Cava o xampany?

dilluns, 30/08/2010 (Josep Sucarrats)

Aquesta tarda, el programa El Secret d’estiu, de Catalunya Ràdio, m’ha convidat a participar en un debat sobre si és millor el cava o el xampany. Si bé és cert que penso que, d’entrada, hi ha més aviat poc a debatre —el bon cava és millor que el mal xampany; o el mal cava és pitjor que el bon xampany, no hi ha més!—, hi participaré en defensa del cava. La veritat és que des de fa alguns anys hi ha cavistes que estan treballant de valent per millorar el seu producte, que estem descobrint el potencial desconegut del xarel·lo, que el millor valor del cava ja no és només el preu, sinó també la qualitat i la singularitat que li dóna el seu cupatge únic (xarel·lo, macabeu i parellada). Per això lluito contra l’esnobisme estereotipat d’aquells que asseveren categòricament que “res com el xampany”, sobretot si són catalans: no s’adonen del que passa al costat de casa! A mi el xampany m’agrada entre molt i moltíssim, però, si em donen una tribuna, dedicaré els meus esforços a defensar el bon cava i a trencar els prejudicis dels qui s’han encasellat en la imatge mítica del xampany francès, i no accepten que sovint no és or tot el que llu.

Espero el vostre suport, aquesta tarda a les 5, a Catalunya Ràdio!

Davant de la premsa gastronòmica internacional!

dimarts, 24/08/2010 (Josep Sucarrats)

Aquest serà un post molt breu, però em fa molta il·lusió comunicar-vos que la gent del CUINA participarem al Food Photo Festival Tarragona 2010. Segons asseguren els organitzadors, aquest és el primer congrés internacional dedicat específicament a la fotografia gastronòmica que se celebra en tot el món. Tindrà lloc entre el 30 de setembre i el 17 d’octubre, i el dia de la inauguració la Carme Ruscalleda i la Becky Lawton hi aniran a exposar la seva experiència amb la nostra revista.

La Carme va començar a col·laborar amb nosaltres l’any 2004. Aleshores la secció es deia Bo i ràpid, avui es diu Bo i sa. L’estructura és la mateixa, però: menús de quatre receptes amb ingredients de proximitat i de temporada. Quan vam fer el redisseny de la revista vam decidir de mantenir la col·laboració perquè és una de les seccions amb més personalitat de la revista. A això hi ha contribuït totalment la Becky Lawton, que hi ha imprès un estil fotogràfic inconfusible.

Doncs bé, sembla que la col·laboració entre dues professionals de primera línia com elles interessa a fotògrafs gastronòmics d’arreu del món. No sabeu com ens n’enorgullim. I el que més ens motiva és que, compartint aquesta experiència amb els participants del Food Photo Festival, segur que rebrem idees per millorar, que és un objectiu que perseguim des del primer dia.

Ah! Si voleu més informació sobre la conferència que hi farem, la podeu llegir aquí, això sí, de moment només en anglès.

Una portada que ja no podria ser?

dijous, 19/08/2010 (Josep Sucarrats)

La recordeu? Correspon al número 36 de Descobrir CUINA, que vam publicar el maig de 2004. Il·lustrava un reportatge de la Cristina Serret, on aquesta periodista es feia ressò de la tendència, encetada ja feia alguns anys, de convertir les flors ornamentals en ingredients de cuina. “Les flors han format part del receptari humà des de fa més de vint segles”, hi escrivia. Cites a les tradicions culinàries de la Xina, de Grècia, de Roma, medieval… I concloïa el text afirmant que s’estava produint una “renaixença floral”, és a dir, una recuperació de l’ús de les flors als fogons. “És innegable”, escrivia, “que les modes neixen en algun lloc i per algun motiu. L’interès per la cuina del món —l’àrab, la mexicana o la marroquina, per exemple, són molt riques en flors— o el moviment demogràfic poden ser claus en aquest sentit. Però també cal pensar que aquesta no es una tendència nova, ja fa molts anys [Atenció! Això s'escrivia el 2004!] que a països com França o la Gran Bretanya es mengen flors”.

