Arxiu de la categoria ‘Restaurants’

Poques, però ben triades

divendres, 27/11/2015

guia_michelin_2016_thumb_1024.jpg

La sala d’espera de la Guia Michelin és plena de cuiners pacients. Xefs i restauradors que es prenen estoicament la gasiveria anual d’una guia que, justament per aquesta actitud, manté l’halo de prestigi i rigor. “Tu creus que hi ha algun tres estrelles o dues estrelles que no s’ho mereixi? A aquesta guia no li podem retreure que no sigui seriosa”, em va comentar, fa pocs mesos, el cuiner d’un dels restaurants aparentment maltractats per la Michelin.

El calendari gastronòmic té dues finals de Champions, la de tardor —la presentació de l’edició de la guia que ens ocupa— i la de primavera —la de la llista Best Restaurants of the World. La segona ha optat per sobresaltar-nos amb rànkings oscil·lants i imprevisibles. Deu ser l’excentriciat britànica. La Michelin, en canvi, destil·la el caràcter conservador de l’Europa continental. “És menys injusta”, em deia aquell cuiner, “perquè és més coherent amb la tria. Li costa donar estrelles, sí, però encara li costa més treure les que ha donat. En aquest sentit, sí que és generosa”.

Aquests comentaris replicaven els meus, que anaven en la línia que em vindria de gust defensar avui, un cop fet el recompte exigu de les quatre noves estrelles que ha guanyat. Avui toca dir —i ho penso de debò— que la bona gastronomia catalana pren molts camins, i no són tots compresos per la Michelin. Que m’agradaria que Can Jubany tingués la segona i l’Àbac la tercera. Que com és que Barcelona, on també hi ha el Lasarte o el Moments, no té cap triestrellat…

Però reconec que no puc qüestionar les quatre incorporacions de l’edició de 2016. Disfrutar i Hoja Santa reconfirmen que l’ombra dels Adrià és, afortunadament, allargada i que ho serà molts anys. Res recorda més El Bulli que el menú de degustació del Disfrutar, comandat pels qui van ser els tres escuders del xef de Cala Montjoi. Una creativitat, la dels Adrià, que pren formes noves amb encert. Si l’any passat, la guia reconeixia la inspiració peruana del Pakta, enguany ho fa amb l’Hoja Santa mexicà. El tàndem Albert Adrià i Paco Méndez ha construït en un sol any un estil propi. Pocs són capaços de fer-ho.

Cert que el Disfrutar i el Pakta es donaven com a estrelles segures (i cert que moltes vegades aquestes suposicions són malastrugues, cosa que, afortunadament, aquest any no ha passat). Però també és cert que, amb comptagotes, la guia dóna cops d’efecte. Això la fa menys antipàtica. Donar l’estrella al Tresmacarrons i a l’Emporium és donar projecció a tres xefs amb trajectòries pròpies i que, en pocs anys, s’han demostrat sòlids. Miquel Aldana va fer un acudit per a connoisseurs quan, amb ironia, va posar el nom de Tresmacarrons al seu bistronòmic, ubicat en una nau d’un polígon del Masnou. Els xefs francesos anomenen macarons a les estrelles Michelin. Al cap de gairebé set anys, el seu estil, aferrat al territori —fa menús són de microtemporada!— ha merescut el primer macaron de veritat.

A l’Emporium, els bessons Màrius i Joan Jordà han aconseguit una estrella merescuda per mèrits propis, però també un aplaudiment a una història familiar de constància. M’agrada quan m’expliquen com el bar de carretera dels avis es va convertir en el restaurant d’avui. I la Guia Michelin, tan impertèrrita com sembla, se n’ha adonat i ho ha premiat.

Hamburgueses més enllà de la moda

dimecres, 24/06/2015
fileteruso1.jpg

La terrassa d’El Filete Ruso, ben tranquil·la, al carrer d’Enric Granados.

Si jo fos un restaurant nou, aplaudit i barceloní, no veuria gaire clar el meu futur, la veritat. Barcelona, ​​gastronòmicament tan creativa i activa, devora els seus restaurants amb una voracitat sorprenent. És un continu obrir i tancar de locals. Al cap de cinc anys, que segueixi obert un establiment —que, a més, va ser un dels detonants del ‘boom’ hamburgueser que es vivia cap al 2011— és motiu de celebració. I més si segueix en bona forma, i s’omple i demostra que el projecte no es va plantejar com una moda passatgera.

La setmana passada vam tornar a El Filete Ruso per celebrar el seu primer lustre. No ens va costar entendre l’èxit del local. Tot comença per saber que els seus promotors, Claudio Hoyos i Adrià Milà, van entendre que la injuriada hamburguesa mereixia una reparació moral i culinària. La primera experiència pràctica d’aquesta idea van ser les hamburgueses de bou a La Burg, una altra hamburgueseria que van obrir pocs anys abans, a Sarrià. Quan van pensar a El Filete Ruso, van fer un pas més. Sí, hamburgueses gourmet. Però també amb productes de proximitat, de temporada i ecològics.

I vet aquí que, per exemple, aquesta casa crea cada trimestre una hamburguesa estacional diferent. I formen part de l’organització ecogastronòmica Slow Food. Aquesta mateixa organització els va concedir el 2011 el segell de Km 0 per utilitzar ingredients de proximitat. Fitxar al xef de la Noguera Enric Millà com a assessor va ser un encert que va contribuir a assolir totes aquestes fites. El cuiner Gerard Sans, responsable del dia a dia dels fogons, remata aquesta bona feina.

El millor és que, en tot aquest temps, el públic no ha donat l’esquena al projecte. Deu ser que quan es treballa bé, els clients ho agraeixen. I que el compte que es paga satisfà, perquè no és, en cap cas, un restaurant car. Els 16 euros que pot costar una hamburguesa amb beguda i cafè estan àmpliament justificats després de tastar-la i reconèixer l’altíssima qualitat dels seus ingredients.

fileteruso2.jpg

Un filet rus ‘comme il faut’

Per omplir el rebost defugen del recurs dels grans distribuïdors i prefereixen tractar de tu a tu amb ramaders i agricultors ecològics. No us ha d’estranyar si a mig dinar apareix el pollastrer a descarregar el gènere acabat d’arribar del poble. Això ens va passar en aquell dinar. “Descarrega i se’n va en cinc minuts, això de la ciutat no li fa el pes”, ens va revelar en Claudio.

