Arxiu de la categoria ‘Productes’

10 bons propòsits (gastronòmics) per al 2013

diumenge, 30/12/2012

calendar2013.jpg

Aquí deixo constància pública del que em proposo de cara al 2013. Si veieu que fallo en alguna cosa, m’ho podreu recriminar públicament en els comentaris d’aquest post. Ho accepto.

1. Descobrir un restaurant molt recomanable i molt desconegut i molt amagat en algun lloc molt inesperat de Catalunya. Com el Saó de què parla en Francesc Castro al CUINA d’aquest gener.

2. Assistir al Fòrum Gastronòmic de Girona i al San Sebastian Gastronomika.

3. Tornar al País Valencià per explicar-vos-en les novetats culinàries, que no són poques. I també a les Illes Balears. I a les Pitiüses.

4. Tornar a l’Alkimia, a Els Casals i a l’Àbac.

5. Escriure un llibre de temàtica gastronòmica. Que ja faig tard.

6. Dedicar un reportatge de la revista als macarrons. N’hem de saber tantes coses que desconeixem!

7. Descobrir nous pans, nous formatges i noves melmelades d’artesans d’aquells que ho fan bé de debò.

8. No beure mai més cap Coca-cola.

9. Brindar i revindicar els caves bons de Catalunya: es mereixen ser més coneguts i més valorats.

10. Actualitzar més aquest blog!

 

Dit això, bon any nou i bon profit!

 

Obert per vacances 2: un Macallan de dotze anys

dijous, 16/08/2012

Per la Marededéu d’Agost, a Cal Garrigosa s’hi serveix cada any un dinar d’aquells com Déu mana per celebrar el sant de la Maria que hi viu. Toca brindar amb bons caves, tastar vins dolços i prendre algun digestiu per pair tal com cal. Aquest any va ser fàcil. La setmana passada, els companys de Fizz Bartenders —una empresa dedicada a la cocteleria— i de whisky Macallan em van convidar al concert que Harry Connick Jr va oferir al Festival de Peralada, i, després, a sopar a La Parrilla dels Jardins, el restaurant a l’aire lliure que hi ha a tocar del casino i, on molts espectadors, allarguen la vetllada acabada l’actuació. A banda de la vibrant interpretació del crooner novaiorquès, el millor de la nit va ser que, a la sortida, ens van obsequiar amb una ampolla de Macallan Fine Oak envellit dotze anys al castell escocès on té la seu aquesta marca. El vam encetar aquest 15 d’agost.

foto-10.JPG

Aquest whisky ha passat per tres barriques diferents: una de roure europeu amb aromes de xerès i dues de roure americà, una amb aromes de xerès i l’altra amb aromes de bourbon. I el resultat és un whisky delicat, al paladar i al nas.

Oh, quin bon digestiu al final d’un bon àpat.

Obert per vacances 1: Hotel Restaurant Emporium

diumenge, 12/08/2012

Que sí, que estic de vacances, però que si es dóna el cas que em ve de gust fer alguna recomanació gastronòmica a través d’aquest blog, la faré. I aquí va la primera.

familiajorda.png

La família Jordà Giró

He passat un parell de dies a l’Empordà. Divendres al migdia havia d’improvisar el dinar i se’m va acudir d’avançar-me a la proposta que en Salvador Garcia-Arbós ens recomana al proper CUINA (el de setembre): l’Hotel Restaurant Emporium, de Castelló d’Empúries. Per tant, no entraré en detalls a descriure-us com és aquest establiment: tingueu paciència i compreu el número vinent! De tota manera, publico una tria dels plats que més ens van agradar. Vam demanar el menú de tapes (una d’aquelles ofertes increïbles, de 20 €, beguda a part), i heus ací algunes sorpreses ben agradables:

IMG_3671.jpg

Un gaspatxo de les últimes maduixes de l'any.

 

IMG_3672.jpg

Uns peus de porc delicadíssims.

 

IMG_3674.jpg

Damunt, un OUtòcton de l'Empordà. Sota, una parmentier de patata amb sobrassada i codony.

 

IMG_3676.jpg

Timbal de carn de perol i carn de xai amb base de patata.

 

IMG_3677.jpg

La crema catalana, al seu estil.

 

IMG_3679.jpg

El gelat de iogurt, boníssim!

