Arxiu de la categoria ‘Productes’

Formigues i nanoelements

dilluns, 5/10/2015
novelfoods7.PNG

Roberto Fiori amb el brou de grills al fons

Sí. He menjat formigues macerades amb cítrics, tortilla mexicana farcida de larves d’abella i brou de grills. I, per acabar-ho d’arrodonir, ginebra de formigues. Va ser la manera com el Parlament Europeu es va acomiadar, el 30 de setembre passat, dels 53 periodistes de 23 estats diferents que vam ser convidats a les jornades de divulgació de la legislació de nous aliments que s’aprovarà el proper 15 d’0ctubre. Els plats els va preparar Roberto Fiori, el cuiner sard que dirigeix el Nordic Food Lab, l’I+D culinari que René Redzepi, xef del Noma, impulsa a Copenhagen. Ho heu encertat: la nova legislació, permetrà que els insectes —un ingredient aliè a la nostra cultura alimentària— entrin a la categoria d’aliments. Recordeu que fa no pas gaires anys, Isaac Petràs en venia a la Boqueria. Va haver de tancar la parada perquè la llei no l’emparava i podia tenir problemes. Els mateixos que ha tingut Josep Pàmies, el pagès balaguerí que va generar interès mediàtic després que fos denunciat per l’estat per vendre flors com a aliments. I, si mengeu algues, penseu que n’hi ha que també podrien patir la mateixa persecució. I el plàncton, que s’ha posat de moda, i tantes altres coses.

Això canviarà, i a priori sembla fantàstic, perquè bé que ens agraden les noves experiències culinàries i prou que n’estem, de convençuts, dels beneficis de molts d’aquests productes. Però és clar, la nova llei, plantejada així, queda com una cosa periodísticament la mar de simpàtica i, segons com, folkòrica. Però a la Unió Europea la simpatia legislativa no és un concepte gaire estès i el folklore es restringeix a segons quines recepcions oficials. Al costat d’aquests nous aliments —els adoptats de tradicions llunyanes o els redescoberts dins del nostre mateix continent—, la nova llei obre la possibilitat d’incorporar nanomaterials per modificar —s’entén que en el sentit de millorar— aliments o derivats ja existents. Per exemple, nanomaterials que incorporin proteïnes, o omega 3, o edulcorants, o colorants… Vaja, una mica de tot. I aquí és on la nova legislació provoca un debat real. Menjar insectes, com a molt, fa arrufar al nas a la majoria d’europeus, però modificar els aliments que coneixem ja dispara algunes alarmes.

novelfoods1.jpgAnem a pams. Primer de tot: què són els nanoelements? La nova llei els defineix com a qualsevol material que medeixi menys de 100 nanòmetres. Vaja, no us hi esforceu, que no hi haurà manera de veure’ls. Per descomptat, mengem aliments que contenen nanoelements per naturalesa pròpia. La qüestió és si podem modificar incorporar-ne de manera no natural.

Segona pregunta: els nanoelements són beneficiosos o no? A veure, no ens accelerem. Això ho ha de determinar l’EFSA, que és l’Agència Europea de Seguretat Alimentària. És a dir, la Comissió Europea rebrà una sol·licitud per legalitzar un nou aliment i, si l’accepta, demanarà a l’EFSA que avalui si comporta riscos per a la salut o no. Això passarà amb els insectes, les flors i les algues. També amb els nanoelements. Amb un però, en aquest cas: el cap del departament de Nutrició de l’EFSA, Valeriu Curtui, va admetre davant de la premsa que, avui per avui, la ciència encara no pot determinar amb prou certesa si els nanoelements són pernciosos o no. Però estan avançant en això, va assegurar.

Amb la llei de 1997, que és la vigent fins que s’aprovi la nova, per admetre nous aliments l’empresa sol·licitant havia d’adreçar una petició a algun estat de la UE. Si aquest estat l’aprovava, el presentava a la resta de memebres i tots l’havien d’acceptar. Sense unanimitat, la sol·licitud no prosperava. D’aquesta manera, en 18 anys de llei amb prou feines s’han aprovat 80 nous aliments. La nova legislació imposa que la sol·licitud s’enviï directament a la Comissió, sense que calgui l’aprovació unànime de tots els estats membres. Calculen que si, fins ara, el temps per resoldre les sol·licituds era de 35 mesos de mitjana, amb la nova llei es reduirà a 10 mesos.

novelfoods2.jpg

A l’inici de la jornada. © Iker Morán

Tercera pregunta: aleshores, la nova llei és positiva o no? Depèn de per a qui, és clar. La representant del Partit Popular Europeu, l’espanyola Pilar Ayuso, una senyora del PP molt eixorividia, ho veia la mar de bé. “Però no els han pressionat els lobbies empresarials per fer una llei a la seva mida?”, li van preguntar. I ella, sense despentinar-se (val a dir que portava bastanta laca), va dir que cap empresa agroalimentària no li havia dit ni ase, ni bèstis, durant la redacció de la llei, però que en canvi les ONGs ecologistes sí que li havien enviat algun missatge. Vaja, va donar la sensació que els lobbies no pressionen, però les ONGs sí. L’eurodiputat txec Pavel Poc, del grup socialdemòcrata, va fer una defensa més matisada, en el sentit de dir que ells estan molt preocupats per la seguretat alimentària (en referència als dubtes que generen els nanoelements), però que aquesta llei era millor que l’anterior. El liberal holandès Jan Huitema va valorar que gràcies a la nova llei es crearien tants i tants llocs de treball.

