Una setmana sense actualitzar el blog… Que em disculpin els lectors! La veritat Ă©s que —i les excuses no valen, ho sé— la setmana passada va ser de tancament del pròxim nĂşmero del CUINA i vam estar molt enfeinats. M’he d’organitzar mĂ©s bĂ© per mantenir el contacte amb vosaltres, m’hi comprometo!
AixĂ doncs, divendres ja va arribar a la impremta la revista de juny. En portada, una coca de Sant Joan trencadora com a avançament del menĂş de revetlla que us proposem a l’interior. És la nostra manera d’ajudar-vos a resoldre el sopar de la nit mĂ©s curta de l’any. Res, si teniu una mica de paciència ben aviat ho trobareu al quiosc. Estem segurs que us agradarĂ .
Aquesta seguretat de pensar que encertarem en la tria dels temes del CUINA l’anem afermant escoltant-vos a vosaltres. La nostra intenciĂł, d’entrada, Ă©s agradar-vos sempre. Cada nĂşmero Ă©s un risc, però intentem aplicar-hi totes les crĂtiques que ens feu arribar, siguin bones o dolentes. Les rebem per correu electrònic, a travĂ©s dels fòrums de Cuina.cat, en les opinions que escriviu en aquest blog o, fins i tot, encara avui, per carta.
Aquest va ser el cas de la setmana de tancament. En plena vorĂ gine, ens va arribar per correu postal un sobre que portava el remitent de la senyora EulĂ lia Segarra de PuigcerdĂ . Dins del sobre, una postal amb panorĂ miques dels pobles de la Cerdanya i un “GrĂ cies per la revista CUINA!” al revers. I encara una carta de dues pĂ gines que explicava la raĂł de l’agraĂŻment: el reportatge que vam publicar el gener passat sobre els secrets gastronòmics de la seva comarca. “Hi surten tres cerdans que estimen la comarca on viuen”, ens escriu l’EulĂ lia.
Si a més de lectors del blog sou lectors de la revista, deureu recordar aquell reportatge. El vam pensar, com us deia, per agradar-vos. La Cerdanya és una comarca bonica i en pocs mesos, anà vem sumant descobertes gastronòmiques que justificà vem que les anéssim a tastar in situ: les melmelades Ple de Bo de Travesseres, el restaurant El Rebost de Ger i els formatges de la Vall de Meranges ens havien desvetllat la curiositat.
Sovint, els lectors ens pregunten com descobrim aquestes adreces. I sovint, tambĂ©, hem d’aclarir que aquestes eleccions no van subjectes a cap tipus d’acord econòmic o comercial amb els protagonistes de les nostres tries: el fals periodisme gastronòmic ha fet molt de mal, en aquest sentit. No Ă©s el nostre cas. La nostra elecciĂł Ă©s lliure i respon a criteris professionals: us garantim que us proposem restaurants, productes i activitats la qualitat de les quals ve avalada per la nostra pròpia experiència.
Us explico el cas del reportatge de la Cerdanya.
Vaig conèixer la NĂşria Burnat de Ple de Bo l’any passat, a la Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell. Vaig tastar les seves melmelades fetes amb fruites i hortalisses del seu propi hort i vaig entendre que no eren qualsevol cosa (sobretot —però això Ă©s cosa de gustos personals— la de tres tomĂ quets amb taronja amarga). Em va explicar com les feia i això em va acabar de convèncer. I amb una targeta seva dins de la carpeta vaig deixar la seva parada sabent que el CUINA n’hauria de parlar.
Dels formatges de la Vall de Meranges ja fa mĂ©s temps que a la redacciĂł n’havĂem sentit a parlar. És d’aquelles formatgeries que amb el temps s’han anat consolidant i, tot i aixĂ, encara no li havĂem dedicat l’espai que mereixia. I això que fins i tot havĂem parlat de les inquietuds agrĂcoles del seu propietari, l’Albert Pons, quan fa mesos us vam explicar que amb altres cerdans ha impulsat la plantaciĂł d’una vinya al costat de l’estany de Meranges per fer-hi vi de gel. Tot i això, quan vam programar el reportatge dels encants gastronòmics de la Cerdanya, sabĂem que els formatges de l’Albert hi tindrien un paper.
El primer a parlar-nos del restaurant El Rebost de Ger va ser l’Enrique Marco. L’Enrique Ă©s un dels fotògrafs habituals del CUINA, i des del primer nĂşmero s’encarrega de la secciĂł Genis del foc, grĂ cies a la qual ha recorregut els millors restaurants de Catalunya. Això permet confiar —i molt— en el seu paladar. I va ser aixĂ com El Rebost de Ger va convertir-se en el tercer protagonista d’aquell reportatge.
Faltava trobar els autors que l’escrivissin i el fotografiessin. La periodista Pepa Mañé —que sempre se’n surt bĂ© a l’hora de descriure els personatges que apareixen als reportatges— i el fotògraf Marcelo Isarrualde —una de les darreres incorporacions al nostre equip de col·laboradors— ens asseguraven un bon resultat. Aleshores els vam enviar a investigar les nostres descobertes sobre el terreny.
La carta de l’EulĂ lia Segarra —que parla de la Pepa i en Marcelo com dos “molt bons professionals i simpĂ tics”, comentari que jo corroboro— ens fa pensar que en aquell cas no ens vam equivocar gens. GrĂ cies, EulĂ lia!
I vosaltres? Vau llegir el reportatge? Ja heu anat a la Cerdanya a descobrir aquests tresors saborosos? Què us han semblat?
(I si no hi heu anat encara penseu que, tal com ens escriu l’EulĂ lia, a la Cerdanya s’hi pot anar “tot l’any!”).