Arxiu de la categoria ‘Llibres’

Productes de Mercat

dimarts , 20/12/2011

Sd Edicions, amb la M. Lluïsa Samaranch i la Margarita Kirchner al capdavant, ha aconseguit tirar endavant un dels projectes editorials gastronòmics més interessants que es porten a terme ara a Catalunya: la sèrie Productes de Mercat. No sé si ho coneixeu, si bé a les pàgines de CUINA n’hem parlat sovint. Si no és el cas, oblideu-vos del que, potser, imaginàveu: aquells llibres gruixuts, il·lustrats, de tapa dura i paper setinat que fan tan goig a la prestatgeria i que tan poc consultem. Us parlem d’una altra cosa.

prod_mercat.JPG

Els quatre últims títols

De fet, Productes de Mercat no és ben bé ni una col·lecció de llibres. És, estrictament, una col·lecció d’opuscles. Llibrets de 20 pàgines, amb cobertes de cartolina, grapats. Preus petits, també: 6 €. Cada títol es dedica a un producte diferent i, en acabat d’una introducció aclaridora, proposa 10 maneres de cuinar l’ingredient en qüestió. Tots estan il·lustrats delicadament per Lluïsa Jové, i la llista d’autors fa caure de cul: Carme Ruscalleda Xavier Pellicer, Oriol Rovira, Ramon Freixa, Carles Gaig… Si hi sumeu-hi l’equip d’assessors, del qual formen part erudits com Toni Massanés o Rafael Aracil, l’alineació és de primera divisió.

A la quieta, els (de moment) 36 títols de Productes de Mercat són una obra sòlida i rigorosa que va creixent lluny del brogit de la gran indústria editorial. Són llibrets fets amb ànima, ben editats i ben corregits, dues característiques que, si bé haurien de ser òbvies, els distingeixen de la majoria de novetats que avui arriben a les llibreries.

Fa una setmana em van convidar a presentar els darrers quatre títols de la col·lecció. Vaig decidir oblidar que tenia febre i anar-hi perquè em venia molt de gust compartir taula amb els seus autors. Glòria Baliu, que signa el volum dedicat a la ceba, va tornar a demostrar la seva saviesa forjada a la cuina de casa. El xef Jaume Balada, del Dolce de Sitges, va ser per a mi el descobriment d’un bon cuiner gràcies a les seves propostes basades en el peix de roca. I només el fet de retrobar-me amb la meva admirada Eulàlia Torres —formatgera pionera, que va sorprendre amb el Serrat Gros d’Ossera quan de formatges catalans ningú no en parlava— justificava que jo assistís a l’acte. L’Eulàlia ha escrit el títol dedicat al formatge de cabra, juntament amb el jove cuiner Roger Alcaraz, fill d’en Raül i la Mercè, els actuals propietaris de la formatgeria d’Ossera. Hi va faltar, això sí, en Benedetto Giacobbe, l’autor de la pasta, però el seu perfil acadèmic —és doctor en fiísica subnuclear— i familiar —la seva besàvia havia estat la cuinera dels comtes de Guarene i ell n’ha heretat l’art culinari— fan inevitable que un dia ens haguem de conèixer.

Sense fer massa faramalla, a la quieta, amb les ganes de treballar bé per damunt de tot, amb passió autèntica per la cuina, al cap de 36 opuscles, la col·lecció Productes de Mercat no ha deixat de treure títols útils, pràctics i bonics.

Temps de tornar a Can Fabes

dissabte, 3/12/2011

Molts periodistes gastronòmics —i faig autocrítica— ens esgargamellem per denunciar les suposades injustícies envers la nostra cuina que la guia vermella d’una casa de pneumàtics comet en cada nova edició. Fa setmana i mitja, la festa de presentació de la Guía Michelin 2012 va tenir, més aviat, aires de funeral. Ja és pega que vinguin a presentar a Barcelona una publicació de referència que ve a dir que sí, que ho fem bé, però que no tant com ens pensem, que a veure si ens hi esforcem més. I aleshores comparem la versió hispanoportuguesa de la guia amb la d’altres països i ens enrabiem quan constatem que, amb nosaltres, es comporta amb gasiveria pròpia d’una mala madrastra. En temps tan faltats d’alegries, vols dir que no mereixem una mica més de generositat? Però els cuiners, que ho pateixen, s’ho miren amb més fair play —o, potser, resignació— i vociferen menys del que als mitjans ens convidria. La processó va per dins, però, de portes enfora, mantenen la compostura. A cap d’ells, almenys dels que tenen estrella, els passa pel cap d’engegar a rodar, amb els pneumàtics posats, els senyors Michelin.