El famosíssim activista francès José Bové, en qualitat d’europarlamentari ecologista, va fer de primer contrapès. Va llançar preguntes com: “Realment serem capaços de determinar la seguretat alimentària dels nanoelements?”, “La nova llei respon als interessos de la indústria o dels consumidors?”, “Aquesta llei ajuda a resoldre els problemes d’abastiment alimentari?”. Les tesis de l’italiana Eleonora Evi, representant del grup de l’esquerra, coincidien amb les de Bové. Evi va defensar que la nova legislació alimentària hauria d’incidir més en els sistemes de producció i distribució d’aliments que en la introducció d’aliments modificats. “Això no ho han demanat els consumidors”, va assegurar. Tant Bové com Evi van exigir rigor en l’etiquetatge perquè el consumidor pugui identificar els productes modificats.

novelfoods3.jpg

Crec-crec, formigues!

L’endemà, a la mateixa taula, s’hi van asseure representants civils. I el debat es va moure pels mateixos terrenys. Per la indústria alimentària, Marta Baffigo va celebrar que la nova llei permetrà innovar d’una manera molt més fàcil en el sector alimentari. “Però considera que aquests aliments modificats seran millors que els naturals?”, va ser la pregunta, una mica ingènua, d’una periodista romanesa. “El que sé”, va respondre Baffigo, “és que els nutricionistes recomanen una alimentació diversa, i això hi pot contribuir”. La francesa Camille Perrin va parlar en nom de l’Organització Europea de Consumidors i, sense oposar-s’hi del tot, va posar en dubte permanent l’oportunitat de treballar amb nanoelements. Va denunciar que això podia amagar operacions de pura mercadotècnia (per exemple, anunciar aliments nutricionalment millorats sense prou evidències científiques). La doctora Imogen Foubert, de la Universitat de Lovaina (Bèlgica) va explicar diverses investigacions que porten a terme ara i que podrien trobar sortida amb la nova legislació. La majoria, si no totes, amb suport de la indústria alimentària. I un representant de l’ambaixada mexicana a Bèlgica va valorar com seria de positiu per als productors del seu país que la nova llei fos més flexible.

Durant tot el debat gairebé no es va sentir la paraula transgènic, però s’exposaven dubtes semblants als que generen aquests productes. Ningú no va esmentar el famós TIPP, però sonava com a música de fons. Dels animals clonats se’n va parlar, però en aquest cas perquè queden fora de la llei: la seguretat alimentària de la seva carn genera tants dubtes que va bloquejar la primera proposta de reforma legislativa. Ara es redactarà una llei exclusiva per a la clonació d’éssers vius on es tractarà el seu consum.

La jornada va acabar amb dubtes importants sobre la nova llei que regirà la nostra alimentació. I aquests mateixos dubtes aliemnten la sensació que el Parlament Europeu, empès per una Comissió Europea no elegida per democràcia directa, legisla més pensant en els interessos de la indústria que en els del ciutadans, una acusació que també se li aplica a d’altres àmbits. La majoria de periodistes, ademetm-ho, vam quedar una mica desbordats pel devassall de dades científiques referents, sobretot, a la qüestió dels nanoelements. No em pronunciaré sobre si em sembla que perjudicaran o no la salut, en això encara confio amb la ciència (alguns em diran ingenu, ho sé). Però, ¿quines empreses són capaces de tirar endavant investigacions tan costoses per modificar l’estructura dles aliments? L’obrador de pa del barri no, per descomptat. Les PIMES ho podran fer, van dir. És clar que des de l’òptica europea una PIME pot tenir 250 treballadors. L’ombra de la gran indústria sembla allargada.

Mentre un món de petites revoltes alimentàries sembla que va creixent —digueu-ne cooperatives de consum, Slow Food, vins nautrals o el que sigui—, Europa fa passos en una direcció diferent.

novelfoods8.JPG

Bé, a la cantina del Parlament Europeu mengen així. Argh! © Iker Morán

Punt i final: com que els platets de formigues, larves i grills no ens van atipar, tres periodistes barcelonins que vam assistir a la jornada vam decidir dinar a la cantina de les oficines brussel·lenques del Parlament Europeu. No em pregunteu què vam menjar, perquè allò sí que havia d’estar carregat de nanoelements i tota mena d’innovacions tecnoalimentàries: era impossible reconèixer què endrapàvem. Ja és pega que els tècnics i europarlamentaris que han de legislar per nosaltres vagin tan mal alimentats. Potser per això Europa va com va!

