Arxiu de la categoria ‘Productes’

Els primers raĂŻms de l’any

dilluns, 9/08/2010

Tot i que avui he rebut la nota de premsa anual de Raimat, en què aquest celler anuncia que demĂ  (10 d’agost) ja comença la verema —sempre sĂłn els primers—, a Cal Garrigosa tot just aquest dissabte hem menjat els primers raĂŻms madurs de l’any.

Els santjaumes del 2010

Els santjaumes del 2010

SĂłn els santjaumes, que es diuen aixĂ­ perquè, habitualment, ja es poden menjar cap al 25 de juliol, que coincideix amb la festivitat de Sant Jaume. MĂ©s descriptivament, segons on, s’anomenen primerencs. Tot i aixĂ­, aquest any de neu i de primavera freda, en què a la vinya tot ha anat una mica mĂ©s endarrerit, han arribat mĂ©s tard, ja ho veieu: ben bĂ© quinze dies. Això els ha fet mĂ©s esperats! SĂłn raĂŻms de taula, per menjar, no pas per fer-ne vi.

Els hem collit a la vinya de l’Hort, a la zona agrĂ­cola de Sant Ermengol d’Abrera, de ceps de mĂ©s de quaranta anys.

Aquest any les vinyes estan espectaculars. A veure si us mantinc al dia de com va la verema, que sembla que serĂ  generosa.

Què coi els passa, als tomàquets de color de rosa?

dimecres, 4/08/2010

Suposo que molts de vosaltres dels tomĂ quets de color de rosa en dieu tomĂ quets de Montserrat. Però al meu poble, Abrera, que justament Ă©s a tocar de Montserrat, sempre n’hem dit tomĂ quets de color de rosa. Ni tomĂ quets roses, ni tomĂ quets de color rosa: tomĂ quets de color de rosa. Doncs bĂ©, cada estiu n’he pogut menjar, bĂ© sigui de l’hort de la meva famĂ­lia, bĂ© sigui d’hortalans abrerencs, que sempre l’han conreat com la llaminadura mĂ©s desitjada de l’estiu. I Ă©s mira que n’arriben a ser de bons, aquests tomĂ quets.

O n’eren. Perquè no sĂ© què ha passat que aquest any no els hem encertat. I s’han conreat com sempre. Però han sortit insĂ­pids, fins i tot amb un punt amargant. Res d’aquella dolçor herbĂ cia, que aconseguien fins i tot quan semblaven verds. Quina decepciĂł: tan bonics que sĂłn, i tan poc gust que tenen (i tan cars que van, si els has de comprar).

Us ha passat, a vosaltres? O bĂ© heu tingut mĂ©s sort? Per descomptat que no a tot arreu ha d’haver passat el mateix.

El meu pare, que Ă©s pagès, pensa que el problema tĂ© a veure amb el planter que venen els majoristes. Que no Ă©s el d’abans, i que l’hortalissa que en surt potser Ă©s de mĂ©s resistència, però de menys qualitat. Alguna cosa d’això deu passar… Al capdavall, conec gent que ara menja tomĂ quets de color de rosa tot l’any, i això sĂ­ que no tĂ© ni cap ni peus. Aquests tomĂ quets nomĂ©s estan al punt al cor de l’estiu!

Ara bĂ©, la veritat Ă©s que tampoc no els he enyorat tant. Aquest any el meu pare va comprar planter de tomĂ quets de la creu —com es coneixen al Penedès— o esquenaverds a la parada que el Pastoret de Torredembarra munta cada dissabte al mercat de Vilafranca del Penedès. I han sortit bonĂ­ssims. SĂłn mĂ©s petits que els de color de rosa, i sĂłn plens de l’interior. Frescos i amorosos. Com donen a entendre els seus noms, de dins estan partits per quatre amb forma de creu i de sota sĂłn de color verdĂłs. Aquesta foto correspon a l’amanida que ahir en va fer la Florentina (que Ă©s la meva Ă via) per sopar.

Quins tomĂ quets de la creu!