En aquests cinc anys, la carta d’El Filete Ruso ja ha fixat els seus propis clàssics. El filet rus de carn picada arrebossada que dóna nom al local, l’hamburguesa Califòrnia (amb alvocat) i el tàrtar amb ou ecològic de Calaf i tàperes de Ballobar (un dels productes protegits per Slow Food) són tres imprescindibles. Tot i que la carta conté tretze hamburgueses gourmet més, amanides i gelats artesans de postres.

En aquest dinar d’aniversari vam degustar unes sabroses croquetes de pollastre ecològic (el del pagès que va aparèixer quan els cafès), el filet rus amb formatge de pastor i tòfona, l’amanida de patata i pop com orebe de tap de cortí (una varietat mallorquina també protegida per Slow Food) i un rotund filet de vedella al cafè de París —aquella salsa amb mil i un ingredients. Si se’ns permet, farem un punt ia part sobre aquesta vedella, perquè és cosa seriosa i és l’única carn de boví que es cuina a El Filete Ruso. Procedeix de l’Espunyola, a la comarca del Berguedà, i es cria a la granja ecològica i biodinàmica Salt de Colom. El punt i final va ser una crema catalana lleugera amb maduixes.

fileteruso3.jpg

Fileteando és El Filete Ruso en ruta.

Mentre desitjàvem a en Claudio, l’Adrià i l’Enric que El Filete Ruso durés cinc lustres més, al xamfrà del costat hi havia aparcat el food-truck Fileteando, amb el qual treuen de ‘tournée’ la seva proposta. Certament, si fa cinc anys les hamburgueses eren la tendència, ara ho són els food-trucks, però estem convençuts que el seu —menys ‘vintage’ que la majoria, però més ben equipat i amb una carta culinària esplèndida… sobreviurà, igual que El Filet Rus, a les modes més espúries. L’última parada la van fer Sónar, però els trobareu a molts fextivals d’estiu.

 

El Filete Ruso
Enric Granados, 95. Barcelona
Tel. 93 217 13 10
www.elfileteruso.com

Preu mitjà: 17 €.

Obert cada dia (dinars i sopars).

Cuina a la brasa, a RAC-1

diumenge, 8/02/2015
brasa-556x350.jpg

La barbacoa del Grid’s, de Jordi Jacas, en temporada de calçots

 

El programa Via Lliure, de RAC-1, em va convidar aquest dissabte a proposar una tria de restaurants experts en cuinar a la brasa. Pensant que els oients hi intervindrien recomanant-ne un devassall que jo desconeixeria (com, efectivament, va passar), vaig fer una llista personal que amaga algunes curiositats que trobo interessants. Al programa no hi va haver temps de citar-los tots, i per això us els copio a continuació.

 

1- Cal Xim (Sant Pau d’Ordal, Alt Penedès)

És un clàssic entre clàssics dels amants tant de la bona brasa com del bon beure. Perquè els germans  Fidel i Santi Amigó es pregunten perquè una bona botifarra negra no es pot menjar acompanyada d’un gran cava o d’un gran vi del Penedès. I a casa seva excel·leix tant la carn que s’hi cou com un celler infinit amb els millors vins del país i de l’estranger.

Cal Xim. Pl. Subirats, 5. Sant Pau d’Ordal (Alt Penedès). Tel. 93 899 30 92. www.calxim.com

Preu mitjà: 50 €

 

2- Hostal Sant Maurici (La Quar, Berguedà)

Un dissabte al matí a l’hivern és un bon moment per anar-hi. A la llar de foc d’aquest hostal tan antic que el xef amb estrella Michelin Oriol Rovira ha recuperat, preservant-ne l’esperit popular del lloc, s’hi apleguen comarcans de tota la vida a gaudir de les carns i botifarres a la brasa —totes de qualitat, de la zona— que s’hi couen. I no és pas gens car!

Hostal Sant Maurici. Ctra. BV-4636. Sant Maurici de la Quar. Tel. 666 88 71 79 / 93 824 20 00. www.hostalsantmaurici.com

Preu mitjà: 20 €

 

3- Malena (Gimenells, Segrià)

Agafeu-vos fort. Aquest és un restaurant amb estrella Michelin que —mai ho hauríeu dit!— té en la brasa el seu plat fort. L’artífex de l’invent és Xixo Castaño, que va recuperar l’estrella fa un parell d’anys, quan va tornar a obrir a Gimenells, després d’haver-la tinguda anys enrere a Lleida mateix. Aquest cuiner, fins i tot, ha inventat un forn que recull l’escalfor i el fum de la brasa i hi incorpora el vapor. Dos plats: carxofes a la brasa amb melmelada de gerds i patates de Prades i cebes al caliu en forma de trinxat suau. La dignificació de la brasa, vaja.

Preu mitjà: 50 €

Malena. Roques Blanques, s/n. Complex La Vaqueria. Gimenells. Tel. 973 74 85 23. www.malenagastronomia.com

 

4- Hostal Colomí (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà)

Tornem a un lloc dels de tota la vida, amb un ambient familiar que ens reconcilia amb els àpats de cap de setmana. Al centre d’aquesta vila medieval de la Baixa Segarra, les germanes Camps —una versió local de les Reixach de l’Hispània— fan cuina de tota la vida i mantenen viu el foc d’una llar d’on surten tota mena de carns i verdures a la brasa. L’èxit d’aquest restaurant històric és definitiu, vigileu, que solen tenir ple!

Hostal Colomí. Raval de Jesús, 12. Santa Coloma de Queralt. Tel. 977 880 653.

Preu mitjà: 30 €.

 

5- Grids-El Molí de l’Escala  (L’Escala, Alt Empordà)

El Grids és el concepte de braseria del xef Jordi Jacas —que ara podeu veure presentant el programa Menú Degustació, a TV3—, que conviu amb el restaurant gastronòmic El Molí de l’Escala. El Molí és a la planta baixa, el Grids, a la primera, amb una terrassa fantàstica. En destquen els txuletons i la selecció de carns de qualitat, acompanyades d’amanides i entrants de temporada. A l’hivern, a més, hi fan calçotades amb els calçots ecològics que conreuen ells mateixos.

Grids-El Molí de l’Escala. Camí de les Corts, s/n. L’Escala. Tel. 972 77 47 27. www.molidelescala.com

Preu mitjà: 35 €.