El bo i millor del Pirineu

dilluns, 11/08/2014

Jo no en sabia res, fins que el febrer passat, amb la fredorada que feia, l’Enrique Marco (el fotògraf) i jo vam anar d’exploració a Bellver de Cerdanya per descobrir-hi algunes adreces que han anat sortint a la revista: el restaurant Ca la Núria, la xarcurteria de Cal Jaume (encara l’hem de publicar!) i El Tupí de la Cerdanya, del nucli de Bor. A tot arreu ens van atendre la mar de bé, però la visita va ser especialment fructífera a El Tupí, on la Cati Soler i en Joan Sangenís ens van servir un esmorzar d’aquells que fan dir sí senyor mentre ens parlaven de la fira de Sant Llorenç. I això va ser una revelació.

bellver1.JPG

Als porxos de la plaça de Bellver

Fa trenta anys que se celebra aquesta fira i jo no en sabia res. No és que ho hagi de saber tot, però hiperinformats com estem de fires medievals de cartró pedra i de mercats de falsos artesans alimentaris, era un pecat no conèixer encara la mostra de Bellver. Té lloc cada any coincidint amb el dia de Sant Llorenç, és a dir, el 10 d’agost, que justament era ahir. Hi vaig anar i vaig comprovar que el que m’havia explicat en Joan coincidia amb la realitat.

bellver4.JPG

Serrat d’ovella de Sant Miquel de Cuixa

A la Fira de Sant Llorenç només hi participen artesans alimentaris que puguin acreditar que elaboren ells mateixos els seus productes, que ho fan amb ingredients propis o del territori i que viuen i treballen al Pirineu. Així us ho vam explicar al número d’agost del CUINA i, els lectors que hi vau anar, us vau trobar, com jo, que realment era així. Formatgers, xarcuters, herbolaris, conservers, forners… La trentena de parades eren un catàleg del bo i millor dels productes pirinencs.

bellver2.JPG

La Mercè, del Serrat Gros

Entre els coneguts, em va agradar trobar-hi els formatges del Serrat Gros (Ossera), d’El Molí de Ger, del Tros de Sort, de Casa Mateu (Surp), de Valette (Sant Llorenç de Morunys)… Els que estigueu al cas dels bons formatges catalans confirmareu que aquesta és una aliniació de luxe! També va ser un gust trobar-hi les melmelades i conserves d’El Tupí de la Cerdanya (sabeu que he decidit que la seva mostassa és la millor del món?), les de Ple de Bo  (Travesseres), que demostren que la Núria Burnat és una artistassa de la matèria, i les de L’Aranyonet (de la Pobla de Lillet), que fa poc que han sortit a la revista. El pa d’espelta del Forn d’en Pitus  (de Vilada) i les galetes de Casabella Natura (Olvan) van ser altres retrobaments feliços.

bellver8.JPG

L’Stephane tasta el seu gelat de ceps

Entre les descobertes, el formatger Ignasi Civil, que amb la seva companya Montserrat fan un serrat d’ovella majestuós al costat de Sant Miquel de Cuixà. També la mel d’en Miquel Prat, de Saldes, un apicultor de família de llarga tradició en aquesta activitat. I el Lagrimus, el nou xarop d’avet de Michel Baylocq, elaborat amb pinyes del Pirineu, que ens desperta la imaginació culinària. I, caçador de bons gelats com sóc, va ser tota una descoberta conèixer l’Stephane, un cors instal·lat a Bellver des de fa tres anys que elabora gelats amb la llet pirinenca de base. Boníssims! El millor és que els aneu a tastar a Bellver, però si sou barcelonins —o Barcelona us queda més avinent—, també els ven al número 5 de la plaça de la Vila de Gràcia. Pyreneum, es diuen aquests gelats.

La fira va començar poc temps després que en Sangenís s’instal·lés a Bor. Des del primer moment, va dedicar-se a l’alimentació artesana i va buscar complicitat amb els darrers elaboradors autèntics que sobrevivien a la zona i amb els nous productors que, com ell, hi estaven arribant. Entre uns quants —i deixeu-me que citi la formatgera Eulàlia Torras, fundadora del Serrat Gros, com una de les participants més destacades— van crear aquesta fira a la quieta. I així han arribat a les tres dècades, conservant l’autenticiat que els va inspirar, sent coherents i, sobretot, estimant-se els seus productes i el seu territori. I la fira, a la qual s’hi han anat sumant les noves generacions d’artesans de qualitat, transmet aquest esperit.

bellver7.JPG

La Núria acabant d’emplatar l’arròs de ceps

La gran novetat de la fira d’engany, va ser un showcooking dedicat al cep que es va fer dins del recinte idíl·lic del pati de les Monges. La cuinera Núria Bonet hi va preparar cinc tapes que contenien el cep com a ingredient. Un ravioli de vedella ecològica Eco Pirineu amb cep; un tall de coca de cal Pous amb pa de ceps de Cal Jaume i xocolata; un gotet de tres textures —crema, escuma i garrapinyat— de ceps; un arròs amb ceps i un gelat de ceps. Va ser fastuós. La va acompanyar el cuiner més expert en la cuina del bolet, Miquel Márquez, del restaurant Sala, de Berga. Pioner en portar els bolets a l’alta cuina, Márquez va fer una descripció sensual del cep i va explicar els secrets per cuinar-lo correctament: “és el bolet del seny, posar-ne massa ho emmascara tot”. La cuina de la Núria Bonet, va ser, en aquest sentit, una mostra de cuina equilibrada.

