Arxiu de la categoria ‘Botigues’

Una cruïlla imprescindible

dilluns, 9/04/2012

Hi heu d’anar tan aviat com pogueu. Us parlo de la cruïlla dels carrers Diputació i Aribau de Barcelona. Darrerament s’hi han obert dos establiments que cal tenir en compte: la bomboneria Marina Mel (que va obrir l’estiu passat) i el forn de pa La Llibreria (amb tot just dos mesos d’història). En vam parlar l’altre dia a la secció Bons Vivants d’El matí de Catalunya Ràdio, en la qual col·laboro de tant en tant.

foto-7.JPG

La Marina, a la bomboneria

De Marina Mel (Diputació, 207) us en puc cantar unes quantes excel·lències, però intentaré descriure essencialment el que hi trobareu. En primer lloc, una xocolatera carismàtica, la Marina Hammam, que va deixar el seu Sao Paulo natal per venir a aprendre de grans pastissers catalans, com Oriol Balaguer o Enric Rovira. A Barcelona ha importat i perfeccionat una delicadesa que ja havia creat al Brasil: els marmels, uns bombons que només fa ella sobre la base del pa de mel i espècies, tan popular a la seva ciutat. Els farceix de melmelades, que ella mateixa elabora (perquè no s’excedeixin de dolçor) amb productes ecològics, i els banya amb xocolates de primer nivell. I per si tot això encara no us ha convençut, la botiga en si mateixa mereix una visita, perquè la Marina té un vena artística que expressa en cada racó del seu local.

foto-5.JPG

En Juli amb els seus pans

A quatre passes, va obrir el febrer passat La Llibreria (Aribau, 22), un forn amb un nom que homenatja el negoci que el va precedir en aquell local. El forner és un valencià arrelat a Barcelona, en Juli Álvarez, que ha obert aquest negoci després de conèixer l’elaboració del pa industrial i de formar-se amb els millors flequers artesans de Catalunya. Ara vol que La Llibreria sigui una fleca tal com a ell li agraden. I això abraça des de les farines que escull (gairebé totes franceses) fins a l’equip amb qui treballa. Ja he tastat diversos dels seus pans i us he de dir que m’ha agradat molt el de tomàquet amb herbes de Montserrat (apa, ja us he donat una idea per celebrar el 27 d’abril, que ja és al caure). A banda de pans,  La Llibreria programa també activitats literàries. Aquest dimecres 18 d’abril, a les 7 de la tarda, hi presenten la novel·la El Sanatori de l’Ànima… i ho fan dins de l’obrador mateix! Si hi voleu assistir, passeu pel forn avui mateix, compreu-hi el pa i confirmeu-hi l’assistència!

 

Quins pastissos!

divendres, 14/10/2011

Els amics de Gastronomia Activa em van convidar a formar part del jurat del seu concurs anual de pastissos. Hi vaig estar acompanyat de l’Enrique Marco, fotògraf del CUINA, i de la Mónica Alcayna, que l’any passat va guanyar el primer premi del certamen i que ara es dedica professionalment a la pastisseria. Els sis participants van optar per presentar pastissos prou espectaculars, dels qual tres van obtenir premi. Us els presento a continuació:

TARTA1 copia.jpg

Premi al Millor Pastís: Madeira Sponge Cake, de Lucía Meler

TARTA2 copia.jpg

Premi a la Millor Presentació: Chocolate Wrap Cake, de Helen Vass

TARTA3.jpg

Premi del Públic: Pastís d'Ametlla, de Sandra Dàvila

I la resta de participants van ser aquests:

IMG_0687.jpg

La Granja, de Rebeca Fernández

 

IMG_0691.jpg

Pie de Mango, de Francesca Capurro

IMG_0689.jpg

Milfulls de Xocolata, de Xavier Joubert

Moltes felicitats a tots sis!

Ànima de ‘bistrot’

dilluns, 5/09/2011

ENTRADA.JPG

Costa passar per La Cuina d’en Garriga i no entrar-hi. Fruites i verdures, formatges francesos, vins (catalans, sobretot), olis, formatges i xocolates hi són disposats en una versió polida dels colmados de tota la vida amb interferències parisenques i novaiorqueses.