 

6- Mas La Torre (Mont-Ral, Alt Camp)

Els fullets d’aquesta casa rural ho avisen: “Mas aïllat”. A fe de Déu: quatre quilòmetres de pista forestal i certa sensació d’haver-se perdut —tot i que el camí, ho hem comprovat, està perfectament indicat— menen a una casa apartada dalt d’un pic des d’on no es veu altra cosa que bosc i més bosc. Compteu-hi: és el que buscàveu. La llar de foc que crema al costat dels finestrals, que emmarquen les muntanyes de Prades, augura llargues hores de relaxament hivernal. La Maria Rosa i en Fernando us tractaran amb una amabilitat extrema i adaptaran els àpats a les vostres necessitats. El que heu de demanar sí o sí són les carns que couen al forn de llenya que van recuperar quan, fa uns quinze anys, van reconstruir la casa. El garrí és la seva especialitat, i ofereixen també una selecció d’embotits ibèrics que el mateix Fernando, originari de Salamanca i expert de la matèria, s’encarrega d’escollir. El xai a la brasa és el seu altre must. I si hi aneu en època de calçotades i us abelleix de fer-ne una, només cal que els l’encarregueu.

Mas La Torre. Afores, s/n. Mont-ral (Alt Camp). Tel. 977 26 92 71 / 626 24 75 83. www.blog.maslatorredemontral.es

Preu mitjà: 35 €.

 

7- Carlota Akaneya (Barcelona)

Ara ens posarem originals. I us recomanarem un restaurant que no espereu, un japonès.

Has sentit parlar del sumiyaki? Es tracta d’un tipus de barbacoa casolana amb una graella de carbó vegetal que arriba al Japó des de Corea a principis del segle XX convertint-se en part important de la seva cultura gastronòmica. Ho sabies? Impossible oblidar després de conèixer a Carlota Akaneya, un restaurant de Barcelona on pots cuinar les verdures i la carn al teu gust sobre una barbacoa encaixada a la teva pròpia taula. Hi podreu coure carn de Kobe o Waygu, verdures, gambes, vedella xilena…

Carlota Akaneya. Pintor Fortuny, 32. Barcelona. Tel. 93 302 77 68. www.carlotaakaneya.com
Preu mitjà: 30 €

 

8- Cal Taiet (Ullastrell, Vallès Occidental)

Un restaurant de poble dels de tota la vida, un premi a la regularitat que aplega clients tant del Vallès com del Baix Llobregat, perquè està situat al límit entre una i altra comarca. El restaurant el presideix el foc d’on surten les peces de brasa que han donat fama a l’establiment. La raó? Seleccionen el carbó vegetal amb què couen la carn.

Cal Taiet. Carrer de la Serra, 43. Ullastrell. Tel. 93 788 73 31. www.taiet.com

Preu mitjà: 35 €

 

9- Butifarring (Barcelona)

Si un dia passegeu pels volts de la plaça de Sant Jaume, de Barcelona, i flaireu olor de brasa en acció, és que sou a prop de Butifarring, el bar d’entrepans que va obrir al carrer del Call ara fa poc més d’un any. Especialitzats, com fa intuir el nom, en butifarra, tenen una brasa de veritat per coure-les. I perquè siguin de qualitat, les compren a Cal Mitjans, de Moja (Alt Penedès). Dels millors entrepans de la ciutat, ja ho veieu.

Butifarring. Call, 26. Barcelona. Tel. 93 412 03 14. www.butifarring.com

Preu mitjà: 15 €.

 

10- El Balcó (Girona, Gironès)

Hem pensat que no seria de més que us recomanéssim un restaurant dels màxims experts mundials en carn, dels argentins. I en coneixem un, a Girona, que acredita experiència i bon fer des del 1986. És El Balcó i hi fan uns asados per llepar-se’n els dits.

El Balcó. Hortes, 16. Girona. Tel. 972 22 31 61 / 972 22 45 87. www.elbalco.es

Preu: 30 €.

Vuit motius per anar al 8 de Reus

dimarts, 25/11/2014
2_8restaurant.jpg

La sala és tan gran com confortable

Era a una nit d’octubre la mar d’estiuenca -sí, aquest octubre no ha estat gaire tardorenc- i ens vam asseure al bell mig de la plaça de les Peixateries, de Reus. Gerson Ribal, a qui havia conegut com a xef de l’hotel La Grava, del Morell, m’havia convidat a conèixer la seva nova etapa en aquest bar sense més pretensió -i això és molta pretensió- de servir bon producte de mar. La Grava -coses del vida i dels temps de la crisi- va haver de tancar després d’un segle d’activitat, i el propietari del local Peixateries 8, Joan Pere Ferran, li va oferir a en Gerson els fogons del seu bar. El sopar va ser agaradabilíssim i en vaig sortir amb la intenció de publicar-ne un post. Però, vaja, Peixateries 8 només és obert durant el bon temps i, tot i les altes temperatures, ja s’entreveia que aviat tancaria fins la primavera que ve.

8_8restaurant.jpg

Trinxat de carbassa amb vieria i pernil ibèric

Però no: després d’aquest èxit, en Joan Pere va decidir obrir un nou restaurant a la mida d’en Gerson i del client de Reus. I al cap d’unes setmanes va estrenar el 8 Restaurant uns metres més enllà de la plaça de les Peixateries, just a sobre del Lizarrán -sí, el basc de la famosa franquícia, però que a la ciutat d’Andreu Buenafuente gaudeix d’una personalitat especial. Bravo! Ara sí, estimats lectors, ara puc dedicar un post a recomanar la visita al 8 i descobrir la sort que tenim que en Gerson segueixi davant dels fogons.

Per si ho dubtàveu, us detallem vuit motius que justifiquen que visiteu Reus per dinar al 8:

3_8restaurant.jpg

En Gerson, un xef amb vocació.

1- En Gerson. És un gran cuiner: ho va demostrar durant la seva etapa a La Grava, que va ser un dels millors restaurants del Camp de Tarragona. Coneix com pocs el bon producte de la zona -ha estat vinculat al moviment Slow Food i al segell Km 0– i això es nota a la cuina. En el 8 Restaurant serveix plats molt essencials, però molt representatius de la zona, com la coca de molls amb escalivada i romesco o el peix de llotja al gust del client. Encara que no defuig la fusió que tant havia treballat al Morell: cal tastar la broqueta de xai amb salsa oriental, per exemple.

2-En Joan Pere. Ens agraden els restauradors amb atreviment. Aquest és el cas d’en Joan Pere: va obrir un de les primeres franquícies Lizarrán, li ha donat caràcter propi i sempre el té ple. Al Peixateries 8 ha descobert una fórmula tan elemental com magistral: servir bon peix, ben cuinat i a preus populars. El taulell de marisc del Peixateries 8, a l’estiu, és d’antologia. Consolidada una clientela que durant el bon temps s’ha fet fan de la cuina d’en Gerson, ara es perllonga la temporada al nou 8, amb una cuina de tardor-hivern que promet molt. A en Joan Pere l’ajuda en la direcció del restaurant Franklin Pieters.

