A dieta de dietes

dilluns, 16/03/2015 (Josep Sucarrats)

foto (3).JPG

El titular que tots els periodistes haurĂ­em somiat escriure!

“Hi ha un producte alimentari que ens fa caure els cabells i que va molt malament per portar una vida sana. És el pa. Molta gent em demana que no el tregui de la seva dieta. Però Ă©s desaconsellable”: transcric aquest estirabot de la crònica que Abel Gallardo va publicar al diari RegiĂł7 de la llarguĂ­ssima xerrada —diu que va durar tres hores, tu— que Xevi Verdaguer va pronunciar fa poc a Manresa. Hauria pogut començar pel titular que li va donar, que Ă©s mĂ©s cridaner: “Si els excrements sĂłn com xurros i s’enfonsen, Ă©s senyal de bona salut”. Certament, parlar de caques davant d’un pĂşblic catalĂ  garanteix que instantĂ niament captarem l’atenciĂł de l’auditori.

Xevi Verdaguer es presenta a si mateix com a psiconeuroimmunòleg, posturòleg i fisioterapeuta, però el periodista del RegiĂł7 afina mĂ©s quan s’hi refereix com a “guru” que parla per a un “pĂşblic entregat”. M’agraden moltes coses de la mĂşsica que toca Verdaguer: la medicina hauria de ser sempre holĂ­stica i integradora. Però, malauradament, en aquesta consideraciĂł creixent dels pacients com a simples contribuents (en una sanitat pĂşblica cada cop mĂ©s malferida) o clients (en una sanitat privada que, moltes vegades, què voleu que us digui), el factor humĂ , tan imprescindible per tractar qĂĽestions de salut, va desapareixent. Acumulem especialistes, que es converteixen en els arbres que no ens deixen veure el bosc. Aplaudeixo una visiĂł mĂ©s integral de la salut. Però, dit això, llegit el que he llegit desprĂ©s d’haver-lo vist al Retrats que Jaume BarberĂ  li va dedicar a TV3, m’agafen ganes d’apretar a cĂłrrer.

safe_image.jpg

En BarberĂ  i en Verdaguer, ben retratats

No tinc formaciĂł cientĂ­fica per desacreditar les opinions d’aquest professional. Però l’alarmisme que gasten moltes de les seves asseveracions (mireu-vos el Retrats!), l’aficiĂł a prohibir aliments que han estat presents a la nostra cultura alimentĂ ria durant mil·lennis, la tendència a recomanar-ne uns quants del tot aliens al nostre clima i a la nostra agricultura (alguns, però, els podeu comprar al seu web), una certa propensiĂł a oferir solucions infal·libles que vĂ©nen a demostrar que tot el que hem fet o cregut fins ara quan no Ă©s equivocat, Ă©s mortifer… em fan qĂĽestionar els seus plantejaments. Hi penso i recordo que als 80 l’oli d’oliva era tan insĂ  (us ho juro!) que calia substituir-lo pel de gira-sol; als 90, els ous eren metzina de SatanĂ s (i avui sĂłn recomanables perquè resulta que el seu colesterol Ă©s del bo); vam estrenar els 2000 estigmatitzant la llet de vaca i atribuint-l’hi efectes (migranyes, mocositat…) no demostrats cientĂ­ficament; i ara, a la dècada dels 10, la presa de consciència del problema de la celiaquia ens fa posar tots els cereals al mateix sac, apa, i llestos. A afartar-nos de quiona, que la soja resulta que tampoc Ă©s tan sana com ens havien dit.

Desconec perquè els celĂ­acs es multipliquen. Explicacions racionals diuen que Ă©s perquè ara s’analitza mĂ©s la malaltia i, per això, se’n detecten mĂ©s, que abans patien com podien els mals de panxa. Els intolerants a una bona colla de productes i els al·lèrgics tambĂ© sembla que han agumentat. Es fan hipòtesis sobre la responsabilitat del menjar industrial en aquests increments. IntuĂŻtivament no em semblen descabdellades, de la mateixa manera que tambĂ© puc pensar que la mateixa indĂşstria s’encarregarĂ  de frenar estudis seriosos que ho confirmin. Però a mi, DĂ©u me’n guard de donar per certes sensacions que no he pogut certificar.

NomĂ©s tinc la certesa que, bona part de la societat occidental estĂ  sobrealimentada —mentre, no ho oblidem, la poblaciĂł malnodrida creix als paĂŻsos mĂ©s afectats de la crisi. La sobrealimentaciĂł produeix desequilibris a la salut. Com l’excĂ©s en la ingesta de segons quins aliments —és probable que ens passem en els lĂ ctics, en els sucres, en tantes coses! I, a sobre, som molt sedentaris. Però no hi ha dos cossos iguals. Per això fujo de les solucions miracleres i genèriques dels gurus. Per això no em crec les llistes d’ingredients meravellosos ni les d’ingredients prohibits. Per això penso que l’equilibri amb els bons ingredients de la nostra tradiciĂł alimentĂ ria, adaptat a les necessitats de la vida de cadascĂş, Ă©s una alternativa mĂ©s fiable. Per això valoro els professionals de la salut que es miren les persones, el menjar i qualsevol Ă mbit de la vida sense alarmismes. Si a la llista de blogs de Cuina.cat hi tenim la gent de Menja sa Ă©s perquè, encara que no donin titulars com que els excrements han de ser com xurros, afinen, matisen i raonen bĂ© les seves propostes.

Tots hem de trobar la nostra dieta. I, de tant en tant, donar-nos alegries. Avui, ara que penso que aquesta tofa de cabells que tinc amb 40 anys la perdré per culpa del pa que dubto que deixi de menjar, em consolo escoltant com el cantautor El Kanka canta A dieta de dietas. Alegria de viure contra la tristor de qui proposa dietes que, més que per viure bé, semblen indicades per sobreviure amb cara de pomes agres i cabells llagrimosos, ja sabeu què vull dir.


Que venga de todo en el menú. 
Que esté medio llena la botella. 
Que me salga en su punto el cuscús…
y que lleve gambas la paella. 

Que las cenas se coman con pan. 
Que la despensa nunca esté vacía. 
Que la belleza no sea integral…
ni la vida baja en calorías. 

No sé lo que quiero, pero lo quiero ya… 
me voy a quitar el babero y a comer de todo. 
Rebañando el cuenco, luego no hay que fregar. 
Con la nevera llena, dame pan… y dime tonto. 

A dieta de dietas… 
panceta en la ensalada. 
A dieta de dietas… 
y que no sobre nada. 

Para pegarnos el festín… 
no haga falta bendecir la mesa. 
Que nunca brindemos con champín, 
que no se te corte la mayonesa. 

En esta mesa nunca debe quedar… 
nadie sin un plato por delante. 
Lo bueno engorda. Ai! .. con tanto hablar… 
de comida me está entrando un hambre. 

No sé lo que quiero, pero lo quiero ya…
me voy a quitar el babero y a comer de todo. 
Rebañando el cuenco, luego no hay que fregar. 
Con la nevera llena, dame pan… y dime tonto. 

A dieta de dietas… 
panceta en la ensalada. 
A dieta de dietas… 
y que no sobre nada. 

A dieta de dietas… 
panceta en la ensalada. 
A dieta de dietas… 
y que no sobre nada. 
Que no sobre nada. 

I want it all… 
I want it all… 
I want it all… 

I want it all…

Cuina a la brasa, a RAC-1

diumenge, 8/02/2015 (Josep Sucarrats)

brasa-556x350.jpg

La barbacoa del Grid’s, de Jordi Jacas, en temporada de calçots

 

El programa Via Lliure, de RAC-1, em va convidar aquest dissabte a proposar una tria de restaurants experts en cuinar a la brasa. Pensant que els oients hi intervindrien recomanant-ne un devassall que jo desconeixeria (com, efectivament, va passar), vaig fer una llista personal que amaga algunes curiositats que trobo interessants. Al programa no hi va haver temps de citar-los tots, i per això us els copio a continuació.