Doncs bé, no sé si avui rebríem algun toc d’alerta de l’Agència de Protecció de la Salut (APS) com el que ja ha rebut el productor Josep Pàmies. A la redacció del CUINA ja ens havia arribat alguna consulta sobre aquest tema fa alguns mesos. Ahir, vaig llegir a El País que a aquest pagès de Balaguer li han enviat una carta en què li reclamen que presenti estudis que confirmin que hi ha flors que poden ser considerades com un aliment (uns estudis costosíssims als quals no pot fer front) o bé que recuperi factures d’abans de 1997 que demostrin que aleshores ja en venia als restaurants i botigues de queviures (i qui guarda factures d’aquelles dates? Ell no). Tot plegat és perquè l’APS s’ha posat a regularitzar una normativa de fa 13 anys per dotar les flors de la categoria oficial d’aliment, que ara no tenen. I si el senyor Pàmies no presenta el que se li requereix, s’exposa a haver de pagar una multa.

Tots els segles d’història en el consum de les flors de què va parlar Cristina Serret, totes les tradicions gastronòmiques vives que les mantenen com a ingredient, es veu que no serveixen per justificar-ne la seva condició alimentària.

D’acord, aquestes lleis són imprescindibles per garantir la salut pública, no ho discutirem pas! Però que al cap de tants anys se n’adonin i vinguin amb aquestes exigències a un productor que ha estat fent la seva feina amb total transparència i, fins i tot, divulgant-la a través dels mitjans de comunicació, la veritat, no té gaire sentit.

Nombrosos xefs de prestigi, alguns clients seus, han expressat el seu desconcert i s’han posat al costat de Josep Pàmies. És una simple qüestió de sentit comú. Ens hi afegim!

Ah, me n’oblidava! Les receptes del nostre reportatge de l’any 2004 eren d’en Joan Roca, d’El Celler de Can Roca. Un xef que sap el que es fa.

Les vinyes a l’estiu

dilluns, 16/08/2010 (Josep Sucarrats)

Fa uns dies us vaig mostrar en aquest blog els primers raïms de l’any, els santjaumes, i el cert és que el post va despertar prou interès. Ho entenc! La verema és un dels moments més importants del nostre any agrícola, i l’espera de l’estiu n’és el període més emocionant. A més, en aquest any plujós, les vinyes són verdes i ens ho han posat ben fàcil per fotografiar-les (ara cal esperar també la tardor, per veure-les tenyides d’ocres i vermells). He pensat que potser us agradaria conèixer les vinyes de Cal Garrigosa, que estan esplendoroses. Les fotos que us adjunto són de fa un parell de mesos, quan els camps eren al zènit de la verdor. Ara toca esperar fins a mig setembre, quan serà el moment de veremar. A Sant Ermengol d’Abrera se sent olor de bona anyada…

La vinya Primera

La vinya Primera

Els noms de les vinyes són d’una evidència hiperdescriptiva. La vinya Primera, doncs, és la primera que ens trobem en el camí que enllaça tots els trossos. Els ceps de la foto són joves, de quan hi vam plantar una varietat que havíem perdut: la garnatxa blanca, que és la que el meu besavi Pere ja conreava fins que el xarel·lo i el macabeu la van substituir fa gairebé mig segle.

Vinya de l'Hort

Vinya de l'Hort

La vinya de l’Hort és la segona que trobem en la ruta i el nom el pren de l’horta que tenim a sota, a la riba del torrent Gran. Els ceps que es veuen a la fotografia són xarel·los de més de quaranta anys. Els vins blancs que neixen a Sant Ermengol solen ser força consistents.

Vinya Xica

Vinya Xica

La vinya Xica és, com indica el topònim, la més petita de totes. Els ceps de la imatge són d’ull de llebre.

