Feia molts dies que no apareixia per aquí. Que regni la calma! No m’ha passat pas res, ans al contrari: era de vacances. Sóc de fer vacances en dates estrambòtiques, i aquests primers dies de desembre —i a resguard de les inconveniències dels controladors, perquè sempre he tocat terra ferma— han estat per a mi dies de descans. Mentrestant, sé que un equip ha marcat cinc gols contra un que no n’ha marcat cap, que canviarem de president i que ha aparegut un diari nou. Ves si n’han passat, de coses. Sobretot aquesta del diari nou: aprofito l’ocasió per saludar els lectors internautes de l’ARA: benvinguts a aquest blog! I si el consulteu, espero que hi trobeu alguna idea que us interessi, de veres que és el que em complauria.

Doncs bé, el que dèiem: que he estat de vacances. Relax. Desconnexió. A la ruralíssima Vall del Corb. Trenta quilòmetres de punta a punta —repartits entere la Conca de Barberà, l’Urgell, la Segarra i l’Anoia— sense cap autovia, cap línia de tren, cap polígon industrial, cap centre comercial. Quina pau!

Oi tant, que és pau, això. Però té un preu: si la Vall del Corb ha conservat aquesta imatge i aquest estil de vida tan genuí és perquè, per les raons que sigui, ha quedat apartada dels nuclis de desenvolupament. Durant anys ha estat despoblada i empobrida. El repte és ara convertir aquest territori tan verge —malgrat els molins de vent que l’envaeixen!— en un valor que permeti que els seus habitants hi romanguin dignament.

I aquí és on conflueixen economia, sociologia i el nostre tema: gastronomia.

Unes vacances meves, com podeu suposar, donen treva a moltes rutines, però no pas a la bona taula. I vaig aprofitar la meva estada en aquell racó per conèixer de primera mà l’experiència de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, que ja coneixia, sobretot, d’haver-la tastat —quins vins blancs tan interessants!

El cas de L’Olivera és interessant: s’ha donat a conèixer pel prestigi i la qualitat dels seus productes, però darrera d’això hi ha un projecte que va molt més enllà. Una part dels seus treballadors són persones amb discapacitació mental que hi segueixen programes d’inserció social, que tenen la seva plasmació en un producte digníssim que arriba al mercat i que, a més a més, agrada perquè està ben fet.

Vaig saludar en Carles Ahumada —l’enòleg que va encetar el projecte fa 22 anys— al mateix celler de Vallbona. M’hi va fer de cicerone i em va mostrar com una colla de treballadors es dedicaven, pacientment, a seleccionar els grans de raïms pansificats amb els quals elaboren els dolços Rasim Blanc i Rasim Negre, les dues singularitats més recents de L’Olivera. La feina consistia en separar els grans podrits dels simplement dessecats, que són els han superat bé els tres mesos de deshidratació en les cambres del celler. Aquests, ara els premsaran per extreure’n el nèctar dolç.

Sota del celler, el petit molí d’oli de L’Olivera treballava intensament. Allà, amb la supervisió de Pau Moragas, s’hi premsaven les arbequines de la finca pròpia amb les quals elaboren olis seleccionats amb la seva mateixa marca. Vam estar parlant amb en Pau d’aquesta cooperativa tan singular, i en la conversa ell em va esmentar el concepte d’agricultura social, una idea que, d’un temps ençà, es desenvolupa amb força a Itàlia i que encaixa com un guant a L’Olivera i a la Vall del Corb. El quid de la qüestió és convertir l’agricultura en el motor del desenvolupament sostenible de l’economia i la societat de zones en regressió. Impulsar les produccions agràries de qualitat com a eina per generar llocs de treball, activitat comercial, arrelament al territori, per conservar la biodiversitat…

Dit així tot això sembla molt fàcil i difícilment aplicable, però L’Olivera s’ha revelat com un model precoç d’aquesta idea: en el seu projecte interactuen la inserció social de discapacitats, la conservació de la dèbil activitat agrària de la Vall del Corb, la recuperació de varietats vinícoles perdudes, la dignificació de la vida pagesa i la producció de vins i olis de qualitat amb la voluntat de ser accessibles a tothom (els preus es mouen entre els 22 € del Vallisbona i els 5 € del Blanc de serè, un vi digníssim en la seva gamma).

No, aquest post no és un anunci de L’Olivera. És només una reflexió sobre el paper que (també) pot exercir la gastronomia en el nostre país: un revulsiu perquè, de la terra (o del mar) al paladar la cadena de beneficis sigui el màxim de democràtica.

Per això l’experiència de L’Olivera em resulta tan estimulant.

Etiquetes: arbequines, Blanc de Serè, Carles Ahumada, L'Olivera, oli, Pau Moragas, Rasim Blanc, Rasim Negre, Vall del Corb, Vallbona de les Monges, Vallisbona

Entrada publicada a General, Productes, Vins el dilluns, 13/12/2010 a les 01:30.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.