 

Apunteu-vos el vi que ens van recomanar (i potser poca cosa més podreu fer, que apuntar-vos-el: la producció és tan limitada que costa de trobar): un Terrer d’en Tassis-Finca Cardonera 2011. DO Empordà (no podria ser d’altra manera, en un restaurant tan atent als bons productes de proximitat) d’una varietat blanca poc comuna a les nostres vinyes, la garnatxa gris. Hi notareu una mica de fusta i un punt fumat. M’agrada!

IMG_3669.jpg

Preneu nota d'aquest vi!

I no acabo la recomanació sense aplaudir l’estil, la passió i l’amabilitat que els bessons Màrius i Joan Jordà Giró i els seus pares, Salvador i Helena, posen a l’hora d’atendre els clients. Una manera de fer les coses que els restaurants catalans no haurien d’haver perdut mai. Comproveu-ho.

 

Hotel Restaurant Emporium
Santa Clara, 31
Castelló d’Empúries
Tel. 972 25 05 93

A Lloret de Mar, arròs de terra endins

diumenge, 20/05/2012

Em va convidar l’àrea de Turisme de Lloret de Mar a conèixer les XII Jornades de l’Arròs del municipi, en què trenta establiments cuinen, cada un a la seva manera i apel·lant sovint a la memòria local, aquest producte. Era una oportunitat ideal de descobrir gastronòmicament una ciutat que, probablement per massa coneguda per d’altres raons, m’havia passat per alt. Això que un fotògraf col·laborador del CUINA, que se l’estima, Òscar Rodbag, m’ha insistit sovint que hi vagi. I, al capdavall, una convidada és sempre una bona ocasió per trencar tòpics i prejudicis, perquè, com sabeu, en el món de la cuina (i en del periodisme) tot n’és ple.

lloret_1.jpg

Els jardins de Santa Clotilde

Em van portar als Jardins de Santa Clotilde —on oblides, per moments, tants disbarats que s’han fet a la Costa Brava— i després van tenir cura de pensar quin restaurant em podria agradar. No es tractava pas d’impressionar, es tractava de descobrir un Lloret que persisteix malgrat tot.

lloret_2.jpg

Façana d'El Romaní

El Romaní. No hi busuqueu tovalles de fil ni copes de cristall. Us rebran unes tapes i uns pintxos que, des de fa tres anys, volen ser l’insígnia del local. Me’n van deixar tastar tres. Primer, les croquetes de gambes i calamarsons (boníssimes). Després, el pop (com si sabessin que m’agrada tant! I a més, aquell era pescat del matí mateix i servit per un pescador lloretenc). El tercer era un pintxo de llagostins i alvocat creat pel cuiner del local, en Joan Pau Romaní.

lloret_4.jpg

Les tapes i els pintxos d'en Joan Pau

Un cuiner interessant. Va obrir fa una colla d’anys aquest local, després va treballar d’actor a Barcelona, fins que, al cap d’un temps, amb la seva dona, es van embrancar en el restaurant gironí El Cul de la Lleona (us el recomanem a la Guia Pràctica del reportatge que dediquem al cuscús al número 131 de la revista). Reconvertit en cuiner, va tornar a El Romaní i, al cor de Lloret, no renuncia a servir una proposta que atregui els forans i els locals. I és per això que, en el marc d’aquestes jornades, va escollir aquest arròs.

lloret_5.jpg

L'arròs de Paraigüero

Heus ací, doncs, l’arròs de Paraigüero. No és un arròs de mar, contràriament al que em podria esperar. És un arròs d’interior, En Joan Pau va recórrer al llibre La cuina de la Selva, de Clara Perxachs (ed. La Magrana) per buscar-hi antigues receptes d’arròs, de quan els veïns d’aquest tros de Costa Brava es miraven més l’interior que el mar. I l’àrròs de Paraigüero sembla que era una recepta que cuinaven els carboners que passeven llargues temporades fent de la fusta, llenya, al cor dels boscos selvatans. Per aquest motiu, aquest arròs el protagonitzen aliments de fàcil conservació (el bacallà salat o la botifarra del cuet, que és negra) i els productes boscans que canvien segons la temporada (en aquest cas hi havia ceps dessecats i espàrrecs frescos). Un arròs caldós ben potent, tal com el necessitaven els carboners!

