Arxiu de la categoria ‘Botigues’

El bo i millor del Pirineu

dilluns, 11/08/2014

Jo no en sabia res, fins que el febrer passat, amb la fredorada que feia, l’Enrique Marco (el fotògraf) i jo vam anar d’exploració a Bellver de Cerdanya per descobrir-hi algunes adreces que han anat sortint a la revista: el restaurant Ca la Núria, la xarcurteria de Cal Jaume (encara l’hem de publicar!) i El Tupí de la Cerdanya, del nucli de Bor. A tot arreu ens van atendre la mar de bé, però la visita va ser especialment fructífera a El Tupí, on la Cati Soler i en Joan Sangenís ens van servir un esmorzar d’aquells que fan dir sí senyor mentre ens parlaven de la fira de Sant Llorenç. I això va ser una revelació.

bellver1.JPG

Als porxos de la plaça de Bellver

Fa trenta anys que se celebra aquesta fira i jo no en sabia res. No és que ho hagi de saber tot, però hiperinformats com estem de fires medievals de cartró pedra i de mercats de falsos artesans alimentaris, era un pecat no conèixer encara la mostra de Bellver. Té lloc cada any coincidint amb el dia de Sant Llorenç, és a dir, el 10 d’agost, que justament era ahir. Hi vaig anar i vaig comprovar que el que m’havia explicat en Joan coincidia amb la realitat.

bellver4.JPG

Serrat d’ovella de Sant Miquel de Cuixa

A la Fira de Sant Llorenç només hi participen artesans alimentaris que puguin acreditar que elaboren ells mateixos els seus productes, que ho fan amb ingredients propis o del territori i que viuen i treballen al Pirineu. Així us ho vam explicar al número d’agost del CUINA i, els lectors que hi vau anar, us vau trobar, com jo, que realment era així. Formatgers, xarcuters, herbolaris, conservers, forners… La trentena de parades eren un catàleg del bo i millor dels productes pirinencs.

bellver2.JPG

La Mercè, del Serrat Gros

Entre els coneguts, em va agradar trobar-hi els formatges del Serrat Gros (Ossera), d’El Molí de Ger, del Tros de Sort, de Casa Mateu (Surp), de Valette (Sant Llorenç de Morunys)… Els que estigueu al cas dels bons formatges catalans confirmareu que aquesta és una aliniació de luxe! També va ser un gust trobar-hi les melmelades i conserves d’El Tupí de la Cerdanya (sabeu que he decidit que la seva mostassa és la millor del món?), les de Ple de Bo  (Travesseres), que demostren que la Núria Burnat és una artistassa de la matèria, i les de L’Aranyonet (de la Pobla de Lillet), que fa poc que han sortit a la revista. El pa d’espelta del Forn d’en Pitus  (de Vilada) i les galetes de Casabella Natura (Olvan) van ser altres retrobaments feliços.

bellver8.JPG

L’Stephane tasta el seu gelat de ceps

Entre les descobertes, el formatger Ignasi Civil, que amb la seva companya Montserrat fan un serrat d’ovella majestuós al costat de Sant Miquel de Cuixà. També la mel d’en Miquel Prat, de Saldes, un apicultor de família de llarga tradició en aquesta activitat. I el Lagrimus, el nou xarop d’avet de Michel Baylocq, elaborat amb pinyes del Pirineu, que ens desperta la imaginació culinària. I, caçador de bons gelats com sóc, va ser tota una descoberta conèixer l’Stephane, un cors instal·lat a Bellver des de fa tres anys que elabora gelats amb la llet pirinenca de base. Boníssims! El millor és que els aneu a tastar a Bellver, però si sou barcelonins —o Barcelona us queda més avinent—, també els ven al número 5 de la plaça de la Vila de Gràcia. Pyreneum, es diuen aquests gelats.