 

1- Cal Xim (Sant Pau d’Ordal, Alt Penedès)

És un clĂ ssic entre clĂ ssics dels amants tant de la bona brasa com del bon beure. Perquè els germans  Fidel i Santi AmigĂł es pregunten perquè una bona botifarra negra no es pot menjar acompanyada d’un gran cava o d’un gran vi del Penedès. I a casa seva excel·leix tant la carn que s’hi cou com un celler infinit amb els millors vins del paĂ­s i de l’estranger.

Cal Xim. Pl. Subirats, 5. Sant Pau d’Ordal (Alt Penedès). Tel. 93 899 30 92. www.calxim.com

Preu mitjà: 50 €

 

2- Hostal Sant Maurici (La Quar, BerguedĂ )

Un dissabte al matĂ­ a l’hivern Ă©s un bon moment per anar-hi. A la llar de foc d’aquest hostal tan antic que el xef amb estrella Michelin Oriol Rovira ha recuperat, preservant-ne l’esperit popular del lloc, s’hi apleguen comarcans de tota la vida a gaudir de les carns i botifarres a la brasa —totes de qualitat, de la zona— que s’hi couen. I no Ă©s pas gens car!

Hostal Sant Maurici. Ctra. BV-4636. Sant Maurici de la Quar. Tel. 666 88 71 79 / 93 824 20 00. www.hostalsantmaurici.com

Preu mitjà: 20 €

 

3- Malena (Gimenells, SegriĂ )

Agafeu-vos fort. Aquest Ă©s un restaurant amb estrella Michelin que —mai ho haurĂ­eu dit!— tĂ© en la brasa el seu plat fort. L’artĂ­fex de l’invent Ă©s Xixo Castaño, que va recuperar l’estrella fa un parell d’anys, quan va tornar a obrir a Gimenells, desprĂ©s d’haver-la tinguda anys enrere a Lleida mateix. Aquest cuiner, fins i tot, ha inventat un forn que recull l’escalfor i el fum de la brasa i hi incorpora el vapor. Dos plats: carxofes a la brasa amb melmelada de gerds i patates de Prades i cebes al caliu en forma de trinxat suau. La dignificaciĂł de la brasa, vaja.

Preu mitjà: 50 €

Malena. Roques Blanques, s/n. Complex La Vaqueria. Gimenells. Tel. 973 74 85 23. www.malenagastronomia.com

 

4- Hostal ColomĂ­ (Santa Coloma de Queralt, Conca de BarberĂ )

Tornem a un lloc dels de tota la vida, amb un ambient familiar que ens reconcilia amb els Ă pats de cap de setmana. Al centre d’aquesta vila medieval de la Baixa Segarra, les germanes Camps —una versiĂł local de les Reixach de l’HispĂ nia— fan cuina de tota la vida i mantenen viu el foc d’una llar d’on surten tota mena de carns i verdures a la brasa. L’èxit d’aquest restaurant històric Ă©s definitiu, vigileu, que solen tenir ple!

Hostal Colomí. Raval de Jesús, 12. Santa Coloma de Queralt. Tel. 977 880 653.

Preu mitjà: 30 €.

 

5- Grids-El MolĂ­ de l’Escala  (L’Escala, Alt EmpordĂ )

El Grids Ă©s el concepte de braseria del xef Jordi Jacas —que ara podeu veure presentant el programa MenĂş DegustaciĂł, a TV3—, que conviu amb el restaurant gastronòmic El MolĂ­ de l’Escala. El MolĂ­ Ă©s a la planta baixa, el Grids, a la primera, amb una terrassa fantĂ stica. En destquen els txuletons i la selecciĂł de carns de qualitat, acompanyades d’amanides i entrants de temporada. A l’hivern, a mĂ©s, hi fan calçotades amb els calçots ecològics que conreuen ells mateixos.

Grids-El MolĂ­ de l’Escala. CamĂ­ de les Corts, s/n. L’Escala. Tel. 972 77 47 27. www.molidelescala.com

Preu mitjà: 35 €.

 

6- Mas La Torre (Mont-Ral, Alt Camp)

Els fullets d’aquesta casa rural ho avisen: “Mas aïllat”. A fe de Déu: quatre quilòmetres de pista forestal i certa sensació d’haver-se perdut —tot i que el camí, ho hem comprovat, està perfectament indicat— menen a una casa apartada dalt d’un pic des d’on no es veu altra cosa que bosc i més bosc. Compteu-hi: és el que buscàveu. La llar de foc que crema al costat dels finestrals, que emmarquen les muntanyes de Prades, augura llargues hores de relaxament hivernal. La Maria Rosa i en Fernando us tractaran amb una amabilitat extrema i adaptaran els àpats a les vostres necessitats. El que heu de demanar sí o sí són les carns que couen al forn de llenya que van recuperar quan, fa uns quinze anys, van reconstruir la casa. El garrí és la seva especialitat, i ofereixen també una selecció d’embotits ibèrics que el mateix Fernando, originari de Salamanca i expert de la matèria, s’encarrega d’escollir. El xai a la brasa és el seu altre must. I si hi aneu en època de calçotades i us abelleix de fer-ne una, només cal que els l’encarregueu.

Mas La Torre. Afores, s/n. Mont-ral (Alt Camp). Tel. 977 26 92 71 / 626 24 75 83. www.blog.maslatorredemontral.es

Preu mitjà: 35 €.

 

7- Carlota Akaneya (Barcelona)

Ara ens posarem originals. I us recomanarem un restaurant que no espereu, un japonès.

Has sentit parlar del sumiyaki? Es tracta d’un tipus de barbacoa casolana amb una graella de carbĂł vegetal que arriba al JapĂł des de Corea a principis del segle XX convertint-se en part important de la seva cultura gastronòmica. Ho sabies? Impossible oblidar desprĂ©s de conèixer a Carlota Akaneya, un restaurant de Barcelona on pots cuinar les verdures i la carn al teu gust sobre una barbacoa encaixada a la teva pròpia taula. Hi podreu coure carn de Kobe o Waygu, verdures, gambes, vedella xilena…

Carlota Akaneya. Pintor Fortuny, 32. Barcelona. Tel. 93 302 77 68. www.carlotaakaneya.com
Preu mitjà: 30 €

 

8- Cal Taiet (Ullastrell, Vallès Occidental)

Un restaurant de poble dels de tota la vida, un premi a la regularitat que aplega clients tant del Vallès com del Baix Llobregat, perquè estĂ  situat al lĂ­mit entre una i altra comarca. El restaurant el presideix el foc d’on surten les peces de brasa que han donat fama a l’establiment. La raĂł? Seleccionen el carbĂł vegetal amb què couen la carn.

Cal Taiet. Carrer de la Serra, 43. Ullastrell. Tel. 93 788 73 31. www.taiet.com

Preu mitjà: 35 €

 

9- Butifarring (Barcelona)

Si un dia passegeu pels volts de la plaça de Sant Jaume, de Barcelona, i flaireu olor de brasa en acciĂł, Ă©s que sou a prop de Butifarring, el bar d’entrepans que va obrir al carrer del Call ara fa poc mĂ©s d’un any. Especialitzats, com fa intuir el nom, en butifarra, tenen una brasa de veritat per coure-les. I perquè siguin de qualitat, les compren a Cal Mitjans, de Moja (Alt Penedès). Dels millors entrepans de la ciutat, ja ho veieu.

Butifarring. Call, 26. Barcelona. Tel. 93 412 03 14. www.butifarring.com

Preu mitjà: 15 €.

 

10- El Balcó (Girona, Gironès)

Hem pensat que no seria de mĂ©s que us recomanĂ©ssim un restaurant dels mĂ xims experts mundials en carn, dels argentins. I en coneixem un, a Girona, que acredita experiència i bon fer des del 1986. És El BalcĂł i hi fan uns asados per llepar-se’n els dits.

El BalcĂł. Hortes, 16. Girona. Tel. 972 22 31 61 / 972 22 45 87. www.elbalco.es

Preu: 30 €.