Us en transcric aquí la recepta:

ARRÒS DE PARAIGÜERO

  • 3 cebes
  • Alls tendres
  • 2 tomates madures
  • Morro de bacallà dessalat
  • Ceps secs deshidratats (cal guardar l’aigua per al brou)
  • Espàrrecs de marge o de collita
  • Botifarra de cuet (o, si ho preferiu, del perol)
  • Oli d’oliva, sal (poca) i pebre
  • Romaní o farigola

 

  1. En primer lloc, salteu els bolets (frescs o deshidratats) i els espàrrecs un parell de minuts a la cassola i reserveu-lo.
  2. Sofregiu en el mateix oli les cebes fins que quedin súmmament caramel·litzades.
  3. Afegiu-hi la tomata ratllada i els alls i deixeu que es cogui tot plegat.
  4. Un cop estigui al punt, afegiu-hi l’arròs i el bacallà, doneu-li alguns uns tombs i aboqueu-hi un brou suau de verdures bullent.
  5. Al cap de 8 minuts, afegiu-hi els bolets i els espàrrecs.
  6. Quan faltin un parell de minuts per acabar-ho, afegiu-hi la botifarra. Aromatitzeu-ho amb herbes del bosc. Ha de quedar un arròs més aviat caldós.

 

lloret_3.jpg

El menú de l'Arròs

En Joan Pau el serveix en el menú que ha preparat per a les Jornades de l’Arròs que acabaran aquest maig. Obre el menú amb tres tapes semblants a les que ens va servir, continua amb l’arròs (elaborat amb arròs del Molí de Pals) i acaba amb unes postres de maduixes del temps en cinc textures. Com tots els restaurants d’aquestes jornades, ofereix amb el menú els vins Aura Verdejo (de la DO Rueda) i l’Azpilicueta negre de criança (DO Rioja). Va estar d’acord amb mi que de cara a futures edicions el que convindria és arribar a un acord amb la DO Empordà per servir els vins que pertocaria en aquesta zona. Tot plegat, per 27 €.

L’arròs de Paraigüero d’El Romani i 29 plats més d’arròs us donen un pretext esplèndid per investigar el Lloret culinari, que estic convençut que, com jo fins ara, no havíeu tastat mai (si no sou gurmets de llarga trajectòria, dels que, fa alguns anys, vau tastar la cuina de Paula Casanovas al desaparegut Les Petxines, que va portar una estrella Michelin a la vila).

Una cruïlla imprescindible

dilluns, 9/04/2012

Hi heu d’anar tan aviat com pogueu. Us parlo de la cruïlla dels carrers Diputació i Aribau de Barcelona. Darrerament s’hi han obert dos establiments que cal tenir en compte: la bomboneria Marina Mel (que va obrir l’estiu passat) i el forn de pa La Llibreria (amb tot just dos mesos d’història). En vam parlar l’altre dia a la secció Bons Vivants d’El matí de Catalunya Ràdio, en la qual col·laboro de tant en tant.

foto-7.JPG

La Marina, a la bomboneria

De Marina Mel (Diputació, 207) us en puc cantar unes quantes excel·lències, però intentaré descriure essencialment el que hi trobareu. En primer lloc, una xocolatera carismàtica, la Marina Hammam, que va deixar el seu Sao Paulo natal per venir a aprendre de grans pastissers catalans, com Oriol Balaguer o Enric Rovira. A Barcelona ha importat i perfeccionat una delicadesa que ja havia creat al Brasil: els marmels, uns bombons que només fa ella sobre la base del pa de mel i espècies, tan popular a la seva ciutat. Els farceix de melmelades, que ella mateixa elabora (perquè no s’excedeixin de dolçor) amb productes ecològics, i els banya amb xocolates de primer nivell. I per si tot això encara no us ha convençut, la botiga en si mateixa mereix una visita, perquè la Marina té un vena artística que expressa en cada racó del seu local.

foto-5.JPG

En Juli amb els seus pans

A quatre passes, va obrir el febrer passat La Llibreria (Aribau, 22), un forn amb un nom que homenatja el negoci que el va precedir en aquell local. El forner és un valencià arrelat a Barcelona, en Juli Álvarez, que ha obert aquest negoci després de conèixer l’elaboració del pa industrial i de formar-se amb els millors flequers artesans de Catalunya. Ara vol que La Llibreria sigui una fleca tal com a ell li agraden. I això abraça des de les farines que escull (gairebé totes franceses) fins a l’equip amb qui treballa. Ja he tastat diversos dels seus pans i us he de dir que m’ha agradat molt el de tomàquet amb herbes de Montserrat (apa, ja us he donat una idea per celebrar el 27 d’abril, que ja és al caure). A banda de pans,  La Llibreria programa també activitats literàries. Aquest dimecres 18 d’abril, a les 7 de la tarda, hi presenten la novel·la El Sanatori de l’Ànima… i ho fan dins de l’obrador mateix! Si hi voleu assistir, passeu pel forn avui mateix, compreu-hi el pa i confirmeu-hi l’assistència!