I això que molts podrien tenir motius per fer-ho. La gent de Can Fabes, per exemple. Com justifica la guia vermella haver-los tret la tercera estrella? Santi Santamaria ja no hi és, però el xef Xavier Pellicer no és pas un nouvingut a la casa… Deixeu-me dir que, el dia de la festa pansida de la Michelin, Pellicer i Regina Santamaria van representar Can Fabes amb una dignitat que no sempre es veu en la foguera de les vanitats que són aquests vernissages . El compromís i la complicitat de la família Santamaria i del xef successor d’en Santi amb el projecte va ser tan explícit que em va quedar clar que a Can Fabes li esperen nous temps esplendorosos.

IMG_1232.jpg

A Can Fabes, dignifiquen les bledes

Vaig tornar a Can Fabes dijous passat. La visita era prevista de feia setmanes, perquè en Jaume Tàpia, propietari de l’Hotel Castell de Ciutat, de la Seu d’Urgell, ens hi va convocar per presentar-hi una altra guia: la Guía Relais & Chateaux, de la cadena d’hotels de luxe que ell mateix presideix. Tal com va explicar a l’inici de l’àpat, l’elecció de Can Fabes per a la presentació no va ser casual. Si bé tradicionalment aquest acte tenia lloc al Neichel, enguany es va traslladar al restaurant de Sant Celoni perquè Santi Santamaria ja s’havia ofert a acollir-lo. Relais&Chateaux va considerar que ara era un bon moment per agrair a aquesta casa el suport a l’organització.

Can Fabes apareix a la Guia Relais & Chateaux amb la mateixa presència d’edicions anteriors. Aquesta guia és, en realitat, la ressenya dels establiments que formen part d’aquest segell d’abast mundial. Enguany, ha incorporat 45 restaurants d’arreu del món, entre els quals hi ha l’Hotel Neri de Barcelona. Dins de la guia, el català Ramon Freixa hi rep la distinció de Gran Xef, un títol que la cadena atorga a un grup de cuiners molt escollit, i Carme Ruscalleda ha estat guardonada amb el premi Woman of the year. La xef de Sant Pol va assistir a l’àpat de Can Fabes a recollir ella mateixa el premi.

La presència de Ruscalleda a Can Fabes descriu molt bé els nous temps i les noves complicitats que es teixeixen dins de la gastronomia catalana. Les idees de Santi Santamaria no van ser sempre compartides —més aviat al contrari— per la majoria de companys de professió. Alguns se’n van distanciar fent rebombori, d’altres van optar per un silenci revelador. La presència de Ruscalleda a Can Fabes és, en aquest sentit, la imatge explícita del reconeixement del paper de Can Fabes en la cuina catalana d’avui. I, també, del suport en la nova etapa que emprèn l’establiment, tingui més o menys estrelles.

En l’àpat de Relais & Chateaux, Pellicer va tenir moltes ganes d’agradar, crec que les mateixes que té cada cop que es posa a cuinar en aquells fogons. De la seva conversa es desprèn que està desbrossant un camí culinari que el fa feliç. Que té moltes connexions amb l’ideari del Santi, però que obre nous horitzons tècnics i gustatius. La presència de Santamaria a taula és evident quan manté plats com el llegendari ravioli de gamba amb ceps. El compromís amb els proveïdors del fundador de Can Fabes es manté i es fa evident en propostes com l’amanida presentada com a Escarola biodinàmica, crua i cuita, truita de Tavascan i romesco. La personalitat de Pellicer, però, es va accentuant en plats com l’Arròs socarrat amb bolets, ametlles i peix de la llotja de Blanes (per cert, els meus millors bolets de la temporada) o la Botifarra de bou ‘dry aged’ (amb tendons i bolets, figues de coll de dama i salsa bordelesa), que tanca els capítols salats del menú amb un cop d’efecte gustatiu contundent.

Però, de tots els plats del menú, deixeu-me quedar amb un que ocuparà, de ben segur, amb un dels primers llocs del meu rànquing plats del 2011: Bledes amb tomàquet sec de Taverna, gratinades, amb carpaccio de gamba i pa d’all. Un plat geomètric de sabors definits però ben encaixats, que dignifica la més humil de les verdures.

A mi, les bledes, m’han agradat sempre (fins i tot de petit, que ja és estrany!). Però mai les hauria imaginades en aquella taula. Un plat arriscat que, sens dubte, explica ben bé el camí que ha emprès Can Fabes, que intueixo ple de parades i giragonses interessants.