Vinya de Més Amunt

Vinya de Més Amunt

Prop de la vinya Xica hi ha la de Més Amunt. Sempre he pensat que és la més fotogènica, perquè en tot el seu entorn només s’hi veu una casa, la masia de Can Gener. A les escriptures també se l’anomena vinya del Frare, perquè antigament havia pertangut a Cal Frare d’Esparreguera. Aquesta gent eren terrissers i encara avui, entre els solcs de la vinya, apareixen fragments de ceràmica del segle XVIII. La que veieu a la foto és de les darreres barraques de pedra que es conserven a Abrera. Quan l’Ajuntament aprovi el nou Pla General fins i tot estarà protegida. En aquesta vinya hi ha ceps de merlot i d’ull de llebre.

Vinya de Magarola

Vinya de Magarola

La darrera vinya que em queda per mostrar-vos és la de Magarola. També en diem la vinya de Cal Ramonet, perquè la tenim arrendada a aquesta casa d’Esparreguera. No em direu que la foto no és espectacular! Pel campanar, reconeixereu Esparreguera en segon terme i al fons, mal que sobri dir-ho, Montserrat. Aquests ceps, també joves, són xarel·los. A la feixa que queda sota hi ha plantat ull de llebre. Estem segurs que aquesta vinya encara ha de donar el millor de si!

‘Bonheur’ a Gràcia

dijous, 12/08/2010 (Josep Sucarrats)

El juny passat vaig participar com a professor al curs de Food Event Design (és a dir, de disseny d’esdeveniments gastronòmics) que l’Instituto Europeo di Design va organitzar a Barcelona. El grup de vuit alumnes que hi assistia era dinàmic i amb talent, aquestes coses es noten quan fas de mestre. N’he fet ja en algunes ocasions, i quan et trobes amb un auditori que et transmet feed-backs interessants, em diverteix molt. Va ser el cas. Els alumnes del curs tenien trajectòries diferents (venien del món del màrqueting, de l’empresa, de la fotografia gastronòmica…). Una noia colombiana, la Lucy, era l’única que tenia restaurant, i em va convidar a visitar-lo. I com que em va quedar un bon record del curs, no podia declinar aquella invitació.

Així, ahir a la nit, amb un amic hi vam anar a sopar. El restaurant es diu SMS Delícies. És al número 33 del carrer d’Astúries de Barcelona i té aquest aire de bistrot de disseny que tenen tants restaurants graciencs. La Lucy és agradable, vaja, agradabilíssima, i el restaurant és com ella. El va obrir fa tres anys. L’espai entre clients és just, sí, però l’inconvenient es converteix en una virtut, perquè el local transpira allò que els francesos en diuen bonheur (una altra característica pròpia dels bons bistrots), i això ajuda als comensals a saludar-se, a conversar i a desitjar-se bona nit quan acaben l’àpat. Des d’aquella cantonada de carrers estrets, amb la xerrera arrencada, bevent la copa que ens va servir la Lucy… Tenia tot un aire de pel·lícula d’Eric Rohmer que em resultava la mar de confortable. Perquè a mi les pel·lícules d’Eric Rohmer la veritat és que m’agraden entre molt i moltíssim. Punt a favor del restaurant! De fet, la Lucy —que va arribar a Barcelona l’any de les meravelles, el 1992, se’n va enamorar i s’hi va instal·lar— havia passat abans per París, i alguna cosa (bona) se’n va endur d’allà.

El restaurant és petit, però l’activitat és intensa. Ahir hi havia dos cuiners (els fogons són a la vista), tot i que normalment n’hi ha tres. Faltava el cap de cuina, però el menjar que ens van servir no se’n ressentia. Cuina mediterrània de fusió amb moltes influències asiàtiques, aquesta modernitat culinària de fa alguns anys que gairebé s’està convertint en la gastronomia que identifica Gràcia avui, perquè molts petits restaurants de la zona s’hi dediquen. Ara, si la cuina està bé, doncs endavant! I la del SMS em va semblar molt correcta, a més, a preus ideals per sopar sortint del cine Verdi: per menys de 20 € a la nit fas un molt bon àpat.

