Arxiu de la categoria ‘Botigues’

Quins pastissos!

divendres, 14/10/2011

Els amics de Gastronomia Activa em van convidar a formar part del jurat del seu concurs anual de pastissos. Hi vaig estar acompanyat de l’Enrique Marco, fotògraf del CUINA, i de la MĂłnica Alcayna, que l’any passat va guanyar el primer premi del certamen i que ara es dedica professionalment a la pastisseria. Els sis participants van optar per presentar pastissos prou espectaculars, dels qual tres van obtenir premi. Us els presento a continuaciĂł:

TARTA1 copia.jpg

Premi al Millor PastĂ­s: Madeira Sponge Cake, de LucĂ­a Meler

TARTA2 copia.jpg

Premi a la Millor PresentaciĂł: Chocolate Wrap Cake, de Helen Vass

TARTA3.jpg

Premi del PĂşblic: PastĂ­s d'Ametlla, de Sandra DĂ vila

I la resta de participants van ser aquests:

IMG_0687.jpg

La Granja, de Rebeca Fernández

 

IMG_0691.jpg

Pie de Mango, de Francesca Capurro

IMG_0689.jpg

Milfulls de Xocolata, de Xavier Joubert

Moltes felicitats a tots sis!

Ă€nima de ‘bistrot’

dilluns, 5/09/2011

ENTRADA.JPG

Costa passar per La Cuina d’en Garriga i no entrar-hi. Fruites i verdures, formatges francesos, vins (catalans, sobretot), olis, formatges i xocolates hi són disposats en una versió polida dels colmados de tota la vida amb interferències parisenques i novaiorqueses.

Els esmorzars i berenars que hi oferien van aplegar tants adeptes que, des del juliol, les taules i els fogons han guanyat espai i ara també hi serveixen dinars. L’Helena, alma mater del local, us rebrà i el seu marit, l’Olivier, apareixerà vestit de xef i us sentireu com en un bistrot de Saint-Germain-des-Prés. Ell és francès i la seva cuina d’intencions casolanes —amb amanides, sopes, truites, ous estrellats i altres delícies de les de sempre—, incorpora algun plat del receptari familiar. O bé barreja records: llenties amb foie, porro i gingebre.

El carnisser de Can Deulofeu, de Santa Cristina d’Aro, els va descobrir que l’entredit català ve a equivaler a l’onglette francès. Ells el serveixen com a Filet del Carnisser. Al damunt, l’Olivier hi escampa escalunya picada i caramel·litzada amb el suc de la carn. Vive la France!


LCDG_FOTO2.jpg

La Cuina d'en Garriga

La Cuina d’en Garriga
Consell de Cent, 308. Barcelona.
Tel. 93 215 72 15
Preu del Filet del Carnisser: 16,60 €

És albergínia i és blanca

diumenge, 14/08/2011
10.Alberginia blanca.jpg

L'albergĂ­nia blanca del Bages

Diuen que fa un segle que es va deixar de conrear, però els pagesos del Poal de Manresa prou que la coneixien, encara. Fa pocs anys, en Salvador de cal Portella (manresà i hortalà de tota la vida) ens la va dur a casa i ens vam deixar sorprendre per aquella albergínia de blanc impol·lut i gust dolcíssim. M’agrada beneficiar-me d’aquests petits privilegis que ens atorguen pagesos que, com ell, segueixen conreant varietats locals al marge de les estàndards que han imposat les multinacionals.
Si aneu al Bages, enguany ha de ser més fàcil trobar-ne, d’albergínies blanques. La Fundació Alícia, el Gremi d’Hoteleria i el Rebost del Bages (un ens format pel Consell Comarcal i per l’Ajuntament manresà) s’han proposat de fomentar-ne el conreu i la distribució a les botigues, mercats i restaurants de la comarca.
Prou d’albergínies de tot l’any! Són de mentida. Esperem l’estiu, que vinguin les bones de debò. Anem al Bages, cerquem els pagesos als mercats i a les agrobotigues i demanem-los l’albergínia blanca. En temps de truites, escalivades i empedrats, quina sort de poder-la tastar!