Catalunya i ItĂ lia es redescobreixen

dilluns, 19/01/2015 (Josep Sucarrats)

barcelonamilano1.jpg

El menjador del Barcelona Milano tĂ© un aire d’estaciĂł ferroviĂ ria

M’ho preguntava la periodista Mar Calpena al meu compte de Facebeook desprĂ©s que hi publiquĂ©s un post de la meva visita al nou Restaurant 2254, que va obrir el desembre passat a l’Eixample de Barcelona: “SĂłc jo o estem vivint una segona època daurada dels italians a Barcelona?”. Vaig dir-li que jo tenia la mateixa percepciĂł. Els italians van guanyar prestigi a Barcelona fa mĂ©s d’un segle. NĂ©stor Lujan, al llibre Vint segles de cuina a Barcelona, els identifica com els primers fondistes de la ciutat. L’any 1788 un sard hi va obrir una de les fondes mĂ©s famoses, i el 1815 un altre italiĂ  hi va inaugurar El Beco del RacĂł, un restaurant que durant dècades va servir el que avui en dirĂ­em cuina catalana tradicional. Cap a principis del segle XX, els catalans vam adoptar els canelons, d’origen italiĂ , com si fossin nostres. De manera que aquesta admiraciĂł mĂştua entre les gastronomies italiana i catalana ve d’antic, de molt abans que la pasta i la pizza fossin un fenomen culinari global. I, malgrat tot —i reconeixent que a Barcelona es poden trobar algunes pizzeries i trattories dignes—, a casa nostra la cuina transalpina tambĂ© ha estat victima d’aquest adotzenament planetari. Pizzes amb excĂ©s de massa i d’ingredients, pastes amb salses industrials, gelats amb mĂ©s color que sabor… Però aquest 2014 va coincidir que a Barcelona van obrir uns quants italians que superaven aquesta grisor. I tres d’aquests —i això Ă©s el que mĂ©s m’encurioseix— afirmen que, d’una o altra manera, el que fan exactament Ă©s cuina italocatalana: ingredients d’aquĂ­, fĂłrmules culinĂ ries d’allĂ , a l’inrevĂ©s o tot barrejat. I es tracta de tres restaurants prou interessants. Ara fa un any que va obrir el primer, el Due Spaghi, al qual vam dedicar la secciĂł El Restaurant del Mes del nĂşmero 61 de la revista Cuina, el juny passat. El restaurant de què us parlava a l’inici d’aquest post, el 2254, basa el seu receptari creatiu en plats i ingredients que recorren els 2254 km de camĂ­ que hi ha entre Palerm i Barcelona. I entre un i altre, aquest estiu, el grup OlivĂ© va obrir el Barcelona Milano que, al mateix cartell del local, anuncia “cuina de fusiĂł italiana i catalana”. Una mica tard, però a temps, el vaig visitar la setmana passada.

barcelonamilano4.jpg

Els fiochetti de pera al taleggio

Aquesta doble Ă nima gastronòmica es reflecteix al Barcelona Milano de maneres prou evidents. Amb una carta que es divideix en dues pĂ gines. A la titulada Barcelona hi trobareu tapes com encenalls de carxofa, patates braves, unes inevitables croquetes de rostit —això sĂ­, bones, bones— i unes croquetes negres de sĂ­pia de les quals l’equip del local se’n sent legĂ­timament orgullĂłs. Tenen entrants tan catalanĂ­ssims com l’esqueixada de bacallĂ , la sopa de galets amb pilotes, o les mongetes al ganxet amb cansalada. El bacallĂ  a la llauna, la botifarra de CassĂ  amb mongetes del ganxet o el gratapaller (ai! PicantĂł, en diu, erròniament, la carta) amb prunes demostren aquest esperit catalĂ  del local. Si bĂ©, com Ă©s propi de Barcelona, hi ha algunes incursions hispaonoasiĂ tiques, com el tataki de tonyina amb salmorejo. A la pĂ gina que du per tĂ­tol Milano hi trobareu, Ă©s clar, les amanides i plats freds propis de la cuina italiana (la caprese, els carpaccios…), els risottos, i, a banda de carns i peixos, les pastes, Ă©s clar! Vam tastar gli autentici spaghetti alla carbonara, que eren autèntics de debò, i els fiochetti de pera al taleggio (farcellets de pera al formatge taleggio), que eren tan bons que se’ns va fer curta la mitja raciĂł. Perquè els plats, en aquest local, sĂłn tots mitges racions —la dels espaguetis, molt generosa, per cert—, de manera que podeu atrevir-vos a tastar-ne uns quants sense risc d’acabar embafats. Les bomebetes cruixents de xocolata (a la columna Barcelona) i la panacota amb coulis de fruits vermells (a Milano, Ă©s clar) van fer el (bon) paper de postres. Van quedar per tastar alguns dels plats mĂ©s arriscats i, tambĂ©, mĂ©s coherents en aquesta lĂ­nia italocatalana escollida per l’establiment, com la parmigiana amb botifarra, les sipietes amb polenta o els rigatoni amb chistorra.

barcelonamilano3.jpg

Bombetes cruixents de xocolata

El cartell del local tambĂ© el defineix com a enoteca, i el cert Ă©s que tenen una bona carta de vins que, a banda de consumir-se durant l’Ă pat, podeu comprar per endur-vos a casa. En aquest cas, malgrat tot, l’equilibri entre ItĂ lia i Catalunya no Ă©s tan evident, si bĂ© la tria de vins d’arreu Ă©s ben interessant. Trobar un blanc italiĂ , com ens venia de gust, va ser una mica difĂ­cil. I tot i això, el vi siciliĂ  que vam demanar —i que, sense que ho busquĂ©ssim, va resultar ser dels mĂ©s barats de la carta: 14,50 €— va complir perefectament la seva funciĂł d’acompanyant.

barcelonamilano2.jpg

La barra des d’on es veuen els fogons

Al Barcelona Milano l’Ă pat tĂ© lloc en un espai amplĂ­ssim que, abans, havia allotjat el Vinya-Roel. La primer meitat del menjador, amb un taulell des d’on es veu com treballen els cuiners, Ă©s de tamborets i taules altes, mĂ©s informal. Cap al fons, les taules baixes i sofĂ s hi apropen els clients amb mĂ©s temps. I tot plegat, volgudament, tĂ© un aire d’estaciĂł de tren de fa cent anys, de quan viatjar en ferrocarril de MilĂ  a Barcelona devia ser una petita odissea. Però ja aleshores, les cuines d’una i altra ciutat trobaven espais de confluència com els que avui cerquen el Barcelona Milano i els altres restaurants italocatalans que van nĂ©ixer l’any passat, tots tres —que tambĂ© Ă©s curiĂłs—, als carrers de l’Eixample.

 

Restaurant Barcelona Milano
Villarroel, 190-192
Tel. 93 430 72 79
www.restaurantbarcelonamilano.com

Menú de migdia: 21 €
Preu mitjà de la carta: 25 €

Obert cada dia de 13 a 16 h i de 20 a 23.30 h.

El misteri de Les Grands Buffets

dimecres, 10/12/2014 (Josep Sucarrats)

DSC_9324.JPG

Tot, tot, tot Ă©s generĂłs, a Les Grands Buffets.

D’un temps ençà, entre els periodistes barcelonins que ens dediquem a aquestes coses del bon menjar i del bon beure, a qui mĂ©s qui menys li han preguntat: “Escolta, tu saps de què va això de Les Grands Buffets?” A poc a poc, l’enigma es va dilucidant grĂ cies la bona feina dels representants d’aquest restaurant a la ciutat i al TGV. SĂ­, al TGV, perquè en menys de dues hores surts de Sants i trepitges Narbona (per arribar a Igualada des de Plaça Espanya amb el carrilet trigues mĂ©s, tot s’ha de dir). AixĂ­ que, havent convertit aquesta ciutat del Llenguadoc prĂ cticament en municipi veĂ­ de Barcelona, no hi havia cap raĂł per no investigar de que va això de Les Grands Buffets, mĂ©s enllĂ  de la cuina francesa d’inspiraciĂł burgesa i tradicional que prometia la nota de premsa. Doncs això, passatgers al tren. Sense adonar-te’n, ja t’atures a Girona, ni te n’has adonat tampoc i ja ets a Figueres, passes per PerpinyĂ  sense adonar-te’n i, oh, ¡si ja hem arribat!