Definitivament, és temps de tornar a Can Fabes i descobrir, o intuir, què hi passarà. Les perspectives són bones.

Ara és l’hora del Tickets!

dijous, 11/08/2011
Tickets Barcelona

Les gambes del Tickets: són tal com semblen!

Gairebé fa quinze dies que assistíem al comiat esplendorós del millor restaurant del món, i fa encara més setmanes que els gastrònoms i la premsa debaten qui en serà l’hereu. I en aquest debat a vegades semblem oblidar que l’hereu d’El Bulli ja existeix. És El Bulli mateix transmutat en Tickets, la taperia que el petit dels Adrià, l’Albert, i els germans Iglesias van obrir fa uns mesos al Paral·lel de Barcelona.

Aneu-hi per sentir-hi el mateix alè creatiu que cada temporada bufava a Cala Montjoi. Al Tickets es recuperen i es versionen plats del germà gran, però constantment se’n creen de nous en forma de tapes. Us costarà trobar unes gambes com aquelles, bullides al punt exactíssim i oportunament acompanyades d’una amanida d’algues. I quines navalles, excelses, amb una bulliniana escuma de llimona! L’amanida de tomàquets feos de Tudela amb gelatina d’alfàbrega i oli d’oliva us exaltarà.

L’esperit d’El Bulli es desprèn de les reverències i es converteix en un bar de tapes barroc i extravertit. Sí, ho sabeu, té llista d’espera, però si us ve de gust, insistiu. El Tickets, l’hereu, està cridat a fer-se molt gran.

Tickets
Av. del Paral·lel, 164. Barcelona
Una ració de gambes: 12,90 €

Un sopar amb història al Motel

dimarts , 7/06/2011

Històries-del-Motel.jpgSi en Jaume Subirós em convida a celebrar el mig segle del Motel, jo hi vaig. En Jaume suma cordialitat, bonhomia, murrieria i erudició gastronòmica, però, si no el coneixeu, per comprovar-ho us remeto a l’entrevista que li ha fet en Xavier Sust i que publicarem en el número 121 del CUINA, que arriba al quiosc el 29 de juny. Altrament, també podeu comprar el llibre Històries del Motel que, sota la coordinació de Miquel Berga, acaba de publicar Ara Llibres. Tot plegat us ajudarà a entendre perquè el Motel (pronuncieu-ho mótel, si voleu semblar de Figueres) no és un restaurant qualsevol.

Doncs això, que la festa va tenir lloc ahir a Figueres. Primer, un acte multitudinari sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí, amb el bo i millor de la cuina catalana i, per extensió, mundial. Això vol dir Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda, Elena Arzak, José Andrés i una interminable llista de xefs catalans que, si esmoleu la vista, veureu tots en la fotografia de sota.

Al vespre, amb el company Enrique Marco (fotògraf de la revista), vaig ser dels afortunats que van participar en el sopar commemoratiu que, dins dels immutables salons del Motel, ens van preparar tres xefs. El flamenc Bart Thoelen (restaurant Les Palmiers, de la Roca de l’Albera, al Rosselló), va cuinar un gaspatxo de cogombre i fonoll amb sorbet de tomàquet, unes carxofes amb lardo de Bigorra i uns llagostins de la Costa Brava en carpaccio marinats amb crustacis, corall, herbes aromàtiques i guacamole. Elena Arzak va servir el primer plat contundent de la nit, un zapoa itsas beheran (és a dir, rap marea baixa). I en Subirós va cuinar l’ànec 5 aglans rostit amb polenta.

El protocol ens va asseure en una taula molt tremenda, al costat de la Carmeta Casas —en pleníssima forma—, de la Dolors Ollé, d’en Narcís Comadira, del crític gastronòmic valencià Antonio Vergara, del periodista Óscar Caballero i del loquaç Comte de Sert, culpable que em resistís a aixecar-me de la cadira abans d’hora. L’ànec rostit i la seva conversa heterodoxa i desacomplexada van ser el millor del sopar. “Colossal”, va dir del plat d’en Subirós, el comte. I després de menjar-se el Pastís Empordà de les postres —un classiquíssim pa de pessic amb crema cremada, crocant i totes les prohibicions dietètiques del món—, per aplaudir-lo, va dir: “a mi estas guarradas me encantan“.

No us esvereu, per al comte això és el millor dels elogis. Llegiu, si no, què va declarar a la Contra de La Vanguardia de fa tres anys: ¡Hay que ser guarro en la comida y en el sexo, o no tiene gracia!”

El 4 de juliol presentarà el llibre del Motel a la llibreria Bertrand de Barcelona. Jo, de vosaltres, no m’ho perdria. M’hi trobareu.