Botiga de MĂłn Sant Benet
CamĂ­ de Sant Benet, s/n. Sant FruitĂłs de Bages. Tel. 93 875 94 01
Preu: 1,50 €/kh

‘Macarons’, com si fĂłssim a ParĂ­s

dimarts , 2/08/2011
Tienda rosich15.JPG

Els macarons d'Enric Rosich

Sempre els deixàvem a la safata. Els macarons, quina mandra! Tant que agraden als parisencs i a nosaltres o bé se’ns enganxen als molars, o bé ens esquerden la dentadura. També li passava al pastisser Enric Rosich. “No en faria mai de la vida!”, pensava. Però això era abans. Ara ha obert a les Arenes de Barcelona l’única botiga del nostre país dedicada exclusivament a aquestes galetes.

La culpa de tot plegat la tenen, d’una banda, el seu esperit inquiet i, de l’altra, Pierre Hermé, apòstol del macaron, amb qui l’Enric va afinar la tècnica fins a comprendre perquè chez Hermé, o l’épicerie fine Fauchon, o el salon de the Ladurée convoquen a París tants devots d’aquest petit four.

Ja no cal anar a la capital francesa per tastar-ne de bons. L’Enric estalvia viatges de mil quilòmetres a més d’un dels seus clients! Al taulell n’hi té de setze menes, que canvien segons la temporada. Tasteu ara el de menta. O el de gessamí. O el de poma verda.

“El macaron té molt ego”, us advertirà, “reclama el seu lloc a taula.” Doneu-l’hi. Com li va passar a l’Enric, us convertireu a la fe macaroniana.

Tienda rosich10.JPG

Enric Rosich Macarons
Local S-4. Centre Comercial Les Arenes. Barcelona
Preu: 1,20 €/unitat

Pecats venials (i ecològics)

dilluns, 18/07/2011
Bodevici P1160726.JPG

Jordi Rivera es deleix pels seus propis gelats!

L’eslògan Ă©s amable a l’oĂŻda (“Una gelateria ecològica, saludable i per a tothom”) i atenua el temor de pecar que ens envaeix quan sentim el desig d’un gelat. Bodevici, es diu el negoci. AquĂ­, veus, la van encertar.

Jordi Rivera es va llicenciar en enginyeria industrial i es va especialitzar en energies sostenibles mentre destacava com a consumidor de gelats. Per acompassar aquests tres Ă mbits de la seva vida va decidir d’obrir una gelateria ecològica. Les investigacions el van portar fins a Extremadura. AllĂ  hi va conèixer l’Ăşnic gelater eco de tot l’estat.

Ara, al barri barcelonĂ­ de GrĂ cia, hi arriben els gelats ecològics que Francisco Garcia elabora a Trujillo. Trieu: de formatge de cabra, de vainilla amb soia, de te a la llimona… El de crema catalana segueix la fĂłrmula de l’Ă via d’en Jordi.

Com sĂłc. No n’hauria de demanar cap, penso, i a l’acte ja tasto el de xocolata negra. Me’n reciten totes les virtuts gustatives, saludables i sostenibles. En tĂ© tantes, que, si Ă©s pecat, no pot passar de venial. Me’n poseu un altre?

Si la cosa va de gelats bons de vici, jo he nascut per pecar. Amén.

***

Bodevici Bioconcept
Torrijos, 21 i AstĂşries, 2. Barcelona

Preu de Copa Bodevici: 3,80 €

I em vaig quedar a sopar a casa

dijous, 27/01/2011
jonoll1.jpg

Mongetes del genoll de Cristo, crues

SĂ­, estimades lectores i estimats lectors. Vaig sopar a casa. Malgrat aquesta fama de gormand noctĂ mbul que m’estic creant, a vegades faig un punt i a part en la meva dissoluta vida gastronòmica per asseure’m a la taula de Cal Garrigosa i menjar com a pagès, que Ă©s un sinònim bastant exacte de dir “menjar bĂ©”. I avui, atenent les demandes dels seguidors d’aquest blog que em reclamen alguns posts mĂ©s low cost (blog, posts, low cost: m’estic embarbussant!), m’entaulo a casa i us explico un dels meus darrers Ă pats domèstics. Amb un punt d’erudiciĂł, si no us sap greu! Que si fa ben poc m’he declarat fan de les (bones) patates bullides, aquĂ­ filarĂ© una mica mĂ©s prim i us parlarĂ© d’una singularitat llegumĂ­stica no pas gaire divulgada.