L’estaciĂł narbonesa Ă©s al centre de la ciutat, que fa 2.500 anys va ser primera poblaciĂł romana fundada a la GĂ l·lia. Narbona no Ă©s que sigui gaire gran, però tĂ© el seu què, la veritat. Els carrers amb rastres romans, la catedral gòtica de Sant Just i Sant Pastor, el palau de l’Arquebisbe, el pintoresc canal de la Robina que travessa el barri antic, el mercat modernista ple d’aquestes exquisideses que nomĂ©s segueixen existint a França … Tot molt bĂ©, perfecte: de debò, ja vaig visitar Narbona fa un parell d’estius i em va captivar. Però llavors no vaig veure Les Grands Buffets. Ara ja em rosegava la impaciència!

Esperem el bus, que arrenca davant del mercat. Recorre alguns carrerons, surt de la ciutat, es perd l’encant, però abans d’allunyar-nos-en massa, s’atura davant d’un gran pĂ rquing. Al paĂ­s que llueix l’Ă©galitĂ© i la fraternité com a lema, el centre d’oci que acull Les Grands Buffets es diu Espace de LibertĂ©. És llavors quan entenem que això de Grands no Ă©s gratuĂŻt: Ă©s un restaurant enorme, que a l’estiu -amb terrassa- pot acollir fins a 500 comensals per servei. Ara, a l’hivern, nomĂ©s 300. Totes les xifres en aquest restaurant -que ha complert ja 25 anys d’història- sĂłn pròpies de la grandeur française: el 2013 hi van passar 230.000 clients, la immensa majoria arribats d’arreu de França. Deu ser per alguna cosa, que ells saben menjar bĂ©.

_MG_3244 ret.jpg

Us agrada el foie? Doncs, apa, que no en falti!

Diguem-ho clar: un català pensa en aquestes xifres i veu aquest restaurant  i conclou que això no pot anar bĂ© de cap manera. Perquè, pareu atenciĂł, aquĂ­ ve el mĂ©s sorprenent: si allò de Grands es refereix a les dimensions enormes del restaurant, allò de Buffets Ă©s perquè Ă©s un bufet lliure. Horror! Doncs no. Per 29,90 € l’oferta de Les Grands Buffets Ă©s increĂŻble en quantitat i en qualitat. AquĂ­ Ă©s quan t’adones que la mania que ens desperten els gavatxos tĂ© un rerefons d’enveja. Perquè jo no he vist res semblant a casa nostra. Hi ha un punt de saber estar de la clientela al restaurant que deixa clar que els francesos en això estan mĂ©s avançats que nosaltres. Però hi ha tambĂ© un punt -i quin punt!- de professionalitat que permet atendre tantĂ­ssima gent amb tant ordre, tanta neteja -vam visitar les cuines just desprĂ©s del servei: mĂ©s impol·lutes, impossible- i tan, tan, tan bon menjar.

Les Grands Buffets (6).jpg

Una de llagosta. I, si voleu, podeu repetir.

He dit bon menjar? El fet Ă©s que, si vols, pots demanar (i desprĂ©s, pel mateix preu, repetir) una llagosta a l’americana, un cassoulet tradicional de la zona, estofats bonĂ­ssims a la salsa de vi negre … A l’espai anomenat La Rostisserie podem escollir, posem per cas, un entrecot o un llamĂ ntol crus i ens ho prepararan davant nostre. Si passem al bufet La Mer, ens podem atipar d’ostres de Gruissan -però les bones maneres i la salut ho desaconsellen-, encara que l’humil sopa de peix que vam provar ens va deixar embadalits. PodrĂ­em parlar del festival de foies i patĂ©s de campanya que podem degustar. Però dos bufets ens van fer embogir especialment: el de formatges -que vol convertir-se en el mĂ©s gran d’Europa- i el de pastisseria. Llaminers, aquesta serĂ  la vostra perdiciĂł: mĂ©s de 100 postres dels de tota la vida. PastĂ­s tatin, selva negra, milfulls, creps … I gairebĂ© tots -el 90%, vaja- preparats totalment a l’obrador del restaurant.

Passem al beure: la carta de vins contĂ© 70 referències. AquĂ­ hi ha mĂ©s sorpreses: el vi no estĂ  inclòs en el preu tancat del menjar, però les ampolles es venen a preu de celler, i, per 15 € (per exemple), es troben molts vins interessants. N’hi ha bastants que tambĂ© se serveixen a copes. I, per filosofia de la casa, tots els vins sĂłn del Llenguadoc, la regiĂł a la qual pertany Narbona.

DSC_9519.jpg

A La Rostisserie us ho preparen tot a la vista.

El responsable d’una follie com aquesta Ă©s Louis Privat, un restaurador animĂłs, tremendament empĂ tic, que va decidir construir el restaurant on ell voldria seure com a comensal. Defensor acèrrim de la cuina tradicional, a Privat l’enorgulleix poder lluir, a partir de l’any que ve, el segell Fait Ă  la maison, que nomĂ©s distingirĂ  als restaurants francesos que serveixin plats del paĂ­s elaborats als seus propis fogons. ¡Guerra contra els congelats i precuinats!

Ara ja puc respondre la pregunta de si sé de què va això de Les Grands Buffets. El misteri, en qualsevol cas, és la raó per la qual ells (els francesos) ho saben fer tan bé, mentre que, a dues hores de TGV, aquest muntatge, creieu-me, seria un desastre. Caldrà anar més sovint per aprendre-hi alguna cosa, però, sobretot, per gaudir, que la cuina francesa, diguin el que diguin, no és poca cosa. I ara demano una altra llagosta!

 

Les Grands Buffets
Rond Pont de la Liberté. Espace de Liberté
11100 Narbona
Tel. +33 4 68 42 20 01

Obre cada dia de l’any d’11.30  a 14 h i de 19 a 22 h.
Preu del bufet lliure: 29,90 € (tarifa tancada). Nens de 6 a 10 anys: 14,90 €. Més petits de 6 anys: gratuit. Begudes a part (vins a preu de celler).

 

Vuit motius per anar al 8 de Reus

dimarts , 25/11/2014 (Josep Sucarrats)

2_8restaurant.jpg

La sala Ă©s tan gran com confortable

Era a una nit d’octubre la mar d’estiuenca -sĂ­, aquest octubre no ha estat gaire tardorenc- i ens vam asseure al bell mig de la plaça de les Peixateries, de Reus. Gerson Ribal, a qui havia conegut com a xef de l’hotel La Grava, del Morell, m’havia convidat a conèixer la seva nova etapa en aquest bar sense mĂ©s pretensiĂł -i això Ă©s molta pretensiĂł- de servir bon producte de mar. La Grava -coses del vida i dels temps de la crisi- va haver de tancar desprĂ©s d’un segle d’activitat, i el propietari del local Peixateries 8, Joan Pere Ferran, li va oferir a en Gerson els fogons del seu bar. El sopar va ser agaradabilĂ­ssim i en vaig sortir amb la intenciĂł de publicar-ne un post. Però, vaja, Peixateries 8 nomĂ©s Ă©s obert durant el bon temps i, tot i les altes temperatures, ja s’entreveia que aviat tancaria fins la primavera que ve.

8_8restaurant.jpg

Trinxat de carbassa amb vieria i pernil ibèric

Però no: desprĂ©s d’aquest èxit, en Joan Pere va decidir obrir un nou restaurant a la mida d’en Gerson i del client de Reus. I al cap d’unes setmanes va estrenar el 8 Restaurant uns metres mĂ©s enllĂ  de la plaça de les Peixateries, just a sobre del Lizarrán -sĂ­, el basc de la famosa franquĂ­cia, però que a la ciutat d’Andreu Buenafuente gaudeix d’una personalitat especial. Bravo! Ara sĂ­, estimats lectors, ara puc dedicar un post a recomanar la visita al 8 i descobrir la sort que tenim que en Gerson segueixi davant dels fogons.

