Fa pocs minuts que hem tancat el número d’abril, que ja és de camí cap a la impremta. M’acostuma a passar el mateix. La setmana prèvia al tancament tinc tantes coses per resoldre, que deixo el blog a mig gas, o fins i tot en punt mort. Ha tornat a ser el cas. Me’n disculpo. I ara, mentre fora plou a bots i a barrals, m’agafa la inspiració per escriure un nou post.

Bé, de fet la inspiració em ve de dissabte, un altre dia inclement, meteorològicament parlant. Resulta que aquest cap de setmana jo estava convidat (ho avanço abans que algú m’ho pregunti) al Vaixell dels Sabors, on s’havien d’embarcar cuiners italians i catalans en un viatge fins a Roma. A bord, uns i altres cuinarien receptes pròpies i intercanviarien productes i tècniques. Al final, però, el viatge s’ha ajornat sine die. Tindrem paciència. Però abans d’ahir, amb el xàfec que queia, ja em va venir bé rondar per casa sense fer massa res. I per substituir la frustrada escapada italiana vaig recórrer a una novel·la siciliana. Vaig deixar córrer les hores amb la lectura plàcida de A cadascú el que és seu, de Leonardo Sciascia. Ja sé que el que es porta de fa mesos és la novel·la negra nòrdica (si ja n’ha passat la moda, aviseu-me, si us plau!), però a mi em segueix enganxant més la mediterrània, amb les seves trames disperses i els seus personatges polièdrics i viscerals. Que els suecs amb prou feines mengen anet! Bah!

A mitja lectura, vaig fer una pausa i no se’m va acudir altra idea que anar a revisar el meu blog, gairebé oblidat, com us he dit. Llegeixo els comentaris al darrer post. I, déus de l’Olimp, quin esverament que m’hi trobo! I jo que m’havia plantejava aquesta Escudella barrejada com un espai amable i distès per compartir experiències gormandes… Tots els meus companys blogaires de Cuina.cat reben comentaris positius i benintencionats als seus posts (ho he comprovat), i jo, en canvi, m’hi trobo una audiència baladrera i bel·licosa amb certa tendència a fotre’s els plats pel cap o a fotre-me’ls a mi i tot, quan ho veuen convenient. És com si jo tingués una intenció inicial de recuperar l’esperit del Com a casa de la Mari Pau Huguet i la pròpia dinàmica del blog me’l convertís en una mena de Sálvame de Tele 5.

Mentre aquesta evidència se’m revelava amb tota la seva cruesa, enfrascat com estava en el retrat literari de l’opaca Sícilia de Sciascia, em veia reflectit en el pobre farmacèutic Manno, incomprensiblement assassinat enmig del silenci dels seus veïns, els quals passen d’aplaudir-ne la bonhomia —com, no en dubteu (i disculpeu-me la immodèstia), també passaria amb mi— a fer córrer tota mena d’hipòtesis malèvoles sobre les raons que en justificaven l’assassinat —sospito que també jo seria víctima de les mateixes enraonies (i torneu-me a disculpar la immodèstia). Potser seria acusat d’aixecar enveges gratuïtes divulgant els meus festins gastronòmics. O de tractar amb displicència la gastronomia popular. O de no mullar-me prou a favor de l’antivegeterianisme. Hi hauria tantes raons per liquidar-me…!

I tot plegat, convertiria els abrandats comentaristes dels meus posts (excepte l’spam, malgrat que és el que més hi intervé, darrerament) en sospitosos de la meva desaparició. Insensats! Que no us n’adoneu?

¿Què n’hauríem de pensar, d’en Vicent, que es demana capciosament com he aconseguit una reserva a El Bulli? ¿Ressentiment?

¿Com m’hauria de prendre la defensa aferrissada que fa de mi en Pablo? ¿És sincera o és una estratègia de camuflatge elaborada per una ment freda i calculadora capaç de tramar la manera d’esborrar-me del mapa?

¿I l’obsessió d’en Pau Cortijo per valorar maternalment la meva actitud —”avui t’has comportat”—, avaluar els posts com si es tractés d’un examen —”M’ha agradat el text. Felicitats Sucarrats, tot i que no aportes tantes coses com amb l’anterior”— i voler fer-me dir el que no dic —”I això, el Sucarrats, que en sap molt, ho sap molt bé. Com goseu demanar-li que recomani restaurants vegetarians”—? ¿No us resultaria sospitosa?

Ai, tampoc no em convenç el sarcasme de la bella Patrícia quan engega a en Cortijo aquell “I no et moris, encara que sigui de riure…”. ¿Si no s’ha de morir en Cortijo, vol dir que m’he de morir jo?

Només m’hi faltava la intervenció d’en Carles Vñ, qui s’incorpora en la batalla amb un contundent “se me’n refot,” en referència al poc interès que li desperta la meva manera d’accedir a El Bulli. Un desinterès que trobo del tot justificat, si bé temo que el “se me’n refot” contribueixi més a remoure les aigües turbulentes del meu blog que no pas a encalmar-les.

Perdut entre aquests pensaments, m’adono que la paranoia em diverteix. Potser el personatge de víctima no és el que més em convenceria de l’A cadascú el que és seu —passen només dos capítols i tururut—, però, en canvi, m’asseuria a la taula de Paolo Laurana, el professor d’italià reconvertit en investigador del crim del farmacèutic Manno: Sciascia escriu que és la seva mare qui li prepara el dinar. Un dinar d’una mamma siciliana ha de ser fastuós per força. Com ho són els àpats que Adelina prepara al comissari Salvo Montalbano (un altre sicilià, nascut del talent novel·lesc d’Andrea Camilleri). I també m’agradaria tastar les receptes que doña Francisca Pérez Larios va llegar al seu nét, Pepe Carvalho (bé, en realitat el que de debò m’hauria agradat és entaular-me amb Vázquez Montalbán en persona, segur que hauríem halat la mar de bé). Ja us he dit abans que la novel·la negra mediterrània em convenç més que la nòrdica, i suposo que és ben comprensible per què.

No em direu que no: ben tip de bona cuina, seria una manera digna d’anar a espetegar al clot, si és que algú té previst de facturar-m’hi.

Amb les cuineres de Sils

Per si de cas, i sense haver-ho previst, la setmana passada ja vaig avançar feina. Dijous, les cuineres de Sils em van convidar al primer dels tres sopars que van fer, fins dissabte passat, al restaurant Loidi de l’Hotel Condes de Barcelona. Quin goig, veure aquelles senyores, cuineres tan excel·lents com anònimes, oferint-nos aquells plats que els lectors d’aquest blog solen reclamar i exalçar: escudella i carn d’olla, pollastre amb salsifins, vedella amb bolets, peus de porc amb salsifins, mandonguilles amb sípia, crema, bunyols de Quaresma, coca de ratafia… Ni Montalbano ni Carvalho hi haguessin fet pas mal paper! Les senyores de Sils són dignes competidores de l’Adelina i de doña Francisca…

Després d’un sopar així, és ben bé que ja em podeu liquidar. Només us demano una mica de paciència. Deixeu-me que acabi la novel·la de Sciascia. I que passi la nit de demà. És que m’esperen per sopar al Sant Pau.