Abans d’ahir, a Cal Garrigosa, per sopar vam menjar mongetes del genoll de Cristo amb bròquil de l’hort de casa (avui no presumeixo de convidades espaterrants i, en canvi, presumeixo d’hort. Ja em disculpareu, però Ă©s que Ă©s per presumir-ne!).

jonoll_de_cristo3.jpg

Cuites, però jo les vaig menjar amb bròquil

Les coses clares: el bròquil era del nostre hort, però les mongetes del genoll de Cristo (jonoll o jonoi, si ho voleu dir a l’abrerenca) venien de Manresa. La setmana passada ens va trucar en Jaume Oliva, hortalĂ  del regadiu manresĂ , per informar-nos que ja havia collit el llegum en qĂĽestiĂł. Li vam demanar que ens en portĂ©s i diumenge ja les tenĂ­em. És un dels grans mĂ©s preuats a la nostra taula familiar. Perquè, malgrat que sĂłn força mĂ©s grosses que les del ganxet (per exemple), aquestes mongetes sĂłn carnoses i fines i amb una pell gens molesta. Crues, sĂłn curioses per les lĂ­nies de color de sang que se’ls dibuixen al damunt, raĂł del nom que se’ls ha donat històricament. Tenen similituds amb altres mongetes, com les de la custòdia, però aquestes es distingeixen per una taca solitĂ ria. Cuites, queden de color de teula, com les afartapobres (quin nom tan explĂ­cit), però la textura Ă©s molt mĂ©s agradable.

La taula i els bancs de fusta de pi, l’hule humil, el porrĂł de vi i la llar de foc. Les mongetes del genoll de Cristo i el bròquil de l’hort de casa amanit amb oli garriguenc de la cooperativa de l’Albi.

A vegades em quedo a sopar a casa. Tampoc no estĂ  gens malament, trobo.

Vins per a tothom

dijous, 13/01/2011

Apòstols del corrent polĂ­ticament correcte, no us esgarrifeu: amb aquest tĂ­tol no advoco per una alcoholitzaciĂł general. Però sĂ­ que advoco per la divulgaciĂł de la cultura del vi (del bon vi) al nostre paĂ­s. Com a director del CUINA, em toca preguntar-me per què la comunicaciĂł vinculada al mĂłn del vi utilitza massa sovint aquell llenguatge crĂ­ptic nomĂ©s apte per a iniciats. O per què tants cops les iniciatives per popularitzar aquesta beguda acaben confoses en presentacions elitistes reservades a cercles reduĂŻts. Una part del vi Ă©s això, però nomĂ©s una part! I som molts els qui pensem que cal trencar aquestes fronteres i saber divulgar bĂ© aquest camp tan ampli dels bons vins que sĂłn a l’abast d’una majoria, sense ser productes de luxe exclusivĂ­ssim ni tampoc beuratges a preu de saldo. Massa vegades ens hem mogut entre aquests dos extrems d’un ventall vinĂ­cola que en varietats, preus i qualitats Ă©s molt mĂ©s ampli i matisat.

Resulta que aquesta setmana he tingut dues experiències positives en aquest sentit. SĂłn dos projectes independents l’un de l’altre i que parteixen de premisses diferents, però en tots dos casos els trobo reeixits, i he pensat que als lectors enòfils d’aquest blog us podria interessar conèixer-los. O sigui, que aquĂ­ us els explico.

FastvĂ­nic

fastvinic.jpg

L'entrada a FastvĂ­nic

Aquest fast food gurmet ja fa algunes setmanes que Ă©s inaugurat i, tot i que ens van convidar a l’obertura, no vaig poder-lo conèixer fins dimarts passat. Confesso que la proposta em provocava cert escepticisme. L’Ăşnic referent de maridatge entre bons vins i fast food que tenia al cap era el d’aquella escena d’Entre copes en què el protagonista destapa, sol, una ampolla en una hamburgueseria i beu el vi en un got de cartrĂł. És cert que el projecte venia avalat per l’experiència seriosa de MonvĂ­nic, el club de vins que hi ha al costat i que s’ha guanyat un pĂşblic fidel des que va obrir fa dos anys. Però em semblava que una cosa i altra eren tan diferents que no podien funcionar les dues.