Per si ho dubtàveu, us detallem vuit motius que justifiquen que visiteu Reus per dinar al 8:

3_8restaurant.jpg

En Gerson, un xef amb vocaciĂł.

1- En Gerson. És un gran cuiner: ho va demostrar durant la seva etapa a La Grava, que va ser un dels millors restaurants del Camp de Tarragona. Coneix com pocs el bon producte de la zona -ha estat vinculat al moviment Slow Food i al segell Km 0- i això es nota a la cuina. En el 8 Restaurant serveix plats molt essencials, però molt representatius de la zona, com la coca de molls amb escalivada i romesco o el peix de llotja al gust del client. Encara que no defuig la fusió que tant havia treballat al Morell: cal tastar la broqueta de xai amb salsa oriental, per exemple.

2-En Joan Pere. Ens agraden els restauradors amb atreviment. Aquest Ă©s el cas d’en Joan Pere: va obrir un de les primeres franquĂ­cies Lizarrán, li ha donat carĂ cter propi i sempre el tĂ© ple. Al Peixateries 8 ha descobert una fĂłrmula tan elemental com magistral: servir bon peix, ben cuinat i a preus populars. El taulell de marisc del Peixateries 8, a l’estiu, Ă©s d’antologia. Consolidada una clientela que durant el bon temps s’ha fet fan de la cuina d’en Gerson, ara es perllonga la temporada al nou 8, amb una cuina de tardor-hivern que promet molt. A en Joan Pere l’ajuda en la direcciĂł del restaurant Franklin Pieters.

3-Els arrossos. En menys d’un mes, en Gerson ja s’ha adonat que els arrossos del 8 triomfen. N’hi ha de ben diversos, i alguns de no gaire habituals: arròs de llamĂ ntol i gambes, arròs fosc de l’EmpordĂ  amb sepiones i costella de porc, arròs amb bacallĂ  i mondongo, arròs d’anguila, tomĂ quets i safrĂ 

4- El celler. Tenen l’encert d’escollir poques referències, però amb criteri: Ă©s el que tĂ© ser veĂ­ de les zones vinĂ­coles mĂ©s importants de Catalunya. El sommelier Carles Montagut ens proposa montsants -Octubre Blanc, SaĂł de Gratallops, Finca l’ArgatĂ …- però tambĂ© caves, riberes i, fins i tot, champagnes.

5- L’edifici que allotja el restaurant. El centre de Reus -que es reivindica com a ciutat natal d’Antoni GaudĂ­- tĂ© una ruta modernista bastant impressionant, a la qual pertany la Casa HomdedĂ©u: el 8 Restaurant n’ocupa el primer pis. El local conserva nombrosos elements originals, fins i tot mobiliari, de 1893, quan es va construir l’edifici, tot amb un aire neogòtic que val la pena descobrir.

6_8restaurant.jpg

El peix volador de David Callao sobrevola la sala.

6-Les obres de David Callao. Aquest artista de Cambrils ja havia col·laborat amb en Gerson, i el xef el va atreure al nou projecte del 8. L’espectacular claraboia o el peix volador que sobrevola les taules sĂłn obra seva i donen carĂ cter al local.

7-La terrassa. Perquè encara que arribi l’hivern, Reus no Ă©s tan fred. I la terrassa del 8 Ă©s ideal per als que fumen -no, que quedi clar que no afavorim el tabaquisme, eh! – I per als que volen prendre la copa relaxadament. O el vermut, que Reus Ă©s terra de bons vermuts.

8-No tot Ă©s Barcelona. Aquesta tardor, a Barcelona, s’obren nous restaurants dia sĂ­, dia tambĂ©. Però mĂ©s enllĂ  hi ha moltes novetats dignes de conèixer. El 8 restaurant n’Ă©s una!

 

8 Restaurant
Raval de Sant Pere, 19. 43201 Reus
Tel. 977 34 07 52.

Tanca diumenge i dilluns.
Preu mitjà: 30 € (no tenen menús).

Estrelles que enlluernen massa

dijous, 20/11/2014 (Josep Sucarrats)

lalianca1.jpg

Els vermuts de l’Aliança sĂ­ que sĂłn d’estrella. © Enrique Marco

El dia de Nadal de 2013 va ser trist, per a la cuina catalana. Justament aquell dia se n’anava LluĂ­s Feliu, xef de L’Aliança, d’Anglès, un restaurant d’autor que conservava una estrella Michelin des de l’any 2009. L’establiment va tancar temporalment, fins que, el juny passat, les filles i el germĂ  del xef el van reobrir amb el nom d’Aliança 1919 i repensant-ne el concepte: avui Ă©s un local de bons platillos i de vermuts, amb una oferta gastronòmica notablement superior a la de moltĂ­ssims bars barcelonins que s’han apuntat a aquesta moda. Les hereves de Feliu van pensar que no podien replicar la cuina del seu pare i que la nova Aliança havia de respondre a les noves demandes de la clientela, renunciant, si calia, a l’encotillament de les guies. Enguany, l’Aliança 1919 ha perdut el preuat macaron. Els inspectors de la Michelin han actuat tal com s’esperava: sense el xef que havia guanyat l’estrella i amb el canvi d’orientaciĂł, han retirat la qualificaciĂł.

I què? Les germanes Feliu volien un local viu i amb pĂşblic, i el tenen. Van preocupar-se que l’oferta culinĂ ria fos popular, però de qualitat, i van trobar la complicitat de diversos cuiners estrellats del seu entorn que van contribuir a dissenyar una carta interessantĂ­ssima. La setmana passada, el mateix Joan Roca, xef d’El Celler de Can Roca, al diari El PaĂ­s, assenyalava l’Aliança 1919 com un dels seus set restaurants catalans favorits. “Cal demanar-hi les sardines amb pa, vi i sucre i l’arròs amb safrĂ  i espardenyes”, hi deia.

Anit, la Michelin va tornar a fer de madrastra. Amb prou feines, una estrella merescuda per a un projecte amb garantia AdriĂ  —el Pakta— i una bona colla de restaurants rellevants —el Compartir, l’Espai Kru, el Gresca…— fora de la llista, per no parlar dels ascensos impossibles a la segona o tercera estrella. No sembla pas que això sigui un reflex de la vitalitat culinĂ ria del paĂ­s. Per descobrir-la, potser ara cal baixar els graons de l’alta cuina. I això no acaba d’interessar a la Michelin.

A l’Aliança 1919 l’estrella ni hi ha arribat, ni se l’hi esperava. Certament, part del seu èxit present es deu als darrers anys de revoluciĂł culinĂ ria. Però la revoluciĂł d’avui consisteix en fer el que fan allĂ , popularitzar tècniques i idees abans nomĂ©s accessibles als menjadors mĂ©s selectes. Cuiners com Artur MartĂ­nez, VĂ­ctor QuintillĂ , Oriol Rovira o Jordi VilĂ  tenen un peu al restaurant estrellat i l’altre a la barra d’un bar. A desgrat de la gasiveria de la Guia Michelin, la gastronomia catalana bull, i de quina manera, als fogons populars. Però, enlluernats per les estrelles, no tothom se n’adona.