 

10 impressions d’Alimentària

dijous, 29/03/2012

Alimentaria-2012.jpg

De les Alimentàries de quan jo era petit, recordo que, gràcies al meu avi —que es dedicava al negoci—, en sortíem sempre amb un ou de Pasqua enorme que ens regalaven els de Nutrexpa. Ara me la miro amb uns altres ulls, intento descobrir les novetats que m’interessen i destriar-les de tot un mar de productes destinats a altres públics. Ahir, amb les companyes de la redacció, m’hi vaig passar tot el dia i en vaig treure aquestes impressions que comparteixo amb vosaltres.

  1. “És la mostra amb més futur de la Fira de Barcelona”. M’ho va comentar així, dilluns, un exdirectiu de la Fira, que va em va fer una anàlisi ràpida del sector de l’alimentació i de com, a curt, mitjà i llarg termini és molt més important que qualsevol altre al nostre país. Vist l’èxit de convocatòria, hi estic d’acord.
  2. El sector del vi català se’n vol sortir. Va ser present massivament a Alimentària, amb un programa d’activitats propi importantíssim. Un aplaudiment per a la gent que no es rendeix.
  3. Bravo per a El País dels 100 Formatges. Aquesta mena de salonet dins del saló, que fa unes quantes edicions que comanda Enric Canut, aquest any la va encertar de ple. El treball d’harmonitzar desenes de tipus de formatges, amb altres productes i amb vins sobretot catalans, va ser excepcional. Una reverència al tàndem Enric Canut-Andoni Luis Adúriz, responsables de l’invent.
  4. La Xina hi era, i molt. Sí, el país convidat era Mèxic, però un dels que havia contractat més estands era la Xina. Ocupaven moltíssima superfície, per bé que el que hi presentaven, des del meu punt de vista, no era gens atractiu
  5. Ens hem de replantejar els congressos gastronòmics. Enguany, BCNVanguardia havia canviat d’organitzadors. Jo pràcticament no hi vaig ser, però vaig parlar amb algun dels assistents. Em van comentar que, malgrat que enguany hi havia pocs noms rutilants (a diferència del que havia passat fins ara), algunes ponències havien estat interessantíssimes. L’assistència, però —i malgrat que avui l’organització ha difós una nota que qualifica el congrés d’”èxit”—, va ser prou fluixa. Crec que el problema no és tan de BCNVanguardia en si, sinó del model de congressos gastronòmics vigent durant una dècada, que dóna símptomes d’esgotament. El Fòrum de Girona, pioner sempre en aquest tipus d’esdeveniments, ja es va avançar a canviar-lo en l’edició de 2011. Alimentària s’ha de plantejar si té sentit un congrés d’alta gastronomia dins de la mostra i, en tot cas, què hi hauria d’aportat perquè interessés realment al públic.
  6. Els formatgers artesans catalans donen la talla. Un grup de petits formatgers de casa nostra va ser present a tota la mostra amb un dels estands més modestos d’Alimentària, però en què vaig poder tastar alguns dels millors productes del dia. Estaven contents dels contactes internacionals que hi havien fet, i jo crec que es mereixen que els vagi molt bé.
  7. Un sector ecoalimentari molt pansit. No parlo pas del que s’hi exposava, sinó de com s’hi exposava. Crec que si de debò aquest sector vol guanyar mercat, és una assignatura pendent la de saber vendre els bons producres ecològics amb la mateixa eficàcia amb què se saben vendre els convencionals. Ànims!
  8. Un I+D molt potent. Empreses catalanes com Sosa o Colofruit, van presentar nous productes gastronòmics realment innovadors i útils que feien dels seus estands una vista obligada. Tota una mostra de talent
  9. L’any del pa. Hi havia una bona colla d’empreses dedicades a la venda i distribució de pa a l’engròs. Però només una, la maresmenca Triticum, va despertar-me interès gastronòmic de debò.
  10. Els programes off-Alimentària. Que la mostra vagi marxar de la fira de plaça Espanya va treure ambient alimentari a Barcelona. Però en aquesta edició, més que cap altra, a la ciutat s’han vinculat actes gastronòmics paral·lels programats amb el pretext d’Alimentària. Els més interessants, tot el programa de l’Off Menú i la Garnatxa Night (una nit de tast de garnatxes d’arreu de la Mediterrània) que va tenir lloc el dimarts a la nit a l’hotel Omm.