Definitivament, hi ha històries que només passen al Motel. Jo ja n’hi tinc una, la d’ahir.

motel50anys.jpg

Els xefs celebren els 50 anys del Motel

Ara toca el Japó

dijous, 7/04/2011

Ja fa any que el Japó i Catalunya sembla que es professen una admiració mútua. Suposo que, entre d’altres, això explica la solidaritat i l’afecte que ha despertat el país asiàtic després dels desastres que l’han assotat darrerament. Com en tot en la vida, és en els moments compromesos que es revelen les amistats autèntiques. I ara hi som posats de ple.

DSC_0002.JPG

Presentació al Kinoko

En l’àmbit gastronòmic, els llaços catalano-nipons ja eren estretíssims d’abans del terratrèmol. A principi d’aquest març, van coincidir a la redacció del Cuina dues propostes que ho vindrien a confirmar. Primer, la invitació que em van fer els amics del restaurant Kinoko de Solsona (del qual ja us vaig parlar en aquest post) per anar-hi a presentar el llibre Cuina catalana per a festes i tradicions, que ha escrit la responsable del local, la xef Kazuko Sano. I, després, l’organització del curs de cuina japonesa que el xef Adelf Morales oferirà als lectors del Cuina a partir del proper 2 de maig.

Al Kinoko hi vaig ser dissabte passat. Va ser una presentació molt càlida, la família Sano va demostrar el seu poder de convocatòria a la ciutat (van faltar cadires!) i també hi vam parlar l’editor del llibre, en Narcís Clotet, i jo mateix. Per bé que el llibre parla de cuina 100% catalana vista amb ulls orientals, haver-ne de parlar em va permetre expressar una idea de la qual n’estic convençut: la influència japonesa serà evident en la cuina popular catalana del futur. No estic dient que la nostra cuina canviï radicalment, però sí que incorporarà alguns matisos —qui sap si la presència de peix cru (més enllà del bacallà esqueixat) o de tècniques poc comunes en nosaltres, com el vapor— que hi consolidaran un toc nipó. No en va, a Barcelona (i cito la capital perquè aquí és molt evident), fa anys que es manté i creix la presència d’aquesta gastronomia en restaurants no estrictament japonesos, però que estan servint una cuina mediterrània amb pinzellades d’innovació. I agrada! Em fa pensar en els restaurants i cuiners italians que van arribar a Barcelona al segle XIX: al cap de relativament pocs anys, havíem convertit els canelons en un plat tradicional català.

El restaurant Topik, d’Adelf Morales, és, segurament, el millor exemple d’aquesta influència nipona en la cuina barcelonina. Morales és un molt bon coneixedor de la gastronomia japonesa (no en va la va voler conèixer al Japó mateix, no només per tercers), i ha decidit creuar-la amb el receptari català. En l’entrevista que li vam publicar ahir a Cuina.cat es resisteix a dir que fa cuina de fusió, segurament perquè el terme fusió ha estat tant manipulat sense criteri, que ell vol deixar clar que la seva proposta és més rigorosa i reflexionada. Les interferències culinàries entre el Japó i Catalunya al Topik, només hi són quan el xef hi troba una justificació tècnica o gustativa. Us animo a experimentar-ho en el menú de migdia del Topik, una petita meravella que només us costarà 11 €!

topik1.jpg

Adelf Morales

Tot plegat ens va fer pensar que l’Adelf era el xef indicat per impartir un curs de cuina japonesa exclusiu per als nostres lectors i subscriptors. Ell vol aprofitar aquestes classes per transmetre una visió més àmplia que superi la idea del només sushi. El receptari que hi aprendran els alumnes —pensat per poder-lo aplicar a la cuina de casa— va molt més enllà i donarà una imatge molt més completa de la cuina nipona. I segur que ens ajudarà a entendre perquè els catalans sucumbim a aquesta cuina sana, delicada i elegant.

I per acabar, una confessió: no aconsegueixo ser destre en l’ús dels palillos!

I per acabar encara més, una recomanació: el curs de l’Adelf Morales. Us descobrirà un Japó gastronòmic que desconeixíeu.

Sospitosos

dilluns, 14/03/2011

Fa pocs minuts que hem tancat el número d’abril, que ja és de camí cap a la impremta. M’acostuma a passar el mateix. La setmana prèvia al tancament tinc tantes coses per resoldre, que deixo el blog a mig gas, o fins i tot en punt mort. Ha tornat a ser el cas. Me’n disculpo. I ara, mentre fora plou a bots i a barrals, m’agafa la inspiració per escriure un nou post.