3-Els arrossos. En menys d’un mes, en Gerson ja s’ha adonat que els arrossos del 8 triomfen. N’hi ha de ben diversos, i alguns de no gaire habituals: arròs de llamàntol i gambes, arròs fosc de l’Empordà amb sepiones i costella de porc, arròs amb bacallà i mondongo, arròs d’anguila, tomàquets i safrà

4- El celler. Tenen l’encert d’escollir poques referències, però amb criteri: és el que té ser veí de les zones vinícoles més importants de Catalunya. El sommelier Carles Montagut ens proposa montsantsOctubre Blanc, Saó de Gratallops, Finca l’Argatà…- però també caves, riberes i, fins i tot, champagnes.

5- L’edifici que allotja el restaurant. El centre de Reus -que es reivindica com a ciutat natal d’Antoni Gaudí- té una ruta modernista bastant impressionant, a la qual pertany la Casa Homdedéu: el 8 Restaurant n’ocupa el primer pis. El local conserva nombrosos elements originals, fins i tot mobiliari, de 1893, quan es va construir l’edifici, tot amb un aire neogòtic que val la pena descobrir.

6_8restaurant.jpg

El peix volador de David Callao sobrevola la sala.

6-Les obres de David Callao. Aquest artista de Cambrils ja havia col·laborat amb en Gerson, i el xef el va atreure al nou projecte del 8. L’espectacular claraboia o el peix volador que sobrevola les taules són obra seva i donen caràcter al local.

7-La terrassa. Perquè encara que arribi l’hivern, Reus no és tan fred. I la terrassa del 8 és ideal per als que fumen -no, que quedi clar que no afavorim el tabaquisme, eh! – I per als que volen prendre la copa relaxadament. O el vermut, que Reus és terra de bons vermuts.

8-No tot és Barcelona. Aquesta tardor, a Barcelona, s’obren nous restaurants dia sí, dia també. Però més enllà hi ha moltes novetats dignes de conèixer. El 8 restaurant n’és una!

 

8 Restaurant
Raval de Sant Pere, 19. 43201 Reus
Tel. 977 34 07 52.

Tanca diumenge i dilluns.
Preu mitjà: 30 € (no tenen menús).

Eclèctics i generosos

dilluns, 27/10/2014
eclectic5.jpg

La cuina d’en Francesc és tan saborosa com estètica

Triem el primer: crema blanca de verdures amb juliana de salmó fumat, empanada d’escopinyes i musclos acompanyada d’una petita amanida o saltejat d’arròs al curri amb fruits secs i pit de pollastre confitada. Seguim amb el segon: bacallà a la provençal amb mussolina d’all confitat, broqueta morú amb humus, verduretes i amanida o entrecot de bou al cafè de París. I les postres (fetes al restaurant): mousse de fruita de la passió, braç de gitano o fruita de temporada. Benvolguts lectors, això va de debò, és un menú de migdia autèntic i es pot degustar a Barcelona. Molt treballat, hi estem d’acord: aquí no hi ha ni amanida verda, ni llom amb guarnició. El que hi ha aquí és cuina de veritat. I ens entusiasmarem més quan llegim el preu: 13,50 euros. Per una mica més (25 euros) encara podem demanar la versió gourmet del menú. Francesc, Sergio: No podeu ser més generosos!

eclectic2.jpg

En Francesc i en Sergio, responsables de l’Eclèctic

Francesc Chicón i Sergio Musso són la parella que aquest estiu va obrir l’Eclèctic a Sant Gervasi, en un local que havia ocupat l’arrosseria La Mifanera. És un projecte en què tots dos han invertit tots els seus recursos, tot el seu talent i, també, totes les seves ganes. Havien de reinventar-se -aquest eufemisme tan dels nostres temps-, i ho van fer per la via que millor coneixien: la cuina. En Francesc era professor de l’escola d’hostaleria Joan Ramon Benaprès, de Sitges. I en Sergio, argentí d’origen, va conèixer l’art de la pastisseria des de la infantesa i mai l’ha deixat de practicar, encara que fos només de portes endins. I ara, ha arribat el moment idoni perquè en Francesc i en Sergio ens demostrin què saben fer. La mare d’en Francesc també ho pensava així i no va dubtar a ajudar-los. Al restaurant hi ha elements handmade de la senyora i de les seves amigues, que han participat en la decoració del local dissenyada per ells mateixos. I aquesta il·lusió familiar es percep i mereix tot el nostre suport.

eclectic3.jpg

Les postres són cosa d’en Sergio

I més quan en Francesc demostra que és un bon cuiner. Us hem transcrit un menú de migdia i ja heu vist que no s’arronsa a l’hora de proposar una oferta suggerent i poc comuna. Atreviu-vos també amb la carta i entendreu perquè el restaurant es diu Eclèctic. “A Eclèctic no hi ha prejudicis ni dogmes, les tècniques, les tradicions, les aportacions de diverses cultures s’entrellacen per donar lloc a la nostra proposta, que s’adapta a diverses cuines sense limitacions ni complexos”, escriuen. El wonton de botifarra de perol amb dashi de pernil ibèric, brunesa de verduretes i pernil i bolets xinesos és, potser, la millor mostra d’aquest eclecticisme. També ho seria el granissat d’estragó, poma i “sidrines” de te de llimona, unes postres d’en Sergio que persegueixen la seva línia de crear dolços lleugers i saludables. Tots dos plats formen part del menú degustació que ofereixen per 39 euros. Atenció, aquest menú inclou deu entrades: un altre exemple de la seva generositat enorme.

eclectic4.jpg

Tot a punt al menjador

Des de la taula de l’Eclèctic pensem que serà fantàstic que els exalumnes d’en Francesc siguin tan generosos com ell als fogons i no escatimin ni en talent ni en qualitat. I que seria esplèndid que tothom posés les ganes de treballar bé les postres d’un restaurant, com ho fa en Sergio. A banda de la il·lusió, que d’això no els en falta. Perquè, fora del Eclèctic, en Sergio és il·lusionista. Aquesta feina, que el porta per tot el món -recentment han estat a la Xina-, els permet descobrir les gastronomies més llunyanes ‘in situ’. I al cap d’un temps, els comensals de l’Eclèctic poden degustar en aquestes taules el que aquesta parella ha après donant la volta al món. Ja sigui degustant un menú degustació fabulós o un humil menú de migdia. I no és gaire freqüent trobar aquestes sorpreses, oi?