Això són tomàquets i la resta són falòrnies

BonĂ­ssims, van volar. La plata va quedar buida.

‘Top ten’ de maig

dilluns, 31/05/2010

Com vaig fer a l’abril, us revelo ara les deu descobertes gastronòmiques mĂ©s interessants que he fet aquest mes:

10-Els prĂ©ssecs farcits de tonyina (recepta tĂ­pica belga). Confesso que encara no els he tastat, però, entre el post que els vaig dedicar i la secciĂł d’El Cabaret Elèctric on en vam parlar, han provocat tan rebombori que mereixen un lloc en aquesta llista.

9-Soul Kitchen, l’enèsima pel·lĂ­cula gastronòmica dels darrers anys. Acceptant que la gastronomia era un mer pretext de la història, la trama Ă©s divertida, els actors sĂłn bons i, mireu, em va provocar la mateixa empatia que molts xefs joves del nostre paĂ­s.

8-El vi Pater, un garnatxa negra 100% de Ficaria Vins (DO Montsant). Un vi amb cos, amb tots els ets i uts dels negres d’aquesta denominaciĂł.

7-La paella que em van servir a Sueca, cuinada pel xef local JesĂşs Maldonado, del restaurant Ri-ra. Ja ho sabeu, tĂ­picament valenciana, sense peix: pollastre, conill, bajoques (mongetes tendres), garrofons (unes mongetes seques molt grosses), vaquetes (Ă©s a dir, cargols)… I una varietat nova d’arròs: l’albufera.

6-L’oli d’oliva vera d’ArtĂ©s (Bages). Ja he tastat el de la darrera collita. No tĂ© denominaciĂł, ni ben bĂ© marca, nomĂ©s la confiança que em dĂłna el Joan Altimira, el pagès que en conrea l’olivar, que no Ă©s poca. Un sabor diferent al de l’arbequina habitual, grĂ cies a una varietat que cuidem massa poc (la vera).

5-El mar i muntanya de galta de vedella i escamarlĂ  que Nandu Jubany va cuinar especialment per al sopar de gala que Eurotoques (l’associaciĂł que aplega els principals xefs de l’Estat) va celebrar a Barcelona el 17 de maig. Diu que fa deu anys que no el tĂ© a la carta del restaurant, o sigui que va ser un privilegi (us ho asseguro) tastar-lo.

4-Els formatges d’El MolĂ­ de Ger que vaig tastar en el concurs Lactium de Vic. Una de les iniciatives mĂ©s interessants en el sector dels lĂ ctics artesanals de Catalunya.

3-El restaurant Suc de Viladecans. La veritat Ă©s que el vaig descobrir a principi d’any, però ara l’he recuperat grĂ cies a la crĂ­tica que en LluĂ­s Garcia Petit fa al Cuina que teniu ara al quiosc. Cuina jove i moderna de debò (no focs artificials). Aneu-hi.

2-La sĂ­pia amb xocolata que Quim i Manel MarquĂ©s, del Suquet de l’Almirall, van servir en la presentaciĂł del seu llibre Cuina marinera. En Quim va explicar que l’ha après del cuiner tarragonĂ­ David SolĂ©, d’El Barquet. OlĂ© per a tots tres.

1-Les mongetes tendres de la Teresa i l’Andreu de Cabrera de Mar. Els bons hortolans sĂłn els orfebres de l’agricultura!

Hem tastat els peixos sense preu, i ens han agradat!

dimecres, 19/05/2010

Alguns dels xefs participants a la Slow Cook Jam Session.

Un salmorejo amb lluça, maires a l’estil de la senyora Rosa, all cremat de moixina, congre amb pèsols… SĂłn tres de les receptes que vam tastar l’equip del CUINA dimarts passat. Aquell dia vam escapar-nos de la redacciĂł per assistir a la Slow Cook Jam Session que va tenir lloc a la Boqueria. Ja fa temps que sabĂ­em de la tasca que la xarxa de cuiners Terra Madre (vinculada al moviment Slow Food) fa per recuperar l’Ăşs culinari dels que ells anomenen peixos sense preu. Parlem d’quelles espècies que, arribades a port, sĂłn injustament menyspreades pels canals comercials del peix i que tenen per competència els venudĂ­ssims (i, sovint, carĂ­ssims) lluços, raps, salmons o llenguados.