Bé, de fet la inspiració em ve de dissabte, un altre dia inclement, meteorològicament parlant. Resulta que aquest cap de setmana jo estava convidat (ho avanço abans que algú m’ho pregunti) al Vaixell dels Sabors, on s’havien d’embarcar cuiners italians i catalans en un viatge fins a Roma. A bord, uns i altres cuinarien receptes pròpies i intercanviarien productes i tècniques. Al final, però, el viatge s’ha ajornat sine die. Tindrem paciència. Però abans d’ahir, amb el xàfec que queia, ja em va venir bé rondar per casa sense fer massa res. I per substituir la frustrada escapada italiana vaig recórrer a una novel·la siciliana. Vaig deixar córrer les hores amb la lectura plàcida de A cadascú el que és seu, de Leonardo Sciascia. Ja sé que el que es porta de fa mesos és la novel·la negra nòrdica (si ja n’ha passat la moda, aviseu-me, si us plau!), però a mi em segueix enganxant més la mediterrània, amb les seves trames disperses i els seus personatges polièdrics i viscerals. Que els suecs amb prou feines mengen anet! Bah!

A cadascu el que es seu.jpgA mitja lectura, vaig fer una pausa i no se’m va acudir altra idea que anar a revisar el meu blog, gairebé oblidat, com us he dit. Llegeixo els comentaris al darrer post. I, déus de l’Olimp, quin esverament que m’hi trobo! I jo que m’havia plantejava aquesta Escudella barrejada com un espai amable i distès per compartir experiències gormandes… Tots els meus companys blogaires de Cuina.cat reben comentaris positius i benintencionats als seus posts (ho he comprovat), i jo, en canvi, m’hi trobo una audiència baladrera i bel·licosa amb certa tendència a fotre’s els plats pel cap o a fotre-me’ls a mi i tot, quan ho veuen convenient. És com si jo tingués una intenció inicial de recuperar l’esperit del Com a casa de la Mari Pau Huguet i la pròpia dinàmica del blog me’l convertís en una mena de Sálvame de Tele 5.

Mentre aquesta evidència se’m revelava amb tota la seva cruesa, enfrascat com estava en el retrat literari de l’opaca Sícilia de Sciascia, em veia reflectit en el pobre farmacèutic Manno, incomprensiblement assassinat enmig del silenci dels seus veïns, els quals passen d’aplaudir-ne la bonhomia —com, no en dubteu (i disculpeu-me la immodèstia), també passaria amb mi— a fer córrer tota mena d’hipòtesis malèvoles sobre les raons que en justificaven l’assassinat —sospito que també jo seria víctima de les mateixes enraonies (i torneu-me a disculpar la immodèstia). Potser seria acusat d’aixecar enveges gratuïtes divulgant els meus festins gastronòmics. O de tractar amb displicència la gastronomia popular. O de no mullar-me prou a favor de l’antivegeterianisme. Hi hauria tantes raons per liquidar-me…!

I tot plegat, convertiria els abrandats comentaristes dels meus posts (excepte l’spam, malgrat que és el que més hi intervé, darrerament) en sospitosos de la meva desaparició. Insensats! Que no us n’adoneu?

¿Què n’hauríem de pensar, d’en Vicent, que es demana capciosament com he aconseguit una reserva a El Bulli? ¿Ressentiment?

¿Com m’hauria de prendre la defensa aferrissada que fa de mi en Pablo? ¿És sincera o és una estratègia de camuflatge elaborada per una ment freda i calculadora capaç de tramar la manera d’esborrar-me del mapa?

¿I l’obsessió d’en Pau Cortijo per valorar maternalment la meva actitud —”avui t’has comportat”—, avaluar els posts com si es tractés d’un examen —”M’ha agradat el text. Felicitats Sucarrats, tot i que no aportes tantes coses com amb l’anterior”— i voler fer-me dir el que no dic —”I això, el Sucarrats, que en sap molt, ho sap molt bé. Com goseu demanar-li que recomani restaurants vegetarians”—? ¿No us resultaria sospitosa?

Ai, tampoc no em convenç el sarcasme de la bella Patrícia quan engega a en Cortijo aquell “I no et moris, encara que sigui de riure…”. ¿Si no s’ha de morir en Cortijo, vol dir que m’he de morir jo?

Només m’hi faltava la intervenció d’en Carles Vñ, qui s’incorpora en la batalla amb un contundent “se me’n refot,” en referència al poc interès que li desperta la meva manera d’accedir a El Bulli. Un desinterès que trobo del tot justificat, si bé temo que el “se me’n refot” contribueixi més a remoure les aigües turbulentes del meu blog que no pas a encalmar-les.