La fira va començar poc temps després que en Sangenís s’instal·lés a Bor. Des del primer moment, va dedicar-se a l’alimentació artesana i va buscar complicitat amb els darrers elaboradors autèntics que sobrevivien a la zona i amb els nous productors que, com ell, hi estaven arribant. Entre uns quants —i deixeu-me que citi la formatgera Eulàlia Torras, fundadora del Serrat Gros, com una de les participants més destacades— van crear aquesta fira a la quieta. I així han arribat a les tres dècades, conservant l’autenticiat que els va inspirar, sent coherents i, sobretot, estimant-se els seus productes i el seu territori. I la fira, a la qual s’hi han anat sumant les noves generacions d’artesans de qualitat, transmet aquest esperit.

bellver7.JPG

La Núria acabant d’emplatar l’arròs de ceps

La gran novetat de la fira d’engany, va ser un showcooking dedicat al cep que es va fer dins del recinte idíl·lic del pati de les Monges. La cuinera Núria Bonet hi va preparar cinc tapes que contenien el cep com a ingredient. Un ravioli de vedella ecològica Eco Pirineu amb cep; un tall de coca de cal Pous amb pa de ceps de Cal Jaume i xocolata; un gotet de tres textures —crema, escuma i garrapinyat— de ceps; un arròs amb ceps i un gelat de ceps. Va ser fastuós. La va acompanyar el cuiner més expert en la cuina del bolet, Miquel Márquez, del restaurant Sala, de Berga. Pioner en portar els bolets a l’alta cuina, Márquez va fer una descripció sensual del cep i va explicar els secrets per cuinar-lo correctament: “és el bolet del seny, posar-ne massa ho emmascara tot”. La cuina de la Núria Bonet, va ser, en aquest sentit, una mostra de cuina equilibrada.

La Núria és una cuinera interessantíssima, que va tornar al seu poble natal, Bellver, després d’estudiar a la Joviat i passar per alguns grans restaurants, com els de Nandu Jubany. El seu restaurant, Ca la Núria, és només senzill en aparença. La Núria s’esforça per oferir una cuina de territori allunyada de tòpics. Us en el vaig recomanar al número 158 del CUINA (el del darrer més d’abril), i, després d’haver-hi dinat ahir, ho tornaria a fer: ara que n’és temporada, demaneu-hi el magret d’ànec amb préssecs.

bellver9.JPG

Com és que encara no heu anat a la terrassa d’El Tupí de la Cerdanya?

El dia va acabar a cal Joan i la Cati. Els vespres d’estiu, El Tupí de la Cerdanya, converteix el seu pati —ocupen les antigues escoles del Bor i el local, rehabilitat, és deliciós— en una creperia, coqueria, pizzeria o digueu-ne com volgueu, la mar d’agradable. Els formatges, conserves i embotits del Pirineu hi tornen a ser protagonistes, i l’àpat senzill, però saborós, en aquell tros de prat, va ser la millor manera d’acabar el dia.

En una Cerdanya que darrerament semblava només un refugi d’evasors fiscals, l’aliaça d’aquests petits productors amb els nous cuiners que, com la Núria, es coneixen el territori pam a pam marca un camí per a la gastronomia pirinenca que mereix el suport de tothom.

Jo m’he quedat amb ganes de tornar-hi l’any que ve, per Sant Llorenç.

101 anys d’orxata

dimecres, 11/09/2013
tioche1.jpg

El Tío Che és una orxateria amb molta història

L’escriptora Nora Pojomovsky, autora de diversos llibres sobre racons gormands centenaris, em va convidar a visitar la famosíssima orxateria El Tío Che del Poblenou. Ja fa temps que viu a Barcelona, però la Nora és argentina i, com cal esperar de la gent d’aquell país, és loquaç, eloqüent i convincent a la vegada. “Enlloc trobaràs tanta vida com a la cantonada del Tío Che”, m’assegurava. La Nora sempre em porta a locals amb històries singulars i carregades d’humanitat. La del Tío Che la va escriure en un opuscle entranyable i deliciós —titulat Che, prova!— quan, l’any passat, aquesta orxateria va celebrar el centenari. Quan hi vam anar, doncs, va ser com si hi celebréssim els 101 anys, que sempre és més original.