Bonehur, Eric Rohmer, cuina moderna, bon preu. De moment anem bé.

Un consell: deixeu-vos aconsellar pel cambrer, que aconsella bé. Ell ens va recomanar els fideus yakishoba i el filet de bou amb salsa d’Oporto, que va ser el millor de la nit. També em va agradar el plat de tres minihamburgueses de carns i condiments diferents, que es ve a sumar a aquesta passió per les bones hamburgueses que aquest any hi ha a Barcelona. Vam compartir una mousse de tres xocolates força contundent, però què hi voleu fer, som xocolaters de mena i ens va encantar. Per obrir l’àpat, la Lucy ens va convidar a unes gambes embolicades amb bacon i amb un punt de gingebre (bastant potents) i a una vichysoisse de poma que va refrescar el final de l’aperitiu.

“A veure si veniu a les festes de Gràcia i passeu a saludar-nos”, ens va dir la Lucy, per acomiadar-nos. “Fem els millors mojitos!”, assegura. Bon rotllo d’estiu, ja ho veieu.

I quan arribi la tardor i ens asseguem darrere dels vidres del SMS Delícies, mentre fora plou, pensarem que sí, que estem en un tros de París, presos de la bonheur de la ciutat i esperant que en qualsevol moment, sense saber d’on, ens aparegui Eric Rohmer amb una càmera per robar-nos la conversa.

Quina delícia.

La cantonada Astúries/Badia

La cantonada Astúries/Badia

SMS Delícies
Carrer d’Astúries, 33
Barcelona (Gràcia)
Tel. 93 217 95 47

Els primers raïms de l’any

dilluns, 9/08/2010 (Josep Sucarrats)

Tot i que avui he rebut la nota de premsa anual de Raimat, en què aquest celler anuncia que demà (10 d’agost) ja comença la verema —sempre són els primers—, a Cal Garrigosa tot just aquest dissabte hem menjat els primers raïms madurs de l’any.

Els santjaumes del 2010

Els santjaumes del 2010

Són els santjaumes, que es diuen així perquè, habitualment, ja es poden menjar cap al 25 de juliol, que coincideix amb la festivitat de Sant Jaume. Més descriptivament, segons on, s’anomenen primerencs. Tot i així, aquest any de neu i de primavera freda, en què a la vinya tot ha anat una mica més endarrerit, han arribat més tard, ja ho veieu: ben bé quinze dies. Això els ha fet més esperats! Són raïms de taula, per menjar, no pas per fer-ne vi.

Els hem collit a la vinya de l’Hort, a la zona agrícola de Sant Ermengol d’Abrera, de ceps de més de quaranta anys.

Aquest any les vinyes estan espectaculars. A veure si us mantinc al dia de com va la verema, que sembla que serà generosa.

Què coi els passa, als tomàquets de color de rosa?

dimecres, 4/08/2010 (Josep Sucarrats)

Suposo que molts de vosaltres dels tomàquets de color de rosa en dieu tomàquets de Montserrat. Però al meu poble, Abrera, que justament és a tocar de Montserrat, sempre n’hem dit tomàquets de color de rosa. Ni tomàquets roses, ni tomàquets de color rosa: tomàquets de color de rosa. Doncs bé, cada estiu n’he pogut menjar, bé sigui de l’hort de la meva família, bé sigui d’hortalans abrerencs, que sempre l’han conreat com la llaminadura més desitjada de l’estiu. I és mira que n’arriben a ser de bons, aquests tomàquets.

O n’eren. Perquè no sé què ha passat que aquest any no els hem encertat. I s’han conreat com sempre. Però han sortit insípids, fins i tot amb un punt amargant. Res d’aquella dolçor herbàcia, que aconseguien fins i tot quan semblaven verds. Quina decepció: tan bonics que són, i tan poc gust que tenen (i tan cars que van, si els has de comprar).