Perdut entre aquests pensaments, m’adono que la paranoia em diverteix. Potser el personatge de víctima no és el que més em convenceria de l’A cadascú el que és seu —passen només dos capítols i tururut—, però, en canvi, m’asseuria a la taula de Paolo Laurana, el professor d’italià reconvertit en investigador del crim del farmacèutic Manno: Sciascia escriu que és la seva mare qui li prepara el dinar. Un dinar d’una mamma siciliana ha de ser fastuós per força. Com ho són els àpats que Adelina prepara al comissari Salvo Montalbano (un altre sicilià, nascut del talent novel·lesc d’Andrea Camilleri). I també m’agradaria tastar les receptes que doña Francisca Pérez Larios va llegar al seu nét, Pepe Carvalho (bé, en realitat el que de debò m’hauria agradat és entaular-me amb Vázquez Montalbán en persona, segur que hauríem halat la mar de bé). Ja us he dit abans que la novel·la negra mediterrània em convenç més que la nòrdica, i suposo que és ben comprensible per què.

No em direu que no: ben tip de bona cuina, seria una manera digna d’anar a espetegar al clot, si és que algú té previst de facturar-m’hi.

IMG_0212.JPG

Amb les cuineres de Sils

Per si de cas, i sense haver-ho previst, la setmana passada ja vaig avançar feina. Dijous, les cuineres de Sils em van convidar al primer dels tres sopars que van fer, fins dissabte passat, al restaurant Loidi de l’Hotel Condes de Barcelona. Quin goig, veure aquelles senyores, cuineres tan excel·lents com anònimes, oferint-nos aquells plats que els lectors d’aquest blog solen reclamar i exalçar: escudella i carn d’olla, pollastre amb salsifins, vedella amb bolets, peus de porc amb salsifins, mandonguilles amb sípia, crema, bunyols de Quaresma, coca de ratafia… Ni Montalbano ni Carvalho hi haguessin fet pas mal paper! Les senyores de Sils són dignes competidores de l’Adelina i de doña Francisca…

Després d’un sopar així, és ben bé que ja em podeu liquidar. Només us demano una mica de paciència. Deixeu-me que acabi la novel·la de Sciascia. I que passi la nit de demà. És que m’esperen per sopar al Sant Pau.

Alta cuina d’hotel a l’Enoteca

dilluns, 3/01/2011
paco-perez1.jpg

Paco Pérez

El xef Paco Pérez, de Llançà, és un dels xefs amb més bona estrella de Catalunya. O més aviat amb més bones estrelles: la Guia Michelin enguany li ha concedit la segona per al Miramar de Llançà i li ha conservat la que va guanyar l’any passat al restaurant Enoteca de l’Hotel Arts (Barcelona). La setmana passada m’hi van convidar, de manera que vaig tornar-hi un parell d’anys després de la meva última estada en aquest local. La primera vegada que hi vaig ser, fa tres anys, havia coincidit justament amb el desembarcament del xef empordanès al local. Que s’han assolit els objectius que el xef i l’hotel perseguien quan es van associar, és un fet de debò.

Per a aquell sopar, vam demanar el menú degustació amb maridatge lleuger. En Paco Pérez no hi era —visita el restaurant un cop cada setmana— però al capdavant dels fogons hi deposita la confiança en el xef Sergio Ruiz, encarregat de mantenir a Barcelona l’esperit de la casa de Llançà. Deixeu-me dir també que el servei de la sala ens va atendre molt professionalment durant tot el sopar (tant a nosaltres com a la resta de taules). Després d’uns aperitius de sabors contrastats (un joc intens entre àcid i dolç), va començar el recital:

  • Tàrtar de tonyina, soja, iuzu i mostassa amb tomàquets i algues
  • Canelons de carabassó, bou de mar, parmesà i corall
    (Apunteu: va ser un dels plats que més ens van agradar)
  • Nyoquis de patata, gambetes i tòfona blanca
    (Apunteu més: quines gambes!)
  • Llenguado, meunière de pernil ibèric, macarrons de patata i escamarlans
  • Llomets de xai, nyoquis d’herbes fresques i lacti
    (Un altre apunt: xai excel·lent)
  • Fruits vermells/formatge fresc/gelat de vinagre balsàmic
  • Conguito
    (Una versió juganera i cremosa amb els ingredients d’aquesta llaminadura)

enotecarestaurant.jpg

L'Enoteca

Després dels pertinents petits fours i del cafè, vam interpretar que havíem gaudit d’un menú d’hotel d’alt nivell (en aquest context els preus són a la franja alta: el menú degustació amb maridatge lleuger costa 135 € i, amb maridatge complet, 155). Entenem que és amb iniciatives com aquesta que passen els anys i l’Arts es manté com l’hotel de luxe de referència de Barcelona.