IMG_7474_100.jpg

La Tere, somrient, com sempre

Al Tío Che va venir a rebre’ns la mestressa, la Tere Moreno. La Tere és un remolí: en poca estona va servir-nos orxates i gelats, mentre ens explicava les anècdotes del negoci, al qual ella va arribar després de casar-se amb l’Alfons Iborra, nét del Pere Joan i la Jerónima, els fundadors. Avui, la quarta generació —la Irene i la Natàlia, filles de l’Alfons i la Tere— ja hi treballa. Continuïtat assegurada.

La continuïtat del Tío Che respon a aquest compromís ancestral d’una família amb arrels alacantines, però també amb el respecte per l’elaboració tradicional de l’orxata i els altres productes que serveixen. D’orxata, n’elaboren tot l’any, perquè tenen espai per conservar les xufes. La Tere explica, incrèdula, com encara algun comercial despistat mira de vendre’ls preparats artificials per fer l’orxata. Tot el que fan ells surt de l’obrador propi i de Tío Che només n’hi ha un: vade retro les franquícies!

tio_che3.jpg

Atenció al granissat d'ordi!

La llista del que em va donar per tastar la Tere seria llarguíssima. Més enllà de la famosa orxata, va aconseguir sorprendre’m (agradablement) amb el granissat d’ordi, elaborat amb malta torrada, canyella i llimona. Vaja, un refresc natural que em va semblar boníssim i una alternativa ideal per als refrescos ensucrats que ens endossen sovint. També va triomfar la llet merengada: de fet, m’acompanyava una amiga valenciana que, amb la boca petita, va dir que li agradava molt, fins i tot més que la que li prepara sa mare. També vam tastar un granissat de llet amb llimona esplèndid i refrescant. I encara vam fer lloc per degustar tota una colla de gelats artesans que elaboren ells mateixos: la Nora (recordeu que és argentina) va recomanar insistentment el de dulce de leche: “està fet amb el millor dulce de leche que es ven al meu país”, va dir, sorpresa (no l’havia tastat mai fins llavors).

Aprofiteu ara, que són els últims dies de la festa major del Poblenou, i visiteu (o torneu a visitar) el Tío Che. Feu cua per demanar orxata, llet merengada, ‘flotaors‘ (una orxata amb una bola de gelat) o atreviu-vos amb el granissat d’ordi, la revelació. Estigueu-vos-hi una estona i amareu-vos de la vida que la Tere, l’Alfons i la seva família donen a aquest racó d’un barri que lluita per mantenir-se autèntic.

Tío Che
Rambla del Poblenou, 44-46
Barcelona
Tel. 93 309 18 72

Una cruïlla imprescindible

dilluns, 9/04/2012

Hi heu d’anar tan aviat com pogueu. Us parlo de la cruïlla dels carrers Diputació i Aribau de Barcelona. Darrerament s’hi han obert dos establiments que cal tenir en compte: la bomboneria Marina Mel (que va obrir l’estiu passat) i el forn de pa La Llibreria (amb tot just dos mesos d’història). En vam parlar l’altre dia a la secció Bons Vivants d’El matí de Catalunya Ràdio, en la qual col·laboro de tant en tant.

foto-7.JPG

La Marina, a la bomboneria

De Marina Mel (Diputació, 207) us en puc cantar unes quantes excel·lències, però intentaré descriure essencialment el que hi trobareu. En primer lloc, una xocolatera carismàtica, la Marina Hammam, que va deixar el seu Sao Paulo natal per venir a aprendre de grans pastissers catalans, com Oriol Balaguer o Enric Rovira. A Barcelona ha importat i perfeccionat una delicadesa que ja havia creat al Brasil: els marmels, uns bombons que només fa ella sobre la base del pa de mel i espècies, tan popular a la seva ciutat. Els farceix de melmelades, que ella mateixa elabora (perquè no s’excedeixin de dolçor) amb productes ecològics, i els banya amb xocolates de primer nivell. I per si tot això encara no us ha convençut, la botiga en si mateixa mereix una visita, perquè la Marina té un vena artística que expressa en cada racó del seu local.