La Núria és una cuinera interessantíssima, que va tornar al seu poble natal, Bellver, després d’estudiar a la Joviat i passar per alguns grans restaurants, com els de Nandu Jubany. El seu restaurant, Ca la Núria, és només senzill en aparença. La Núria s’esforça per oferir una cuina de territori allunyada de tòpics. Us en el vaig recomanar al número 158 del CUINA (el del darrer més d’abril), i, després d’haver-hi dinat ahir, ho tornaria a fer: ara que n’és temporada, demaneu-hi el magret d’ànec amb préssecs.

bellver9.JPG

Com és que encara no heu anat a la terrassa d’El Tupí de la Cerdanya?

El dia va acabar a cal Joan i la Cati. Els vespres d’estiu, El Tupí de la Cerdanya, converteix el seu pati —ocupen les antigues escoles del Bor i el local, rehabilitat, és deliciós— en una creperia, coqueria, pizzeria o digueu-ne com volgueu, la mar d’agradable. Els formatges, conserves i embotits del Pirineu hi tornen a ser protagonistes, i l’àpat senzill, però saborós, en aquell tros de prat, va ser la millor manera d’acabar el dia.

En una Cerdanya que darrerament semblava només un refugi d’evasors fiscals, l’aliaça d’aquests petits productors amb els nous cuiners que, com la Núria, es coneixen el territori pam a pam marca un camí per a la gastronomia pirinenca que mereix el suport de tothom.

Jo m’he quedat amb ganes de tornar-hi l’any que ve, per Sant Llorenç.

Manifest per evitar que es perdi la llonganissa de Casa Sendra

diumenge, 23/03/2014

Transcric aquí el manifest que amb els companys Pep Palau i Salvador Garcia-Arbós impulsem per defensar la llonganissa de Casa Sendra com a patrimoni gastronòmic català. Tal com ha estat d’actualitat els darrers dies, el propietari d’aquesta històrica casa d’embotits, Pau Arboix, ha decidit tancar l’empresa després d’haver d’afrontar una multa de 30.000 euros per causa del seu conflicte amb la legislació vigent d’indicacions geogràfiques protegides, que li impedia etiquetar el seu producte com a “Llonganissa de Vic” si no formava part d’una IGP a la qual no volia pertànyer per desacords en la normativa.

Les persones que estiguin d’acord amb el manifest i s’hi vulguin adherir, han d’enviar un correu electrònic a salvemllonganissa@gmail.com indicant-hi el seu nom i cognoms, professió i DNI.

casasendra.jpg

 

 

Manifest per evitar que es perdi la llonganissa de Casa Sendra

L’anunci del tancament de Casa Sendra, el llegendari elaborador de llonganisses de Vic, després de perdre el llarg litigi que mantenia amb la Generalitat, ens mou a unes reflexions que fem públiques I obrim a tothom qui les vulgui compartir.
  1. La llonganissa que elaborava Pau Arboix, amb les marques Casa Sendra i gaudeixen d’un prestigi i d’una història que avalen.
  2. Les llonganisses de Casa Sendra reuneixen tots els requisits d’autenticitat i qualitat i són, en opinió de prescriptors gastronòmics i de consumidors, un producte d’excel·lència.
  3. Així mateix, la llonganissa de Casa Sendra és, de ple dret, un producte local i del patrimoni culinari de Vic.
  4. La ubicació de la fàbrica i de l’assecador en ple centre de Vic, li afegien uns atractius dignes de ser preservats.
  5. La pròpia llonganissa i l’espai on es produïa li confereixen caràcter de recurs turístic a tenir en compte.
Per tot plegat, pensem que des de les administracions públiques s’haurien hagut d’esmerçar tots els esforços per evitar aquesta trista i lamentable desaparició i la pèrdua irreparable que suposa per la gastronomia, els productes locals, la xarcuteria i el turisme de Catalunya.
Per això mateix, demanem a Pau Arboix que repensi la seva decisió, perquè afecta el patrimoni gastronòmic i el deixa orfe d’un producte universal.
Instem als poders públics a intentar salvar la llonganissa de Vic elaborada des de fa més d’un segle sota les marques esmentades.
Si vols adherir-te al manifest, envia un correu amb el teu nom, professió i DNI a salvemllonganissa@gmail.com

 

101 anys d’orxata

dimecres, 11/09/2013
tioche1.jpg

El Tío Che és una orxateria amb molta història

L’escriptora Nora Pojomovsky, autora de diversos llibres sobre racons gormands centenaris, em va convidar a visitar la famosíssima orxateria El Tío Che del Poblenou. Ja fa temps que viu a Barcelona, però la Nora és argentina i, com cal esperar de la gent d’aquell país, és loquaç, eloqüent i convincent a la vegada. “Enlloc trobaràs tanta vida com a la cantonada del Tío Che”, m’assegurava. La Nora sempre em porta a locals amb històries singulars i carregades d’humanitat. La del Tío Che la va escriure en un opuscle entranyable i deliciós —titulat Che, prova!— quan, l’any passat, aquesta orxateria va celebrar el centenari. Quan hi vam anar, doncs, va ser com si hi celebréssim els 101 anys, que sempre és més original.