Us ha passat, a vosaltres? O bé heu tingut més sort? Per descomptat que no a tot arreu ha d’haver passat el mateix.

El meu pare, que és pagès, pensa que el problema té a veure amb el planter que venen els majoristes. Que no és el d’abans, i que l’hortalissa que en surt potser és de més resistència, però de menys qualitat. Alguna cosa d’això deu passar… Al capdavall, conec gent que ara menja tomàquets de color de rosa tot l’any, i això sí que no té ni cap ni peus. Aquests tomàquets només estan al punt al cor de l’estiu!

Ara bé, la veritat és que tampoc no els he enyorat tant. Aquest any el meu pare va comprar planter de tomàquets de la creu —com es coneixen al Penedès— o esquenaverds a la parada que el Pastoret de Torredembarra munta cada dissabte al mercat de Vilafranca del Penedès. I han sortit boníssims. Són més petits que els de color de rosa, i són plens de l’interior. Frescos i amorosos. Com donen a entendre els seus noms, de dins estan partits per quatre amb forma de creu i de sota són de color verdós. Aquesta foto correspon a l’amanida que ahir en va fer la Florentina (que és la meva àvia) per sopar.

Quins tomàquets de la creu!

Això són tomàquets i la resta són falòrnies

Boníssims, van volar. La plata va quedar buida.

Que bé que s’hi està, a Barcelona (un sopar a l’Arola)

dilluns, 26/07/2010 (Josep Sucarrats)

Això ho vaig pensar la nit d’un dimecres. L’Ismael Alonso, que és el xef del restaurant Arola de Barcelona, em va convidar a conèixer la seva cuina. Sí, encara no hi havia estat, potser perquè la zona del Port Olímpic s’escapa dels meus circuits per la ciutat. Però havia coincidit amb l’Ismael, vam parlar força i em va despertar la curiositat de fer-li una visita. I al cap d’una setmana ja m’entaulava a l’Arts.

A taula

A taula

Hem publicat mil articles per explicar que hem de trencar el tabú —tan de casa nostra— de menjar en un restaurant d’hotel encara que no en siguem clients. I per molts articles que haguem publicat sobre el tema, el cert és que el tabú només s’ha trencat en alguns casos: només en restaurants que han sabut construir-se un caràcter molt especial. I l’Arola n’és un.

Tal com és d’esperar d’un projecte impulsat pel xef Sergi Arola, el local s’allunya de la formalitat estàndard. I el lloc és molt confortable, i més si és un vespre d’estiu a tocar d’una terrassa, amb vistes a mar obert… I el que és ben excepcional: una música ambiental que no molesta, perquè Nacho Arola —germà del xef i DJ que punxa Pink Floid et altri: res de música d’ascensor— selecciona els temes amb criteri.

El restaurant era ple, molts clients de l’hotel, però no exclusivament. I l’altre germà del Sergi, l’Eduard, hi desplegava un ofici que l’apropa més al paper d’un amfitrió que no pas al d’un cap de sala a l’ús. D’això en vam estar parlant una estona, de com cada cop més els clients agraïm un tracte proper i ens és indiferent el cerimonial que, en la majoria de locals —no pas en tots! Quan pertoca un servei clàssic, ja ens agrada— és fora de lloc. El sommelier Joan Arboix —i el seu llenguatge planer a l’hora de parlar-nos dels vins— i la Maria Saiz —que té el càrrec de directora de sala— són bons aliats de l’estil de l’Eduard.

Vaja, que l’Arola sense l’Arola —el xef hi va sovint, però l’equip de Barcelona va rodat— té personalitat pròpia.