 

Eclèctics i generosos

dilluns, 27/10/2014 (Josep Sucarrats)

eclectic5.jpg

La cuina d’en Francesc Ă©s tan saborosa com estètica

Triem el primer: crema blanca de verdures amb juliana de salmĂł fumat, empanada d’escopinyes i musclos acompanyada d’una petita amanida o saltejat d’arròs al curri amb fruits secs i pit de pollastre confitada. Seguim amb el segon: bacallĂ  a la provençal amb mussolina d’all confitat, broqueta morĂş amb humus, verduretes i amanida o entrecot de bou al cafè de ParĂ­s. I les postres (fetes al restaurant): mousse de fruita de la passiĂł, braç de gitano o fruita de temporada. Benvolguts lectors, això va de debò, Ă©s un menĂş de migdia autèntic i es pot degustar a Barcelona. Molt treballat, hi estem d’acord: aquĂ­ no hi ha ni amanida verda, ni llom amb guarniciĂł. El que hi ha aquĂ­ Ă©s cuina de veritat. I ens entusiasmarem mĂ©s quan llegim el preu: 13,50 euros. Per una mica mĂ©s (25 euros) encara podem demanar la versiĂł gourmet del menĂş. Francesc, Sergio: No podeu ser mĂ©s generosos!

eclectic2.jpg

En Francesc i en Sergio, responsables de l’Eclèctic

Francesc ChicĂłn i Sergio Musso sĂłn la parella que aquest estiu va obrir l’Eclèctic a Sant Gervasi, en un local que havia ocupat l’arrosseria La Mifanera. És un projecte en què tots dos han invertit tots els seus recursos, tot el seu talent i, tambĂ©, totes les seves ganes. Havien de reinventar-se -aquest eufemisme tan dels nostres temps-, i ho van fer per la via que millor coneixien: la cuina. En Francesc era professor de l’escola d’hostaleria Joan Ramon Benaprès, de Sitges. I en Sergio, argentĂ­ d’origen, va conèixer l’art de la pastisseria des de la infantesa i mai l’ha deixat de practicar, encara que fos nomĂ©s de portes endins. I ara, ha arribat el moment idoni perquè en Francesc i en Sergio ens demostrin què saben fer. La mare d’en Francesc tambĂ© ho pensava aixĂ­ i no va dubtar a ajudar-los. Al restaurant hi ha elements handmade de la senyora i de les seves amigues, que han participat en la decoraciĂł del local dissenyada per ells mateixos. I aquesta il·lusiĂł familiar es percep i mereix tot el nostre suport.

eclectic3.jpg

Les postres sĂłn cosa d’en Sergio

I mĂ©s quan en Francesc demostra que Ă©s un bon cuiner. Us hem transcrit un menĂş de migdia i ja heu vist que no s’arronsa a l’hora de proposar una oferta suggerent i poc comuna. Atreviu-vos tambĂ© amb la carta i entendreu perquè el restaurant es diu Eclèctic. “A Eclèctic no hi ha prejudicis ni dogmes, les tècniques, les tradicions, les aportacions de diverses cultures s’entrellacen per donar lloc a la nostra proposta, que s’adapta a diverses cuines sense limitacions ni complexos”, escriuen. El wonton de botifarra de perol amb dashi de pernil ibèric, brunesa de verduretes i pernil i bolets xinesos Ă©s, potser, la millor mostra d’aquest eclecticisme. TambĂ© ho seria el granissat d’estragĂł, poma i “sidrines” de te de llimona, unes postres d’en Sergio que persegueixen la seva lĂ­nia de crear dolços lleugers i saludables. Tots dos plats formen part del menĂş degustaciĂł que ofereixen per 39 euros. AtenciĂł, aquest menĂş inclou deu entrades: un altre exemple de la seva generositat enorme.

eclectic4.jpg

Tot a punt al menjador

Des de la taula de l’Eclèctic pensem que serĂ  fantĂ stic que els exalumnes d’en Francesc siguin tan generosos com ell als fogons i no escatimin ni en talent ni en qualitat. I que seria esplèndid que tothom posĂ©s les ganes de treballar bĂ© les postres d’un restaurant, com ho fa en Sergio. A banda de la il·lusiĂł, que d’això no els en falta. Perquè, fora del Eclèctic, en Sergio Ă©s il·lusionista. Aquesta feina, que el porta per tot el mĂłn -recentment han estat a la Xina-, els permet descobrir les gastronomies mĂ©s llunyanes ‘in situ’. I al cap d’un temps, els comensals de l’Eclèctic poden degustar en aquestes taules el que aquesta parella ha après donant la volta al mĂłn. Ja sigui degustant un menĂş degustaciĂł fabulĂłs o un humil menĂş de migdia. I no Ă©s gaire freqĂĽent trobar aquestes sorpreses, oi?

 

Eclèctic Restaurant
Carrer de Sagués, 16
080021 Barcelona
Tel. 93 315 70 87
www.eclecticrestaurante.com

Obert de dilluns a diumenges de 13 a 16 h.  De dimarts a dissabte, de 21 a 24 h. Obre les vigílies de festius.
Tanca les nits de diumenge, de dilluns i festius.

Menú de migdia: 13,50 €. Menú de migdia Gurmet: 25 €. Menú de degustació: 39 € (servei de pa i begudes a part). Preu mitjà de la carta: 45 €.

 

El bo i millor del Pirineu

dilluns, 11/08/2014 (Josep Sucarrats)

Jo no en sabia res, fins que el febrer passat, amb la fredorada que feia, l’Enrique Marco (el fotògraf) i jo vam anar d’exploraciĂł a Bellver de Cerdanya per descobrir-hi algunes adreces que han anat sortint a la revista: el restaurant Ca la NĂşria, la xarcurteria de Cal Jaume (encara l’hem de publicar!) i El TupĂ­ de la Cerdanya, del nucli de Bor. A tot arreu ens van atendre la mar de bĂ©, però la visita va ser especialment fructĂ­fera a El TupĂ­, on la Cati Soler i en Joan SangenĂ­s ens van servir un esmorzar d’aquells que fan dir sĂ­ senyor mentre ens parlaven de la fira de Sant Llorenç. I això va ser una revelaciĂł.

bellver1.JPG

Als porxos de la plaça de Bellver

Fa trenta anys que se celebra aquesta fira i jo no en sabia res. No Ă©s que ho hagi de saber tot, però hiperinformats com estem de fires medievals de cartrĂł pedra i de mercats de falsos artesans alimentaris, era un pecat no conèixer encara la mostra de Bellver. TĂ© lloc cada any coincidint amb el dia de Sant Llorenç, Ă©s a dir, el 10 d’agost, que justament era ahir. Hi vaig anar i vaig comprovar que el que m’havia explicat en Joan coincidia amb la realitat.

bellver4.JPG

Serrat d’ovella de Sant Miquel de Cuixa

A la Fira de Sant Llorenç nomĂ©s hi participen artesans alimentaris que puguin acreditar que elaboren ells mateixos els seus productes, que ho fan amb ingredients propis o del territori i que viuen i treballen al Pirineu. AixĂ­ us ho vam explicar al nĂşmero d’agost del CUINA i, els lectors que hi vau anar, us vau trobar, com jo, que realment era aixĂ­. Formatgers, xarcuters, herbolaris, conservers, forners… La trentena de parades eren un catĂ leg del bo i millor dels productes pirinencs.

bellver2.JPG

La Mercè, del Serrat Gros

Entre els coneguts, em va agradar trobar-hi els formatges del Serrat Gros (Ossera), d’El MolĂ­ de Ger, del Tros de Sort, de Casa Mateu (Surp), de Valette (Sant Llorenç de Morunys)… Els que estigueu al cas dels bons formatges catalans confirmareu que aquesta Ă©s una aliniaciĂł de luxe! TambĂ© va ser un gust trobar-hi les melmelades i conserves d’El TupĂ­ de la Cerdanya (sabeu que he decidit que la seva mostassa Ă©s la millor del mĂłn?), les de Ple de Bo  (Travesseres), que demostren que la NĂşria Burnat Ă©s una artistassa de la matèria, i les de L’Aranyonet (de la Pobla de Lillet), que fa poc que han sortit a la revista. El pa d’espelta del Forn d’en Pitus  (de Vilada) i les galetes de Casabella Natura (Olvan) van ser altres retrobaments feliços.

bellver8.JPG

L’Stephane tasta el seu gelat de ceps

Entre les descobertes, el formatger Ignasi Civil, que amb la seva companya Montserrat fan un serrat d’ovella majestuĂłs al costat de Sant Miquel de CuixĂ . TambĂ© la mel d’en Miquel Prat, de Saldes, un apicultor de famĂ­lia de llarga tradiciĂł en aquesta activitat. I el Lagrimus, el nou xarop d’avet de Michel Baylocq, elaborat amb pinyes del Pirineu, que ens desperta la imaginaciĂł culinĂ ria. I, caçador de bons gelats com sĂłc, va ser tota una descoberta conèixer l’Stephane, un cors instal·lat a Bellver des de fa tres anys que elabora gelats amb la llet pirinenca de base. BonĂ­ssims! El millor Ă©s que els aneu a tastar a Bellver, però si sou barcelonins —o Barcelona us queda mĂ©s avinent—, tambĂ© els ven al nĂşmero 5 de la plaça de la Vila de GrĂ cia. Pyreneum, es diuen aquests gelats.