Els esmorzars i berenars que hi oferien van aplegar tants adeptes que, des del juliol, les taules i els fogons han guanyat espai i ara també hi serveixen dinars. L’Helena, alma mater del local, us rebrà i el seu marit, l’Olivier, apareixerà vestit de xef i us sentireu com en un bistrot de Saint-Germain-des-Prés. Ell és francès i la seva cuina d’intencions casolanes —amb amanides, sopes, truites, ous estrellats i altres delícies de les de sempre—, incorpora algun plat del receptari familiar. O bé barreja records: llenties amb foie, porro i gingebre.

El carnisser de Can Deulofeu, de Santa Cristina d’Aro, els va descobrir que l’entredit català ve a equivaler a l’onglette francès. Ells el serveixen com a Filet del Carnisser. Al damunt, l’Olivier hi escampa escalunya picada i caramel·litzada amb el suc de la carn. Vive la France!


LCDG_FOTO2.jpg

La Cuina d'en Garriga

La Cuina d’en Garriga
Consell de Cent, 308. Barcelona.
Tel. 93 215 72 15
Preu del Filet del Carnisser: 16,60 €

És albergínia i és blanca

diumenge, 14/08/2011
10.Alberginia blanca.jpg

L'albergínia blanca del Bages

Diuen que fa un segle que es va deixar de conrear, però els pagesos del Poal de Manresa prou que la coneixien, encara. Fa pocs anys, en Salvador de cal Portella (manresà i hortalà de tota la vida) ens la va dur a casa i ens vam deixar sorprendre per aquella albergínia de blanc impol·lut i gust dolcíssim. M’agrada beneficiar-me d’aquests petits privilegis que ens atorguen pagesos que, com ell, segueixen conreant varietats locals al marge de les estàndards que han imposat les multinacionals.
Si aneu al Bages, enguany ha de ser més fàcil trobar-ne, d’albergínies blanques. La Fundació Alícia, el Gremi d’Hoteleria i el Rebost del Bages (un ens format pel Consell Comarcal i per l’Ajuntament manresà) s’han proposat de fomentar-ne el conreu i la distribució a les botigues, mercats i restaurants de la comarca.
Prou d’albergínies de tot l’any! Són de mentida. Esperem l’estiu, que vinguin les bones de debò. Anem al Bages, cerquem els pagesos als mercats i a les agrobotigues i demanem-los l’albergínia blanca. En temps de truites, escalivades i empedrats, quina sort de poder-la tastar!

Botiga de Món Sant Benet
Camí de Sant Benet, s/n. Sant Fruitós de Bages. Tel. 93 875 94 01
Preu: 1,50 €/kh

‘Macarons’, com si fóssim a París

dimarts , 2/08/2011
Tienda rosich15.JPG

Els macarons d'Enric Rosich

Sempre els deixàvem a la safata. Els macarons, quina mandra! Tant que agraden als parisencs i a nosaltres o bé se’ns enganxen als molars, o bé ens esquerden la dentadura. També li passava al pastisser Enric Rosich. “No en faria mai de la vida!”, pensava. Però això era abans. Ara ha obert a les Arenes de Barcelona l’única botiga del nostre país dedicada exclusivament a aquestes galetes.

La culpa de tot plegat la tenen, d’una banda, el seu esperit inquiet i, de l’altra, Pierre Hermé, apòstol del macaron, amb qui l’Enric va afinar la tècnica fins a comprendre perquè chez Hermé, o l’épicerie fine Fauchon, o el salon de the Ladurée convoquen a París tants devots d’aquest petit four.

Ja no cal anar a la capital francesa per tastar-ne de bons. L’Enric estalvia viatges de mil quilòmetres a més d’un dels seus clients! Al taulell n’hi té de setze menes, que canvien segons la temporada. Tasteu ara el de menta. O el de gessamí. O el de poma verda.