El xef Ismael Alonso

El xef Ismael Alonso

I la cuina n’és una bona mostra. L’Ismael hi treballa des de fa cinc anys. Conserva l’esperit que ha identificat el restaurant des dels orígens —les tapes creatives i aquelles patates braves de l’Arola que després mitja ciutat ha copiat—, però gairebé tota la carta és de la seva creació. I el que em va agradar és que l’Ismael —que ha treballat amb molts dels millors xefs espanyols: Adúriz, Dani Garcia, Manuel de la Osa, etc.— va per lliure: la seva cuina és seva i acumula tota l’experiència professional amb què va arribar a Barcelona. I dins del context de la ciutat, la proposta és prou diferent —i prou interessant— com per anar-la a descobrir.

Les braves de l'Arola (les originals!)

Les braves de l'Arola (les originals!)

L’Ismael aconsegueix servir uns plats que combinen certa sumptuositat culinària amb cert agosarament formal. Per exemple, el suquet fred de tomàquet i gamba, amb gamba a la brasa i falsa gamba: cuina popular, però elaboració complexa (entre gaspatxo, suquet, brasa i productes contundents). Em va agradar molt el llobarro amb parmentier d’alls tendres i el seu suc: tenia aires de cuina clàssica, però l’execució (lleugera, equilibrada, delicada) resultava molt moderna. El plat era bo, molt bo, i, si seguiu els meus posts, trobareu algun cas en què ja comento com alguns cuiners semblen oblidar que el menjar n’ha de ser, de molt bo, i sacrifiquen aquest paràmetre per suposades originalitats mal enteses. Això no li passa, a l’Ismael. El turnedó de pollastre de corral amb cremós de blat de moro i suc de rostit va ser un altre bon exemple del que explico.

Cafè a la terrassa, quan la xafogor del dia ja s’havia esvaït. La calidesa del tracte del personal i l’autenticitat de la cuina de l’Ismael ocultaven l’arquitectura impersonal de l’hotel.

Als sofàs exteriors hi havia uns quants guiris. És normal. Que bé que s’hi estava. Fins i tot si no eres guiri ni estaves de vacances, com era el nostre cas. Barcelona també val la pena per moments com el de la sobretaula a la terrassa de l’Arola. El que dic, que bé que s’hi estava.

Quina terrassa!

Quina terrassa!

En Jordi Vilà parla

dimarts, 20/07/2010 (Josep Sucarrats)

Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Des que dirigeixo el CUINA, el nom de Jordi Vilà és dels que sempre ha sonat més al meu entorn. Fa ben poc em parlaven d’un crític gastronòmic nord-americà —me’n reservo el nom— que se’n confessa devot. No és l’únic cas d’admiració estrangera per a aquest xef que m’ha arribat. D’admiració local també n’he percebut: em consta que cuiners que aprecio —com l’Oriol Rovira, el Rafa Peña o l’Albert Ventura— li segueixen les passes amb interès. La meva experiència personal, què us he de dir, també ha estat bona. Quan els quilòmetres zeros i aquestes coses no estaven tan de moda, en Jordi Vilà ja en parlava amb altres paraules. I aquest discurs que connecta l’alta cuina amb la pagesia local, sempre m’ha generat empatia. No és l’únic discurs possible dins de la gastronomia moderna, però jo li trobo molt valor en un país amb l’agricultura en crisi permanent i on, durant anys, la tradició culinària pròpia ha interessat més aviat poc.

Atenta a les avantguardes, però aliena a les modes de circumstàncies, la cuina d’en Jordi Vilà s’ha bastit sòlidament sobre el receptari català i el producte de proximitat, fins i tot quan aquests paràmetres gairebé ni es valoraven. Això li va donar una singularitat que crec que, en bona part, explica aquests casos de periodistes estrangers que s’han sentit atrets per la seva cuina. Philippe Regol parla de tercera via per referir-se a restaurants com l’Alkimia —o el Coure, l’Embat, el Gresca, l’Hisop i d’altres— que, sense executar-la nítidament, s’inspiren en la tradició culinària local i la combinen amb un camí propi que, tot i que hi connecta, es desvia de l’avantguarda més identificada amb Ferran Adrià. Sense fer massa soroll, exploren altres rutes. Jordi Vilà penso que exemplifica bé el resultat d’aquesta opció més outsider.