foto-5.JPG

En Juli amb els seus pans

A quatre passes, va obrir el febrer passat La Llibreria (Aribau, 22), un forn amb un nom que homenatja el negoci que el va precedir en aquell local. El forner és un valencià arrelat a Barcelona, en Juli Álvarez, que ha obert aquest negoci després de conèixer l’elaboració del pa industrial i de formar-se amb els millors flequers artesans de Catalunya. Ara vol que La Llibreria sigui una fleca tal com a ell li agraden. I això abraça des de les farines que escull (gairebé totes franceses) fins a l’equip amb qui treballa. Ja he tastat diversos dels seus pans i us he de dir que m’ha agradat molt el de tomàquet amb herbes de Montserrat (apa, ja us he donat una idea per celebrar el 27 d’abril, que ja és al caure). A banda de pans,  La Llibreria programa també activitats literàries. Aquest dimecres 18 d’abril, a les 7 de la tarda, hi presenten la novel·la El Sanatori de l’Ànima… i ho fan dins de l’obrador mateix! Si hi voleu assistir, passeu pel forn avui mateix, compreu-hi el pa i confirmeu-hi l’assistència!

 

Quins pastissos!

divendres, 14/10/2011

Els amics de Gastronomia Activa em van convidar a formar part del jurat del seu concurs anual de pastissos. Hi vaig estar acompanyat de l’Enrique Marco, fotògraf del CUINA, i de la Mónica Alcayna, que l’any passat va guanyar el primer premi del certamen i que ara es dedica professionalment a la pastisseria. Els sis participants van optar per presentar pastissos prou espectaculars, dels qual tres van obtenir premi. Us els presento a continuació:

TARTA1 copia.jpg

Premi al Millor Pastís: Madeira Sponge Cake, de Lucía Meler

TARTA2 copia.jpg

Premi a la Millor Presentació: Chocolate Wrap Cake, de Helen Vass

TARTA3.jpg

Premi del Públic: Pastís d'Ametlla, de Sandra Dàvila

I la resta de participants van ser aquests:

IMG_0687.jpg

La Granja, de Rebeca Fernández

 

IMG_0691.jpg

Pie de Mango, de Francesca Capurro

IMG_0689.jpg

Milfulls de Xocolata, de Xavier Joubert

Moltes felicitats a tots sis!

Ànima de ‘bistrot’

dilluns, 5/09/2011

ENTRADA.JPG

Costa passar per La Cuina d’en Garriga i no entrar-hi. Fruites i verdures, formatges francesos, vins (catalans, sobretot), olis, formatges i xocolates hi són disposats en una versió polida dels colmados de tota la vida amb interferències parisenques i novaiorqueses.

Els esmorzars i berenars que hi oferien van aplegar tants adeptes que, des del juliol, les taules i els fogons han guanyat espai i ara també hi serveixen dinars. L’Helena, alma mater del local, us rebrà i el seu marit, l’Olivier, apareixerà vestit de xef i us sentireu com en un bistrot de Saint-Germain-des-Prés. Ell és francès i la seva cuina d’intencions casolanes —amb amanides, sopes, truites, ous estrellats i altres delícies de les de sempre—, incorpora algun plat del receptari familiar. O bé barreja records: llenties amb foie, porro i gingebre.

El carnisser de Can Deulofeu, de Santa Cristina d’Aro, els va descobrir que l’entredit català ve a equivaler a l’onglette francès. Ells el serveixen com a Filet del Carnisser. Al damunt, l’Olivier hi escampa escalunya picada i caramel·litzada amb el suc de la carn. Vive la France!


LCDG_FOTO2.jpg

La Cuina d'en Garriga

La Cuina d’en Garriga
Consell de Cent, 308. Barcelona.
Tel. 93 215 72 15
Preu del Filet del Carnisser: 16,60 €