 

Eclèctic Restaurant
Carrer de Sagués, 16
080021 Barcelona
Tel. 93 315 70 87
www.eclecticrestaurante.com

Obert de dilluns a diumenges de 13 a 16 h.  De dimarts a dissabte, de 21 a 24 h. Obre les vigílies de festius.
Tanca les nits de diumenge, de dilluns i festius.

Menú de migdia: 13,50 €. Menú de migdia Gurmet: 25 €. Menú de degustació: 39 € (servei de pa i begudes a part). Preu mitjà de la carta: 45 €.

 

El bo i millor del Pirineu

dilluns, 11/08/2014

Jo no en sabia res, fins que el febrer passat, amb la fredorada que feia, l’Enrique Marco (el fotògraf) i jo vam anar d’exploració a Bellver de Cerdanya per descobrir-hi algunes adreces que han anat sortint a la revista: el restaurant Ca la Núria, la xarcurteria de Cal Jaume (encara l’hem de publicar!) i El Tupí de la Cerdanya, del nucli de Bor. A tot arreu ens van atendre la mar de bé, però la visita va ser especialment fructífera a El Tupí, on la Cati Soler i en Joan Sangenís ens van servir un esmorzar d’aquells que fan dir sí senyor mentre ens parlaven de la fira de Sant Llorenç. I això va ser una revelació.

bellver1.JPG

Als porxos de la plaça de Bellver

Fa trenta anys que se celebra aquesta fira i jo no en sabia res. No és que ho hagi de saber tot, però hiperinformats com estem de fires medievals de cartró pedra i de mercats de falsos artesans alimentaris, era un pecat no conèixer encara la mostra de Bellver. Té lloc cada any coincidint amb el dia de Sant Llorenç, és a dir, el 10 d’agost, que justament era ahir. Hi vaig anar i vaig comprovar que el que m’havia explicat en Joan coincidia amb la realitat.

bellver4.JPG

Serrat d’ovella de Sant Miquel de Cuixa

A la Fira de Sant Llorenç només hi participen artesans alimentaris que puguin acreditar que elaboren ells mateixos els seus productes, que ho fan amb ingredients propis o del territori i que viuen i treballen al Pirineu. Així us ho vam explicar al número d’agost del CUINA i, els lectors que hi vau anar, us vau trobar, com jo, que realment era així. Formatgers, xarcuters, herbolaris, conservers, forners… La trentena de parades eren un catàleg del bo i millor dels productes pirinencs.

bellver2.JPG

La Mercè, del Serrat Gros

Entre els coneguts, em va agradar trobar-hi els formatges del Serrat Gros (Ossera), d’El Molí de Ger, del Tros de Sort, de Casa Mateu (Surp), de Valette (Sant Llorenç de Morunys)… Els que estigueu al cas dels bons formatges catalans confirmareu que aquesta és una aliniació de luxe! També va ser un gust trobar-hi les melmelades i conserves d’El Tupí de la Cerdanya (sabeu que he decidit que la seva mostassa és la millor del món?), les de Ple de Bo  (Travesseres), que demostren que la Núria Burnat és una artistassa de la matèria, i les de L’Aranyonet (de la Pobla de Lillet), que fa poc que han sortit a la revista. El pa d’espelta del Forn d’en Pitus  (de Vilada) i les galetes de Casabella Natura (Olvan) van ser altres retrobaments feliços.

bellver8.JPG

L’Stephane tasta el seu gelat de ceps

Entre les descobertes, el formatger Ignasi Civil, que amb la seva companya Montserrat fan un serrat d’ovella majestuós al costat de Sant Miquel de Cuixà. També la mel d’en Miquel Prat, de Saldes, un apicultor de família de llarga tradició en aquesta activitat. I el Lagrimus, el nou xarop d’avet de Michel Baylocq, elaborat amb pinyes del Pirineu, que ens desperta la imaginació culinària. I, caçador de bons gelats com sóc, va ser tota una descoberta conèixer l’Stephane, un cors instal·lat a Bellver des de fa tres anys que elabora gelats amb la llet pirinenca de base. Boníssims! El millor és que els aneu a tastar a Bellver, però si sou barcelonins —o Barcelona us queda més avinent—, també els ven al número 5 de la plaça de la Vila de Gràcia. Pyreneum, es diuen aquests gelats.

La fira va començar poc temps després que en Sangenís s’instal·lés a Bor. Des del primer moment, va dedicar-se a l’alimentació artesana i va buscar complicitat amb els darrers elaboradors autèntics que sobrevivien a la zona i amb els nous productors que, com ell, hi estaven arribant. Entre uns quants —i deixeu-me que citi la formatgera Eulàlia Torras, fundadora del Serrat Gros, com una de les participants més destacades— van crear aquesta fira a la quieta. I així han arribat a les tres dècades, conservant l’autenticiat que els va inspirar, sent coherents i, sobretot, estimant-se els seus productes i el seu territori. I la fira, a la qual s’hi han anat sumant les noves generacions d’artesans de qualitat, transmet aquest esperit.

bellver7.JPG

La Núria acabant d’emplatar l’arròs de ceps

La gran novetat de la fira d’engany, va ser un showcooking dedicat al cep que es va fer dins del recinte idíl·lic del pati de les Monges. La cuinera Núria Bonet hi va preparar cinc tapes que contenien el cep com a ingredient. Un ravioli de vedella ecològica Eco Pirineu amb cep; un tall de coca de cal Pous amb pa de ceps de Cal Jaume i xocolata; un gotet de tres textures —crema, escuma i garrapinyat— de ceps; un arròs amb ceps i un gelat de ceps. Va ser fastuós. La va acompanyar el cuiner més expert en la cuina del bolet, Miquel Márquez, del restaurant Sala, de Berga. Pioner en portar els bolets a l’alta cuina, Márquez va fer una descripció sensual del cep i va explicar els secrets per cuinar-lo correctament: “és el bolet del seny, posar-ne massa ho emmascara tot”. La cuina de la Núria Bonet, va ser, en aquest sentit, una mostra de cuina equilibrada.

La Núria és una cuinera interessantíssima, que va tornar al seu poble natal, Bellver, després d’estudiar a la Joviat i passar per alguns grans restaurants, com els de Nandu Jubany. El seu restaurant, Ca la Núria, és només senzill en aparença. La Núria s’esforça per oferir una cuina de territori allunyada de tòpics. Us en el vaig recomanar al número 158 del CUINA (el del darrer més d’abril), i, després d’haver-hi dinat ahir, ho tornaria a fer: ara que n’és temporada, demaneu-hi el magret d’ànec amb préssecs.

bellver9.JPG

Com és que encara no heu anat a la terrassa d’El Tupí de la Cerdanya?