IMG_7474_100.jpg

La Tere, somrient, com sempre

Al Tío Che va venir a rebre’ns la mestressa, la Tere Moreno. La Tere és un remolí: en poca estona va servir-nos orxates i gelats, mentre ens explicava les anècdotes del negoci, al qual ella va arribar després de casar-se amb l’Alfons Iborra, nét del Pere Joan i la Jerónima, els fundadors. Avui, la quarta generació —la Irene i la Natàlia, filles de l’Alfons i la Tere— ja hi treballa. Continuïtat assegurada.

La continuïtat del Tío Che respon a aquest compromís ancestral d’una família amb arrels alacantines, però també amb el respecte per l’elaboració tradicional de l’orxata i els altres productes que serveixen. D’orxata, n’elaboren tot l’any, perquè tenen espai per conservar les xufes. La Tere explica, incrèdula, com encara algun comercial despistat mira de vendre’ls preparats artificials per fer l’orxata. Tot el que fan ells surt de l’obrador propi i de Tío Che només n’hi ha un: vade retro les franquícies!

tio_che3.jpg

Atenció al granissat d'ordi!

La llista del que em va donar per tastar la Tere seria llarguíssima. Més enllà de la famosa orxata, va aconseguir sorprendre’m (agradablement) amb el granissat d’ordi, elaborat amb malta torrada, canyella i llimona. Vaja, un refresc natural que em va semblar boníssim i una alternativa ideal per als refrescos ensucrats que ens endossen sovint. També va triomfar la llet merengada: de fet, m’acompanyava una amiga valenciana que, amb la boca petita, va dir que li agradava molt, fins i tot més que la que li prepara sa mare. També vam tastar un granissat de llet amb llimona esplèndid i refrescant. I encara vam fer lloc per degustar tota una colla de gelats artesans que elaboren ells mateixos: la Nora (recordeu que és argentina) va recomanar insistentment el de dulce de leche: “està fet amb el millor dulce de leche que es ven al meu país”, va dir, sorpresa (no l’havia tastat mai fins llavors).

Aprofiteu ara, que són els últims dies de la festa major del Poblenou, i visiteu (o torneu a visitar) el Tío Che. Feu cua per demanar orxata, llet merengada, ‘flotaors‘ (una orxata amb una bola de gelat) o atreviu-vos amb el granissat d’ordi, la revelació. Estigueu-vos-hi una estona i amareu-vos de la vida que la Tere, l’Alfons i la seva família donen a aquest racó d’un barri que lluita per mantenir-se autèntic.

Tío Che
Rambla del Poblenou, 44-46
Barcelona
Tel. 93 309 18 72

10 bons propòsits (gastronòmics) per al 2013

diumenge, 30/12/2012

calendar2013.jpg

Aquí deixo constància pública del que em proposo de cara al 2013. Si veieu que fallo en alguna cosa, m’ho podreu recriminar públicament en els comentaris d’aquest post. Ho accepto.

1. Descobrir un restaurant molt recomanable i molt desconegut i molt amagat en algun lloc molt inesperat de Catalunya. Com el Saó de què parla en Francesc Castro al CUINA d’aquest gener.

2. Assistir al Fòrum Gastronòmic de Girona i al San Sebastian Gastronomika.

3. Tornar al País Valencià per explicar-vos-en les novetats culinàries, que no són poques. I també a les Illes Balears. I a les Pitiüses.

4. Tornar a l’Alkimia, a Els Casals i a l’Àbac.

5. Escriure un llibre de temàtica gastronòmica. Que ja faig tard.

6. Dedicar un reportatge de la revista als macarrons. N’hem de saber tantes coses que desconeixem!

7. Descobrir nous pans, nous formatges i noves melmelades d’artesans d’aquells que ho fan bé de debò.

8. No beure mai més cap Coca-cola.

9. Brindar i revindicar els caves bons de Catalunya: es mereixen ser més coneguts i més valorats.

10. Actualitzar més aquest blog!

 

Dit això, bon any nou i bon profit!

 

Obert per vacances 2: un Macallan de dotze anys

dijous, 16/08/2012

Per la Marededéu d’Agost, a Cal Garrigosa s’hi serveix cada any un dinar d’aquells com Déu mana per celebrar el sant de la Maria que hi viu. Toca brindar amb bons caves, tastar vins dolços i prendre algun digestiu per pair tal com cal. Aquest any va ser fàcil. La setmana passada, els companys de Fizz Bartenders —una empresa dedicada a la cocteleria— i de whisky Macallan em van convidar al concert que Harry Connick Jr va oferir al Festival de Peralada, i, després, a sopar a La Parrilla dels Jardins, el restaurant a l’aire lliure que hi ha a tocar del casino i, on molts espectadors, allarguen la vetllada acabada l’actuació. A banda de la vibrant interpretació del crooner novaiorquès, el millor de la nit va ser que, a la sortida, ens van obsequiar amb una ampolla de Macallan Fine Oak envellit dotze anys al castell escocès on té la seu aquesta marca. El vam encetar aquest 15 d’agost.

foto-10.JPG

Aquest whisky ha passat per tres barriques diferents: una de roure europeu amb aromes de xerès i dues de roure americà, una amb aromes de xerès i l’altra amb aromes de bourbon. I el resultat és un whisky delicat, al paladar i al nas.