Avui m’ha arribat a les mans el llibre Menjar-se el món, d’Ara Llibres, tot just acabat de publicar. És una recopilació de quinze entrevistes a joves emprenedors catalans de diversos sectors. En el de la gastronomia, l’autor (el periodista Vador Lladó) ha escollit encertadament Jordi Vilà. El cuiner hi fa algunes declaracions que m’ajuden a entendre els perquès de tot el que explicava abans:

“A través de restaurants d’altres cultures que vas coneixent tot viatjant, introdueixes nous sabors i productes provinents d’altres tipus de cuines, però l’essència acaba sent la cuina catalana, en el meu cas; es tracta de seguir el sentit comú.”

“Jo, sincerament, [l'estrella Michelin] no la vaig buscar. […] Volíem evitar la crítica gastronòmica. D’una manera innocent, jo volia ser un nen feliç, però m’ha traït la il·lusió i n’estic encantat, perquè he fet el que sentia.”

“Nosaltres vam començar sent el que ara anomenen ‘bistronòmics’, i, a poc a poc, ens hem convertit en alguna cosa més que aquest concepte; però ha estat de forma natural i, per tant, ho hem paït bé.”

La cuina d’en Jordi Vilà és tan sòlida, personal i autèntica com aquestes paraules. Per això m’agrada.

Bye, bye, Cabaret!

dijous, 15/07/2010 (Josep Sucarrats)

Aquesta nit acaba la temporada d’El Cabaret Elèctric, el programa d’iCat FM on, des de fa dos anys, comparteixo micròfons amb Òscar Broc en la secció Pa amb tomàquet i música electrònica. La Txell Bonet va tenir la bona idea d’ubicar la secció de gastronomia just abans de la sessió electrònica, i va ser en bona part culpa d’ella que un i altre espai s’interferissin per generar una tertúlia culinariomusical inèdita, distesa i sí, sovint delirant i absurda! L’horari d’emissió —absolutament estrambòtic: de 2/4 de 12 a les 12 de la nit de divendres— suposo que ens ajudava a la desinhibició… El matxembrament entre els dos tertulians i les seves àrees temàtiques respectives va arribar tan enllà que quan la Montse Virgili va substituir la Txell, les dues seccions es van convertir pels segles dels segles, en una de sola.

Broc & Sucatti

Broc & Sucatti

Entre el millor d’aquests anys, la connexió en directe des del Fòrum Gastronòmic de Girona, l’especial que vam emetre des de Madrid (i tot el que va passar després), el tast de caves Berdié amb els germans Jovani, les converses sobre els búlgaros de Ca la Marciala (la pastisseria, o expastisseria —no tinc clar si ja han tancat—, del meu carrer), el debat que vam dedicar a la cuina pornogàstrica i els préssecs farcits de tonyina belgues i, d’una manera especial, el dia que la Txell i jo mateix vam afegir les nostres àvies a l’audició de música electrònica, es compten entre els moments més inaudits i més recordats d’aquestes dues temporades.

Bé, si us ho heu perdut, no patiu: podeu recuperar-nos pel podcast! Prou sé que la Gemma Clofent, de La Cuina de Casa, hi ha passat més d’un dissabte al matí enganxada escoltant el programa de la nit anterior. L’Ada Parellada, més tranuitadora, ens escoltava en directe, des de casa o des del Semproniana.

Avui, l’equip de la Virgili & Co. prometen festassa. M’han demanat que hi vagi acompanyat i m’hi presentaré amb el cuiner Iker Erauzkin i el sommelier Xavier Ayala, a veure què ens expliquen. Ens podeu escoltar a partir de les 10 de la nit.

Ah! I si sentiu que durant el programa s’adrecen a un tal Sucatti, sí, sóc jo. Vestigis de les meves èpoques universitàries!

M’entra melangia quan penso que divendres que ve ja faré festa del que vam qualificar com l’espai més absurd de la història de la radiodifusió mundial…