial, d’aquell i d’aquella i d’altres temes que en aquest post no vénen al cas.

Anand Singh Negi

El Rangoli té una terrassa d’aquelles tan agradables un vespre d’estiu. Ens hi va atendre el xef, Anand Singh Negi, que havia estat l’autor de les receptes que acompanyaven aquell reportatge de l’Enric. L’Anand i el seu soci, en Sanjay, han arribat a Barcelona procedents de Londres amb la intenció de crear el bon restaurant de cuina índia que no hi havia a la nostra ciutat. Després del Bembì, aquesta és la segona proposta, que ja fa any i mig que funciona. “A Barcelona la gent té més curiositat per conèixer l’autèntica cuina índia que no pas a Londres”, ens va comentar —i no va deixar de sorprendre’m— l’Anand. Aquesta autèntica cuina dels picants que, a mi, ho admeto, em genera algunes reserves. Però la política del Rangoli és adaptar els sabors al gust català oferint, això sí, la possibilitat de cuinar segons els paràmetres pròpiament indis. Per si de cas, em vaig decantar per l’opció light, per bé que l’Enric ja està acostumat a l’autèntica i va considerar que, tot amb tot, “una mica més de picant hi hagués pogut ser!”. La veritat, però, és que a mi ja em va anar bé.

El Rangoli ofereix dos menús prou interessants —el de degustació i el vegetarià— per 24,90 € + IVA. Jo vaig dir-li a l’Enric que confiava en el seu criteri, i ell va preferir fer tria entre els plats de la carta per escollir els que va considerar més representatius. En aquest moment, es va embrancar amb una conversa amb l’Anand farcida de noms tan impronunciables com incomprensibles per a mi, que en aquell moment vaig optar per la via de deixar-me endur per l’aventura i no preguntar. I així, al sopar hi va haver una mica de tot. Els chutneys per acompanyar els platillos que anaven passant, diverses varietats de roti (pa) —naan, elaborat amb farina refinada i cuit al forn; paratha, de farina integral i cuit a la paella; i lachcha paratha, fet de capes fines amb mantega afegida— i les especialitats que l’Enric i el xef van convenir que jo havia de conèixer per tenir una perspectiva mínimament global d’aquesta gastronomia (que varia tant entre el nord i el sud del país).

Per començar, el Bhajia Basket

Bhajia basket (assortit de verdures pakoras: diverses hortalisses fregides i cruixents servides amb salsa de mango).

Lasooni jhinga (gambes amb allada a l’estil de Goa).

Al davant, el Dum Ka Biryani i, al fons, l'ànec al tamarinde

Dum ka biryani (arròs basmati cuit al vapor amb safrà i espècies de l’Índia, acompanyat amb salsa de iogurt. Vam escollir el que porta pollastre, tot i que n’hi ha de diverses variants). “Aquest l’hem de demanar, és com la paella de l’Índia”, va sentenciar l’Enric. I com que estàvem a la Barceloneta, no vaig veure motiu per posar-hi cap objecció. El biryani, com és preceptiu, ens va arribar a taula en un cassó segellat amb una mena de crep, que el cambrer va esquerdar per servir-nos l’arròs i el pollastre que hi havia dins.

Imli bathak (ànec al tamarinde: filets de pit de pollastre barbari amb salsa de tamarinde, acompanyat de pinya rostida al forn tandoori). L’Anand ens va explicar que aquesta recepta és herència de la presència dels francesos al sud de l’Índia.

Les llenties grogues

Vam tastar també un producte canònic del receptari del nord de l’Índia: les llenties. L’Anand ens les proposava en la versió dal makhani (llenties negres cuites a foc lent sobre el tandoor), però l’Enric va preferir les grogues, dal tadka, que funcionen més com a acompanyament i no són tan contundents. “En els grans àpats, com en els casaments, se serveix dal makhani, un estofat molt apreciat pels indis, molt semblant a les nostres llenties, però sense xoriç, és clar. El dal tadka és per a una cuina més humil, però es menja a tota l’Índia i és menys pesat”, va explicar-me l’Enric. I, amb encert, va pensar que era millor per a un vespre de principi d’estiu. Això sí, va ser dels plats més picants de la nit.

Final d'àpat

Les postres destaquen per ser dolcíssimes. Vam escollir alguns greatest hits indis: gulab jamun (una bola calenta de semolina i almívar), kulfi (el típic gelat indi, que al Rangoli especien amb molt cardamom) i el misti doi, que em va agradar especialment. És un iogurt elaborat al bany maria i cuit al vapor amb una flor de safrà per condiment. Saborosíssim. El serveixen en una cassoleta de terrissa. “A l’Índia”, em va explicar l’Enric, “és habitual de llançar-la al carrer quan l’has buidat. El pas dels animals i la gent pel carrer ja l’esmicola. El problema, ara, és que, sobretot a les ciutats, la cassoleta molts cops és de plàstic. I això genera problemes de brutícia.” Ep, tingueu-ho clar: el Rangoli és a Barcelona i la cassoleta de terrissa es retorna i, tal com ha de ser, es reutilitza.

Ens vam atrevir a acompanyar-ho tot amb un vi indi, que l’Enric em va confessar que als grans hotels del país és absolutament cool: el Sula. Un chenin blanc afrutadíssim, més indicat per obrir l’àpat que no per acompanyar tot el menú. Però va ser una petita llicència que ens vam prendre. Al capdavall, durant els àpats, els indis no beuen, i molt menys vi.

Durant el sopar, una família índia va ocupar una de les taules de la terrassa (això, en restaurants com aquest sempre dóna confiança). Però sembla que és els diumenges al migdia, quan serveixen la dosa (una mena de crep vegetariana, típica del sudest del país), quan les taules del Rangoli s’omplen més d’indis autòctons que hi cerquen una cuina que els remet al seu país. Un bon indicador de l’autenticitat d’aquesta proposta que, per als que no hi hem estat encara, ens fa sentir, mal que sigui només una mica, com si estiguéssim a l’Índia.

(Ah, i quan hi aneu, pregunteu què és l’asa fetida i demaneu que us la deixin flairar… Si no la coneixeu, serà tot un descobriment!)

Rangoli
Passeig Joan de Borbó, 76
Barcelona
Tel. 93 221 19 81
info@rangoli-barcelona.com
www.rangoli-barcelona.com