I sĂ­, FastvĂ­nic tĂ© caracterĂ­stiques fast (s’hi serveixen entrepans, la comanda es fa a peu dret davant d’una registradora, el menjar i el beure s’hi serveix en safates…), però els elements vĂ­nic sĂłn els que li donen identitat. Disposa de dos armaris expenedors de vi, on s’hi conserven ampolles seleccionades amb un sistema que permet als clients omplir-se ells mateixos cada copa. Cada copa o cada got, mĂ©s aviat, perquè malgrat que el vi Ă©s el reclam del local, els responsables han decidit servir-lo en gots (Riedel, això sĂ­) en lloc de les copes preceptives. QĂĽestiĂł de logĂ­stica, suposo. Els preus de les copes oscil·len entre els 2 i els 5 euros, segons la que trieu. Es tracta que abans, a la caixa, carregueu una targeta amb l’import que penseu gastar i, a mesura que us serviu copes, el crèdit us anirĂ  disminuint. Un sistema enginyĂłs, si mĂ©s no, si bĂ© resulta una mica desconcertant la primera vegada que te l’expliquen. Vaig tastar un blanc, El QuintĂ  de BĂ rbara ForĂ©s (DO Terra Alta).

Per menjar, vam demanar-hi dos entrepans calents: el d’albergĂ­nia amb tomĂ quets secs, ruca i mostassa i el de calçots amb escarola i salsa romesco. Deliciosos un i altre, especialment el de calçots, amb un romesco perfecte. TambĂ© vam escollir una amanida Cèsar, prou quantiosa, amb anxoves i formatge de Veciana. Els responsables del local volen fer del producte ecològic i de proximitat un emblema i us confirmo que el resultat Ă©s bonĂ­ssim. Les postres —una crema catalana amb poma i una crema de xocolata, en el nostre cas— se serveixen en gots de plĂ stic, que desentonen amb la cura que la resta de serviment tĂ© amb els materials reciclables. El cafè se serveix en got de cartrĂł i, tot i que això Ă©s mĂ©s sostenible, tambĂ© Ă©s una llĂ stima, organolèpticament parlant.

Vam trobar-nos-hi, al peu del canó, el sommelier César Cànovas i el xef Sergi de Meià, que dupliquen la seva activitat amb les tasques de Monvínic. Es prenen aquest nou projecte molt seriosament, això queda clar. I jo que hi havia entrat escèptic, en vaig sortir convençut.

Tot el que us he dit va costar 15 € per persona. Si mai heu anat a un Pans&Company, sabreu que la diferència de preu és ben poca. Però la diferència en la qualitat del producte és abismal. A favor de Fastvínic, és clar.

FastvĂ­nic. DiputaciĂł, 251. Barcelona. Tel. 93 272 61 87.

Celler Cal Marino

cal_marino.jpg

Benvinguts a Cal Marino

Aquesta taverna del Poble-sec ja fa mĂ©s d’un any que funciona. La Carme Gasull ens la va descobrir l’octubre passat al nĂşmero 111 del CUINA. Jo hi vaig anar ahir, dimecres. Quin lloc mĂ©s bonic! No tĂ© l’interiorisme de l’Alfons Tost al MonvĂ­nic, tĂ© l’encant dels comerços de barri, amb les parets de pedra i els bocois a l’entrada en què, encara, se serveix el vi a doll. Les prestatgeries estan curulles d’ampolles de vins de denominacions d’origen catalanes, que sĂłn l’aposta del local. I, darrere el taulell, l’Eduard Burrull, perfecte amfitriĂł d’un comerç autènticament de proximitat i que, sense ser de tota la vida, sembla que ho sigui.

En la seva oferta de vins catalans, la franja de 8 a 10 euros Ă©s majoritĂ ria, i ben pocs n’hi ha que s’acostin als 20. Aneu-hi i tasteu-los a copes! A nosaltres ens en van servir tres de La Ninota (DOQ Priorat). Ho vam acompanyar amb una tapa (bonĂ­ssima!) de papas arrugás amb tres salses: mojo picĂłn, mojo picĂłn verd i almodrote.

Tot plegat, 10 €. Així, qui no veu bon vi és perquè no vol.

Celler Cal Marino. Margarit, 54 (Poble-sec). Barcelona. Tel. 93 329 45 92.