El dia va acabar a cal Joan i la Cati. Els vespres d’estiu, El Tupí de la Cerdanya, converteix el seu pati —ocupen les antigues escoles del Bor i el local, rehabilitat, és deliciós— en una creperia, coqueria, pizzeria o digueu-ne com volgueu, la mar d’agradable. Els formatges, conserves i embotits del Pirineu hi tornen a ser protagonistes, i l’àpat senzill, però saborós, en aquell tros de prat, va ser la millor manera d’acabar el dia.

En una Cerdanya que darrerament semblava només un refugi d’evasors fiscals, l’aliaça d’aquests petits productors amb els nous cuiners que, com la Núria, es coneixen el territori pam a pam marca un camí per a la gastronomia pirinenca que mereix el suport de tothom.

Jo m’he quedat amb ganes de tornar-hi l’any que ve, per Sant Llorenç.

Tres restaurants on tornar

dissabte, 26/07/2014

Aquestes darreres setmanes he tingut l’ocasió d’entaular-me en establiments de llarga trajectòria. En algun cas els havia conegut d’abans, en algun altre els tenia pendents i els he descobert en aquesta nova etapa. Perquè els tres de que us parlaré conicideix que o bé han canviat de direcció, o bé han celebrat una efemèride que els ha tornat a posar d’actualitat. En tots tres hi he descobert algun motiu per tornar-hi, perquè, pendents com estem els periodistes gastronòmics de les novetats, a vegades donem per suposats els clàssics de tota la vida.

 

1. La Venta del Tibidado

laventa.jpg

Aquí al davant acaba el tramvia Blau.

Potser molts dels qui llegiu aquest blog ja heu estat a aquest restaurant, que va viure anys de glòria en una etapa daurada en què estava vinculat a Frederic Amat (propietari de Vinçon) i altres esperits inquiets. L’encant del xalet modernista i les vistes sobre la ciutat mai no va deixar de tenir-lo, però el negoci llanguia quan, fa una any i mig, el lleidatà Lluís Vinyes —client de l’establiment, però que mai no havia estat vinculat professionalment a la gastronomia— es va assabentar que el local era a punt de tancar. El va comprar i va implicar en l’aventura al seu amic de paladar esmolat Josep Vilella —que, entre d’altres activitats, signa la pàgina Cinc a taula, a La Vanguardia. Josep Vilella l’ha assessorat i un i altre han estat d’acord en donar a la carta de La Venta un aire de cuina quotidiana. “Volem que la gent entengui el què menja, que identifiqui els sabors del plat i que es reconciliï amb la cuina catalana senzilla i deliciosa”, explica Vilella. Per això, mantenen clàssics de la casa, com les garoines gratinades, o serveixen plats senzills amb bon producte, com la superba velouté de tomàquet, una crema refrescant ben estiuenca. Alguns plats són d’una creativitat casolana que s’agraeix per essencial —no entendreu com no se us havia acudit a vosaltres l’amanida d’espinacs amb poma i parmesà— i d’altres ens evoquen la infantesa dels dos gormands juganers que dirigeixen el restaurant —Josep Vilella hi ha llegat els senzillíssims macarrons a la manera de la tieta Margarita, làctics i saborosos. La llonganissa de Lleida la compra Lluís Vinyes del xarcuter que més li agrada de la seva ciutat. Però vaig fer festa major quan vaig saber que l’històric xef Francesc Fortí, del mític El Racó d’en Binu —el primer dues estrelles Michelin català, que encara obre cada dia a Argentona— va gairebé cada setmana a preparar ‘in situ’ el seu famós suflé gelat de taronja. El fa a soles, amagant el secret d’aquestes postres tan úniques que us recomano de totes totes que demaneu quan torneu a La Venta.

La Venta. Pl. del Doctor Andreu, s/n. Barcelona. Tel. T 93 212 64 55.
Preu mitjà: 50 €

Per què cal tornar-hi? Per demanar-hi el sufé gelat de taronja que els prepara Francesc Fortí.

 

2. Izarra

izarra.jpg

En aquesta sala hi dinareu com uns senyors.

Aquí no hi havia anat mai, però, amb motiu del 40è aniversari de l’establiment, la família González va voler celebrar-ho per recordar-nos que, en una ciutat amb una gastronomia tan canviant, ells segueixen instal·lats en una filosofia que els ha funcionat. I jo afegiria, a més, que avui els fa diferents, perquè s’escapa de les modes. L’Izarra és encara un restaurant navarrès amb tots els ets i uts, més confortable que quan, l’any 1974, Juan González Arellano el va obrir com a bar de vins, però amb la mateixa dèria de cuinar al Mediterrani els plats que ell havia conegut al seu territori d’origen. Els seus fills, Alberto i Carmen González, que avui comanden el local, han conservat molts dels plats que el seu pare (que va morir fa dos anys) els va llegar. La seva mare, Carmen, encara entra als fogons i aporta aquell coneixement culinari que no es pot aprendre a les escoles d’hostaleria. El restaurant havia estat asador, però ara la diversitat de plats de la carta és més àmplia, d’acord amb el receptari navarrès, que es proveeix d’un dels millors rebosts de la península: carns i verdures per sobre de tot, però també peix d’un Atlàntic que no li és msssa llunyà. Hi vam tastar una truita de seitó i alls tendres delicada ben cuita, l’ensalada russa amb llagostins que mai han pogut treure de la carta, el tomate feo de Tudela amb bonítol, les primeres alubias pochas de Puente la Reina… I la cua de bou va ser tota una oda a l’estofat! Han passat els anys, i d’aquell tros del barri de Fort Pienc que semblava una petita colònia basconavarresa de tants restaurants d’aquella zona com hi havia, avui l’Izarra és el que es manté en més bona forma. No és perquè sí.

Izarra. Sícilia, 135. Barcelona. Tel. 93 245 21 03.
Preu mitjà: 50 €

Per què cal tornar-hi? Perquè mai no ens cansarem d’homenatjar-nos amb un bon àpat de cuina navarresa.

 

 3. Windsor

windsor.jpg

La nova terrassa ha donat un altre aire al Windsor.