És albergínia i és blanca

diumenge, 14/08/2011
10.Alberginia blanca.jpg

L'albergínia blanca del Bages

Diuen que fa un segle que es va deixar de conrear, però els pagesos del Poal de Manresa prou que la coneixien, encara. Fa pocs anys, en Salvador de cal Portella (manresà i hortalà de tota la vida) ens la va dur a casa i ens vam deixar sorprendre per aquella albergínia de blanc impol·lut i gust dolcíssim. M’agrada beneficiar-me d’aquests petits privilegis que ens atorguen pagesos que, com ell, segueixen conreant varietats locals al marge de les estàndards que han imposat les multinacionals.
Si aneu al Bages, enguany ha de ser més fàcil trobar-ne, d’albergínies blanques. La Fundació Alícia, el Gremi d’Hoteleria i el Rebost del Bages (un ens format pel Consell Comarcal i per l’Ajuntament manresà) s’han proposat de fomentar-ne el conreu i la distribució a les botigues, mercats i restaurants de la comarca.
Prou d’albergínies de tot l’any! Són de mentida. Esperem l’estiu, que vinguin les bones de debò. Anem al Bages, cerquem els pagesos als mercats i a les agrobotigues i demanem-los l’albergínia blanca. En temps de truites, escalivades i empedrats, quina sort de poder-la tastar!

Botiga de Món Sant Benet
Camí de Sant Benet, s/n. Sant Fruitós de Bages. Tel. 93 875 94 01
Preu: 1,50 €/kh

‘Macarons’, com si fóssim a París

dimarts, 2/08/2011
Tienda rosich15.JPG

Els macarons d'Enric Rosich

Sempre els deixàvem a la safata. Els macarons, quina mandra! Tant que agraden als parisencs i a nosaltres o bé se’ns enganxen als molars, o bé ens esquerden la dentadura. També li passava al pastisser Enric Rosich. “No en faria mai de la vida!”, pensava. Però això era abans. Ara ha obert a les Arenes de Barcelona l’única botiga del nostre país dedicada exclusivament a aquestes galetes.

La culpa de tot plegat la tenen, d’una banda, el seu esperit inquiet i, de l’altra, Pierre Hermé, apòstol del macaron, amb qui l’Enric va afinar la tècnica fins a comprendre perquè chez Hermé, o l’épicerie fine Fauchon, o el salon de the Ladurée convoquen a París tants devots d’aquest petit four.

Ja no cal anar a la capital francesa per tastar-ne de bons. L’Enric estalvia viatges de mil quilòmetres a més d’un dels seus clients! Al taulell n’hi té de setze menes, que canvien segons la temporada. Tasteu ara el de menta. O el de gessamí. O el de poma verda.

“El macaron té molt ego”, us advertirà, “reclama el seu lloc a taula.” Doneu-l’hi. Com li va passar a l’Enric, us convertireu a la fe macaroniana.

Tienda rosich10.JPG

Enric Rosich Macarons
Local S-4. Centre Comercial Les Arenes. Barcelona
Preu: 1,20 €/unitat

Pecats venials (i ecològics)

dilluns, 18/07/2011
Bodevici P1160726.JPG

Jordi Rivera es deleix pels seus propis gelats!

L’eslògan és amable a l’oïda (“Una gelateria ecològica, saludable i per a tothom”) i atenua el temor de pecar que ens envaeix quan sentim el desig d’un gelat. Bodevici, es diu el negoci. Aquí, veus, la van encertar.

Jordi Rivera es va llicenciar en enginyeria industrial i es va especialitzar en energies sostenibles mentre destacava com a consumidor de gelats. Per acompassar aquests tres àmbits de la seva vida va decidir d’obrir una gelateria ecològica. Les investigacions el van portar fins a Extremadura. Allà hi va conèixer l’únic gelater eco de tot l’estat.

Ara, al barri barceloní de Gràcia, hi arriben els gelats ecològics que Francisco Garcia elabora a Trujillo. Trieu: de formatge de cabra, de vainilla amb soia, de te a la llimona… El de crema catalana segueix la fórmula de l’àvia d’en Jordi.

Com sóc. No n’hauria de demanar cap, penso, i a l’acte ja tasto el de xocolata negra. Me’n reciten totes les virtuts gustatives, saludables i sostenibles. En té tantes, que, si és pecat, no pot passar de venial. Me’n poseu un altre?

Si la cosa va de gelats bons de vici, jo he nascut per pecar. Amén.