Quin honor, ser xatonaire

dilluns, 22/11/2010
xato0.jpg

Triumvirat xatonaire

Va passar ahir, diumenge, al migdia. Amb en Pere Tapias excercint de mestre de cerimònies, en Pius Alibek (escriptor, filòleg, divulgador de la gastronomia del Pròxim Orient i propietari del restaurant barcelonĂ­ MesopotĂ mia) i jo mateix (en representaciĂł de la revista CUINA) vam ser investits Xatonaires d’Honor a Vilanova i la GeltrĂş. L’acte va tenir lloc en el marc del Festival del XatĂł i la Cuina d’Hivern que cada any se celebra en aquesta ciutat, i el fet que en Pere fos el mestre xatòleg i que el company de la peripècia fos l’amic Pius, va fer que l’acte resultĂ©s especialment simpĂ tic. De fet, penso que de tots els tĂ­tols que es poden tenir en aquesta vida, el de Xatonaire d’Honor Ă©s un dels mĂ©s singulars, segur. I això que encara estic lluny d’acumular un currĂ­culum tan extens —i tan envejable— com el d’en Tapias, que en l’entrevista que la ClĂ udia Pujol li va fer a la nostra revista confessava que, al llarg de tota la seva trajectòria, ha acumulat una quarantena de tĂ­tols honorĂ­fics: des de mestre romescaire fins a marquès de la Nyora! Jo encara sĂłc ben lluny de rebre aitals distincions.

MĂ©s enllĂ  de l’anècdota de la nostra investidura, el Festival del XatĂł em va semblar una festa ben recomanable, si encara no la coneixeu. Els millors hortalans del municipi hi tenen parada (vaig trobar-hi els primers espigalls de la temporada!); s’hi podien tastar els vins de tots els cellers del Garraf, un territori vinĂ­cola que cerca la seva pròpia personalitat a la DO Penedès; hi podĂ­em tastar el xatĂł innovador de l’AssociaciĂł de Joves Cuiners de Vilanova i la GeltrĂş; vaig descobrir-hi les postres del xatĂł (un dolç de la Pastisseria Blanch, elaborat amb la tĂ­pica merenga vilanovina, tenyida dels colors xatonaires)… Ja ho diu el nom de l’esdeveniment: tot un festival.

I com a colofĂł, un dinar d’aquells que fan dir sĂ­ senyor a Cal VadĂł, al bell mig de la rambla de Vilanova. El VadĂł Pons havia aparegut al reportatge que vam dedicar als ranxos de pescadors al nĂşmero 82 de la revista. Ara ja no surt amb la barca, però aboca el seu saber mariner en la cuina del seu restaurant. Entre els millors plats que hi vam tastar: uns sorells en escabetx, uns bunyols de bacallĂ  i un all cremat amb orada, per la salsa del qual es deixarien pescar tots els peixos comestibles de sota el mar. I tot plegat, amanit amb la conversa incessant d’en Pere i d’en Pius, capaços de teoritzar sobre el xatĂł i sobre mil coses mĂ©s. NomĂ©s per aquest Ă pat, l’honor de ser xatonaire, com diu el tòpic, Ă©s meu.

xato3.jpg

A la vostra salut!

Ha arribat el vi novell!

divendres, 12/11/2010

vinovell.jpgVa ser ahir, diada de Sant MartĂ­. Per Sant MartĂ­, mata el porc i enceta el vi: aquest dia toca estrenar el vi novell! La famĂ­lia Falgueras, del Celler de Gelida de Sants, va convidar la redacciĂł del CUINA i altres amics a celebrar la diada amb un dinar al seu establiment. AllĂ , els xarcuters Margarit van preparar-nos aperitius amb botifarra negra i blanca d’elaboraciĂł pròpia —el millor: el que van anomenar ‘els tres reis de Margarit’, una combinaciĂł de bolets, patata trufada i botifarra de ceba— i, desprĂ©s, una esplèndida escudella i carn d’olla que —amb la col·laboraciĂł d’una part dels convidats (convidades, per ser honestos)— va cuinar el xef Carlos Garcia Clamar, del restaurant Quvid de Barcelona. Per postres, torrons casolans, merenga i els inevitables carquinyolis de Sant QuintĂ­ de Mediona que, amb bon criteri, els Falgueras serveixen sempre. Ah! I, per descomptat, el vi novell de la cooperativa Celler del Masroig (DO Montsant), un carinyena jovenĂ­ssim i afruitadĂ­ssim que va complir perfectament la seva funciĂł de maridar amb l’escudella, un binomi sempre complicat.