(… ja tenim cireres…)

dimecres, 21/03/2012
cireres.jpg

Seran portada!

I us ho dic així, amb la boca petita, perquè les hem aconseguit avui, fora de temporada, quan estàvem convençuts que no en trobaríem cap. Però hem anat aquest matí a Mercabarna i hi hem trobat les cireres que l’empresa ponentina SAT Eoda cull als seus hivernacles de Sucs i Almacelles. Cherries Glamour, en diuen: són aquestes mateixes que veieu a la foto. Només d’haver-les comprat, les hem deixat ràpid, ràpid, a l’estudi de la fotògrafa Becky Lawton, i ja us avancem que seran les protagonistes de la portada del número de maig. No digueu que no fan delir!

Això sí, no ens enganyem, es paguen a preu… molt alt. Tant que, quan les pagava acompanyat de la Natalia, la directora d’art del CUINA, un altre client de la parada li ha deixat anar: “¡Cómo te quiere!”

Però ser galant, amb cireres, ara us sortirà car. Tingueu paciència. Quan la nostra portada cireraire arribi al quiosc, al mercat hi començaran a arribar les de Sant Climent, Torrelles i Santa Coloma de Llobregat, les de Miravet, les de Paüls, les de Terrades… Compreu-ne aleshores, valdran la pena!

I, si no teniu espera, ja sabeu que entre març i abril, quan enlloc més del món se n’hi cullen, de les terres de Ponent surten cireres que s’exporten arreu d’Europa i, fins i tot, a Dubai, Shangai, els Estats Units i Sud Àfrica.

Que si són bones? Bé que ho semblen! Però deixeu-nos-les fotografiar abans que ens les cruspim, que prou que ens costa aguantar la temptació.

Cheddar del bo

divendres, 3/02/2012

Oh, el cheddar és una llonza de plàstic taronja damunt de l’hamburguesa. Això és el que és.

I amb aquest prejudici me’n vaig anar a l’acte de presentació dels formatges Cathedral City, convidat pels meus amics Meritxell Falgueras i Enric Canut. La seva presència era per a mi un aval, però vaig entaular-me a la sala de tast del Celler de Gelida amb totes les prevencions.

Superar aquesta predisposició és una manera esplèndida de descobrir coses interessants. I la conversa entre Mark Pitts-Tucker, cheese grader (tastador de formatges) de la marca Cathedral City, i l’Enric va ser tan il·lustrativa per als qui érem profans en la matèria, que vam convertir-nos en la fe cheddariana.

Sabem que el cheddar es fa al sud-oest d’Anglaterra i que Cheddar és un poblet d’aquesta zona. Que el cheddar s’elabora exclusivament amb llet de vaca. Però potser no teniu interioritzada la paraula cheddardització, que es refereix al procés d’elaboració singular d’aquest formatge. Resumint-ho, consisteix en partir la quallada compactada del formatge abans de moldejar-la. Els petits blocs que en resultin, s’apilen uns damunt dels altres. Al final del procés, la quallada s’ha convertit en unes tires gomoses que es passaran per un molinet: se’n fan grans de formatge als quals s’afegeix sal. Aquests grans es col·loquen en motllos per premsar-los. D’aquí que en sorgeixi un formatge de grans peces sense ulls. A partir d’aquí es deixa madurar fins a 4, 10, 20, 36 mesos… La maduració és la principal responsable dels canvis de sabor de cada tipus de cheddar. Actualment, s’elaboren cheddars més artesanals i cheddars més industrials.