El Windsor del carrer Còrsega s’ha reformulat sense deixar de ser el que era. Però el propietaria actual, Joan Junyent —que va començar al restaurant com a cambrer i va anar ascendint pas a pas fins arribar a dirigir-lo, abans de comprar-lo— de l’any passat ençà vol obrir-lo a més públics. El Windsor és un local prou imponent i poc habitual als restaurants barcelonins. Les làmapdes de llàgrimes de cristall i el vellut ja ens agraden, però Junyent volia fer compatible aquesta sumptuositat amb un públic que anés més enllà dels homes de negocis que tants tractes han obert i tancat en aquest local durant dues dècades. L’obertura, aquest any, de la terrassa, ha apropat al Windsor un públic diferent, més relaxat, amb més ganes d’entaular-se pel plaer de menjar que per —benaurades— obligacions professionals. A banda de l’interiorisme —que signen Sandra Torruella, al bar i la terrassa, i Toni Espuche, a les sales—, el xef Carles Alconchel continua apostan per aquesta cuina d’arrel catalana, però amb la mirada posada a l’alta cuina: amanida de gambes de Palamós pelades i a la planxa, els seus caps, alvocats frescos i notes de guacamole; morro de bacallà confitat fruits secs, pa torrat, làmines de patata i un suau romesco tradicional;  espatlleta de xai de llet cuita a les set hores amb mini amanida d’escarola, raves, menta i gingebre… Una llista de plats ben suculents que pot resultar menys cara del que sembla si opteu per les mitges racions!

Windsor. Còrsega, 286. Barcelona. Tel. 93 237 75 88
Preu mitjà: 80 € / Menú de mercat (migdies de dilluns a dissabte): 29,50 €

Per què cal tornar-hi? Per gaudir de la nova terrassa!

 

Més que un número u, els Roca en són tres

dilluns, 28/04/2014
germansroca.jpg

Tres números u

“Hem fet els deures”, van dir ahir al matí els Roca, a Londres. Quan faltaven poques hores perquè es conegués si repetien com a Millor Restaurant del Món, què volia dir haver fet els deures? Volia dir haver concebut una òpera gastronòmica com El Somni, haver-la convertit en documental i haver-la presentat a la Berlinale. Volia dir haver recorregut l’Amèrica del Sud compartint coneixement gastronòmic. Volia dir oferir el valor d’aquest títol a la gastronomia catalana per avalar la candidatura a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Volia dir publicar un llibre pensat per als cuiners casolans i volia dir ser supervendes per Sant Jordi. Volia dir merèixer que A. A. Gill, el crític més mordaç de The Sunday Times, s’aixequés de la taula preguntant-se si aquell no havia estat el millor àpat del món. Però, sobretot, volia dir haver mantingut —i elevat— el nivell del restaurant per filosofia pròpia, més enllà de les pressions que pogués exercicir una llista que marca tendències. Perquè les tendències són fugaces, però la filosofia dels grans establiments ha de ser permanent. Les arrels d’El Celler de Can Roca —el restaurant familiar de menús, veí del gastronòmic— asseguren aquest tocar de peus a terra.

Els deures fets —i no eren pas pocs!— han servit per arribar al segon lloc i, també, perquè el benjamí dels tres sigui nomenat Millor Pastisser del Món. Que el Noma hagi recuperat la primera posició demostra la volatilitat d’una llista volgudament presa de la novetat i la sorpresa. Una llista “assassina” va dir —no pas perquè sí— Ferran Adrià, que també va cedir el número u al restaurant danès, després que El Bulli l’hagués ocupat en quatre ocasions consecutives. Aquestes permanències tan llargues seran, probablement, cada vegada menys freqüents. Un rànquing com aquest, fet per 900 avaluadors d’arreu del món, és prou impredictible. I això no treurà mèrits als establiments que es descavalquin del capdamunt del podi. Aquest és el cas d’enguany.

Ara, des de la talaia del segon lloc, toca saber gestionar el canvi d’estatus. Els titulars cridaners de qui puja i de qui baixa podrien fer que els arbres no deixin veure el bosc. Conscients d’això, Joan, Josep i Jordi Roca han viscut els seus dotze mesos de glòria amb la modèstia que és marca de la casa. Sense ostentacions.

El seu ADN és així. Tres caràcters discrets, amos d’uns processos creatius introspectius, mesurats en l’exhibicionisme mediàtic i més interessats en complaure a la taula. Durant el darrer any han arriscat amb el projecte transgastronòmic d’El Somni i a la vegada han reivindicat més que mai el substrat culinari de la seva família. Al capdamunt d’una llista tan exaltada pel nou, han preservat un restaurant que també es deixa enamorar pel vell.

No podem celebrar la revàlida, però celebrem que el projecte d’El Celler de Can Roca va més enllà de les classificacions. Recupero una de les últimes conclusions que A. A. Gill —al·lèrgic als rànquings, per cert— va extreure de l’àpat a Girona: “És la cuina que fixa la gent al seu territori, al seu paisatge i a la seva identitat a través de la seva memòria”. I que això no es contradigui amb la innegable modernitat d’El Celler de Can Roca, mereix un número u honoris causa multiplicat, és clar, per tres.

Entrar en un bar, sortir d’un gastronòmic

diumenge, 26/01/2014
taverna6.jpg

Toni i Manuel Simôes, els germans de La Taverna del Clínic

¿Quantes vegades no ens ha passat que entrem en un local que mal copia l’estil Lázaro Violán omnipresent, amb un mobiliari que vol ser remodern, com la vaixella, els uniformes, allò d’allà i allò de més enllà, per acabar servint-nos plats mal engiponats, invents insulsos amb ínfules avantguardistes i artificis gastronòmics més caducats que els acudits del Filiprim? Doncs no, parem el carro, que això no va amb nosaltres. Preferim la sorpresa contrària. Entrar en un bar de barri i sortir d’un gastronòmic de metròpoli, per dir-ho d’ alguna manera. Això és una mica el que passa amb La Taverna del Clínic, que, no perquè sí, recentment ha afegit l’epítet d’El Gastronòmic de l’Eixample.

taverna7.jpg

Toni Simôes es deixa anar amb la tòfona

La família dels germans Toni i Manuel Simôes es dedica fa dècades a la restauració —amants com som del pulpo a feira, tenim una visita pendent al gallec del seu pare. Va ser el petit, en Toni, el primer que es va embolicar amb això de la Taverna. Havia passat catorze mesos decisius a la cuina d’El Racó de Can Fabes, quan aquest restaurant estava a l’apogeu. Va agafar tanta empenta, que va baixar d’aquell tren d’alta velocitat per conduir en el seu propi rodalies. Però un rodalies puntual i eficient, per entendre’ns. Al cap d’uns mesos, s’hi va afegir el seu germà gran, en Manuel, que es va quedar a la sala per repartir passió pels vins i bon rotllo entre els comensals. A aquests germans, com els passa als Roca, als Torres i a tants d’altres, això de la restauració els va bé.

taverna3.JPG

Els primers pèsols de la temporada!