Oh, quin bon digestiu al final d’un bon àpat.

Obert per vacances 1: Hotel Restaurant Emporium

diumenge, 12/08/2012

Que sí, que estic de vacances, però que si es dóna el cas que em ve de gust fer alguna recomanació gastronòmica a través d’aquest blog, la faré. I aquí va la primera.

familiajorda.png

La família Jordà Giró

He passat un parell de dies a l’Empordà. Divendres al migdia havia d’improvisar el dinar i se’m va acudir d’avançar-me a la proposta que en Salvador Garcia-Arbós ens recomana al proper CUINA (el de setembre): l’Hotel Restaurant Emporium, de Castelló d’Empúries. Per tant, no entraré en detalls a descriure-us com és aquest establiment: tingueu paciència i compreu el número vinent! De tota manera, publico una tria dels plats que més ens van agradar. Vam demanar el menú de tapes (una d’aquelles ofertes increïbles, de 20 €, beguda a part), i heus ací algunes sorpreses ben agradables:

IMG_3671.jpg

Un gaspatxo de les últimes maduixes de l'any.

 

IMG_3672.jpg

Uns peus de porc delicadíssims.

 

IMG_3674.jpg

Damunt, un OUtòcton de l'Empordà. Sota, una parmentier de patata amb sobrassada i codony.

 

IMG_3676.jpg

Timbal de carn de perol i carn de xai amb base de patata.

 

IMG_3677.jpg

La crema catalana, al seu estil.

 

IMG_3679.jpg

El gelat de iogurt, boníssim!

 

Apunteu-vos el vi que ens van recomanar (i potser poca cosa més podreu fer, que apuntar-vos-el: la producció és tan limitada que costa de trobar): un Terrer d’en Tassis-Finca Cardonera 2011. DO Empordà (no podria ser d’altra manera, en un restaurant tan atent als bons productes de proximitat) d’una varietat blanca poc comuna a les nostres vinyes, la garnatxa gris. Hi notareu una mica de fusta i un punt fumat. M’agrada!

IMG_3669.jpg

Preneu nota d'aquest vi!

I no acabo la recomanació sense aplaudir l’estil, la passió i l’amabilitat que els bessons Màrius i Joan Jordà Giró i els seus pares, Salvador i Helena, posen a l’hora d’atendre els clients. Una manera de fer les coses que els restaurants catalans no haurien d’haver perdut mai. Comproveu-ho.

 

Hotel Restaurant Emporium
Santa Clara, 31
Castelló d’Empúries
Tel. 972 25 05 93

A Lloret de Mar, arròs de terra endins

diumenge, 20/05/2012

Em va convidar l’àrea de Turisme de Lloret de Mar a conèixer les XII Jornades de l’Arròs del municipi, en què trenta establiments cuinen, cada un a la seva manera i apel·lant sovint a la memòria local, aquest producte. Era una oportunitat ideal de descobrir gastronòmicament una ciutat que, probablement per massa coneguda per d’altres raons, m’havia passat per alt. Això que un fotògraf col·laborador del CUINA, que se l’estima, Òscar Rodbag, m’ha insistit sovint que hi vagi. I, al capdavall, una convidada és sempre una bona ocasió per trencar tòpics i prejudicis, perquè, com sabeu, en el món de la cuina (i en del periodisme) tot n’és ple.

lloret_1.jpg

Els jardins de Santa Clotilde

Em van portar als Jardins de Santa Clotilde —on oblides, per moments, tants disbarats que s’han fet a la Costa Brava— i després van tenir cura de pensar quin restaurant em podria agradar. No es tractava pas d’impressionar, es tractava de descobrir un Lloret que persisteix malgrat tot.

lloret_2.jpg

Façana d'El Romaní

El Romaní. No hi busuqueu tovalles de fil ni copes de cristall. Us rebran unes tapes i uns pintxos que, des de fa tres anys, volen ser l’insígnia del local. Me’n van deixar tastar tres. Primer, les croquetes de gambes i calamarsons (boníssimes). Després, el pop (com si sabessin que m’agrada tant! I a més, aquell era pescat del matí mateix i servit per un pescador lloretenc). El tercer era un pintxo de llagostins i alvocat creat pel cuiner del local, en Joan Pau Romaní.

lloret_4.jpg

Les tapes i els pintxos d'en Joan Pau

Un cuiner interessant. Va obrir fa una colla d’anys aquest local, després va treballar d’actor a Barcelona, fins que, al cap d’un temps, amb la seva dona, es van embrancar en el restaurant gironí El Cul de la Lleona (us el recomanem a la Guia Pràctica del reportatge que dediquem al cuscús al número 131 de la revista). Reconvertit en cuiner, va tornar a El Romaní i, al cor de Lloret, no renuncia a servir una proposta que atregui els forans i els locals. I és per això que, en el marc d’aquestes jornades, va escollir aquest arròs.