Falgueras+Pitts+Canut.jpg

Mark Pitts-Tucker, Meritxell Falgueras i Enric Canut

Mr. Pitts-Tucker va oferir-nos un tast dels quatre millors cheddars de casa seva: el Mild (el més jove, madurat durant quatre mesos), el Mature, l’Extra Mature, el Vintage 20 i l’anomenat formatge de concurs, una peça envellida durant 36 mesos. La Meritxell va buscar maridatges que no només hi encaixessin organolèpticament (per contrast o per complementarietat), sinó que responguessin també a criteris històrics i territorials vinculats al formatge. Així, a un formatge britànic li corresponien maridatges britànics. Entre els que em van agradar més, el maridatge entre el Cathedral City Extra Mature i un porto Noval Tawny, el Vintage 20 amb el xerès olorós González Byass Alfonso i, sobretot, un increïble whisky Ardbeg (intensíssim, amb notes de fumat increïbles), que es va revelar com l’única harmonia capaç d’enfrontar-se a la potència del cheddar de 36 mesos.

Recepta Mature.jpg

El tast va acabar amb un dinar que ens va oferir Jo Baixas del restaurant Follia en què cada plat contenia un cheddar Cathedral City: fals cafè (era crema de trompetes de la mort) dins d’una tassa amb un terròs de cheddar, ous amb bastonets de cheddar, pizza dolça de postres… Un menú trapella, a l’alçada d’un tast per a paladars desacomplexats!

 

Temps de tornar a Can Fabes

dissabte, 3/12/2011

Molts periodistes gastronòmics —i faig autocrítica— ens esgargamellem per denunciar les suposades injustícies envers la nostra cuina que la guia vermella d’una casa de pneumàtics comet en cada nova edició. Fa setmana i mitja, la festa de presentació de la Guía Michelin 2012 va tenir, més aviat, aires de funeral. Ja és pega que vinguin a presentar a Barcelona una publicació de referència que ve a dir que sí, que ho fem bé, però que no tant com ens pensem, que a veure si ens hi esforcem més. I aleshores comparem la versió hispanoportuguesa de la guia amb la d’altres països i ens enrabiem quan constatem que, amb nosaltres, es comporta amb gasiveria pròpia d’una mala madrastra. En temps tan faltats d’alegries, vols dir que no mereixem una mica més de generositat? Però els cuiners, que ho pateixen, s’ho miren amb més fair play —o, potser, resignació— i vociferen menys del que als mitjans ens convidria. La processó va per dins, però, de portes enfora, mantenen la compostura. A cap d’ells, almenys dels que tenen estrella, els passa pel cap d’engegar a rodar, amb els pneumàtics posats, els senyors Michelin.

I això que molts podrien tenir motius per fer-ho. La gent de Can Fabes, per exemple. Com justifica la guia vermella haver-los tret la tercera estrella? Santi Santamaria ja no hi és, però el xef Xavier Pellicer no és pas un nouvingut a la casa… Deixeu-me dir que, el dia de la festa pansida de la Michelin, Pellicer i Regina Santamaria van representar Can Fabes amb una dignitat que no sempre es veu en la foguera de les vanitats que són aquests vernissages . El compromís i la complicitat de la família Santamaria i del xef successor d’en Santi amb el projecte va ser tan explícit que em va quedar clar que a Can Fabes li esperen nous temps esplendorosos.

IMG_1232.jpg

A Can Fabes, dignifiquen les bledes

Vaig tornar a Can Fabes dijous passat. La visita era prevista de feia setmanes, perquè en Jaume Tàpia, propietari de l’Hotel Castell de Ciutat, de la Seu d’Urgell, ens hi va convocar per presentar-hi una altra guia: la Guía Relais & Chateaux, de la cadena d’hotels de luxe que ell mateix presideix. Tal com va explicar a l’inici de l’àpat, l’elecció de Can Fabes per a la presentació no va ser casual. Si bé tradicionalment aquest acte tenia lloc al Neichel, enguany es va traslladar al restaurant de Sant Celoni perquè Santi Santamaria ja s’havia ofert a acollir-lo. Relais&Chateaux va considerar que ara era un bon moment per agrair a aquesta casa el suport a l’organització.