Som-hi. Ens vam asseure a La Taverna del Clínic amb gent del morro fi. Més ben vestits o menys ben vestits. Més joves o menys joves. Del barri o de ben lluny (la xarxa et dóna sorpreses i recullen comentaris positivíssims més enllà de l’Atlàntic). I dins aquest aire de bar de tota la vida —ben posat, això sí—, en Toni comença el nostre menú homenatjant en Santi (és a dir, Santi Santamaria, el seu mestre), reproduint amb encert els seus famosíssims raviolis amb gambes per presentar-nos, tot seguit, una nova creació: el compacte de botifarra negra amb poma i remolatxa. Després va ser un no parar: tàrtar de llamàntol amb alvocat, xampinyons i sorbet de cítrics; bola de micuit de foie recoberta de tòfona negra; pèsols, escamarlans i tòfona negra; llengua de vedella amb verduretes i saltat de popets… En Toni es va anar disparant i ens va regalar una cansalada ibèrica cuita a baixa temperatura amb parmentier i caviar iranià (deunidó!). Punt i final amb un borratxo de rom Zacapa. Vet aquí la digestió.

¿I de vins? Per als primers, en Manuel no es va tallar i va destapar un Chivite Vendimia Tardía 2008, de moscatell de gra petit. I amb les carns, va arribar el seu vi: Imô (¿recordeu que en Toni i en Manuel es diuen Simôes? Doncs d’aquí ve), un garnatxa negra amb cabernet sauvignon de la DOQ Priorat que se serveix exclusivament a La Taverna del Clínic. Ens va ensenyar la carta de vins a l’iPad: massa completa en varietats i en preus com per imprimir-la en paper.

Com veieu, els Simôes —i qui no— sucumbeixen fàcilment als encants del millor producte (pura escola Santamaria) i la seva proposta és una desfilada de tòfona, foie, caviar, llamàntol… Però combinada amb productes populars (pèsols, mongetes de Santa Pau, calamars, cansalada) que donen un caràcter més proper a la carta.

taverna5.JPG

La cansalada ibèrica va ser el gran plàt de l'àpat

¿Que quant costa el festí? La gràcia és que la tapeta més elemental de la Taverna del Clínic —la truita de patata i ceba, per exemple— no passa dels 2,50 euros, mentre, que si decidim tirar de veta, podem demanar la ració de bou dry aged amb mantega cafè de París per 36,50 euros. A mig camí, mil i una possibilitats de carns, peixos i verdures per construir un menú de tapes d’alt nivell que, molt aviat, se serviran a un nou local a l’altura de les circumstàncies. La Taverna del Clínic, popular i concorreguda, seguirà oberta on és ara, però just al costat hi obriran un nou menjador per als àpats de categoria que, escolteu, no direu que no està bé que ens en puguem regalar un de tant en tant, oi?

 

La Taverna del Clínic
Rosselló, 155. Barcelona. Tel. 93 410 42 21.

101 anys d’orxata

dimecres, 11/09/2013
tioche1.jpg

El Tío Che és una orxateria amb molta història

L’escriptora Nora Pojomovsky, autora de diversos llibres sobre racons gormands centenaris, em va convidar a visitar la famosíssima orxateria El Tío Che del Poblenou. Ja fa temps que viu a Barcelona, però la Nora és argentina i, com cal esperar de la gent d’aquell país, és loquaç, eloqüent i convincent a la vegada. “Enlloc trobaràs tanta vida com a la cantonada del Tío Che”, m’assegurava. La Nora sempre em porta a locals amb històries singulars i carregades d’humanitat. La del Tío Che la va escriure en un opuscle entranyable i deliciós —titulat Che, prova!— quan, l’any passat, aquesta orxateria va celebrar el centenari. Quan hi vam anar, doncs, va ser com si hi celebréssim els 101 anys, que sempre és més original.

IMG_7474_100.jpg

La Tere, somrient, com sempre

Al Tío Che va venir a rebre’ns la mestressa, la Tere Moreno. La Tere és un remolí: en poca estona va servir-nos orxates i gelats, mentre ens explicava les anècdotes del negoci, al qual ella va arribar després de casar-se amb l’Alfons Iborra, nét del Pere Joan i la Jerónima, els fundadors. Avui, la quarta generació —la Irene i la Natàlia, filles de l’Alfons i la Tere— ja hi treballa. Continuïtat assegurada.

La continuïtat del Tío Che respon a aquest compromís ancestral d’una família amb arrels alacantines, però també amb el respecte per l’elaboració tradicional de l’orxata i els altres productes que serveixen. D’orxata, n’elaboren tot l’any, perquè tenen espai per conservar les xufes. La Tere explica, incrèdula, com encara algun comercial despistat mira de vendre’ls preparats artificials per fer l’orxata. Tot el que fan ells surt de l’obrador propi i de Tío Che només n’hi ha un: vade retro les franquícies!

tio_che3.jpg

Atenció al granissat d'ordi!

La llista del que em va donar per tastar la Tere seria llarguíssima. Més enllà de la famosa orxata, va aconseguir sorprendre’m (agradablement) amb el granissat d’ordi, elaborat amb malta torrada, canyella i llimona. Vaja, un refresc natural que em va semblar boníssim i una alternativa ideal per als refrescos ensucrats que ens endossen sovint. També va triomfar la llet merengada: de fet, m’acompanyava una amiga valenciana que, amb la boca petita, va dir que li agradava molt, fins i tot més que la que li prepara sa mare. També vam tastar un granissat de llet amb llimona esplèndid i refrescant. I encara vam fer lloc per degustar tota una colla de gelats artesans que elaboren ells mateixos: la Nora (recordeu que és argentina) va recomanar insistentment el de dulce de leche: “està fet amb el millor dulce de leche que es ven al meu país”, va dir, sorpresa (no l’havia tastat mai fins llavors).

Aprofiteu ara, que són els últims dies de la festa major del Poblenou, i visiteu (o torneu a visitar) el Tío Che. Feu cua per demanar orxata, llet merengada, ‘flotaors‘ (una orxata amb una bola de gelat) o atreviu-vos amb el granissat d’ordi, la revelació. Estigueu-vos-hi una estona i amareu-vos de la vida que la Tere, l’Alfons i la seva família donen a aquest racó d’un barri que lluita per mantenir-se autèntic.

Tío Che
Rambla del Poblenou, 44-46
Barcelona
Tel. 93 309 18 72