Gastronòmicament, aquest menysteniment no tĂ© cap justificaciĂł. Els xefs que van participar en l’activitat van reivindicar-los com a peixos saborosos —que en sĂłn— i com una alternativa econòmica —menjar peix no tĂ© perquè ser car!— i sostenible —perquè evita la sobreexplotaciĂł de les espècies mĂ©s apreciades—. Per demostrar-ho, van cuinar plats on els peixos sense preu excel·lien com a ingredient. No negareu que la proposta Ă©s atractiva.

A la jornada vam coincidir amb cuiners amics. Hi era el nostre assessor Pep NoguĂ©; la Lola Puig d’El Fort d’Ullastret i veĂŻna de blog (llegiu-la a L’Ecocuina); en ValentĂ­ Mongay, de La Salseta de Sitges; en MatĂ­as Fernández, del Quinoa de Falset; la Maria Solivellas, de Ca na Toneta de Caimari, a Mallorca (la coneixereu en un reportatge que llegireu ben aviat!)…

TambĂ© vam descobrir de primera mĂ  l’experiència dels pescadors artesanals que, en contra dels criteris dels grans majoristes, s’esforcen per revalorar aquests peixos. A travĂ©s del patrĂł major de la Confraria de Pescadors de l’Escala, en LluĂ­s Sureda, vam conèixer les dificultats d’arribar al gran pĂşblic amb una oferta de peix diferent a l’habitual, però tambĂ© vam aplaudir la seva bona pensada de crear una llotja digital que permet participar virtualment i en temps real de les subhastes (una iniciativa molt Ăştil perquè els xefs puguin comprar directament el seu peix des del restaurant). TambĂ© ens va agradar l’experiència de Lonxanet, una empresa gallega de distribuciĂł directa de peix pescat amb criteris sostenibles i que tambĂ© va ser present en la Slow Cook Jam Session.

El rerefons de l’escapada Ă©s que al CUINA del mes de juliol publicarem un reportatge dedicat a aquests peixos. Digueu-ne peixos sense preu, peixos senzills o peixos de platja. Però us demostrarem com el Mediterrani Ă©s ple d’espècies que els nostres avis sabien apreciar i que nosaltres hem oblidat. En el text, l’Ă€gata Olivella —que tambĂ© ens va acompanyar a la Boqueria— us explicarĂ  quins peixos sĂłn, on els podeu trobar i com els podeu cuinar. I, per posar-vos l’èxit culinari a l’abast, us proposarem les receptes que en ValentĂ­ Mongay i en Pep NoguĂ© han preparat per a nosaltres amb maires, congres, bruixes i aranyes.

Us agrada la idea?

L'equip del Cuina, brindant durant l'acte. D'esquerra a dreta: Carme MeliĂ , Natalia Mazzarella, Josep Sucarrats i Carme Gasull.


Carta des de la Cerdanya

dilluns, 17/05/2010

Una setmana sense actualitzar el blog… Que em disculpin els lectors! La veritat Ă©s que —i les excuses no valen, ho sé— la setmana passada va ser de tancament del pròxim nĂşmero del CUINA i vam estar molt enfeinats. M’he d’organitzar mĂ©s bĂ© per mantenir el contacte amb vosaltres, m’hi comprometo!

AixĂ­ doncs, divendres ja va arribar a la impremta la revista de juny. En portada, una coca de Sant Joan trencadora com a avançament del menĂş de revetlla que us proposem a l’interior. És la nostra manera d’ajudar-vos a resoldre el sopar de la nit mĂ©s curta de l’any. Res, si teniu una mica de paciència ben aviat ho trobareu al quiosc. Estem segurs que us agradarĂ .