lloret_5.jpg

L'arròs de Paraigüero

Heus ací, doncs, l’arròs de Paraigüero. No és un arròs de mar, contràriament al que em podria esperar. És un arròs d’interior, En Joan Pau va recórrer al llibre La cuina de la Selva, de Clara Perxachs (ed. La Magrana) per buscar-hi antigues receptes d’arròs, de quan els veïns d’aquest tros de Costa Brava es miraven més l’interior que el mar. I l’àrròs de Paraigüero sembla que era una recepta que cuinaven els carboners que passeven llargues temporades fent de la fusta, llenya, al cor dels boscos selvatans. Per aquest motiu, aquest arròs el protagonitzen aliments de fàcil conservació (el bacallà salat o la botifarra del cuet, que és negra) i els productes boscans que canvien segons la temporada (en aquest cas hi havia ceps dessecats i espàrrecs frescos). Un arròs caldós ben potent, tal com el necessitaven els carboners!

Us en transcric aquí la recepta:

ARRÒS DE PARAIGÜERO

  • 3 cebes
  • Alls tendres
  • 2 tomates madures
  • Morro de bacallà dessalat
  • Ceps secs deshidratats (cal guardar l’aigua per al brou)
  • Espàrrecs de marge o de collita
  • Botifarra de cuet (o, si ho preferiu, del perol)
  • Oli d’oliva, sal (poca) i pebre
  • Romaní o farigola

 

  1. En primer lloc, salteu els bolets (frescs o deshidratats) i els espàrrecs un parell de minuts a la cassola i reserveu-lo.
  2. Sofregiu en el mateix oli les cebes fins que quedin súmmament caramel·litzades.
  3. Afegiu-hi la tomata ratllada i els alls i deixeu que es cogui tot plegat.
  4. Un cop estigui al punt, afegiu-hi l’arròs i el bacallà, doneu-li alguns uns tombs i aboqueu-hi un brou suau de verdures bullent.
  5. Al cap de 8 minuts, afegiu-hi els bolets i els espàrrecs.
  6. Quan faltin un parell de minuts per acabar-ho, afegiu-hi la botifarra. Aromatitzeu-ho amb herbes del bosc. Ha de quedar un arròs més aviat caldós.

 

lloret_3.jpg

El menú de l'Arròs

En Joan Pau el serveix en el menú que ha preparat per a les Jornades de l’Arròs que acabaran aquest maig. Obre el menú amb tres tapes semblants a les que ens va servir, continua amb l’arròs (elaborat amb arròs del Molí de Pals) i acaba amb unes postres de maduixes del temps en cinc textures. Com tots els restaurants d’aquestes jornades, ofereix amb el menú els vins Aura Verdejo (de la DO Rueda) i l’Azpilicueta negre de criança (DO Rioja). Va estar d’acord amb mi que de cara a futures edicions el que convindria és arribar a un acord amb la DO Empordà per servir els vins que pertocaria en aquesta zona. Tot plegat, per 27 €.

L’arròs de Paraigüero d’El Romani i 29 plats més d’arròs us donen un pretext esplèndid per investigar el Lloret culinari, que estic convençut que, com jo fins ara, no havíeu tastat mai (si no sou gurmets de llarga trajectòria, dels que, fa alguns anys, vau tastar la cuina de Paula Casanovas al desaparegut Les Petxines, que va portar una estrella Michelin a la vila).

Una cruïlla imprescindible

dilluns, 9/04/2012

Hi heu d’anar tan aviat com pogueu. Us parlo de la cruïlla dels carrers Diputació i Aribau de Barcelona. Darrerament s’hi han obert dos establiments que cal tenir en compte: la bomboneria Marina Mel (que va obrir l’estiu passat) i el forn de pa La Llibreria (amb tot just dos mesos d’història). En vam parlar l’altre dia a la secció Bons Vivants d’El matí de Catalunya Ràdio, en la qual col·laboro de tant en tant.

foto-7.JPG

La Marina, a la bomboneria

De Marina Mel (Diputació, 207) us en puc cantar unes quantes excel·lències, però intentaré descriure essencialment el que hi trobareu. En primer lloc, una xocolatera carismàtica, la Marina Hammam, que va deixar el seu Sao Paulo natal per venir a aprendre de grans pastissers catalans, com Oriol Balaguer o Enric Rovira. A Barcelona ha importat i perfeccionat una delicadesa que ja havia creat al Brasil: els marmels, uns bombons que només fa ella sobre la base del pa de mel i espècies, tan popular a la seva ciutat. Els farceix de melmelades, que ella mateixa elabora (perquè no s’excedeixin de dolçor) amb productes ecològics, i els banya amb xocolates de primer nivell. I per si tot això encara no us ha convençut, la botiga en si mateixa mereix una visita, perquè la Marina té un vena artística que expressa en cada racó del seu local.