La fira va començar poc temps desprĂ©s que en SangenĂ­s s’instal·lĂ©s a Bor. Des del primer moment, va dedicar-se a l’alimentaciĂł artesana i va buscar complicitat amb els darrers elaboradors autèntics que sobrevivien a la zona i amb els nous productors que, com ell, hi estaven arribant. Entre uns quants —i deixeu-me que citi la formatgera EulĂ lia Torras, fundadora del Serrat Gros, com una de les participants mĂ©s destacades— van crear aquesta fira a la quieta. I aixĂ­ han arribat a les tres dècades, conservant l’autenticiat que els va inspirar, sent coherents i, sobretot, estimant-se els seus productes i el seu territori. I la fira, a la qual s’hi han anat sumant les noves generacions d’artesans de qualitat, transmet aquest esperit.

bellver7.JPG

La NĂşria acabant d’emplatar l’arròs de ceps

La gran novetat de la fira d’engany, va ser un showcooking dedicat al cep que es va fer dins del recinte idĂ­l·lic del pati de les Monges. La cuinera NĂşria Bonet hi va preparar cinc tapes que contenien el cep com a ingredient. Un ravioli de vedella ecològica Eco Pirineu amb cep; un tall de coca de cal Pous amb pa de ceps de Cal Jaume i xocolata; un gotet de tres textures —crema, escuma i garrapinyat— de ceps; un arròs amb ceps i un gelat de ceps. Va ser fastuĂłs. La va acompanyar el cuiner mĂ©s expert en la cuina del bolet, Miquel Márquez, del restaurant Sala, de Berga. Pioner en portar els bolets a l’alta cuina, Márquez va fer una descripciĂł sensual del cep i va explicar els secrets per cuinar-lo correctament: “Ă©s el bolet del seny, posar-ne massa ho emmascara tot”. La cuina de la NĂşria Bonet, va ser, en aquest sentit, una mostra de cuina equilibrada.

La NĂşria Ă©s una cuinera interessantĂ­ssima, que va tornar al seu poble natal, Bellver, desprĂ©s d’estudiar a la Joviat i passar per alguns grans restaurants, com els de Nandu Jubany. El seu restaurant, Ca la NĂşria, Ă©s nomĂ©s senzill en aparença. La NĂşria s’esforça per oferir una cuina de territori allunyada de tòpics. Us en el vaig recomanar al nĂşmero 158 del CUINA (el del darrer mĂ©s d’abril), i, desprĂ©s d’haver-hi dinat ahir, ho tornaria a fer: ara que n’Ă©s temporada, demaneu-hi el magret d’Ă nec amb prĂ©ssecs.

bellver9.JPG

Com Ă©s que encara no heu anat a la terrassa d’El TupĂ­ de la Cerdanya?

El dia va acabar a cal Joan i la Cati. Els vespres d’estiu, El TupĂ­ de la Cerdanya, converteix el seu pati —ocupen les antigues escoles del Bor i el local, rehabilitat, Ă©s deliciĂłs— en una creperia, coqueria, pizzeria o digueu-ne com volgueu, la mar d’agradable. Els formatges, conserves i embotits del Pirineu hi tornen a ser protagonistes, i l’Ă pat senzill, però saborĂłs, en aquell tros de prat, va ser la millor manera d’acabar el dia.

En una Cerdanya que darrerament semblava nomĂ©s un refugi d’evasors fiscals, l’aliaça d’aquests petits productors amb els nous cuiners que, com la NĂşria, es coneixen el territori pam a pam marca un camĂ­ per a la gastronomia pirinenca que mereix el suport de tothom.

Jo m’he quedat amb ganes de tornar-hi l’any que ve, per Sant Llorenç.

Tres restaurants on tornar

dissabte, 26/07/2014 (Josep Sucarrats)

Aquestes darreres setmanes he tingut l’ocasiĂł d’entaular-me en establiments de llarga trajectòria. En algun cas els havia conegut d’abans, en algun altre els tenia pendents i els he descobert en aquesta nova etapa. Perquè els tres de que us parlarĂ© conicideix que o bĂ© han canviat de direcciĂł, o bĂ© han celebrat una efemèride que els ha tornat a posar d’actualitat. En tots tres hi he descobert algun motiu per tornar-hi, perquè, pendents com estem els periodistes gastronòmics de les novetats, a vegades donem per suposats els clĂ ssics de tota la vida.

 

1. La Venta del Tibidado

laventa.jpg

AquĂ­ al davant acaba el tramvia Blau.

Potser molts dels qui llegiu aquest blog ja heu estat a aquest restaurant, que va viure anys de glòria en una etapa daurada en què estava vinculat a Frederic Amat (propietari de Vinçon) i altres esperits inquiets. L’encant del xalet modernista i les vistes sobre la ciutat mai no va deixar de tenir-lo, però el negoci llanguia quan, fa una any i mig, el lleidatĂ  LluĂ­s Vinyes —client de l’establiment, però que mai no havia estat vinculat professionalment a la gastronomia— es va assabentar que el local era a punt de tancar. El va comprar i va implicar en l’aventura al seu amic de paladar esmolat Josep Vilella —que, entre d’altres activitats, signa la pĂ gina Cinc a taula, a La Vanguardia. Josep Vilella l’ha assessorat i un i altre han estat d’acord en donar a la carta de La Venta un aire de cuina quotidiana. “Volem que la gent entengui el què menja, que identifiqui els sabors del plat i que es reconciliĂŻ amb la cuina catalana senzilla i deliciosa”, explica Vilella. Per això, mantenen clĂ ssics de la casa, com les garoines gratinades, o serveixen plats senzills amb bon producte, com la superba veloutĂ© de tomĂ quet, una crema refrescant ben estiuenca. Alguns plats sĂłn d’una creativitat casolana que s’agraeix per essencial —no entendreu com no se us havia acudit a vosaltres l’amanida d’espinacs amb poma i parmesà— i d’altres ens evoquen la infantesa dels dos gormands juganers que dirigeixen el restaurant —Josep Vilella hi ha llegat els senzillĂ­ssims macarrons a la manera de la tieta Margarita, lĂ ctics i saborosos. La llonganissa de Lleida la compra LluĂ­s Vinyes del xarcuter que mĂ©s li agrada de la seva ciutat. Però vaig fer festa major quan vaig saber que l’històric xef Francesc FortĂ­, del mĂ­tic El RacĂł d’en Binu —el primer dues estrelles Michelin catalĂ , que encara obre cada dia a Argentona— va gairebĂ© cada setmana a preparar ‘in situ’ el seu famĂłs suflĂ© gelat de taronja. El fa a soles, amagant el secret d’aquestes postres tan Ăşniques que us recomano de totes totes que demaneu quan torneu a La Venta.

La Venta. Pl. del Doctor Andreu, s/n. Barcelona. Tel. T 93 212 64 55.
Preu mitjà: 50 €

Per què cal tornar-hi? Per demanar-hi el sufé gelat de taronja que els prepara Francesc Fortí.

 

2. Izarra

izarra.jpg

En aquesta sala hi dinareu com uns senyors.