Fa ben poc, Paco Pérez s’ha instal·lat en un altre hotel barceloní, el The Mirror, on dirigeix un restaurant que té el mateix nom. Allà hi demostra el seu domini del receptari més tradicional basat en l’arròs —al Miramar de Llançà, de fet, fa anys que hi demostra el seu coneixement de les tècniques tradicionals i avantguardistes—. El The Mirror serà una de les meves properes estacions gastronòmiques.

Entre copes, entre amics

divendres, 19/11/2010
presentacio_gas.jpg

Foto de M. Bartomeus (Exquisit BCN)

Aquest és un post que hauria d’haver escrit fa alguns dies, perquè parla d’un programa de televisió i un llibre que ja han estat presentats, que ja he vist/llegit i que m’han agradat moltíssim. Els protagonistes de les presentacions són dos amics i bons col·laboradors de la revista: la sommelier Meritxell Falgueras i el cuiner Pep Nogué. Dimecres passat van compartir taula a la llibreria Bertrand de Barcelona per presentar-hi el primer llibre d’ella, Presumeix de vins en 7 dies, i el programa que comparteixen tots dos a diverses emissores de la Xarxa de Televisions Locals, que es titula Vins a vins. L’acte el conduia la Carme Gasull, que és redactora del CUINA, i la cosa, per tant, quedava entre amics. Entre amics que parlaven de vi.

presumeix-de-vins-en-7-dies3.jpg

El llibre de la Meritxell

M’he llegit el llibre que ha escrit la Meritxell, i us el recomano vivament. És una idea molt divulgada la d’afirmar que parlar de vins és complicat. Però la Meritxell, filla de nissaga de vinaters —del Celler de Gelida, de Sants— i escriptora vocacional— s’ha obstinat en combinar la comunicació i el món del vi. En transcendir dels cercles dels iniciats en aquest entorn, en despertar l’interès dels qui se’n senten allunyats. I el seu vi fa això. Ella mateixa ho va dir: “tothom pot ser un sommelier”. I el vi desmunta falses creences, és desinhibit, un punt irreverent i d’una frivolitat divertida com només la Meritxell Falgueras sap desplegar, i que jo defenso: cada cop em fan més mandra les impostures dels diletants vinícoles. Només algú que en sap molt, com ella, pot afirmar amb coneixement de causa que, deixant-nos estar d’orgues, “el que millor marida amb un vi és que te’l prenguis amb la companyia que t’agrada”. Gaudim primer d’aquests plaers, després ja ens apareixerà el cuquet per saber què són tanins i polifenols, però no comenceu el celler per la teulada! El vi, si no sou viticultors, enòlegs o sommeliers, és per gaudir-lo a la copa, com les pel·lícules són per gaudir-les a la pantalla: o és que al cinema us qüestioneu si el positivat de la cinta és tècnicament perfecte o si els focus que han il·luminat les escenes són d’aquest o d’aquell proveïdor? No digueu que no enteneu de vins: gaudiu-los! Això és el que ens ve a explicar la Falgueras. En català, el llibre l’ha editat Columna, i en castellà (Presume de vinos en 7 días), Salsa Books.

falgueras_nogue.jpg

Falgueras i Nogué, en acció

L’aparició del llibre ha coincidit amb l’emissió del Vins a vins, que, si bé no és una traducció televisiva del llibre, parteix de la mateixa filosofia. L’he vist, i penso que han reeixit en l’intent! El programa dóna moltíssima informació, però és que, a més, és divertidíssim. La parella Falgueras-Nogué funciona —per dir-ho amb paraules d’ella— com un maridatge de contrastos. La noia urbana de Sants i el xicot rural de la Garrotxa. El xef i la sommelier. Parlen llenguatges diferents, però tots dos parlen molt i bé, i les paraules d’un complementen les de l’altre. A la cuina de l’estudi o visitant cases de gent del carrer que vol aprendre a maridar els seus plats. És com si entressin al vostre menjador, un objectiu que persegueix la televisió des que es va inventar, però que no tothom aconsegueix. En el seu cas, només manca que ens apropin una copa a través de la pantalla.