“El macaron té molt ego”, us advertirà, “reclama el seu lloc a taula.” Doneu-l’hi. Com li va passar a l’Enric, us convertireu a la fe macaroniana.

Tienda rosich10.JPG

Enric Rosich Macarons
Local S-4. Centre Comercial Les Arenes. Barcelona
Preu: 1,20 €/unitat

Pecats venials (i ecològics)

dilluns, 18/07/2011
Bodevici P1160726.JPG

Jordi Rivera es deleix pels seus propis gelats!

L’eslògan és amable a l’oïda (“Una gelateria ecològica, saludable i per a tothom”) i atenua el temor de pecar que ens envaeix quan sentim el desig d’un gelat. Bodevici, es diu el negoci. Aquí, veus, la van encertar.

Jordi Rivera es va llicenciar en enginyeria industrial i es va especialitzar en energies sostenibles mentre destacava com a consumidor de gelats. Per acompassar aquests tres àmbits de la seva vida va decidir d’obrir una gelateria ecològica. Les investigacions el van portar fins a Extremadura. Allà hi va conèixer l’únic gelater eco de tot l’estat.

Ara, al barri barceloní de Gràcia, hi arriben els gelats ecològics que Francisco Garcia elabora a Trujillo. Trieu: de formatge de cabra, de vainilla amb soia, de te a la llimona… El de crema catalana segueix la fórmula de l’àvia d’en Jordi.

Com sóc. No n’hauria de demanar cap, penso, i a l’acte ja tasto el de xocolata negra. Me’n reciten totes les virtuts gustatives, saludables i sostenibles. En té tantes, que, si és pecat, no pot passar de venial. Me’n poseu un altre?

Si la cosa va de gelats bons de vici, jo he nascut per pecar. Amén.

***

Bodevici Bioconcept
Torrijos, 21 i Astúries, 2. Barcelona

Preu de Copa Bodevici: 3,80 €

I em vaig quedar a sopar a casa

dijous, 27/01/2011
jonoll1.jpg

Mongetes del genoll de Cristo, crues

Sí, estimades lectores i estimats lectors. Vaig sopar a casa. Malgrat aquesta fama de gormand noctàmbul que m’estic creant, a vegades faig un punt i a part en la meva dissoluta vida gastronòmica per asseure’m a la taula de Cal Garrigosa i menjar com a pagès, que és un sinònim bastant exacte de dir “menjar bé”. I avui, atenent les demandes dels seguidors d’aquest blog que em reclamen alguns posts més low cost (blog, posts, low cost: m’estic embarbussant!), m’entaulo a casa i us explico un dels meus darrers àpats domèstics. Amb un punt d’erudició, si no us sap greu! Que si fa ben poc m’he declarat fan de les (bones) patates bullides, aquí filaré una mica més prim i us parlaré d’una singularitat llegumística no pas gaire divulgada.

Abans d’ahir, a Cal Garrigosa, per sopar vam menjar mongetes del genoll de Cristo amb bròquil de l’hort de casa (avui no presumeixo de convidades espaterrants i, en canvi, presumeixo d’hort. Ja em disculpareu, però és que és per presumir-ne!).

jonoll_de_cristo3.jpg

Cuites, però jo les vaig menjar amb bròquil

Les coses clares: el bròquil era del nostre hort, però les mongetes del genoll de Cristo (jonoll o jonoi, si ho voleu dir a l’abrerenca) venien de Manresa. La setmana passada ens va trucar en Jaume Oliva, hortalà del regadiu manresà, per informar-nos que ja havia collit el llegum en qüestió. Li vam demanar que ens en portés i diumenge ja les teníem. És un dels grans més preuats a la nostra taula familiar. Perquè, malgrat que són força més grosses que les del ganxet (per exemple), aquestes mongetes són carnoses i fines i amb una pell gens molesta. Crues, són curioses per les línies de color de sang que se’ls dibuixen al damunt, raó del nom que se’ls ha donat històricament. Tenen similituds amb altres mongetes, com les de la custòdia, però aquestes es distingeixen per una taca solitària. Cuites, queden de color de teula, com les afartapobres (quin nom tan explícit), però la textura és molt més agradable.