***

Bodevici Bioconcept
Torrijos, 21 i Astúries, 2. Barcelona

Preu de Copa Bodevici: 3,80 €

I em vaig quedar a sopar a casa

dijous, 27/01/2011
jonoll1.jpg

Mongetes del genoll de Cristo, crues

Sí, estimades lectores i estimats lectors. Vaig sopar a casa. Malgrat aquesta fama de gormand noctàmbul que m’estic creant, a vegades faig un punt i a part en la meva dissoluta vida gastronòmica per asseure’m a la taula de Cal Garrigosa i menjar com a pagès, que és un sinònim bastant exacte de dir “menjar bé”. I avui, atenent les demandes dels seguidors d’aquest blog que em reclamen alguns posts més low cost (blog, posts, low cost: m’estic embarbussant!), m’entaulo a casa i us explico un dels meus darrers àpats domèstics. Amb un punt d’erudició, si no us sap greu! Que si fa ben poc m’he declarat fan de les (bones) patates bullides, aquí filaré una mica més prim i us parlaré d’una singularitat llegumística no pas gaire divulgada.

Abans d’ahir, a Cal Garrigosa, per sopar vam menjar mongetes del genoll de Cristo amb bròquil de l’hort de casa (avui no presumeixo de convidades espaterrants i, en canvi, presumeixo d’hort. Ja em disculpareu, però és que és per presumir-ne!).

jonoll_de_cristo3.jpg

Cuites, però jo les vaig menjar amb bròquil

Les coses clares: el bròquil era del nostre hort, però les mongetes del genoll de Cristo (jonoll o jonoi, si ho voleu dir a l’abrerenca) venien de Manresa. La setmana passada ens va trucar en Jaume Oliva, hortalà del regadiu manresà, per informar-nos que ja havia collit el llegum en qüestió. Li vam demanar que ens en portés i diumenge ja les teníem. És un dels grans més preuats a la nostra taula familiar. Perquè, malgrat que són força més grosses que les del ganxet (per exemple), aquestes mongetes són carnoses i fines i amb una pell gens molesta. Crues, són curioses per les línies de color de sang que se’ls dibuixen al damunt, raó del nom que se’ls ha donat històricament. Tenen similituds amb altres mongetes, com les de la custòdia, però aquestes es distingeixen per una taca solitària. Cuites, queden de color de teula, com les afartapobres (quin nom tan explícit), però la textura és molt més agradable.

La taula i els bancs de fusta de pi, l’hule humil, el porró de vi i la llar de foc. Les mongetes del genoll de Cristo i el bròquil de l’hort de casa amanit amb oli garriguenc de la cooperativa de l’Albi.

A vegades em quedo a sopar a casa. Tampoc no està gens malament, trobo.

Vins per a tothom

dijous, 13/01/2011

Apòstols del corrent políticament correcte, no us esgarrifeu: amb aquest títol no advoco per una alcoholització general. Però sí que advoco per la divulgació de la cultura del vi (del bon vi) al nostre país. Com a director del CUINA, em toca preguntar-me per què la comunicació vinculada al món del vi utilitza massa sovint aquell llenguatge críptic només apte per a iniciats. O per què tants cops les iniciatives per popularitzar aquesta beguda acaben confoses en presentacions elitistes reservades a cercles reduïts. Una part del vi és això, però només una part! I som molts els qui pensem que cal trencar aquestes fronteres i saber divulgar bé aquest camp tan ampli dels bons vins que són a l’abast d’una majoria, sense ser productes de luxe exclusivíssim ni tampoc beuratges a preu de saldo. Massa vegades ens hem mogut entre aquests dos extrems d’un ventall vinícola que en varietats, preus i qualitats és molt més ampli i matisat.

Resulta que aquesta setmana he tingut dues experiències positives en aquest sentit. Són dos projectes independents l’un de l’altre i que parteixen de premisses diferents, però en tots dos casos els trobo reeixits, i he pensat que als lectors enòfils d’aquest blog us podria interessar conèixer-los. O sigui, que aquí us els explico.

Fastvínic

fastvinic.jpg

L'entrada a Fastvínic

Aquest fast food gurmet ja fa algunes setmanes que és inaugurat i, tot i que ens van convidar a l’obertura, no vaig poder-lo conèixer fins dimarts passat. Confesso que la proposta em provocava cert escepticisme. L’únic referent de maridatge entre bons vins i fast food que tenia al cap era el d’aquella escena d’Entre copes en què el protagonista destapa, sol, una ampolla en una hamburgueseria i beu el vi en un got de cartró. És cert que el projecte venia avalat per l’experiència seriosa de Monvínic, el club de vins que hi ha al costat i que s’ha guanyat un públic fidel des que va obrir fa dos anys. Però em semblava que una cosa i altra eren tan diferents que no podien funcionar les dues.