foto-5.JPG

En Juli amb els seus pans

A quatre passes, va obrir el febrer passat La Llibreria (Aribau, 22), un forn amb un nom que homenatja el negoci que el va precedir en aquell local. El forner és un valencià arrelat a Barcelona, en Juli Álvarez, que ha obert aquest negoci després de conèixer l’elaboració del pa industrial i de formar-se amb els millors flequers artesans de Catalunya. Ara vol que La Llibreria sigui una fleca tal com a ell li agraden. I això abraça des de les farines que escull (gairebé totes franceses) fins a l’equip amb qui treballa. Ja he tastat diversos dels seus pans i us he de dir que m’ha agradat molt el de tomàquet amb herbes de Montserrat (apa, ja us he donat una idea per celebrar el 27 d’abril, que ja és al caure). A banda de pans,  La Llibreria programa també activitats literàries. Aquest dimecres 18 d’abril, a les 7 de la tarda, hi presenten la novel·la El Sanatori de l’Ànima… i ho fan dins de l’obrador mateix! Si hi voleu assistir, passeu pel forn avui mateix, compreu-hi el pa i confirmeu-hi l’assistència!

 

10 impressions d’Alimentària

dijous, 29/03/2012

Alimentaria-2012.jpg

De les Alimentàries de quan jo era petit, recordo que, gràcies al meu avi —que es dedicava al negoci—, en sortíem sempre amb un ou de Pasqua enorme que ens regalaven els de Nutrexpa. Ara me la miro amb uns altres ulls, intento descobrir les novetats que m’interessen i destriar-les de tot un mar de productes destinats a altres públics. Ahir, amb les companyes de la redacció, m’hi vaig passar tot el dia i en vaig treure aquestes impressions que comparteixo amb vosaltres.

  1. “És la mostra amb més futur de la Fira de Barcelona”. M’ho va comentar així, dilluns, un exdirectiu de la Fira, que va em va fer una anàlisi ràpida del sector de l’alimentació i de com, a curt, mitjà i llarg termini és molt més important que qualsevol altre al nostre país. Vist l’èxit de convocatòria, hi estic d’acord.
  2. El sector del vi català se’n vol sortir. Va ser present massivament a Alimentària, amb un programa d’activitats propi importantíssim. Un aplaudiment per a la gent que no es rendeix.
  3. Bravo per a El País dels 100 Formatges. Aquesta mena de salonet dins del saló, que fa unes quantes edicions que comanda Enric Canut, aquest any la va encertar de ple. El treball d’harmonitzar desenes de tipus de formatges, amb altres productes i amb vins sobretot catalans, va ser excepcional. Una reverència al tàndem Enric Canut-Andoni Luis Adúriz, responsables de l’invent.
  4. La Xina hi era, i molt. Sí, el país convidat era Mèxic, però un dels que havia contractat més estands era la Xina. Ocupaven moltíssima superfície, per bé que el que hi presentaven, des del meu punt de vista, no era gens atractiu
  5. Ens hem de replantejar els congressos gastronòmics. Enguany, BCNVanguardia havia canviat d’organitzadors. Jo pràcticament no hi vaig ser, però vaig parlar amb algun dels assistents. Em van comentar que, malgrat que enguany hi havia pocs noms rutilants (a diferència del que havia passat fins ara), algunes ponències havien estat interessantíssimes. L’assistència, però —i malgrat que avui l’organització ha difós una nota que qualifica el congrés d'”èxit”—, va ser prou fluixa. Crec que el problema no és tan de BCNVanguardia en si, sinó del model de congressos gastronòmics vigent durant una dècada, que dóna símptomes d’esgotament. El Fòrum de Girona, pioner sempre en aquest tipus d’esdeveniments, ja es va avançar a canviar-lo en l’edició de 2011. Alimentària s’ha de plantejar si té sentit un congrés d’alta gastronomia dins de la mostra i, en tot cas, què hi hauria d’aportat perquè interessés realment al públic.
  6. Els formatgers artesans catalans donen la talla. Un grup de petits formatgers de casa nostra va ser present a tota la mostra amb un dels estands més modestos d’Alimentària, però en què vaig poder tastar alguns dels millors productes del dia. Estaven contents dels contactes internacionals que hi havien fet, i jo crec que es mereixen que els vagi molt bé.
  7. Un sector ecoalimentari molt pansit. No parlo pas del que s’hi exposava, sinó de com s’hi exposava. Crec que si de debò aquest sector vol guanyar mercat, és una assignatura pendent la de saber vendre els bons producres ecològics amb la mateixa eficàcia amb què se saben vendre els convencionals. Ànims!
  8. Un I+D molt potent. Empreses catalanes com Sosa o Colofruit, van presentar nous productes gastronòmics realment innovadors i útils que feien dels seus estands una vista obligada. Tota una mostra de talent
  9. L’any del pa. Hi havia una bona colla d’empreses dedicades a la venda i distribució de pa a l’engròs. Però només una, la maresmenca Triticum, va despertar-me interès gastronòmic de debò.
  10. Els programes off-Alimentària. Que la mostra vagi marxar de la fira de plaça Espanya va treure ambient alimentari a Barcelona. Però en aquesta edició, més que cap altra, a la ciutat s’han vinculat actes gastronòmics paral·lels programats amb el pretext d’Alimentària. Els més interessants, tot el programa de l’Off Menú i la Garnatxa Night (una nit de tast de garnatxes d’arreu de la Mediterrània) que va tenir lloc el dimarts a la nit a l’hotel Omm.