Davant de la premsa gastronòmica internacional!

dimarts , 24/08/2010

Aquest serà un post molt breu, però em fa molta il·lusió comunicar-vos que la gent del CUINA participarem al Food Photo Festival Tarragona 2010. Segons asseguren els organitzadors, aquest és el primer congrés internacional dedicat específicament a la fotografia gastronòmica que se celebra en tot el món. Tindrà lloc entre el 30 de setembre i el 17 d’octubre, i el dia de la inauguració la Carme Ruscalleda i la Becky Lawton hi aniran a exposar la seva experiència amb la nostra revista.

La Carme va començar a col·laborar amb nosaltres l’any 2004. Aleshores la secció es deia Bo i ràpid, avui es diu Bo i sa. L’estructura és la mateixa, però: menús de quatre receptes amb ingredients de proximitat i de temporada. Quan vam fer el redisseny de la revista vam decidir de mantenir la col·laboració perquè és una de les seccions amb més personalitat de la revista. A això hi ha contribuït totalment la Becky Lawton, que hi ha imprès un estil fotogràfic inconfusible.

Doncs bé, sembla que la col·laboració entre dues professionals de primera línia com elles interessa a fotògrafs gastronòmics d’arreu del món. No sabeu com ens n’enorgullim. I el que més ens motiva és que, compartint aquesta experiència amb els participants del Food Photo Festival, segur que rebrem idees per millorar, que és un objectiu que perseguim des del primer dia.

Ah! Si voleu més informació sobre la conferència que hi farem, la podeu llegir aquí, això sí, de moment només en anglès.

En Jordi Vilà parla

dimarts , 20/07/2010
Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Des que dirigeixo el CUINA, el nom de Jordi Vilà és dels que sempre ha sonat més al meu entorn. Fa ben poc em parlaven d’un crític gastronòmic nord-americà —me’n reservo el nom— que se’n confessa devot. No és l’únic cas d’admiració estrangera per a aquest xef que m’ha arribat. D’admiració local també n’he percebut: em consta que cuiners que aprecio —com l’Oriol Rovira, el Rafa Peña o l’Albert Ventura— li segueixen les passes amb interès. La meva experiència personal, què us he de dir, també ha estat bona. Quan els quilòmetres zeros i aquestes coses no estaven tan de moda, en Jordi Vilà ja en parlava amb altres paraules. I aquest discurs que connecta l’alta cuina amb la pagesia local, sempre m’ha generat empatia. No és l’únic discurs possible dins de la gastronomia moderna, però jo li trobo molt valor en un país amb l’agricultura en crisi permanent i on, durant anys, la tradició culinària pròpia ha interessat més aviat poc.

Atenta a les avantguardes, però aliena a les modes de circumstàncies, la cuina d’en Jordi Vilà s’ha bastit sòlidament sobre el receptari català i el producte de proximitat, fins i tot quan aquests paràmetres gairebé ni es valoraven. Això li va donar una singularitat que crec que, en bona part, explica aquests casos de periodistes estrangers que s’han sentit atrets per la seva cuina. Philippe Regol parla de tercera via per referir-se a restaurants com l’Alkimia —o el Coure, l’Embat, el Gresca, l’Hisop i d’altres— que, sense executar-la nítidament, s’inspiren en la tradició culinària local i la combinen amb un camí propi que, tot i que hi connecta, es desvia de l’avantguarda més identificada amb Ferran Adrià. Sense fer massa soroll, exploren altres rutes. Jordi Vilà penso que exemplifica bé el resultat d’aquesta opció més outsider.

Avui m’ha arribat a les mans el llibre Menjar-se el món, d’Ara Llibres, tot just acabat de publicar. És una recopilació de quinze entrevistes a joves emprenedors catalans de diversos sectors. En el de la gastronomia, l’autor (el periodista Vador Lladó) ha escollit encertadament Jordi Vilà. El cuiner hi fa algunes declaracions que m’ajuden a entendre els perquès de tot el que explicava abans:

“A través de restaurants d’altres cultures que vas coneixent tot viatjant, introdueixes nous sabors i productes provinents d’altres tipus de cuines, però l’essència acaba sent la cuina catalana, en el meu cas; es tracta de seguir el sentit comú.”

“Jo, sincerament, [l'estrella Michelin] no la vaig buscar. […] Volíem evitar la crítica gastronòmica. D’una manera innocent, jo volia ser un nen feliç, però m’ha traït la il·lusió i n’estic encantat, perquè he fet el que sentia.”

“Nosaltres vam començar sent el que ara anomenen ‘bistronòmics’, i, a poc a poc, ens hem convertit en alguna cosa més que aquest concepte; però ha estat de forma natural i, per tant, ho hem paït bé.”

La cuina d’en Jordi Vilà és tan sòlida, personal i autèntica com aquestes paraules. Per això m’agrada.