La taula i els bancs de fusta de pi, l’hule humil, el porró de vi i la llar de foc. Les mongetes del genoll de Cristo i el bròquil de l’hort de casa amanit amb oli garriguenc de la cooperativa de l’Albi.

A vegades em quedo a sopar a casa. Tampoc no està gens malament, trobo.

Vins per a tothom

dijous, 13/01/2011

Apòstols del corrent políticament correcte, no us esgarrifeu: amb aquest títol no advoco per una alcoholització general. Però sí que advoco per la divulgació de la cultura del vi (del bon vi) al nostre país. Com a director del CUINA, em toca preguntar-me per què la comunicació vinculada al món del vi utilitza massa sovint aquell llenguatge críptic només apte per a iniciats. O per què tants cops les iniciatives per popularitzar aquesta beguda acaben confoses en presentacions elitistes reservades a cercles reduïts. Una part del vi és això, però només una part! I som molts els qui pensem que cal trencar aquestes fronteres i saber divulgar bé aquest camp tan ampli dels bons vins que són a l’abast d’una majoria, sense ser productes de luxe exclusivíssim ni tampoc beuratges a preu de saldo. Massa vegades ens hem mogut entre aquests dos extrems d’un ventall vinícola que en varietats, preus i qualitats és molt més ampli i matisat.

Resulta que aquesta setmana he tingut dues experiències positives en aquest sentit. Són dos projectes independents l’un de l’altre i que parteixen de premisses diferents, però en tots dos casos els trobo reeixits, i he pensat que als lectors enòfils d’aquest blog us podria interessar conèixer-los. O sigui, que aquí us els explico.

Fastvínic

fastvinic.jpg

L'entrada a Fastvínic

Aquest fast food gurmet ja fa algunes setmanes que és inaugurat i, tot i que ens van convidar a l’obertura, no vaig poder-lo conèixer fins dimarts passat. Confesso que la proposta em provocava cert escepticisme. L’únic referent de maridatge entre bons vins i fast food que tenia al cap era el d’aquella escena d’Entre copes en què el protagonista destapa, sol, una ampolla en una hamburgueseria i beu el vi en un got de cartró. És cert que el projecte venia avalat per l’experiència seriosa de Monvínic, el club de vins que hi ha al costat i que s’ha guanyat un públic fidel des que va obrir fa dos anys. Però em semblava que una cosa i altra eren tan diferents que no podien funcionar les dues.

I sí, Fastvínic té característiques fast (s’hi serveixen entrepans, la comanda es fa a peu dret davant d’una registradora, el menjar i el beure s’hi serveix en safates…), però els elements vínic són els que li donen identitat. Disposa de dos armaris expenedors de vi, on s’hi conserven ampolles seleccionades amb un sistema que permet als clients omplir-se ells mateixos cada copa. Cada copa o cada got, més aviat, perquè malgrat que el vi és el reclam del local, els responsables han decidit servir-lo en gots (Riedel, això sí) en lloc de les copes preceptives. Qüestió de logística, suposo. Els preus de les copes oscil·len entre els 2 i els 5 euros, segons la que trieu. Es tracta que abans, a la caixa, carregueu una targeta amb l’import que penseu gastar i, a mesura que us serviu copes, el crèdit us anirà disminuint. Un sistema enginyós, si més no, si bé resulta una mica desconcertant la primera vegada que te l’expliquen. Vaig tastar un blanc, El Quintà de Bàrbara Forés (DO Terra Alta).