I sí, Fastvínic té característiques fast (s’hi serveixen entrepans, la comanda es fa a peu dret davant d’una registradora, el menjar i el beure s’hi serveix en safates…), però els elements vínic són els que li donen identitat. Disposa de dos armaris expenedors de vi, on s’hi conserven ampolles seleccionades amb un sistema que permet als clients omplir-se ells mateixos cada copa. Cada copa o cada got, més aviat, perquè malgrat que el vi és el reclam del local, els responsables han decidit servir-lo en gots (Riedel, això sí) en lloc de les copes preceptives. Qüestió de logística, suposo. Els preus de les copes oscil·len entre els 2 i els 5 euros, segons la que trieu. Es tracta que abans, a la caixa, carregueu una targeta amb l’import que penseu gastar i, a mesura que us serviu copes, el crèdit us anirà disminuint. Un sistema enginyós, si més no, si bé resulta una mica desconcertant la primera vegada que te l’expliquen. Vaig tastar un blanc, El Quintà de Bàrbara Forés (DO Terra Alta).

Per menjar, vam demanar-hi dos entrepans calents: el d’albergínia amb tomàquets secs, ruca i mostassa i el de calçots amb escarola i salsa romesco. Deliciosos un i altre, especialment el de calçots, amb un romesco perfecte. També vam escollir una amanida Cèsar, prou quantiosa, amb anxoves i formatge de Veciana. Els responsables del local volen fer del producte ecològic i de proximitat un emblema i us confirmo que el resultat és boníssim. Les postres —una crema catalana amb poma i una crema de xocolata, en el nostre cas— se serveixen en gots de plàstic, que desentonen amb la cura que la resta de serviment té amb els materials reciclables. El cafè se serveix en got de cartró i, tot i que això és més sostenible, també és una llàstima, organolèpticament parlant.

Vam trobar-nos-hi, al peu del canó, el sommelier César Cànovas i el xef Sergi de Meià, que dupliquen la seva activitat amb les tasques de Monvínic. Es prenen aquest nou projecte molt seriosament, això queda clar. I jo que hi havia entrat escèptic, en vaig sortir convençut.

Tot el que us he dit va costar 15 € per persona. Si mai heu anat a un Pans&Company, sabreu que la diferència de preu és ben poca. Però la diferència en la qualitat del producte és abismal. A favor de Fastvínic, és clar.

Fastvínic. Diputació, 251. Barcelona. Tel. 93 272 61 87.

Celler Cal Marino

cal_marino.jpg

Benvinguts a Cal Marino

Aquesta taverna del Poble-sec ja fa més d’un any que funciona. La Carme Gasull ens la va descobrir l’octubre passat al número 111 del CUINA. Jo hi vaig anar ahir, dimecres. Quin lloc més bonic! No té l’interiorisme de l’Alfons Tost al Monvínic, té l’encant dels comerços de barri, amb les parets de pedra i els bocois a l’entrada en què, encara, se serveix el vi a doll. Les prestatgeries estan curulles d’ampolles de vins de denominacions d’origen catalanes, que són l’aposta del local. I, darrere el taulell, l’Eduard Burrull, perfecte amfitrió d’un comerç autènticament de proximitat i que, sense ser de tota la vida, sembla que ho sigui.

En la seva oferta de vins catalans, la franja de 8 a 10 euros és majoritària, i ben pocs n’hi ha que s’acostin als 20. Aneu-hi i tasteu-los a copes! A nosaltres ens en van servir tres de La Ninota (DOQ Priorat). Ho vam acompanyar amb una tapa (boníssima!) de papas arrugás amb tres salses: mojo picón, mojo picón verd i almodrote.

Tot plegat, 10 €. Així, qui no veu bon vi és perquè no vol.

Celler Cal Marino. Margarit, 54 (Poble-sec). Barcelona. Tel. 93 329 45 92.