Aquesta seguretat de pensar que encertarem en la tria dels temes del CUINA l’anem afermant escoltant-vos a vosaltres. La nostra intenciĂł, d’entrada, Ă©s agradar-vos sempre. Cada nĂşmero Ă©s un risc, però intentem aplicar-hi totes les crĂ­tiques que ens feu arribar, siguin bones o dolentes. Les rebem per correu electrònic, a travĂ©s dels fòrums de Cuina.cat, en les opinions que escriviu en aquest blog o, fins i tot, encara avui, per carta.

Aquest va ser el cas de la setmana de tancament. En plena vorĂ gine, ens va arribar per correu postal un sobre que portava el remitent de la senyora EulĂ lia Segarra de PuigcerdĂ . Dins del sobre, una postal amb panorĂ miques dels pobles de la Cerdanya i un “GrĂ cies per la revista CUINA!” al revers. I encara una carta de dues pĂ gines que explicava la raĂł de l’agraĂŻment: el reportatge que vam publicar el gener passat sobre els secrets gastronòmics de la seva comarca. “Hi surten tres cerdans que estimen la comarca on viuen”, ens escriu l’EulĂ lia.

Si a més de lectors del blog sou lectors de la revista, deureu recordar aquell reportatge. El vam pensar, com us deia, per agradar-vos. La Cerdanya és una comarca bonica i en pocs mesos, anàvem sumant descobertes gastronòmiques que justificàvem que les anéssim a tastar in situ: les melmelades Ple de Bo de Travesseres, el restaurant El Rebost de Ger i els formatges de la Vall de Meranges ens havien desvetllat la curiositat.

Sovint, els lectors ens pregunten com descobrim aquestes adreces. I sovint, tambĂ©, hem d’aclarir que aquestes eleccions no van subjectes a cap tipus d’acord econòmic o comercial amb els protagonistes de les nostres tries: el fals periodisme gastronòmic ha fet molt de mal, en aquest sentit. No Ă©s el nostre cas. La nostra elecciĂł Ă©s lliure i respon a criteris professionals: us garantim que us proposem restaurants, productes i activitats la qualitat de les quals ve avalada per la nostra pròpia experiència.

Us explico el cas del reportatge de la Cerdanya.

Vaig conèixer la NĂşria Burnat de Ple de Bo l’any passat, a la Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell. Vaig tastar les seves melmelades fetes amb fruites i hortalisses del seu propi hort i vaig entendre que no eren qualsevol cosa (sobretot —però això Ă©s cosa de gustos personals— la de tres tomĂ quets amb taronja amarga). Em va explicar com les feia i això em va acabar de convèncer. I amb una targeta seva dins de la carpeta vaig deixar la seva parada sabent que el CUINA n’hauria de parlar.

Dels formatges de la Vall de Meranges ja fa mĂ©s temps que a la redacciĂł n’havĂ­em sentit a parlar. És d’aquelles formatgeries que amb el temps s’han anat consolidant i, tot i aixĂ­, encara no li havĂ­em dedicat l’espai que mereixia. I això que fins i tot havĂ­em parlat de les inquietuds agrĂ­coles del seu propietari, l’Albert Pons, quan fa mesos us vam explicar que amb altres cerdans ha impulsat la plantaciĂł d’una vinya al costat de l’estany de Meranges per fer-hi vi de gel. Tot i això, quan vam programar el reportatge dels encants gastronòmics de la Cerdanya, sabĂ­em que els formatges de l’Albert hi tindrien un paper.

El primer a parlar-nos del restaurant El Rebost de Ger va ser l’Enrique Marco. L’Enrique Ă©s un dels fotògrafs habituals del CUINA, i des del primer nĂşmero s’encarrega de la secciĂł Genis del foc, grĂ cies a la qual ha recorregut els millors restaurants de Catalunya. Això permet confiar —i molt— en el seu paladar. I va ser aixĂ­ com El Rebost de Ger va convertir-se en el tercer protagonista d’aquell reportatge.