Per menjar, vam demanar-hi dos entrepans calents: el d’albergínia amb tomàquets secs, ruca i mostassa i el de calçots amb escarola i salsa romesco. Deliciosos un i altre, especialment el de calçots, amb un romesco perfecte. També vam escollir una amanida Cèsar, prou quantiosa, amb anxoves i formatge de Veciana. Els responsables del local volen fer del producte ecològic i de proximitat un emblema i us confirmo que el resultat és boníssim. Les postres —una crema catalana amb poma i una crema de xocolata, en el nostre cas— se serveixen en gots de plàstic, que desentonen amb la cura que la resta de serviment té amb els materials reciclables. El cafè se serveix en got de cartró i, tot i que això és més sostenible, també és una llàstima, organolèpticament parlant.

Vam trobar-nos-hi, al peu del canó, el sommelier César Cànovas i el xef Sergi de Meià, que dupliquen la seva activitat amb les tasques de Monvínic. Es prenen aquest nou projecte molt seriosament, això queda clar. I jo que hi havia entrat escèptic, en vaig sortir convençut.

Tot el que us he dit va costar 15 € per persona. Si mai heu anat a un Pans&Company, sabreu que la diferència de preu és ben poca. Però la diferència en la qualitat del producte és abismal. A favor de Fastvínic, és clar.

Fastvínic. Diputació, 251. Barcelona. Tel. 93 272 61 87.

Celler Cal Marino

cal_marino.jpg

Benvinguts a Cal Marino

Aquesta taverna del Poble-sec ja fa més d’un any que funciona. La Carme Gasull ens la va descobrir l’octubre passat al número 111 del CUINA. Jo hi vaig anar ahir, dimecres. Quin lloc més bonic! No té l’interiorisme de l’Alfons Tost al Monvínic, té l’encant dels comerços de barri, amb les parets de pedra i els bocois a l’entrada en què, encara, se serveix el vi a doll. Les prestatgeries estan curulles d’ampolles de vins de denominacions d’origen catalanes, que són l’aposta del local. I, darrere el taulell, l’Eduard Burrull, perfecte amfitrió d’un comerç autènticament de proximitat i que, sense ser de tota la vida, sembla que ho sigui.

En la seva oferta de vins catalans, la franja de 8 a 10 euros és majoritària, i ben pocs n’hi ha que s’acostin als 20. Aneu-hi i tasteu-los a copes! A nosaltres ens en van servir tres de La Ninota (DOQ Priorat). Ho vam acompanyar amb una tapa (boníssima!) de papas arrugás amb tres salses: mojo picón, mojo picón verd i almodrote.

Tot plegat, 10 €. Així, qui no veu bon vi és perquè no vol.

Celler Cal Marino. Margarit, 54 (Poble-sec). Barcelona. Tel. 93 329 45 92.

Quin honor, ser xatonaire

dilluns, 22/11/2010
xato0.jpg

Triumvirat xatonaire

Va passar ahir, diumenge, al migdia. Amb en Pere Tapias excercint de mestre de cerimònies, en Pius Alibek (escriptor, filòleg, divulgador de la gastronomia del Pròxim Orient i propietari del restaurant barceloní Mesopotàmia) i jo mateix (en representació de la revista CUINA) vam ser investits Xatonaires d’Honor a Vilanova i la Geltrú. L’acte va tenir lloc en el marc del Festival del Xató i la Cuina d’Hivern que cada any se celebra en aquesta ciutat, i el fet que en Pere fos el mestre xatòleg i que el company de la peripècia fos l’amic Pius, va fer que l’acte resultés especialment simpàtic. De fet, penso que de tots els títols que es poden tenir en aquesta vida, el de Xatonaire d’Honor és un dels més singulars, segur. I això que encara estic lluny d’acumular un currículum tan extens —i tan envejable— com el d’en Tapias, que en l’entrevista que la Clàudia Pujol li va fer a la nostra revista confessava que, al llarg de tota la seva trajectòria, ha acumulat una quarantena de títols honorífics: des de mestre romescaire fins a marquès de la Nyora! Jo encara sóc ben lluny de rebre aitals distincions.