Can Fabes apareix a la Guia Relais & Chateaux amb la mateixa presència d’edicions anteriors. Aquesta guia és, en realitat, la ressenya dels establiments que formen part d’aquest segell d’abast mundial. Enguany, ha incorporat 45 restaurants d’arreu del món, entre els quals hi ha l’Hotel Neri de Barcelona. Dins de la guia, el català Ramon Freixa hi rep la distinció de Gran Xef, un títol que la cadena atorga a un grup de cuiners molt escollit, i Carme Ruscalleda ha estat guardonada amb el premi Woman of the year. La xef de Sant Pol va assistir a l’àpat de Can Fabes a recollir ella mateixa el premi.

La presència de Ruscalleda a Can Fabes descriu molt bé els nous temps i les noves complicitats que es teixeixen dins de la gastronomia catalana. Les idees de Santi Santamaria no van ser sempre compartides —més aviat al contrari— per la majoria de companys de professió. Alguns se’n van distanciar fent rebombori, d’altres van optar per un silenci revelador. La presència de Ruscalleda a Can Fabes és, en aquest sentit, la imatge explícita del reconeixement del paper de Can Fabes en la cuina catalana d’avui. I, també, del suport en la nova etapa que emprèn l’establiment, tingui més o menys estrelles.

En l’àpat de Relais & Chateaux, Pellicer va tenir moltes ganes d’agradar, crec que les mateixes que té cada cop que es posa a cuinar en aquells fogons. De la seva conversa es desprèn que està desbrossant un camí culinari que el fa feliç. Que té moltes connexions amb l’ideari del Santi, però que obre nous horitzons tècnics i gustatius. La presència de Santamaria a taula és evident quan manté plats com el llegendari ravioli de gamba amb ceps. El compromís amb els proveïdors del fundador de Can Fabes es manté i es fa evident en propostes com l’amanida presentada com a Escarola biodinàmica, crua i cuita, truita de Tavascan i romesco. La personalitat de Pellicer, però, es va accentuant en plats com l’Arròs socarrat amb bolets, ametlles i peix de la llotja de Blanes (per cert, els meus millors bolets de la temporada) o la Botifarra de bou ‘dry aged’ (amb tendons i bolets, figues de coll de dama i salsa bordelesa), que tanca els capítols salats del menú amb un cop d’efecte gustatiu contundent.

Però, de tots els plats del menú, deixeu-me quedar amb un que ocuparà, de ben segur, amb un dels primers llocs del meu rànquing plats del 2011: Bledes amb tomàquet sec de Taverna, gratinades, amb carpaccio de gamba i pa d’all. Un plat geomètric de sabors definits però ben encaixats, que dignifica la més humil de les verdures.

A mi, les bledes, m’han agradat sempre (fins i tot de petit, que ja és estrany!). Però mai les hauria imaginades en aquella taula. Un plat arriscat que, sens dubte, explica ben bé el camí que ha emprès Can Fabes, que intueixo ple de parades i giragonses interessants.

Definitivament, és temps de tornar a Can Fabes i descobrir, o intuir, què hi passarà. Les perspectives són bones.

És albergínia i és blanca

diumenge, 14/08/2011
10.Alberginia blanca.jpg

L'albergínia blanca del Bages

Diuen que fa un segle que es va deixar de conrear, però els pagesos del Poal de Manresa prou que la coneixien, encara. Fa pocs anys, en Salvador de cal Portella (manresà i hortalà de tota la vida) ens la va dur a casa i ens vam deixar sorprendre per aquella albergínia de blanc impol·lut i gust dolcíssim. M’agrada beneficiar-me d’aquests petits privilegis que ens atorguen pagesos que, com ell, segueixen conreant varietats locals al marge de les estàndards que han imposat les multinacionals.
Si aneu al Bages, enguany ha de ser més fàcil trobar-ne, d’albergínies blanques. La Fundació Alícia, el Gremi d’Hoteleria i el Rebost del Bages (un ens format pel Consell Comarcal i per l’Ajuntament manresà) s’han proposat de fomentar-ne el conreu i la distribució a les botigues, mercats i restaurants de la comarca.
Prou d’albergínies de tot l’any! Són de mentida. Esperem l’estiu, que vinguin les bones de debò. Anem al Bages, cerquem els pagesos als mercats i a les agrobotigues i demanem-los l’albergínia blanca. En temps de truites, escalivades i empedrats, quina sort de poder-la tastar!

Botiga de Món Sant Benet
Camí de Sant Benet, s/n. Sant Fruitós de Bages. Tel. 93 875 94 01
Preu: 1,50 €/kh