AquĂ­ no hi havia anat mai, però, amb motiu del 40è aniversari de l’establiment, la famĂ­lia González va voler celebrar-ho per recordar-nos que, en una ciutat amb una gastronomia tan canviant, ells segueixen instal·lats en una filosofia que els ha funcionat. I jo afegiria, a mĂ©s, que avui els fa diferents, perquè s’escapa de les modes. L’Izarra Ă©s encara un restaurant navarrès amb tots els ets i uts, mĂ©s confortable que quan, l’any 1974, Juan González Arellano el va obrir com a bar de vins, però amb la mateixa dèria de cuinar al Mediterrani els plats que ell havia conegut al seu territori d’origen. Els seus fills, Alberto i Carmen González, que avui comanden el local, han conservat molts dels plats que el seu pare (que va morir fa dos anys) els va llegar. La seva mare, Carmen, encara entra als fogons i aporta aquell coneixement culinari que no es pot aprendre a les escoles d’hostaleria. El restaurant havia estat asador, però ara la diversitat de plats de la carta Ă©s mĂ©s Ă mplia, d’acord amb el receptari navarrès, que es proveeix d’un dels millors rebosts de la penĂ­nsula: carns i verdures per sobre de tot, però tambĂ© peix d’un AtlĂ ntic que no li Ă©s msssa llunyĂ . Hi vam tastar una truita de seitĂł i alls tendres delicada ben cuita, l’ensalada russa amb llagostins que mai han pogut treure de la carta, el tomate feo de Tudela amb bonĂ­tol, les primeres alubias pochas de Puente la Reina… I la cua de bou va ser tota una oda a l’estofat! Han passat els anys, i d’aquell tros del barri de Fort Pienc que semblava una petita colònia basconavarresa de tants restaurants d’aquella zona com hi havia, avui l’Izarra Ă©s el que es mantĂ© en mĂ©s bona forma. No Ă©s perquè sĂ­.

Izarra. SĂ­cilia, 135. Barcelona. Tel. 93 245 21 03.
Preu mitjà: 50 €

Per què cal tornar-hi? Perquè mai no ens cansarem d’homenatjar-nos amb un bon Ă pat de cuina navarresa.

 

 3. Windsor

windsor.jpg

La nova terrassa ha donat un altre aire al Windsor.

El Windsor del carrer Còrsega s’ha reformulat sense deixar de ser el que era. Però el propietaria actual, Joan Junyent —que va començar al restaurant com a cambrer i va anar ascendint pas a pas fins arribar a dirigir-lo, abans de comprar-lo— de l’any passat ençà vol obrir-lo a mĂ©s pĂşblics. El Windsor Ă©s un local prou imponent i poc habitual als restaurants barcelonins. Les lĂ mapdes de llĂ grimes de cristall i el vellut ja ens agraden, però Junyent volia fer compatible aquesta sumptuositat amb un pĂşblic que anĂ©s mĂ©s enllĂ  dels homes de negocis que tants tractes han obert i tancat en aquest local durant dues dècades. L’obertura, aquest any, de la terrassa, ha apropat al Windsor un pĂşblic diferent, mĂ©s relaxat, amb mĂ©s ganes d’entaular-se pel plaer de menjar que per —benaurades— obligacions professionals. A banda de l’interiorisme —que signen Sandra Torruella, al bar i la terrassa, i Toni Espuche, a les sales—, el xef Carles Alconchel continua apostan per aquesta cuina d’arrel catalana, però amb la mirada posada a l’alta cuina: amanida de gambes de PalamĂłs pelades i a la planxa, els seus caps, alvocats frescos i notes de guacamole; morro de bacallĂ  confitat fruits secs, pa torrat, lĂ mines de patata i un suau romesco tradicional;  espatlleta de xai de llet cuita a les set hores amb mini amanida d’escarola, raves, menta i gingebre… Una llista de plats ben suculents que pot resultar menys cara del que sembla si opteu per les mitges racions!

Windsor. Còrsega, 286. Barcelona. Tel. 93 237 75 88
Preu mitjà: 80 € / Menú de mercat (migdies de dilluns a dissabte): 29,50 €

Per què cal tornar-hi? Per gaudir de la nova terrassa!

 

Edetària celebra 10 anys i emprèn nous camins

diumenge, 22/06/2014 (Josep Sucarrats)

edetariacoure1.JPG

El tast a la taula del Coure

Viure a la Terra Alta i de la Terra Alta no Ă©s l’opciĂł mĂ©s fĂ cil. Amant com sĂłc dels paisatges, els olis i els vins d’aquesta comarca, sento un respecte enorme per la gent que hi viu i malda per domesticar una terra no sempre agraĂŻda. Cal carĂ cter. “Quan vaig tornar a casa desprĂ©s d’estudiar viticultura i enologia, vaig arribar convençut que el meu pare havia anat sempre equivocat. Vaig aplicar el que havia estudiat i, veient els resultats, el meu pare em va dir: Això t’ha servit mĂ©s que tots els mĂ sters que puguis fer”. Aquesta experiència la va explicar Joan Ă€ngel Llaberia, el fundador del celler EdetĂ ria, de Gandesa. Els pagesos de la vinya mediterrĂ nia, com la de la Terra Alta, han acumulat uns coneixements de conreu ancestrals que no s’aprenen sempre a les aules. El pare d’en Joan Àngel, igual que els va rebre dels seus pares, els va transmetre al seu fill. I avui sĂłn part d’EdetĂ ria.

edetariacoure2.JPG

Els vuit vins aque vam tastar.

En Joan Ă€ngel va convocar-nos al restaurant Coure, de Barcelona, a celebrar el desè aniversari d’aquest celler, que es compta entre els mĂ©s ben valorats de la DO Terra Alta. El dinar va servir, tambĂ©, per tenir l’oportunitat de veure com han evolucionat aquests vins a travĂ©s d’un tast vertical (2003, 2005, 2010, 2011 i 2012) del seu vi senyera, l’EdetĂ ria SelecciĂł Blanc. Que les darreres anyades d’aquest vi ja siguin monovarietals de garnatxa blanca —la varietat emblemĂ tica de la seva DO— Ă©s indicatiu de com aquest celler vol apropar-se, cada cop mĂ©s, a l’essència del seu territori. “Menys Ă©s mĂ©s”, va repetir en mĂ©s d’una ocasiĂł, durant el dinar, en Joan Ă€ngel. Menys cupatges, menys fusta, menys tecnologia… Els nous camins que emprèn el celler desprĂ©s d’aquesta primera dècada, segueixen aquesta ruta.

EdetĂ ria, una casa reconeguda pels blancs, enceta ara tambĂ© el repte d’elaborar negres 100% terraltins. AquĂ­, en Joan Ă€ngel, d’acord amb el seu enòleg, LluĂ­s Otero, va deixar anar una altra sentència categòrica: “Els negres que hem fet a la Terra Alta s’han mirat massa els del Montsant i el Priorat”. I Ă©s aquĂ­ on els mateixos parĂ metres de “menys Ă©s mĂ©s” dels blancs s’apliquen tambĂ© als nous negres. Vam tastar l’Edetana Negre 2012 (garnatxa fina, garnatxa peluda i carinyena), que ja s’aproxima a aquest estil de vi menys dur —menys forçat, si voleu— que el d’aquells carregats de fusta. La primĂ­cia —i sorpresa— va arribar amb Les Pedrisses 2011, el primer monovareietal de carinyena de la casa. SortirĂ  al setembre —n’han fet 1.100 ampolles— i, malgrat aquesta tirada Ă©s tan curta, estic segur que contribuirĂ  a repensar com s’elaboren els vins negres terraltins.

coure.JPG

La tonyina amb gyoza de carabassa.

L’ocasiĂł va servir tambĂ© per descobrir la nova etapa del restaurant Coure. El seu propietari, el cuiner Albert Ventura, s’ha instal·lat ara darrere els fogons del seu nou restaurant al Cercle ArtĂ­stic de Sant Lluc i ha destinat al Coure Ivan SolĂ , un dels cuiners de confiança de Santi Santamaria a El RacĂł de Can Fabes. Maridar els vins d’EdetĂ ria amb plats delicats com les sardines marinades amb ajoblanco i ametlla tendra o el llom de tonyina en sashimi amb gyoza de carabassa ens va fer entendre perquè la sommelier del restaurant, la Janina, segueix apostant pels vins de Joan Ă€ngel Llaberia, que ja fa anys que troben al Coure la seva millor ambaixada barcelonina.