Més enllà de l’anècdota de la nostra investidura, el Festival del Xató em va semblar una festa ben recomanable, si encara no la coneixeu. Els millors hortalans del municipi hi tenen parada (vaig trobar-hi els primers espigalls de la temporada!); s’hi podien tastar els vins de tots els cellers del Garraf, un territori vinícola que cerca la seva pròpia personalitat a la DO Penedès; hi podíem tastar el xató innovador de l’Associació de Joves Cuiners de Vilanova i la Geltrú; vaig descobrir-hi les postres del xató (un dolç de la Pastisseria Blanch, elaborat amb la típica merenga vilanovina, tenyida dels colors xatonaires)… Ja ho diu el nom de l’esdeveniment: tot un festival.

I com a colofó, un dinar d’aquells que fan dir sí senyor a Cal Vadó, al bell mig de la rambla de Vilanova. El Vadó Pons havia aparegut al reportatge que vam dedicar als ranxos de pescadors al número 82 de la revista. Ara ja no surt amb la barca, però aboca el seu saber mariner en la cuina del seu restaurant. Entre els millors plats que hi vam tastar: uns sorells en escabetx, uns bunyols de bacallà i un all cremat amb orada, per la salsa del qual es deixarien pescar tots els peixos comestibles de sota el mar. I tot plegat, amanit amb la conversa incessant d’en Pere i d’en Pius, capaços de teoritzar sobre el xató i sobre mil coses més. Només per aquest àpat, l’honor de ser xatonaire, com diu el tòpic, és meu.

xato3.jpg

A la vostra salut!

Ha arribat el vi novell!

divendres, 12/11/2010

vinovell.jpgVa ser ahir, diada de Sant Martí. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi: aquest dia toca estrenar el vi novell! La família Falgueras, del Celler de Gelida de Sants, va convidar la redacció del CUINA i altres amics a celebrar la diada amb un dinar al seu establiment. Allà, els xarcuters Margarit van preparar-nos aperitius amb botifarra negra i blanca d’elaboració pròpia —el millor: el que van anomenar ‘els tres reis de Margarit’, una combinació de bolets, patata trufada i botifarra de ceba— i, després, una esplèndida escudella i carn d’olla que —amb la col·laboració d’una part dels convidats (convidades, per ser honestos)— va cuinar el xef Carlos Garcia Clamar, del restaurant Quvid de Barcelona. Per postres, torrons casolans, merenga i els inevitables carquinyolis de Sant Quintí de Mediona que, amb bon criteri, els Falgueras serveixen sempre. Ah! I, per descomptat, el vi novell de la cooperativa Celler del Masroig (DO Montsant), un carinyena joveníssim i afruitadíssim que va complir perfectament la seva funció de maridar amb l’escudella, un binomi sempre complicat.

Al final del dinar, el Toni Falgueras va fer una encesa defensa del vi novell, un producte massa desconegut a casa nostra, tot i que, tradicionalment, a les comarques vinícoles l’estrena del vi de l’any era una de les dates més esperades del calendari. Els sommeliers saben que el vi novell —el més afruitat de tots, no en va és el que s’acosta més al most, però ja és 100 % vi— no és pas el millor de tots, però els francesos, que tant valoren el seu producte, no s’han arronsat pas per això i han fet de la presentació del seu beaujolais —el vi novell, a França— una esplèndida operació comercial, i ben legítima que és. Al capdavall, la reivindicació del vi novell recupera també una part de la nostra cultura vinícola, i en un món on la novetat ens fascina, com no ens ha d’emocionar el primer tast d’un vi que ens anticipa els plaers golosos que ens regalarà al cap de pocs mesos, anys o, fins i tot, dècades? Per als vinaters, és una sensació indescriptible!

Ah! I el vi novell ha arribat també a Cal Garrigosa d’Abrera. Aquest estiu us he anat explicant com n’eren de verdes les vinyes al juny, com ens havia respectat el temps a l’agost i com n’havia estat de festiva la verema al setembre. Si voleu tastar el resultat de tots aquests mesos, podeu venir-hi aquest cap de setmana, tant dissabte 13 com diumenge 14 de novembre, al número 70 del carrer del Rebato (Abrera). M’agradarà molt saludar-vos-hi i brindar amb l’autèntic vi novell!