Faltava trobar els autors que l’escrivissin i el fotografiessin. La periodista Pepa Mañé —que sempre se’n surt bĂ© a l’hora de descriure els personatges que apareixen als reportatges— i el fotògraf Marcelo Isarrualde —una de les darreres incorporacions al nostre equip de col·laboradors— ens asseguraven un bon resultat. Aleshores els vam enviar a investigar les nostres descobertes sobre el terreny.

La carta de l’EulĂ lia Segarra —que parla de la Pepa i en Marcelo com dos “molt bons professionals i simpĂ tics”, comentari que jo corroboro— ens fa pensar que en aquell cas no ens vam equivocar gens. GrĂ cies, EulĂ lia!

I vosaltres? Vau llegir el reportatge? Ja heu anat a la Cerdanya a descobrir aquests tresors saborosos? Què us han semblat?

(I si no hi heu anat encara penseu que, tal com ens escriu l’EulĂ lia, a la Cerdanya s’hi pot anar “tot l’any!”).

Les primeres mongetes tendres

dimecres, 5/05/2010

Les mongetes de la Teresa

Hi ha coses que cal saber. Per exemple, que els dilluns i dijous al matĂ­, els pagesos que fan venda directa s’instal·len al porxo de la nau G de Mercabarna. Si resulta que sou clients d’un verdulaire o d’un restaurant que s’hi proveeixi, teniu bastant garantit que us arribarĂ  a taula un bon producte. GairebĂ© tots aquests pagesos tenen els horts a les planes del Baix Llobregat i al Maresme. Les seves fruites i hortalisses solen ser menys gegants, menys lluents i menys llampants que les de les caixes agroindustrials que s’amunteguen en altres pavellons del recinte. Però en canvi, el sabor Ă©s inigualable i les aromes sĂłn embriagadores. AllĂ  hi trobareu producte estrictament de temporada: no els demaneu encara albergĂ­nies ni pebrots, tingueu un parell de mesos de paciència, coi! Ara us hi oferiran bròquils, espinacs, bledes, cols… Ja han arribat els pèsols de la floreta (incomparables!) i els Ăşltims maduixaires del Maresme (diumenge vaig sentir a TV3 que en queden 20 dels 200 que havien arribat a ser) hi venen una fruita que no tĂ© res a veure (per millor) amb la que ens arriba de milers de quilòmetres enllĂ .

De les parades que hi ha al porxo de la nau G, la de la Teresa de Cabrera de Mar sol ser la que fa mĂ©s goig. Totes les hortalisses s’hi exposen ben netes i encaixades i sense embolcalls innecessaris de paper o de plĂ stic. “És com una artesana de l’hort”, segons expressiĂł de ma mare, si em disculpeu una referència tan pròxima, però que descriu bĂ© el que vull explicar.

Abans d’ahir, la Teresa va portar a la parada les primeres mongetes tendres de l’any. Observeu-les a la foto. A Cal Garrigosa les vam tastar simplement bullides —sense que s’arribessin a desfer, amb un punt cruixent molt agradable— i les vam amanir amb oli d’oliva vera d’ArtĂ©s (un il·lustre desconegut, n’haurem de parlar un altre dia!).

Van ser insuperables.

Descoberta formatgera

dilluns, 3/05/2010

Els organitzadors de la fira Lactium de Vic van convidar-me, dissabte al matĂ­, a fer de jurat del concurs de formatges que hi tenia lloc. Formatger de mena com sĂłc, em va costar poc apuntar-m’hi. És dura, la vida del periodista gastronòmic: en dues hores, el meu equip de tast vam haver de jutjar 25 formatges diferents, tots de vaca (em consta que en altres categories la llista de participants gairebĂ© va arribar a la quarantena…).