Al final del dinar, el Toni Falgueras va fer una encesa defensa del vi novell, un producte massa desconegut a casa nostra, tot i que, tradicionalment, a les comarques vinĂ­coles l’estrena del vi de l’any era una de les dates mĂ©s esperades del calendari. Els sommeliers saben que el vi novell —el mĂ©s afruitat de tots, no en va Ă©s el que s’acosta mĂ©s al most, però ja Ă©s 100 % vi— no Ă©s pas el millor de tots, però els francesos, que tant valoren el seu producte, no s’han arronsat pas per això i han fet de la presentaciĂł del seu beaujolais —el vi novell, a França— una esplèndida operaciĂł comercial, i ben legĂ­tima que Ă©s. Al capdavall, la reivindicaciĂł del vi novell recupera tambĂ© una part de la nostra cultura vinĂ­cola, i en un mĂłn on la novetat ens fascina, com no ens ha d’emocionar el primer tast d’un vi que ens anticipa els plaers golosos que ens regalarĂ  al cap de pocs mesos, anys o, fins i tot, dècades? Per als vinaters, Ă©s una sensaciĂł indescriptible!

Ah! I el vi novell ha arribat tambĂ© a Cal Garrigosa d’Abrera. Aquest estiu us he anat explicant com n’eren de verdes les vinyes al juny, com ens havia respectat el temps a l’agost i com n’havia estat de festiva la verema al setembre. Si voleu tastar el resultat de tots aquests mesos, podeu venir-hi aquest cap de setmana, tant dissabte 13 com diumenge 14 de novembre, al nĂşmero 70 del carrer del Rebato (Abrera). M’agradarĂ  molt saludar-vos-hi i brindar amb l’autèntic vi novell!

Brindis a l’italiana

dijous, 29/04/2010

Una Vespa aparcada ben oportunament davant l'Enoteca Italiana

Finalment, desprĂ©s que en Marco Bozzer fes un parell d’intents frustrats de portar-m’hi, vaig visitar l’Enoteca d’Italia, una botigueta de vins amagada en un carrerĂł de GrĂ cia. Vam compartir-hi taula amb en Leonardo, un dels socis de l’establiment, i amb el Fabio, directiu de l’Instituto Europeo di Design, que tĂ© la seva seu no gaire lluny d’aquest local, al Torrent de l’Olla. Primer vam encetar una malvasia i desprĂ©s un negre curiosĂ­ssim, cupatge del Nero d’Avola siciliĂ  amb l’ull de llebre de la Rioja. El vi es diu Dos Tierras i el celler, Badalucco de la Iglesia GarcĂ­a, un nom llarg que correspon als orĂ­gens siciliĂ  i andalĂşs del matrimoni propietari.

El cert Ă©s que dos vins i tres contertulians italians predisposen a la conversa, i de l’anĂ lisi de les copes que tastĂ vem vam passar a divagar —com m’agrada divagar— sobre polĂ­tica. Previsiblement, Berlusconi ens va donar bastanta matèria (pel que em van explicar, la comunitat italiana barcelonina —que Ă©s el principal col·lectiu d’estrangers de la ciutat— mĂ©s aviat esquerraneja, cosa que jo vaig interpretar, amb el seu vistiplau, com una mena d’exili). Pel que sembla, aquesta vinateria s’estĂ  convertint tambĂ© en un petit centre cultural. Aquest divendres, 30 d’abril, el periodista Piero Rocca hi presenta el seu llibre Alza la testa, un tĂ­tol que ja us pot fer sospitar cap on van els trets. No ho vaig preguntar, però suposo que desprĂ©s serviran una mica de vi.

Bons brindis i bona conversa. L’Enoteca d’Italia obre a la tarda. El catĂ leg de vins del paĂ­s que hi venen Ă©s infinit, però tambĂ© hi podeu tastar copes. I si hi pregunteu pel lambrusco, us diran que sĂ­, que n’hi ha de bo. Però d’això en parlarem un altre dia.

Enoteca d’Italia. Carrer de Santa Magdalena, 17. GrĂ cia (Barcelona). Metro: Fontana