El millor de fer de jurat de concursos com aquest Ă©s que sempre hi descobreixes novetats interessants. La del dissabte va ser la formatgeria cerdana d’El MolĂ­ de Ger. Em van explicar que fa un any que funciona i, tot i això, en el concurs del Lactium ja va rebre el Lactium de Plata pel seu Roques Blanques i el Lactium de Bronze pel PuigpedrĂłs (tots dos en la categoria de llet de vaca amb una maduraciĂł d’entre 7 i 60 dies). I encara van aconseguir un altre Lactium de Plata, en aquest cas en la categoria de vaca amb una maduraciĂł de mĂ©s de 60 dies, amb el seu AltejĂł.

Encara no he estat mai al seu obrador de Ger, però ja el tinc apuntat a la llista de futures escapades. Potser ho combinarĂ© amb la visita a la NĂşria de les melmelades Ple de Bo (de Travesseres, tambĂ© a la Cerdanya), de qui en un altre post us n’haurĂ© de parlar o sĂ­ o sĂ­. Quines melmelades!

‘Top ten’ d’abril

dilluns, 26/04/2010

He fet un repàs del que podrien ser les millors 10 descobertes (o redescobertes, en algun cas) gastronomòmiques que he fet aquest mes. Què us semblen? Quines han estat les vostres?

10-La  mona de caputxina de la Pastisseria Grau d’Esparreguera. Me la va regalar la meva padrina, l’Ă via Florentina, per Pasqua. La caputxina Ă©s, en realitat, el flamet (digueu-ne tocinillo de cielo, si no en coneixĂ­eu la traducciĂł al catalĂ ). És dolça, dolcĂ­ssima (quedeu advertits!) i la veritat Ă©s que jo nomĂ©s n’he trobat a Esparreguera, tot i que segur que en algun altre poble en fan. Digueu-me en quin!

9-Els macarrons amb bolets de l’Ada Parellada. És una recepta la mar de fĂ cil, d’aquelles que et resolen un compromĂ­s i hi quedes bĂ©. La podeu trobar al cuina nĂşmero 105 (el del mes d’abril, amb els formatges italians en portada).

8-Al Contadino Sotto le Stelle. Un restaurant italiĂ  al barri de Sant Gervasi, de Barcelona. El periodista Marco Bozzer m’hi va convidar en un tast de sis vins italians (bĂ sicament ecològics) que em van embadalir. Però la seva cuina autènticament italiana (oblideu-vos d’espaguetis gomosos) Ă©s el que em farĂ  repetir la visita.

7-Les patates braves del Follia de Pot. Inèdites, tota una invenció del xef Jo Baixas a partir de la clàssica patata rösti. La serveixen al Follia de Pot, el gastrobar ubicat sota el restaurant Follia de Sant Joan Despí.

6-La paella DO Barceloneta del Suquet de l’Almirall. El xef Quim Marquès ha investigat com es fa una autèntica paella i la serveix al seu restaurant de la Barceloneta. Ep! I cada plat nou plat que en serveix va numerat. El 9 d’abril havia superat ja el 1.800.

5-La Flor de Sal de Sal de Ibiza. Una sal natural que ve directament de les PitiĂĽses. Del millor d’aquesta illa, segur.

4-El formatge asturiĂ  de Los Beyos. El van presentar a AlimentĂ ria, la redacciĂł del CUINA sencera el vam tastar i, immediatament, ens van venir ganes d’anar a visitar les gorgues de Los Beyos i descobrir-hi en directe com l’elaboren.

3-El vi La Fou de Batea. L’aposta de la famĂ­lia Roqueta a la DO Terra Alta m’ha convençut. Pur terroir.

2-Els pèsols del Senyoret. El Senyoret és un pagès del Prat de Llobregat. Dijous passat vaig tastar els primers pèsols de la seva collita i em vaig sentir un privilegiat de veres.

1-La crema d’arrels amb caviar. Va ser el primer plat que els germans Torres (bĂ©, de fet nomĂ©s el Javier, perquè el Sergio estava atrapat a Frankfurt per culpa d’un volcĂ  islandès) van servir en el lliurament dels Premis Nacionals de Gastronomia. Un inici de sopar immillorable. És a dir, que us recomanem que aneu al Dos Cielos, si encara no hi heu anat.